Màrius Carol, impostor


[Versión española a continuación () ]


[Crònica] Fins ara Màrius Carol (1953) sempre havia estat preocupat per conjuntar corbates amb camises i per aplicar-se produits de beauté (homme) deixant el periodisme als professionals. En conseqüència, va fer carrera a l'ombra de la Casa del Rei (d.g.m.a) amb exercicis de contorsió i genuflexió realment sorprenents fins i tot per a les millors marfantes birmanes. Sé que un dels dies més importants de la seva vida fou quan, per fi, va abandonar l'avinguda Meridiana per instal·lar-se principescament (d. m.) al Turó Park on diuen que l'aire és més fi i el classisme arrogant esdevé atmosfèric. Això sí, sempre amb una suposada gentilesa, aparent bona educació i sentit de l'equilibri. O això penses. Fins que, espontàniament, vas i coincideixes amb ell als urinaris de la redacció de La Vanguardia del carrer Pelai i el clisses. El glamurós es pixa la corbata de seda. 


Aleshores no es fa estrany que un dia presenti un programa a tevetrés sobre el setge de 1714 amb èmfasi sobiranista i, un altre, es distanciï de l'esforç de l'independentisme popular i suat. Que un dia guillotini (e. p. m.) col·laboradors de Can Godó, partidaris de Joan Laporta i garanteixi, així, interessos amb Sandro Rosell (q. e. s. m.) i, un altre, faci apostolat deontològic sobre els valors de la independència de la premsa. És un exemplar com un altre del català espavilat. Durant anys ha fet milers de kilòmetres de portafarcells entre el despatx del comte (c. v. e.) i els dels directors del diari (q. b. s. p.). Només des de la impunitat del seu impostat personatge el dia 8 de gener de 2015 va poder condemnar amb idealisme l'atemptat contra Charlie Hebdo en nom de la llibertat de la premsa (“su libertad es la nuestra y su drama es el dolor de los ciudadanos libres”) mentre que exactament un mes més tard, el 8 de febrer, s'atreveix a censurar un article d'Albert Sánchez Piñol. Un article modèlic en què es recordaven algunes de les carnisseries que l'exèrcit espanyol ha comès a Barcelona i Catalunya. Un article signat per un dels més importants escriptors del nostre país. ¿Sap Carol qui és Sánchez Piñol?

Passa que La Vanguardia cada cop es ven menys i que cada cop és menys i menys creïble. Passa que, fins i tot en les ments més ben estructurades, a còpia de dir tant el que no es pensa s'acaba per no saber el que es diu. Les explicacions de Màrius Carol del 9 de febrer a Rac1, proferint amenaces contra els “salvapàtries”, els que “els agrada trencar cames” atès que “ja ens trobarem pel camí” no fan sinó despullar encara més el comediant esnob, el farsant, la moral de la impostura que governa un diari sense més rumb que l'ètica d'un buc pirata. Un diari on Pilar Rahola mira cap a una altra banda quan se censura i calla com les dones d'abans, on Antoni Puigverd s'omple la boca amb Josep Pla per dissimular el seu fracàs literari i on Enric Juliana busca legitimar-se fent servir el nom de Gaziel, que no es pot defensar perquè és mort. On Lluís Foix versiona premsa anglosaxona i on Gregorio Morán acusa el catalanisme de criminal. On Sergio Vila-Sanjuán fa veure que no porta perruca i on José Enrique Ruiz-Domènec fa fantasmades cada cop més ridícules i campanudes. On Jordi Llavina executa la vida a cada article en el cadafal del tòpic. 

Sánchez Piñol no jugarà mai a ser un gran escriptor perquè, ai las, ja és un gran escriptor. Ni s'atrevirà a elogiar Màrius Carol de la manera servil amb què Julià Guillamon ho ha fet a propòsit de les seves novel·les. Efectivament, signades per Màrius Carol, impostor, però realment escrites per un component del conegut grup editorial dels Ten Little Niggers. Tots en el nostre món editorial resclosit i afamat ho sabem. També tothom sap els tips de riure hilarant que els correctors de Carol s'han fet gràcies a les seves proses. El que sorprèn és que gent tan ben informada com el director de La Vanguardia no sàpiga encara qui és el senyor Sánchez Piñol ni per què escriu el que escriu. Ni per què té tant d'èxit. Ni per què el va censurar l'Insituto Cervantes. Encara que finalment el rotatiu de la impostura rectifiqui i republiqui l'article que tothom ja ha llegit, res no canviarà. Els diaris no moren per culpa de facebook ni de twitter sinó aixafats pel pes atlàntic d'una impostura salvatge




[Versión española]

