Un dia en les carreres

Terra Australis Incognita

2012-02-14T16:24:00.002+01:00

La massacre dels nàufrags del 'Batàvia'

[Assaig]. Simon Leys. Los náufragos del‘Batavia’. Anatomía de una masacre. Traducció castellana de José RamónMonreal. Acantilado, 88 pàgines, Barcelona, 2011.

Eldescobriment de La felicidad de lospececillos (Acantilado, 2011) em va posar a l’aguait i he esperatpacientment un nou llibre del seu autor, Simon Leys. El d’avui és un recull de cròniques publicades al Magazine Littéraire i a d’altres publicacions.Són escrits que giren entorn de conceptes i temes diversos —la mandra, lalectura, l’art, el tabac...—, i el que els fa especials és el mateix que fa unameravella Los náufragos del ‘Batavia’:a partir d’un fet històric, una obra artística o un personatge conegut, Leysdeixa apuntada una certesa sobre la conducta humana. Curiós, pacient, amb unaprosa senzilla i altament evocadora, l’escriptor francès no deixa indiferent caplector, perquè a part de dominar el text, demostra un coneixement profund detot allò que li interessa.

Lanova publicació d’Acantilado ja ha rebut nombrosos elogis i ben merescuts per haverdifós el breu però intens assaig al voltant de la tragèdia del Batàvia. El vaixell de la voc —CompanyiaHolandesa de les Índies Orientals— va naufragar el juny de l’any 1629, davantde la costa oest d’Austràlia, aleshores territori escassament intuït perEuropa. El naufragi va arribar a adquirir unes dimensions criminals quanl’ajudant del comanador, Jeronimus Cornelisz, va convertir-se en cabdill delsnàufrags instal·lats a l’arxipèl·lag anomenat Houtman Abrolhos, on hi havienpogut arribar nedant. Mentrestant, el comanador Pelasert i el patró del vaixelles van dirigir a Java, el destí del viatge. El trajecte, que va durar més d’unmes, va ser fet amb una barca preparada per portar els passatgers a terra ferma,i no per solcar l’Índic —em ve ara a la memòria el quadre de Delacroix El naufragi de Don Joan (1840) enimaginar-me la travessia—. Quan el rescat va arribar, es va destapar l’horror.

Corneliszi els seus partidaris havien assassinat una tercera part dels 250 tripulantsdel Batàvia, esperant poder crear aliatsfidels per prendre el comandament del vaixell de salvament, i així escalar en l’estructuradel poder. Com passa moltes vegades, la realitat supera la ficció, i ...m’aturo en la sinopsi del relat per deixar una mica de misteri al lector. Segurque hi trobarà els ressons de Melville i London en les descripcions de la vidaen alta mar, així com la presència de Defoe, Golding i Homer en les aventuresdels nàufrags. Simon Leys també té aquesta gran habilitat, comprimir en moltpoques paraules un imaginari literari que, conscient o no del seu ús, fa fruirde la lectura perquè té una enorme capacitat de representació.

Cal teniren compte a l’hora de llegir aquesta minúscula crònica l’esforç i la implicacióper part de l’escriptor. Ens adverteix que el text només és un tast de la granaventura del Batàvia, perfectamentestudiada i relatada per Mike Dash a Latragedia del ‘Batavia’ (Lumen, 2003). Leys va passar dues setmanes a l’Illadels Traïdors, on Cornelisz va establir el seu campament. Va aprofitar perdocumentar-se —encara més— i hi va pescar. També va acumular, al llarg delsanys, tota la informació possible per explicar què va passar a l’arxipèl·lag iper entendre les ments dels seus actors —les perverses i les no tan perverses—.El testimoni del seu viatge és un contrapunt molt encertat als fets cruels queenvolten la història del naufragi. La tranquil·litat que es respira a les illesno treu protagonisme a les gestes dels supervivents, entre els quals també hiva haver herois. Els mariners del ja clàssic japonès Kanikosen (Ático de Libros, 2010) auguraven un gran desastre a lamar. Ningú diria, com ells, davant de la calma de la costa australiana, anem a l’infern, i tot i així, tots elsnàufrags del Batàvia hi van ser.

per Anna Fornieles

Rànquing de febrer de 2012. Els llibres més venuts de qualitat

2012-02-02T20:10:00.000+01:00

1. Paul Auster. Diari d’hivern. Traducció d’AlbertNolla. Edicions 62.
2. Kate Morton.El jardín olvidado. Traducció deCarlos Schroeder. Suma de Letras.

3. Josep M. Espinàs. Entre els lectors i jo. La Campana.
4. Laurent Binet.HHhH. Traducció d’Adolfo GarcíaOrtega. Seix Barral.

5. Homer. Odissea. Traducció de Joan F. Mira.Proa.

6. JulianBarnes. Pulso. Traducció de Mauricio Bach. Anagrama.
7. Manuel Rivas.Lo más extraño. Alfaguara.

8. Joaquim Ryura. Narracions. Labutxaca.
9. Charles Dickens.El casalot. Traducció de XavierPàmies. Destino.

10 Enric Casasses. Bes nagana. Edicions de 1984.
11.José Maria Eçade Queirós. Adán y Eva en el Paraíso.Traducció de Juan Sebastián Cárdenas.Periférica.

12. Peter Ackroyd. Dickens. El observador solitario.Traducció de Gregorio Cantera. Edhasa.

(elaborat per Jordi Galves i Anna Fornieles)

L'aventura de J.V. Foix

2012-01-30T17:40:00.000+01:00

Vint-i-cincanys de la mort de J.V. Foix. Recuperem la ressenya L’aventura de Foix.

La nova edició de les Obres completes del poeta permet abocar-se a un dels llegats méssorprenents del segle XX.

