tag:blogger.com,1999:blog-1507773979000522209.post1933265898093642758..comments2023-12-30T21:41:14.974+01:00Comments on Un dia en les carreres: Heretaràs la terraJordi Galveshttp://www.blogger.com/profile/16712101818271455624noreply@blogger.comBlogger7125tag:blogger.com,1999:blog-1507773979000522209.post-27733338257088796812014-07-21T13:42:14.607+02:002014-07-21T13:42:14.607+02:00Fa molt de temps que vaig llegir la novel·la i, pe...Fa molt de temps que vaig llegir la novel·la i, per tant, només puc parlar-ne de memòria. Recordo que està formada per tres parts ben diferenciades amb protagonistes independents. La primera, l’estada a Bazoches amb les ensenyances de l’enginyer Vauvan Ducroix. La segona, la descripció del camp de batalla. La tercera, el setge de Barcelona.<br />En la primera part els protagonistes són Martí Zubiria i el seu mestre Vauvan, la relació dels quals recorda la història del “pequeño saltamontes”, una de les primeres obres televisives que vaig veure i de la qual no recordo la referència literària. En la meva opinió, de tan admirable i esforçat, l’aprenentatge no és gens versemblant. A més, aquesta part de la novel·la està dedicada a la descripció de l’estratègia de la guerra i a l’esgotadora fabricació de trinxeres (jo, que només sóc lectora, en vaig quedar farta). Es tracta d’un estudi tan minuciós que pot servir a Sánchez Pinyol per descriure unes quantes guerres més; però, tot i la feina, en aquest punt la guerra de Successió i els motius que la varen provocar són de vacances.<br /><br />A la segona part del llibre, la batalla, a banda de la descripció de més trinxeres, hi trobem els dos trinxeraires: el nen i el nan, que transmeten un toc de circ ambulant i resten protagonisme a altres personatges més interessants com ara els Miquelets, veritables herois de la història de Catalunya i que haurien d’aparèixer solets i sense salses ni entremesos destinats a apaivagar el drama.<br /><br />Quant a la tercera part, em va interessar molt l’ambient de Barcelona de l’època i el setge, magníficament narrat. A més ens presenta els prohoms de la Generalitat en viu contrast amb l’heroic Villarroel que, a banda de ser un mercenari, no era català: un personatge amb una força dramàtica important que queda molt ben retratat.<br /><br />En definitiva, tot i que reconec que Sánchez Pinyol té una gran capacitat narrativa i Victus és un llibre útil i oportú, no crec sigui, ni de bon tros, una obra mestra. La novel·la no té coherència ni harmonia i a més de fugir d’estudi (passa moltes pàgines dedicat a explicar generalitats o bajanades). Recordo que, en acabar de llegir-lo, vaig desitjar aprofundir en la història d’aquesta guerra, aprendre sobre els miquelets i els botiflers, els responsables europeus de les dues bandes i, sobre tot, les causes: per què vam entrar en guerra? Voldria passejar-me tranquil·lament pel territori i parlar amb la gent, preguntar què sentien, què volien, si de veritat maldaven per tenir com a rei l’arxiduc i rebutjaven Felip o si tot plegat els importava un rave i allà es dirimien altres qüestions. I tot sense escarafalls ni personatges grotescs que embrutin el país, el paisatge i el paisanatge –com diria Unamuno.<br /><br /> <br /><br />Potser el mateix Sánchez Pinyol, un cop asserenat, després d’haver fet la gamberrada, ens vulgui aclarir el veritable entrellat d’aquesta història.Anonymousnoreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-1507773979000522209.post-10712415576873055332013-02-01T23:50:42.384+01:002013-02-01T23:50:42.384+01:00Acabo de llegir Victus i voldria fer algunes puntu...Acabo de llegir Victus i voldria fer algunes puntualitzacions al comentari que en fas, Jordi. La teva anàlisi trobo que és força precisa, però confesso que la meva percepció com a lector coincideix bastant amb el que diu Elisabet Juncosa al primer paràgraf del seu