[Crónica] Hasta el momento Màrius Carol (1953) se había preocupado mayormente por conjuntar corbatas con camisas y por embadurnarse con produits de beauté (homme) dejando el periodismo a los profesionales. Consecuentemente, fizo carrera a la sombra de la Casa del Rey (d.g.m.a) con tales y tan sorprendentes ejercicios de contorsión y genuflexión que hubieran maravillado a las mejores colipoterras birmanas. Sé que uno de los días más importantes de su vida acaeció cuando, al fin, deja la avenida Meridiana para establecerse principescamente (d. m.) en Turó Park do, aseguran, el aire más fino es y el arrogante clasismo se torna atmosférico. Naturalmente adornado con una supuesta gentileza, aparente buena educación y sentido del equilibrio. O eso te creías. Hasta que, espontáneamente, vas y coincides con él en los urinarios de la redacción de La Vanguardia de la calle Pelai y lo calas. El glamuroso se mea la corbata de seda. 

Es entonces cuando no te extraña que un día presente un programa en tevetrés sobre el sitio de 1714 con énfasis soberanista y, otro, tome distancias del esfuerzo sudado del independentismo popular. Que un día guillotine (e. p. m.) a colaboradores de Casa Godó, partidarios de Joan Laporta, garantizando así intereses con Sandro Rosell (q. e. s. m.) y, otro, se arroje al apostolado deontológico sobre los valores de la independencia de la prensa. Es uno de tantos ejemplares del catalán avispado. Durante años ha hecho miles de kilómetros de correveidile entre el despacho del conde (c. v. e.) y los de los directores del periódico (q. b. s. p.). Sólo desde la impunidad que le confiere su personaje impostado el día 8 de enero de 2015 pudo condenar con idealismo el atentado contra Charlie Hebdo en nombre de la libertad de la prensa (“su libertad es la nuestra y su drama es el dolor de los ciudadanos libres”) para que exactamente un mes después, el 8 de febrero, se atreviera a censurar un artículo de Albert Sánchez Piñol. Un artículo modélico en el que se recuerdan algunas de las carnicerías que el ejército español cometió en Barcelona y Cataluña. Un artículo firmado por uno de los más importantes escritores de nuestro país. ¿Sabe Carol quién es Sánchez Piñol?

Lo que sucede es que La Vanguardia cada vez se vende menos y cada vez disminuye aún más su credibilidad. Lo que sucede es que hasta las mentes mejor estructuradas, de tanto decir lo que no piensan acaban por no saber lo que dicen. Las explicaciones de Màrius Carol del 9 de febrero en Rac1, en las que se proferían amenazas contra los “salvapatrias”, contra los que “quieren romper piernas” puesto que “ya nos encontraremos por el camino” sólo han conseguido desnudar aún más al comediante esnob, al farsante, a la moral de la impostura que gobierna un diario sin otro rumbo que la ética de una nave pirata. Un diario en el que Pilar Rahola mira hacia otro lado cuando se ejerce la censura y se calla como las mujeres de antañazo, en el que Antoni Puigverd se llena la boca con Josep Pla para disimular su fracaso literario y en el que Enric Juliana busca legitimarse utilizando al pobre Gaziel, que no se puede defender porque está muerto. En el que Lluís Foix traduce prensa anglosajona y en el que Gregorio Morán acusa al catalanismo de criminal. En el que Sergio Vila-Sanjuán quiere hacernos creer que no lleva peluquín y en el que José Enrique Ruiz-Domènec hace el fantasma de modo cada vez más ridículo y campanudo. En el que Jordi Llavina ejecuta a la vida en el paredón del tópico. 

Nunca Sánchez Piñol jugará a ser un gran escritor puesto que, vaya por donde, ya es un gran escritor. No se atreverá a elogiar a Màrius Carol de la manera servil con la que Julià Guillamon aplaude sus novelas. Sin duda firmadas por Màrius Carol, impostor, pero realmente escritas por uno de los componentes del conocido grupo editorial de los Ten Little Niggers. Todos en el hambriento y viciado mundo de la edición lo sabemos. Todos conocemos también las hilarantes carcajadas que los correctores de Carol han proferido gracias a sus prosas. Lo que sorprende es que gente tan bien informada como el director de La Vanguardia no sepa aún quién es el señor Sánchez Piñol ni por qué escribe lo que escribe. Ni por qué tiene tanto éxito. Ni por qué le censuró el Instituto Cervantes. Aunque al final el periódico de la impostura rectifique y republique el artículo que ya ha leído todo el mundo, no cambiará nada. Los periódicos no están muriendo por culpa de facebook o de twitter, están muriendo por el peso atlántico de una impostura salvaje.