[J.V. Foix. Obra poètica en vers i en prosa. Obres completes de J.V. Foix, 1. Edicióde Jordi Cornudella. Edicions 62. Barcelona, 2000. 848 pàgines]

L’autor: J. V. Foix (Sarrià,1893-1987) és amb Josep Carner i Carles Riba un dels poetes autènticament gransde la poesia catalana del segle xx.El seu nom s’escriu així, només amb les inicials, tal i com ell volia, com unpseudònim. És un escriptor comparable amb Fernando Pessoa, Ezra Pound o JorgeLuis Borges.

L’obra: Es reuneix en un únic volumtota l’obra lírica en vers i en prosa de Foix. La seva obra dilueix lesfronteres entre gèneres, estètiques i modes, del medieval a l’avantguardista,de l’oníric al material. El seu gran tema són els enigmes de la identitathumana i tota la seva poesia és un colossal dietari.

Llegiu els clàssics. Al voltant d'aquesta màxima es construeix unade les aventures literàries més apassionants de tot el segle xx; la del poetaavantguardista que va aconseguir el que semblava impossible, contradictori: serclàssic i modern alhora. Com molts altres avantguardistes dels anys vint, J. V.Foix abomina de l’academicisme però no el confon amb el clàssic, amb el que ésmodèlic i atemporal, amb la tradició. La distinció és molt important. Totsovint se solen barrejar tots els moviments d’avantguarda i les sevesdiferents realitats (Foix se’n en reia en un llibre periodístic intitulat,precisament, Allò que no diu ‘LaVanguardia’) i, fins a l’arribada del futurisme i del surrealismel’avantguarda literària no va ser ni destructiva ni anticlàssica. NiApollinaire, ni Pierre Reverdy n’eren, i sí que ho van ser, en canvi, aquellsdesaforats neoromàntics dits surrealistes, amb André Breton alcapdavant, un escriptor cafre que propugnava ni més ni menys que la destrucciódel llenguatge. “En un país tan profundament surrealista com és aquest, noméshe conegut una persona que no en fos, i jo sóc aquesta persona” afirmava Foix aqui el volgués creure. “M’exalta el nou i m’enamora el vell”, sentenciava.

Perquè era català, Foix tenia alguns avantatges en elcontext de les avantguardes europees, i això ho va entendre ben aviat i no comSalvat-Papasseit. Alumne de Fabra i seguidor de Carner i de Riba, profundamentcatalanista, Foix mai no podia pensar en subvertir l’ordre lingüístic per duesraons ben poderoses: perquè el català no tenia cap ordre que s’hagués decombatre (la reforma fabriana acabava de començar) i perquè Foix mai no va serun autor romàntic, sinó un tafaner sense límits, un innovador constant idinàmic. La seva aventura intel·lectual s’assembla, en bona part, a la d’EzraPound, paladí de la recuperació del renaixement italià i dels trobadorsprovençals. Foix ho tenia molt millor que l’escriptor nord-americà: podiaescriure en una llengua moderna que havia evolucionat molt i molt poc; eragairebé igual que el provençal antic i molt propera a l’italià del Dant.

Escriure en català aplegant la seva tradició medieval ambles noves formes de les avantguardes va ser una d’aquestes bones idees quenomés els genis acostumen a produir cada molts anys. Amb aquesta formidableeina, amb el seu sentit de la llengua, la seva obsessió per la forma, elconeixement de la llengua antiga, Foix s’aboca a la reflexió sobre el temps iels seus paranys. Assimilant el món medieval al trepidant món de lesavantguardes aconsegueix aturar el temps, experimentar l’intemporal, l’etern.No és un medievalitzant com Gerardo Diego o Guerau de Liost. Foix ésliteralment el geni, el que s’enfronta a l’opinió d’Heràclit i afirma que elpas del temps només és aparent i que és fal·laç l’experiència que se’n deriva.El passat i el present es confonen en el perenne, i només es viu l’instant, elfragment temporal que, en realitat, percebem. La poesia de Foix és testimoni d’aquestaexperiència.

Com passa amb Borges o Pessoa, se situa en el nivell delsgrans textos europeus sobre el problema de la identitat moderna de l’home isobre la funció de l’escriptura. “Quan dic ‘jo’ vull dir ‘nosaltres’ ” diu unaaltra cèlebre màxima de Foix. Sens dubte, perquè, com Pessoa, el poeta catalàdramatitza “em gente”, a través dels seus personatges, el problema de laidentitat, tot parodiant el gènere memorialístic amb to de dietari que conté laseva obra. De fet, no és més que un immens dietari, presentat amb formes bendiverses, i peculiar perquè dubta seriosament de la solidesa de la identitatindividual. Almenys fins que l’ésser humà no desconfiï raonablement delsperills de la cultura. En opinió de Foix, la funció dels llibres és esperonarel pensament, lliure i vital, i mai no substituir la vida. “¿Per què tant dellibre mort a la fossa de la biblioteca? Versaires i metròmans, ¿qui us faescriure en comptes de viure?”. De tant clàssic, això sí que és ben modern.

Una edició polèmica

Se’n parlarà molt d’aquesta edició de Foix. En primer llocperquè és anònima, tot i que estigui ben clar que ha estat feta per JordiCornudella, el prestigiós poeta i erudit. El seu nom no hi és com a autor del’edició sinó com a responsable de les notes i comentaris al text que fan mésd’un centenar de pàgines. I, en segon lloc, perquè Cornudella edita Foix d’unamanera ben contradictòria. Per una banda, millora indubtablement el text quefins ara coneixíem, incorporant nova documentació i noves propostes de lectura.Però per una altra banda, rebutja sistemàticament l’edició canònica de Foix, larealitzada durant catorze anys per Jaume Vallcorba (Quaderns Crema) i reputadacom la millor.