comentari. L’arrencada del llibre –el període de formació de Zuviría amb l’enginyer Vauban– és esplèndida i apassionant, però, de cop, quan abandona Bazoches, sembla com si la novel•la punxés i no torna a remuntar fins que arribem al setge de Barcelona. És una mica el que dius tu, que la narració es dilata massa i potser abusa de les coincidències rocambolesques. L’encert del llibre és assumir les regles d’un gènere i explotar-les de manera molt intel•ligent i alhora amb personalitat. Tens raó a destacar-ne el punt gamberro i que té molt d’ofici, cosa que li permet forçar la versemblança fins al punt que dubtes si creure’t o no la seva proposta, però diria que al final et rendeixes i li coincideixes que se n’ha sortit per més incovenients que puguis posar-li. Mentre el llegia em venia al cap la picaresca espanyola i, molt, aquest gran escriptor i gamberro que és Arturo Pérez Reverte. Per desgràcia, he llegit Victus amb un hàndicap, i és que tinc un record intens i molt viu de la lectura del relat històric que va fer Santiago Albertí de l’Onze de Setembre, que vaig llegir no fa gaires anys, un llibre excepcional i que explica amb claredat i amb minuciositat la campanya, el setge i els combats. Sánchez Piñol, que beu de les mateixes fonts que Albertí, assoleix una bona tensió narrativa, sí, però em queda el dubte de si en el fons no segueixo preferint el llibre d’Albertí. O, dit d’una altra manera, el que m’agrada més de Victus és l’excel•lent reconstrucció històrica i el que menys la novel•lització, el “farciment”, i la consistència dels personatges, que és bona però tampoc em resulta allò que se’n diu memorable. És clar que supera de llarg totes les novel•letes històriques catalanes que he llegit (no gaires, ho reconec): això és una novel•la de cap a peus, ambiciosa i sòlida. Però em plantejo el fet que dues novel•les relativament properes que sí que em van entusiasmar i em van captivar l’imaginació lectora eren, curiosament, tenien una molt més rabiosa fidelitat a la història que no pas Victus. Em refereixo, d’una banda, a El inventario, d’Albert Garcia Espuche, que està ambientada a la Barcelona anterior a 1714 i que es construeix a partir de documents registrals de l’època, amb una narració mínima però amb una vivacitat de persones i objectes que a mi em va subjugar (per cert, allà s’explica que tot just aleshores les famílies més riques començaven a obrir balcons als edificis, perquè era molt costós de bastir-los, i en canvi a Victus trobem gallines als balcons, i nens que hi seuen fent penjar-hi les cames: peccata minuta, que no treu que la reconstrucció històrica de Sánchez Piñol sigui molt bona). L’altra novel•la que tinc al cap és precisament de Pérez Reverte: Un día de cólera, que relata la jornada del 2 de maig de 1808 a Madrid, des de la matinada a la nit, seguint amb minuciositat una gran quantitat de personatges en els passos que van donar aquell dia i que estan documentats històricament. El que vull dir és que aquestes dues novel•les, que s’enganxen gairebé absolutament als fets històrics, que estan profundament carregades de realitat, em resulten paradoxalment més captivadores i novel•lesques que no pas Victus, que sense renunciar a la fidelitat històrica “inventa” més els fets. Malgrat tot, crec que Victus és una novel•la important, per molts conceptes i per l’actitud de Sánchez Piñol davant de tantes coses.Xavier Dillanoreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-1507773979000522209.post-32103608727118116342013-01-24T22:51:41.092+01:002013-01-24T22:51:41.092+01:00(Fe d'errates: existia ha de substituir "...