Villatoro, onze anys després





[Narrativa. Vicenç Villatoro. De part del pare. Edicions 62, Barcelona, 2000]

Onze anys enrere, amb la publicació d’aquest llibre em preguntava com una persona feta i dreta, respectable —poderosa, cal afegir avui— podia empassar-se, sense més ni més, la innocentada de la sinceritat literària. Mogut per un íntim ressort, Vicenç Villatoro va llençar-se de cap a l’escriptura autobiogràfica amb la candidesa de qui creu que un llibre s’aguanta només amb els detalls del dia a dia, amb l’obertura del cor i de la memòria als quatre vents. Del recent llibre Moon River ja en parlarem en les properes setmanes. Al que em vinc ara a referir és a que ni el Diari d’Anna Frank és completament sincer ni veraç. Amb De part del pare, Villatoro va reunir una de col·lecció de “cartes literàries, amb totes les ambicions i els riscos que comporta l’adjectiu” segons les seves paraules. El risc, deia. Durant cent trenta i tantes pàgines mantenia una curiosa relació epistolar amb l’Aleix, l’Oriol i l’Anna, els seus fills, de tal manera que aprofitava per evocar tota mena de records, descabdellar opinions i teories, i deixar pregona constància de la poderosa satisfacció, i àdhuc de l’enorme inquietud, que comporta una paternitat responsable.
Un cop vistes i constatades les intencions de Villatoro es veia ben clar que aquelles cartes eren tan literàries com els dietaris i poemes d’Àlex Susanna, autor, entre d’altres, d’un vers immortal que sintetitzar com ningú l’experiència humana i que el lector segur que recorda:

“i on tot ho fèiem a la brasa...
patates, carxofes, cebes i carn”

Al seu llibre, Villatoro ens informava de moltes coses: que la família havia tingut dos gossos, que l’Àlex era jugador de hoquei i l’Oriol de futbol, que el seu pare creia que s’amagava quan jugava, que de petit, l’escriptor, volia ser el doctor Spock, que recomanava llegir als seus fills la Ilíada però que, quan vol explicar als seus plançons la vocal neutra la confon amb una vocal àtona (pàgina 57, línia 13), que va anar a veure L’últim emperador de Bertolucci i que tenia tietes llunyanes que es deien Expectación. Les úniques expectacions del llibre, aquestes. La resta és d’una grisor absoluta, d’un narcisisme bleda, d’un avorriment sensacional. Només hi ha una cosa molt interessant en el llibre: que els membres d’una família poguessin conviure sota un mateix sostre i que es comuniquessin a través del gènere epistolar enlloc de parlar cara a cara, com tothom fa, a la cuina, o tot passejant. Tothom escrivia en aquella llar, no només Villatoro, també, els fills que, cosa estranya, li contestaven. La mare de l’escriptor, també escrivia: unes memòries. Per ara, onze anys després, no ens ha arribat la publicació d’En nom de la mare però no ho descartem del tot. La capacitat d’aprofitament de Villatoro és formidable. Continuarà...

(la primera versió d’aquest text va ser publicada amb el nom Mira què fa el papaEl Periódico el 17 de març de 2000)

1 comentaris:

  • Blogger says:
    22 de juliol de 2017 a les 6:51

    New Diet Taps into Revolutionary Idea to Help Dieters Get Rid Of 23 Pounds in Just 21 Days!