Cornudella nega, contra l’evidència, l’íntima relació quehi va haver entre el poeta Foix i Vallcorba i els resultats d’aquest importanttreball. Així, l’edició de Cornudella que podria haver esdevingut la més curosai fiable, si hagués incorporat el treball de Vallcorba com incorpora, en canvi, treballsanteriors, és avui una edició coixa. Manté molts dels famosos errors de formadel poeta de Sarrià (rimes impròpies, versos hiper o hipomètrics, concordancesde gènere errònies, confusions entre paraules) tot i les esmenes que Foix(obsessionat per la perfecció de la seva obra) va indicar expressament aVallcorba. L’edició de Cornudella, formalment molt bonica, esdevé així poc operativaen els passatges dubtosos.

[Publicat a La Vanguardia el 26 de maig del 2000. Traduït i amb esmenes]

Vegeu també el Decàleg per llegir Foix:
http://undiaenlescarreres.blogspot.com/2012/01/decaleg-per-llegir-foix.html

Decàleg per llegir Foix

2012-01-30T16:53:00.002+01:00

Perquè a vostè noli passi com al censor franquista, el qual, davant de Les irreals omegues de Foix, va haver d’admetre que no havia entèsres de res —tot i que es pensava que sabia bé el català—, vet aquí un decàlegd’ajuda.

1. Foix escriu premeditadament de manerafosca. No és que vostè no ho entengui. Ésque, moltes vegades, el poeta ha fet tot el possible per amagar-ne el sentit.

2. Prengui-s’ho amb calma, relaxi’s ipassi-s’ho bé. Sóncom uns mots encreuats, un joc de paraules, gaudeixi’n. Si se les aprèn totes,el català viurà fort i opulent mentre vostè visqui.

3. No és veritat que Foix escrigui encatalà medieval. Totes les paraules que fa servir són aldiccionari Fabra. Tanmateix, els verbs els conjuga a la manera delsmallorquins. “Cerc llum en el son”, per exemple, vol dir “cerco”, és clar.

4. La poesia de Foix ésd’avantguarda. Algunes de les expressions fosques sónreferències eròtiques, com per exemple:

“...iempaito la masovera,

ientre pineda i garric

plantola meva bandera;

ambuna agulla saquera

matoel monstre que no dic...”

Alerta amb les imatges fàl·liques ibona cacera.

5. No el llegeixi, reciti’l. Encara que no l’entengui, compassa amb les cançons dels Beatles. No hi ha un català més festiu que el deFoix. Provi-ho amb això:

“...sona que tunc tan tunc que tocaràs,

vénen de lluny, sense brida ni sella,

com qui torna i se’n va i esquiva elmas.

De tres pastors pataus seguia elpas...”

6. El sentit és amagat, però hi és. El discurs està esmicolat, és fragmentari com en un puzzle. No és unjoc buit sinó un misteri que s’ha de resoldre. Com en la vida, en la literaturade Foix, les coses no són gens clares fins que es descobreixen, fins ques’estudien bé.

7. Vagi a pams i no es precipiti. Si amb l’ajut del diccionari no entén alguna cosa continuï endavant,no s’aturi, llegeixi, endavant o endarrere, però no s’aturi. Els passatgesfoscos són molestos però pocs, sempre són els mateixos i es van repetint.

8. Llegeixi comparant textos. Per comparació ho entendrà tot. Els llibres en vers i prosa de Foixrepeteixen sense parar els motius, com en una simfonia barroca.

9. És un poeta obsessiu, com AusiasMarc. Culte i ambmil cares com Borges o Pessoa. Aquests dos punts de referència l’ajudaran.Afegeixi Mallarmé, si cal.

10. És una poesia avantguardista isorprenent. Les seves imatges, dures i espectaculars, fanreferència tan aviat al món real com al dels somnis i al de la literatura, a laficció.

[Publicat a La Vanguardia el 26 de maig de 2000. Traduïti amb esmenes]

Foix, textos atònits

2012-01-30T14:40:00.001+01:00

Vint-i-cinc anys de la mort de J.V. Foix. Ressenyes recuperades

[Poesia. J.V. Foix,Telegrames. Edició de Ramon Salvo Torres.Edicions 62, 2005, 96 pàgines. 12 euros.]

Els llibres de J.V. Foix(1893-1987) són fills de la sorpresa, i aquest encara ho és més, inopinat com sembla.Telegrames és un dels llibres anunciats,projectats, i després perduts, com Elsmeridians de Fòcius o el Llibre delsfets naturals, un altre projecte extraviat que mai no va arribar a ser envida del poeta i que avui arriba a nosaltres no se sap si com a forma deprovocació lectora o com a risc editorial. Passem per alt el pròleg indigent il’edició més que discutible que avui se’ns ofereix. Dediquem tota l’atenció aFoix, a aquests textos que parlen de l’esglai i d’una exaltada manera decelebrar el món, de la seva experiència extremada que conforma la perspectivade la identitat de l’ésser humà, una identitat pertorbada i fràgil, esquinçadaen els teixits interiors com a ferida oberta o amputació desoladora, que ens intimida.Davant de l’arrogància de les conviccions, davant la protecció aparent dequalsevol mena d’idea —i, en especial, davant la calmosa idea d’una personalitatfixa per a cadascú— hi ha el derrotat, dolorós testimoni de l’experiència detotes i cada una de les nostres frustracions i complexos. I tant. Però també ésveritat que, davant l’amarga herència del romanticisme ombrívol, malenconiós idolençós hi ha la ferotge possibilitat del viure extrem, de l’art extrem,embriagador, de l’exacerbació intensíssima de l’intel·lecte i dels sentits. Hiha també l’esgarrifosa experiència que s’aventura completament en la llibertatpersonal, en l’ambició del completament nou i desconegut, fins a l’esgotament total.Fins a “caure als trenta-tres com Alexandre” com resa un dels seus conegutsversos.