32 comentaris:

  • David Gálvez Casellas says:
    9 de febrer del 2015, a les 21:24

    Com és que no dius res de Quim Monzó? No és d'eixe món? Del del Grup Godó, vull dir?

  • Jordi Galves says:
    9 de febrer del 2015, a les 21:30

    Diria que a "La Vanguardia" hi ha moltes figures de les que no en dic res perquè és un article sobre la impostura i els impostors. Si creus que en Monzó hi ha de ser, digues tu la teva aquí, tens tot l'espai que vulguis.

  • Anònim says:
    9 de febrer del 2015, a les 21:33

    «Ten little niggers»? No ens deixi així, Galves! Il·lumini'ns!!

    Jofre.

  • Anònim says:
    9 de febrer del 2015, a les 22:52

    Com m'agraden, els seus articles ! Però ens els administra amb comptagotes.

  • Anònim says:
    10 de febrer del 2015, a les 0:30

    Totalment d'acord. Des que en Carol dirigeix LV no n'he comprat ni un sol exemplar. Aquest home és l'exemple perfecte de l'ànima miserable del majordom, un llepa amb els poderosos i un dèspota amb els humils. Té unes maneres molt de l'Espanya de l'estraperlo, dels anys 40 i 50, va de lord anglès però es descobreix tot sol quan parla de futbol i s'excita, sota les maneres impostades de senyor se li veu el llautó de chisgarabís.

  • Deleros says:
    10 de febrer del 2015, a les 0:31

    "Ten Little Niggers", els "Deu Negrets" d'Agatha Christie

  • Ed says:
    10 de febrer del 2015, a les 7:38

    Entre les poquíssimes novel·les que he deixat a mig llegir en ma vida hi ha la que situa Capote a la costa Brava. Llepada, i sense més objectiu que arribar al final, omplint les pàgines del mig. Vull creure que no va ser un "negre"; imagino Carol perfectament capaç de perpetrar una cosa així.

  • Jere says:
    10 de febrer del 2015, a les 10:54

    Només em faltava saber que Màrius Carol és esclavista ....

  • Jere says:
    10 de febrer del 2015, a les 10:54

    Només em faltava saber que Màrius Carol és esclavista ....

  • Joan Galindo Mampel says:
    10 de febrer del 2015, a les 11:03

    Impostor?. "Carolsoga", impostor?. Però si ara no porta pas cap mena de "careta"....!. No l'enteneu.

  • Eduard R says:
    10 de febrer del 2015, a les 11:46

    En Carol sempre ha sigut un llepaculs de la Monarquia i el "stablishment", no sigui que les seves paraules com a periodista perjudiquessin el seu ascens social i el de la seva família... En fi...res de nou, món de covards.

  • Unknown says:
    10 de febrer del 2015, a les 14:19

    Les picabaralles entre intel.lectuals són les més patètiques... Ai, misèria!

  • Anònim says:
    10 de febrer del 2015, a les 15:54

    Quan en Galves parla del grup editorial dels Ten Little Niggers es refereix a persones amb nom i cognoms, però no diu qui són... Vinga, Galves, sense pèls a la llengua, canta qui són aquests "negres" coneguts que li escriuen els llibre a en Carol i a molts altres.

  • Anònim says:
    10 de febrer del 2015, a les 16:18

    Jordi Galves, aquest és el valor de la veritable llibertat. Màrius Carol, un llepaculs desemmascarat. I una mediocritat que no mereix ni una ratlla més.

  • Anònim says:
    10 de febrer del 2015, a les 19:49

    Grandíssim Gálvez,llàstima que cada dia arriben a milers de persones…Ells, que presumeixen de tot el que no tenen.Tothom hauria de saber qui és marius Carol, però això mai serà possible.En tot cas, moltes gràcies per tenir un parell d'ous que es deuen divisar des de google earth,Gràcies i endavant.

  • David Gálvez Casellas says:
    10 de febrer del 2015, a les 22:00

    Sí, tens raó en això que n'hi ha d'altres dels que no parles i també col·laboren a LV. I no, en realitat no volia dir res en la línia crítica del teu article sobre el Quim Monzó. De totes maneres, t'agraeixo la cessió d'espai. Només em/et preguntava el motiu que no el citessis. Ja entenia que era una absència no casual. Però em cridava l'atenció més que no pas d'altres. És tot. Gràcies.

  • Anònim says:
    11 de febrer del 2015, a les 0:33

    Segur que moltes coses que dius s'apropen a la veritat però l'única novel·la que he llegit de Sanchez Pinyol, "Victus", no em va agradar gens. Ja sé que les comparacions són odioses però acostumat a llegir novel·les històriques o assajos de Stefan Zweig un s'adona de la mediocritat de "Victus"... i que consti que estic a favor del process independentista.