(Fe d'errates: existia ha de substituir "existis" a la segona línia).Elisabet Juncàhttps://www.blogger.com/profile/01410319600488882728noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-1507773979000522209.post-47395917116374771362013-01-24T22:48:03.702+01:002013-01-24T22:48:03.702+01:00Victus és una novel·la històrica poc convencional....Victus és una novel·la històrica poc convencional. Vaig assistir a una de les presentacions, on el mateix autor va confessar que el material li havia estat regalat amb tota la documentació que existis sobre els fets. Penso que això li ha fet més mal que bé. Les parts que més m'han seduït han estat la primera (fins que se li acaba l'aprenentatge a Bazoches amb els Ducroix -un homenatge inconscient als Dupond de Tintín?- Vauvan i Jeanne) i la final. La part central de l'obra em va avorrir molt.<br />Hi he intuït certa vergonya a l'hora de mostrar sentimentalisme. Sempre se'n disculpa, el narrador, com si volgués distanciar-se de la tendresa (per què? La tendresa és ridícula, potser?), i el seu esfoç en mostrar virtuosisme en la gran quantitat de comparacions hiperbòliques un pèl massa grandiloqüents. Dos exemples agafats al vol: "moscas gordas como castañas aladas", "tus luces (les de Waltraud) son infinitamente más limitadas que la del feto de una luciérnaga".<br />També hi he trobat un excés de sufixos diminutius i augmentatius per mostrar menyspreu, burla, ironia directa. Un to general de naturalitat barroera que no m'ha semblat versemblant en boca d'un personatge sensible i amb unes aptituds extraordinàries. El personatge de Waltraud tampoc no me l'he cregut. Una excusa -potser efectiva- de resoldre preguntes del lector o per fer recordatoris jo diria que innecessaris. En fi, una novel·la, la poca que hi he trobat, on els trets fantàstics són molt fantàstics i els fets històrics molt històrics. Una barreja curiosa amb la voluntat de sorprendre uns lectors (una lectora en el meu cas concret) que potser esperava trobar-hi el ganxo de Santiago Posteguillo i la seva magnífica trilogia sobre Africanus o l'esplèndida obra El metge, de Noah Gordon i, malauradament, ha quedat decebuda. Les comparacions són odioses i segur que jo no en sé prou, però m'agrada d'acceptar convits com aquests. No la col·locaré als prestatges d'obres per rellegir, però estic contenta d'haver-la llegit tota sencera i amb interès. Que jo recordi, només he abandonat un llibre: El castell de Kafka. Però ho penso tornar a intentar...algun dia, si no moro abans.Elisabet Juncàhttps://www.blogger.com/profile/01410319600488882728noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-1507773979000522209.post-68119214591959267032012-12-14T15:57:13.487+01:002012-12-14T15:57:13.487+01:00¿Heu llegit la crítica del Martí Gironell de Victu...¿Heu llegit la crítica del Martí Gironell de Victus ? Està publicada al PuntAvui. Si les seves noveles són tant bones com aquesta crítica, s'ha malgastat molt paper amb ell. No només sembla que no se l'hagi llegit sinó que a sobre acaba amb una cursileria de l'estil: l'amor pot amb tot.<br />Ah i per cert, Victus em va deixar fascinat. Una gran novela !Señor Negrohttps://www.blogger.com/profile/08121619976564784039noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-1507773979000522209.post-2004095416797773602012-11-30T18:18:58.852+01:002012-11-30T18:18:58.852+01:00Una mica parat de veure el teu entusiasme, m'h...Una mica parat de veure el teu entusiasme, m'ha sortit aquesta ressenya, incompleta, així a raig. <br />http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/232101Joannoreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-1507773979000522209.post-62368710567813552022012-11-06T09:13:44.624+01:002012-11-06T09:13:44.624+01:00Gran ressenya. Estic acabant de llegir Victus, i h...Gran ressenya. Estic acabant de llegir Victus, i ho faig a glops, assaborint. Estic per Olot. Tot el que he anat sentint no sabia com explicar-ho, i vostè ho ha fet per a mí. Gràcies. Admiradora de lL'Illa del Tresor .... ara la puc compartir amb Victus.Hoa senhttps://www.blogger.com/profile/05195916489422014546noreply@blogger.com