Trenta-dos textos breus deficció —presumptes telegrames arribats a la redacció del diari La Publicitat i publicats entre el 12 dedesembre del 1929 i el 3 de novembre de 1931— exploren les possibilitatsliteràries enmig de les notícies de la premsa i hi contrasten sota el comúdenominador de la sorpresa i de l’acidesa retòriques. Tenen una forma que, però,no permet cap confusió. Ningú no els prendria per autèntiques notícies, familiaritzato no amb l’estil inequívoc de Foix. El que és inquietant és que podrien serperfectament notícies, sense canviar-ne ni una coma. Estan escrites en uncatalà de caires antics, de vegades difícil d’entendre com, de vegades, ho són tambéles notícies mateixes i, encara més la realitat a la que diuen servir irepresentar. Són un exercici de sorprenent mimetisme. Foix escriu com si noentengués del tot el que està escrivint. Així intenta reproduir la manera en què allò que ésviu sempre esdevé esquiu a la raó. Són textos que, alhora, parlen del mónultramodern dels mitjans de comunicació i per una altra banda, s’assemblenenormement als contes populars, a les narracions tradicionals que parlen defets extraordinaris, singulars, fantàstics, insòlits, ja siguin la intervenciódivina, els prodigis de la revolució tecnològica o les tramposes al·lucinacionsde la ment humana. L’extravagant de la bogeria de l’home es barreja amb l’obsessiópel sexe, sempre amagada en els textos del mestre Foix. Hi ha la raresa del mónerrant dels fantasmes, l’absurda vida que reporten els ecos de societat, lareligió tradicional al costat de l’espiritisme esotèric més embogit i ridícul —elque tant agradava a Yeats i Pessoa, encunyat per madame Blavatski, AleisterCrowley i altres simpàtics impostors propers als Hemetics Students of theGolden Dawn—. Hi ha l’enganyifa del pretensiós art contemporani modern-modernque tan bé coneix Barcelona i l’enganyifa de l’art primitiu o negroide quesempre porta amb ell l’ànima del món sencer. Hi ha el realisme més descarnatque pot ser pres com a faula, hi ha el qüestionament dels sentits, lasofisticació de la moda i la fascinació per l’efímer; hi ha, en definitiva, l’anhelde conjurar la impotència i el desànim, estèrils.

No hi ha, però, ingenuïtat ni vindicació de l’ànima infantil, de la qual Freudrecomanava deslliurar-se’n com més aviat millor. No hi ha discurs matemàtic nicientífic per justificar intel·lectualment el cubisme. Foix pertany a lamateixa nissaga de Picasso, que es petava de riure davant la vanitat d’algunscrítics —“matemàtica, trigonometria, química... tot això no ha estat més queliteratura, per no dir una falta de sentit, i ha conduït al mal resultat d’encegarla gent amb teories”—. ¿No és sobretot sorprenent, i també hilarant, que ensentusiasmi el buit?

[Publicat a La Vanguardia el 25 de gener de 2006. Traduït i amb esmenes]

Eça de Queirós entre la Bíblia i Darwin

2012-01-23T19:29:00.002+01:00

Eça de Queirós ens presenta un paradís sotmès a la selecció natural i a la lluita per la vida

[Narrativa. José Maria Eça de Queirós. Adány Eva en el Paraíso. Traducció castellana de Juan Sebastián Cárdenas. Periférica,78 pàgines, Cáceres, 2011]

Qui llegeix Elparadís perdut de Milton s’estima més Satanàs sense cap mena de dubte. L’àngelcaigut és una creació més autèntica, més propera a la condició humana; eldolent de la pel·lícula és el que ens agrada. Ara ja no ens creiem que Adam iEva gaudien d’un banquet etern al Paradís. Milton ens els presenta com unséssers càndids i ensucrats que havien viscut enmig de les delícies terrenals,lliures de pecat i de vergonya. Amb el pas dels segles, convençuts pel que ensva dir Dante, Milton i tots els cors que fan l’eco a l’Església, ens hem fet ala idea que anar al cel seria com tornar al Paradís, un indret verge i avorrit.

Vet aquí que José Maria Eça de Queirós no segueix aquestcamí. Adán y Eva en el Paraíso és untext, per sobre de tot, subversiu, i magistral com ho són tots els d’aquestescriptor, fins i tot els menors. Hi hamés d’una frase que resum l’esperit del seu particular Gènesi, però n’hi ha unaque s’imposa i fa fort tot el conjunt (p. 54): “Miedo, Hambre y Furia eran lasleyes de la vida en el Paraíso”. La història d’una Creació fàcil i plena debona voluntat és anul·lada per un relat de feres ferotges. Adam és un home queha d’aprendre a dominar la selva i que baixa dels arbres per anar descobrintque ell és un jo —que té consciènciad’aquest jo— i que pot dominar un allà, un espai que convertirà en àmbitprivat. A partir d’aquestes dues certeses s’esdevindrà la història de lahumanitat.

Eva i Adam s’han sacralitzat, primer elevats a l’altar dela perfecció i després precipitats en el pecat original per regalar-nos eldimoni de la culpa. En aquesta lectura d’Eça de Queirós descobrim dos robinsonsque lluiten contínuament per fugir de la seva condició salvatge; són dos éssersque, a través de la intuïció i de l’atzar, acaben desafiant el desconegut (p.59): “la civilización nació del desesperado esfuerzo defensivo contra lo inanimadoy lo inconsciente”. Evaes presenta com la gran mare que tot ho protegeix i tot ho acull, fent créixeren el seu interior l’esperit de la societat, mentre que Adam s’enfronta al mónfísic per nodrir, en un segon terme, el món de les idees (“Adán se habríacomido a la serpiente, un bocado mucho más suculento”, p. 66).