  • Anònim says:
    11 de febrer del 2015, a les 6:14

    La més gran impostura és la del sexagenari "enfant terrible" d'en Moran. Aquest sí que mereix un article, Galves!

  • Josep Campmany says:
    11 de febrer del 2015, a les 9:51

    Bravo Gàlves!

    L'esperit boscateril sempre alerta!

  • Anònim says:
    11 de febrer del 2015, a les 12:22

    Afegiu-hi un adjectiu al lord. GANDUL. No s'ha vist en molt temps algú tan gandul com ell en una redacció.

    Contrasteu, i veureu.

  • Jere says:
    11 de febrer del 2015, a les 12:48

    Màrius Carol és el prototip del "bonvivant".

  • Anònim says:
    12 de febrer del 2015, a les 10:01

    El genuí ets tu.

  • Anònim says:
    12 de febrer del 2015, a les 12:11

    Si sabéssiu el que cobra la Pilar Rahola per les seves colaboracions a La Vanguardia probablement entendrieu el seu silenci sobre segons quins temes...

  • Quim Noguera says:
    4 de març del 2015, a les 15:54

    Jordi,

    M'hauràs de perdonar la ignorància, però que coi signifiquen les sigles que poses entre parèntesis a l'article ?

  • Jordi Galves says:
    11 de març del 2015, a les 23:07

    Sobre les abreviatures que us inquieten mireu això: http://www.protocolo.org/social/presentar_saludar/abreviaturas_en_formulas_de_cortesia_tratamientos_escritos.html

  • Quim Noguera says:
    23 d’abril del 2015, a les 21:25

    Quin fart de riure amb les abreviatures.
    Moltes gràcies! És un gust que el mateix autor et respongui.

  • Guillem says:
    31 de gener del 2017, a les 13:05

    Estic intrigat per saber la teva opinió amb respecte Josep Cuní, mai es mulla amb el tema de l'ndependentisme. Respecte a Gregorio Morán i les seves "Sabatines intempestives" certament sempre carrèga contra l'independentisme amb molta ràbia, però aquest home càrrega contra tot déu, tret d'algún intelectual que li cau bé.

    De totes maneres quin diaris recomanes llegir? Perque al menys La Vanguardia té algunes veus diferentes (Com Pilar Rahola o algunes cartes dels lectors). Si un llegeix l'Ara o el Punt Avui ja sap el que es trobarà.

    De Sánchez Piñol només vaig llegir "Victus" i no em va agradar gens: personatges plans, sense profunditat, guió massa novelesc d'aventures per a nens… Quan un llegeix per exemple els historiadors Ferran Soldevila o Josep Fontana o el gran Stefan Zweig, que va fer molta novel·la històrica, es nota una gran diferencia.

  • Jordi Galves says:
    31 de gener del 2017, a les 13:53

    Jo vaig defensar 'Victus' per altres raons. És una bona novel·la comercial, no és gran literatura. I estic d'acord amb la teva anàlisi. En Cuní és un periodista autonomista, vinculat al sector 'pont' entre PSC i CDC. El dia que arribi la independència donarà lliçons d'independentisme a tothom. Jo no recomano llegir cap diari, excepte "EL NACIONAL", que encara té molt per millorar. Però no parlaré dels meus nous companys de feina ara... Gràcies

  • Unknown says:
    31 de gener del 2017, a les 20:18

    En general, tots els que escriuen per el grup Godó són una colla de botiflers. Començant per el "Compte". Hi ha, però, algunes excepcions, com la Pilar Rahola. Jo soc abonat a l´Ara, que és, de llarg, molt més independentista. I en Jordi Galves parla d´en Cuní i el qualifica d´autonomista. Jo el trobo un altre botifler. De fet, no ell, 8TV és botiflera.

  • Jere says:
    31 de gener del 2017, a les 20:59

    Jo no em caso amb cap diari. Vaig picotejant seguint els meus articulistes de referència en els digitals. Recomano "gironès per la independència" que fa un recull diari, incloent, també, articles d'allò més cavernari. Aquests darrers serveixen per conèixer com està al pati del veí. De tant en tant, prenc un exemplar gratuït de La Vanguardia en un autobús interurbà i n'aprofito els seus Sudoku, comprovo si conec algú en les esqueles i el deso per embolicar entrepans de tonyina i calçots. Un gran paper, aquest!

  • Anònim says:
    1 de febrer del 2017, a les 20:49

    En Carol em recorda terriblement un famós polític democristià, avui feliçment apartat de la política.

  • Unknown says:
    2 de febrer del 2017, a les 4:03

    Totalment d'acord!