Aquesta breu però poderosa quimera és un relat aparegut al’Almanaque Enciclopédico de 1897, quan Eça de Queirós era cònsol a París. Elslectors de l’època, abocats a l’atzucac de finde siècle heretat del positivisme científic i el realisme literari, vanquedar atònits davant un text que, a estones, apel·la al naturalisme, a lafantasia o a la historiografia per explicar el mite més sagrat d’Occident.L’escriptor no té escrúpols a l’hora de fer coincidir els dinosaures i elséssers humans a la vora d’un riu, ni es deixa intimidar davant l’inevitablereferent de la Bíblia quan utilitza topònims i dates molt concretes per situarel dia de la Creació. Adán y Eva en el Paraísoté aquesta virtut: ens deixa identificar la barreja de materials que conformael sentit del relat i el cimenta sense esquerdes.

A poc a poc, mentre anem seguint les aventures del dossupervivents, ens adonem que tot i que el trencaclosques permet tot de lecturesal servei dels jocs culturals, per damunt d’això hi ha una reflexió que ensacosta a la primera espurna de la humanitat, potser tal i com va ser, realment:“[Adán] alargó sus brazos libres y dio un paso fuerte y sintió su falta desemejanza con la animalidad y concibió el deslumbrante pensamiento de que era”(p. 20).

Escrit per AnnaFornieles

El que és important (Rodoreda)

2012-01-20T11:43:00.000+01:00

“Les coses importants són les que no ho semblen”
Mercè Rodoreda

Quanta, quanta guerra. Club Editor, Barcelona, 1980

Rànquing de gener de 2012. Els llibres més venuts de qualitat

2012-01-17T16:18:00.000+01:00

1. Paul Auster. Diario de invierno. Traducció de Benito Gómez Ibáñez. Anagrama.
2. Homer. L'Odissea. Traducció de Joan Francesc Mira. Proa.
3. Jonathan Franzen. Llibertat. Traducció de Josefina Caball. Columna.
4. Irène Némirovsky. Les mosques de tardor. Traducció de Lourdes Bigorra. La Magrana.
5. Haruki Murakami. 1Q84. Llibre 3. Traducció de Jordi Mas. Empúries.
6. Oscar Wilde. El crim de Lord Alfred Savile. Traducció de Jordi Larios. Quaderns Crema.
7. Joyce Carol Oates. Una hermosa doncella. Traducció de María Luisa Rodríguez Tapia. Alfaguara.
8. Anton Txèkhov. La meva vida. Relat d'un home de províncies. Traducció d'Àngels Llòria. Minúscula.
9. François Rabelais. Gargantúa y Pantragruel. Los cinco libros. Traducció de Gabriel Hormaechea. Acantilado.

10. José Maria Eça de Queirós. Adán y Eva en el paraíso. Traducció de Juan Sebastián Cárdenas. Periférica.

11. Enric Casasses. Bes nagana. Edicions de 1984.
12. Heinrich von Kleist. Relatos completos. Traducció de Roberto Bravo de la Varga. Acantilado.

(elaborat per Jordi Galves i Anna Fornieles)

Energia Casasses

2012-01-14T22:27:00.000+01:00

Casasses elabora una extraordinària faula sobre el poder de la poesia

[Poesia. Enric Casasses. Bes nagana [Без нагана]. Amb una il·lustració i fotografies de l’autor. Edicions de 1984, 190 pàgines, Barcelona, 2011]

El que Enric Casasses aporta és energia. Energia fosforescent que il·lumina i tot ho atansa, les dones adormides i els poetes que declamen, el mos de la poma que sap, l’àmbar del caramel i la fel fosca, el viu i el que era viu, la matèria i l’antimatèria, a la que també podem dir-li emoció. Casasses riu boig de content quan desentranya el misteri de la felicitat perduda, és a dir, que el llenguatge ho és tot, que ho pot tot i que som i que vivim perquè en el ventre del món ressona el seu galop, perquè el foc escalfa i crepita poderós en la caverna de l’eloqüència. Les paraules d’aquest llibre no estan gastades ni s’equivoquen com en la poesia dels concursos, repetició somnàmbula dels llocs comuns de sempre. Aquestes són les paraules de la sorpresa i de la festa del viure, rudes i delicades, entremaliades i seques, com si el català comencés de nou, com si mai res no hagués estat ni dit ni escrit, com si fos possible tornar a començar perquè, com assegura la ciència, l’energia es transforma i mai no es destrueix, el foc s’apaga i torna a brotar d’entre la cendra. El món continua, tot viu per sempre mentre perduri la capacitat de seducció i de deixar-se seduir. O el que és el mateix, la capacitat per a l’amor. A Bes nagara, Casasses es revela com un poderós poeta del coneixement, únic, despert i científic, com un Lucreci més nou, amb jeans i cabellera electrificada, que ha passat de ser un atribut punk per esdevenir, amb el temps, la testa d’un vell profeta que rep vida i s’alimenta de les amors del cel. Al poema Què busca la poesia s’hi diu:

“Aferrar la veritat, noi,

estripada entre les paraules

com un parrac entre esbarzers

però l’esbarzer t’esgarrinxa

i t’abufeteja el parrac

d’un vent que no et deixa ni veure-t’hi.”

Amb Casasses passem de l’uf angoixat d’alguns lectors de Quim Monzó a l’uh desconcertat que al·lucina amb una vida tan bèstia com ingovernable. No hem fet un món feliç amb les nostres mentides, ni n’hem tret res de la indiferència moral que dóna l’estat permanent de malenconia, mandra, ressentiment i frustració més o menys existencialista. Moltes novel·les catalanes d’ara en són fidel testimoni, sense temps ni espai, fetes de petits conflictes domèstics i ànimes perdudes lluny de l’estat del benestar, aturades en el buit, l’atonia i la completa absència d’estímuls. L’energia, l’apassionament de Casasses, contrasta amb l’actitud suficient dels que estan sempre de tornada però també amb la dels ferits per l’actual crisi econòmica o la dels que es fan molta pena a ells mateixos. Els poemes de Casasses són tota una altra cosa, abocats al vitalisme de la vida entera, a la complexitat del desordre i de la paradoxa, a la riquesa del contrast de les coses que alhora riuen i ploren. “Un ai amb un al·leluia” diu el vers que clou el primer dels poemes d’aquest llibre. Podríem dir que fins que Casasses no es va posar publicar, la poesia catalana contemporània era, amb dues o tres notables excepcions, el paradís del babau solemne que es pensa que fa versos. Després de Casasses la poesia ha recuperat el sentit de la realitat i el del ridícul. O dit d’una altra manera, el seu paper social de comunicació emotiva. És així com la llengua popular i de cada dia, amb els seus modismes, exabruptes, salts discursius, amb la seva imprevisible, inestable oralitat, desterra la manera de parlar dels lírics transcendents i es fa reina i senyora. Tan senyora com ho va ser en els temps energètics i trempats del Verdaguer amb barretina musca, del Carner d’Auques i ventalls o del Sagarra que canta a rem i a vela. La modernitat parla amb la veu del braç reial, com deixen ben clar Baudelaire, Apollinaire o García Lorca.

Bes nagara és una faula sobre l’energia entesa tal com s’entén al carrer i tal com s’entén als llibres. Entesa a la manera de Dante, és exactament un prodigi, la que mou el sol i les altres estrelles, l’amor. Però també com el combustible que fa funcionar l’enorme màquina que és la civilització moderna. Al llarg poema Torna’m, ah, torna’m s’hi narra el que passarà quan s’acabi el petroli, o dit altrament,

“De l’ensurt que se’ns prepara

quan se’ns acabin els mistos

i no corri ni una gota

de petroli i catacroc

no sabem encendre foc”

Casasses barreja la crisi d’ara amb el record de la devastadora crisi de 1973, la que va posar fi als alegres anys seixanta, i elabora una original forma de literatura compromesa, fins i tot política, la d’un escriptor que es presenta a ell mateix, prim com és, “dormint a les esquerdes / dels precipicis”, convençut de la utilitat social de la poesia, l’ofici consagrat a la rima, és a dir, a la concordança entre formes i sentits, exercici de proporció, d’equilibri, de justícia, de seny, en definitiva. Quan s’acabin els mistos no només ens adonarem que el progrés tecnològic era un miratge, sinó que ja no sabem gaire res i que en sabem menys encara del que abans se’n sabia.

“Ni distingir la cicuta

del julivert ni trenar

cànem per a una espardenya”.

Aquesta humanitat descalça, augura la faula de Casasses, haurà de deixar aleshores les ciutats i fer el que sempre ha fet l’home després del desastre: tornar a començar, continuar d’alguna manera. En primer lloc haurà de superar la por de viure —la nostra és l’edat de la por, segons el poeta—. Encabat, haurà de tornar a la muntanya, “terra endins i terra amunt”, a un món idealitzat del passat en què, suposadament la terra era de tots i estava poblada de pagesos, mossos, masovers i bandolers de camí ral, com en les cançons populars dels temps de Serrallonga. Tornar a la casa dels nostres pares, retrobar els mas mig enderrocat —“el nus que lliga el temps”— i posar-se novament a la feina i a aprendre a saber del món altra vegada. A reconèixer, fins i tot, l’ànima que hi ha en la pedra, els mons amagats dins la matèria, tornar a la natura, a l’entusiasme de l’amor, antònim de la por, o el que és el mateix, tornar a la dona.

“dona que aixeca una cella

i enlluerna els bandolers

i és ella com ella sola

(...)

que fins les bigues del mas

se l’estimen i els hi agrada

com la muntanya al cabrer

i era a l’era del perer

o com al foc la resina”

La terra crida els humans, el masculí el femení, la bellesa crida la bellesa, la paraula, la melodia. Malgrat tot, el món és un acord perfecte, una estranya harmonia. No és estrany que en aquesta faula al·lucinada una noia aparegui proveïda d’un tresor de cerilles i, fins i tot, arrossegant una arpa.

“l’arpa al capdamunt del grony

i el so ressona potrony

al mur i així d’un xic lluny

inspira l’alè del pany

de paret que se’ns retalla

contra la immensa pantalla

blava i roja i groga i bruna

de cel ponent que esparraca

i envia llargues lleganyes

a un més enllà de muntanyes

i més muntanyes i em ve...”

En una dansa enfollida de paraules que dringuen, en una orgia de sensacions que conjuren el desastre, davant del canvi inevitable, de la feridora fugacitat del món, la poesia de Casasses celebra el batec de la vida en la posta de sol, en l’arbre en primavera, en la punta d’un llampec. Una vida còsmica i matèrica però, sobretot, profundament humana, feta de sentiment, de la consciència plena del sentir de l’home —“el sentir-se el sentiment / que és el sentit principal”— l’única autèntica meravella en el món inhòspit, i que s’amaga com un diamant en el fang. És així, d’aquesta manera tan humana que, al costat de les emocions, s’hi consigna el delit per la ciència empírica, que no deixa de ser un altre tipus d’aproximació humaníssima a la realitat. Enric Casasses, fill de l’homònim Enric Casasses, químic i també poeta, es complau en lirificar electrons, quarcs, pius, àtoms i fotons, en un exercici insòlit de poesia científica. Com ja s’ha dit, la celebració de la plenitud de la vida passa per retornar al camí del vell Lucreci, de qual se’n cita un vers (De la natura, iii, 842) al poema La mort riu sense parar de riure:

“res no és doncs la mort per nosaltres ni ens afecta gota”

Tota reflexió sobre la mort o l’infortuni no val res, ens diu el savi llatí, perquè la vida està governada per l’atzar i cap previsió mai no ens empara. L’atzar és la realitat. La mort no és res i la por és estèril. La por, la por de viure, és perdre un temps preciós que millor s’aprofitaria en copsar la vida, en celebrar-la —totes dues coses són el mateix—, en atrapar l’ésser des de la perspectiva del coneixement, de la ciència, tal i com s’entenia abans del segle xvii, quan es desconfiava del positivisme cec. Per isonomia, la llei estadística dels grans equilibris d’Epicur, Lucreci dedueix que la lletjor d’un indret, per compensació, no és sinó la prova que, en alguna altra banda, hi ha d’haver la bellesa. Reconstrueix l’emoció gràcies a la raó. Des d’aquest punt de vista, el caos no és res més que la prova de l’ordre. La impassibilitat de la natura el rotund testimoni de l’existència real de l’amor. Així, Lucreci, a partir del seu temps present, s’aboca a la recerca dels orígens, a la recuperació, per deducció isonòmica d’un temps en què els homes, tot just sortits de la seva primitiva solitud, impregnats encara dels dons salvatges de la naturalesa, van trobar plaer en aplegar-se per cantar una joia de viure encara pura. La poesia no és solipsisme sinó comunicació i energia social.

Com veiem, el retorn de Casasses a muntanya és també un camí de tornada cap a les velles arrels de la poesia europea, en concret cap a l’apassionada i recelosa poesia llatina que floreix a l’escalf de l’epicureisme. Com a alternativa al progrés, el regrés. Fidelitat de Casasses amb el passat que vol dir amor de l’etern. Amb un llenguatge sorprenent, popular, una pluja de múltiples formes de llibertat desproveïdes de prejudicis. Tot exaltadament nou, vet aquí aquest enamorament pel vell. Com a alternativa a la poesia urbana que també ve de Baudelaire, Casasses ens porta altra vegada, com no passava des dels temps de Costa i Llobera, Ruyra, Sagarra o Foix, a retrobar la serena mirada de Lucreci, Horaci, Virgili, Ovidi, i fins i tot amb la més subjectiva de Catul. Val a dir que Casasses no retorna a muntanya, sense més ni més, com els hippies o els neorurals. Hi torna com hi torna Horaci, quan es veu a ell mateix com una rata camperola que s’allunya de la ciutat i de la cort romana. A pagès, hi troba la dolçor, més bella encara que la bellesa, entesa com una promesa de felicitat o, almenys com el seu record.

De l’esplendor verd i de l’estiu daurat amb oli d’oliva, de la saba de l’arbre bimil·lenari d’Horaci surten molts dels poemes de Casasses però enlloc com a Bes nagana es veu millor aquest optimisme serè, aquest epicureisme temperat d’estoïcisme, aquestes renovades maneres de fer i de ser del Carpe diem (Odes i, 11) i del Beatus ille (Èpodes, ii, 1). Dues divises motrius i complementàries que proclamen, respectivament, esgarrapar tot el que dóna la vida —aprofitar l’energia plaent que la conquereix— i, alhora, simultàniament, dominar i limitar les necessitats retirant-se del món i les seves vanitats.

“Quan els fats enviïn llur

ultimàtum d’última hora,

quan t’hi vegis a la vora

et beus un got de vi pur

a la salut d’epicur...”

Com més va, més es pot veure en la millor poesia catalana d’ara —Casasses, Roig, Perejaume— que el bucolisme forma part de la nostra modernitat. A través de Verdaguer, ja ho hem dit, remunta fins a Horaci. És una poesia fascinada amb la severitat pagesa, amb la duresa austera, amb la possibilitat d’una experiència de sòbria llibertat individual. També amb un dinamisme de fantasia, de somriure, de força de les passions. I, tal i com marca la més fidel tradició epicúria, no és una poesia abocada a la imitació de la naturalesa sinó que busca en la naturalesa la matèria sensible de les paraules, les tensions d’energia entre significat i significant, el magisteri de la naturalesa a propòsit del símbol, de les figures del llenguatge, de l’estilisme de la intensitat.

“o sigui per dir-ho clar

com més negre més diàfan

i si vols més meló agafa’n

i els grans de meló del cel

en la diafanitat

simbolitzen la lluor

que brilla en fons de foscor

però si la simbolitzen

és perquè hi són i la són

la lluor que mai no manca

i ara alhora a terra és blanca

la roca i és blanc el mur

de la masia amb el blanc

fosquejant de quan s’ha fet

de nit que és un blanc secret

bé que visible per tots

i fa tanta companyia

com ser l’amic amb l’amat...”

L’energia poètica de Casasses urbana i contemporània mira el paisatge com un exercici de recerca de la puresa, de la serenitat, de la simplicitat a la manera radical que vindica el pintor Kazimir Malèvitx o el poeta Nicanor Parra. I ho fa, paradoxalment com un treball vivíssim que busca la serenitat. El poeta és un animal de distàncies, un ésser de llunyanies com vol Heidegger, enretirat, refugiat en el silenci sonor de l’idioma. És molt significativa aquesta actitud que agermana aquest darrer llibre de Casasses amb el Perejaume més vegetal i arcàdic del seu recent Pagèsiques. Tots dos fan cas del consell d’Epicur: viu ocult, esborra les traces de la teva biografia i allunya’t de la multitud, en el lloc amè del retir. És així com celebren, semblants als vells poetes de Roma, el calidoscopi de la vivència a través de la forma privilegiada de l’elegia llatina. Una forma del discurs íntima, privada i individual. Una forma diversa, alhora eròtica i moral, satírica i greu, severa, rica en les seves diverses variacions, en la barreja de temes i de veus simultànies. I com ja s’ha dit, profundament ciutadana, política, partidària de la funció taumatúrgica de la poesia, la més arcaica i la més pura, la més estimada de Casasses. El poeta escriu per celebrar, per cantar, per matisar, per beneir, per maleir, per profetitzar —que no és sinó una forma de demanar—, per guarir. La curació de Bes nagana ve de l’acceptació, de recordar i de comprendre les lleis del món. Les del plaer, les del desig, les de l’amor.

“A- L’estimar simple

cava molt fondo.

B- L’estimar simple

val un imperi

A- i és un imperi que no cau,

B- deu ser l’únic.

(...)

B- L’estimar simple

és la intel·ligència,

A- una intel·ligència que es fa respectar,

B- deu ser l’única.

A- En aquest joc fosforescent

B- qui vol fer trampa

A- queda entrampat...

B- no hi pot ni entrar.” (Cantata a 2 veus acordades)

(...)

Vam aprendre una cançó

que el dia que la cantàvem

el món perdia la por

i els llums pampalluguejaven. (Jo en tenia una cançó)

Diguem, per acabar, algunes coses sobre el títol del llibre. Si no fos que en Casasses i jo fem més via amb el català que amb el rus ens acontentaríem amb l’explicació que dóna del perquè de Bes nagana (pàgina 179) i que al·ludeix al desarmament o, també, a la poesia com a arma carregada de futur: “Bes nagana (que en realitat s’escriu Без нагана) ve d’un vell refrany uralià modern que diu que орехи колть нечм, тяжело на деревне без нагана: ‘no hi ha res per trencar nous, ho té difícil el poblet sense nagan’ (o sia sense pistola, essent la nagan una de les marques que n’havien set més conegudes per aquelles terres, com la colt a Amèrica, digam)”. De fet, són dues paraules que permeten altres interpretacions, la que es pot llegir directament en català (bes nagana, és a dir, ‘beso la nagana’, la malaltia de la son, la son, és a dir, ‘beso el somni, la il·lusió’) i, ja posats, també es pot llegir mig en uralià mig en català, ‘sense nagana’, ‘sense son’, un epígraf que no fa pas estrany en l’autor de Que dormim? perquè Casasses és algú que entén la poesia com a desvetllament de la veritat del món a través, precisament, de la ficció poètica, a través del entusiasme de sentir-se viu mitjançant el poder del llenguatge. Tampoc no és casual, al capdavall, que se citi en aquest llibre la famosa aparició dels estupefaents en el Tirant lo Blanc (capítol cxxxii), comentada fa uns anys per Josep Pedrals: “la [cota d’armes] de Diafebus era tota brodada de cascalls, e deia lo mot: Lo que a altri fa dormir a mi disperta”. Un entusiasme per l’excitació induïda que, val a dir, oblida l’advertiment de Jaume Roig a l’Espill (iii, vs. 2771-2775):

Si tot los fall,

quants ab cascall

per fer dormir

los fan morir

o·ls fan dements!

Casasses, a desgrat de les prevencions mèdiques, creu com Plató que l’entusiasme, l’energia, és una manera d’estar habitat per la divinitat. I que la celebració de la vida gràcies a l’entusiasme és la principal funció de la poesia. Més enllà de la seva indissimulada passió per la literatura més romàntica, de Blake a Bob Dylan, posem per cas.

El llibràs de Casasses

2011-11-26T23:25:00.001+01:00

[Poesia. Enric Casasses. Uh. Amb il·lustracions de Stella Hagemann. Associació Cultural Container, 330 pàgines, Aiguafreda, 1997 i reedició a Pagès Editors, 340 pàgines, Lleida, 2007.]

Quan no es vulgui parlar dels millors llibres de l’any o de la temporada, dels més recents, sinó dels que es continuen venent i llegint dos o tres anys després, fins i tot cinc o deu anys, contra el resol de la indiferència; quan es vulgui parlar de llibres que mai no s’obliden i que sempre queden quan els altres se n’han anat i han passat les modes, hi serà Uh d’Enric Casasses. Quedarà perquè és un llibre feliç i despreocupat, encara que sigui difícil d’entendre. És la narració del viatge amb metro que fa Casasses en un microsegon, el moment en què rememora un instant de la infantesa perduda i enjogassada, quan cantava Baixant de la font del gat i que li omple 9.072 versos, un dels poemes més llargs de la història de la literatura catalana —crec que és el segon, després del Poema de Montserrat de Sagarra—.

Enric Casasses Figueres (Barcelona, 1951) és fill de la sorpresa i del superlatiu, altíssima veu que es distingeix d’entre el soroll i la boirina, figura vehement, eixelebrada i fugaç; és el poeta de la paraula oportuna, de la facilitat que no l’és, de la gràcia secreta. Oblidat ja el seu anonimat primerenc, se’l considera un clàssic viu amb tota justícia, orgull d’avui de la cultura catalana, príncep feliç, príncep valent a la manera agredolça de Josep Carner, o encara millor, a la desassossegada d’Oscar Wilde. Sé que hi ha qui preferiria que l’acomparés amb Blake o Verdaguer, radicals, lúcids i insubornables com ell, però penso que Casasses s’assembla més a Wilde perquè a més de marginal també és perfectament victorià, perquè és com Mercè Rodoreda o Víctor Català, un escriptor tan dur com burleta, un poderós senyor de la ironia, un fuet que fereix més amb la facècia que amb la maledicció, que ens commou permanentment amb el dubte i la perplexitat d’una obra ingovernable, sòlida, imprevisible, sempre enlluernador. Que inquieta. D’entre tots els seus llibres coneguts, Uh, poema d'alta velocitat, ha estat, des que es va editar per primera vegada el 1997 el més misteriós i difícil de llegir o d’adquirir, el que ens ha intimidat més, el més esquiu. Després reeditat feliçment per Pagès Editors però l’Uh de la primera edició, quadrat, aproximadament de la mida d’un cedé, de 330 pàgines i amb 9.072 versos, amb pesada tipografia Courier i amb tapes vermelles que diuen Uh —però no el nom de l’autor— sempre serà més convincent, més propi de Casasses que les luxoses edicions. Un full voladís adverteix que: “Uh és un que en un microsegon en què el metro pràcticament s’atura a mig túnel reviu un instant de la infància sortint de sobte de l’amagatall d’un portal cridant-li uh a algú, i ara té Baixant de la font del gat enganxada al cervell”.

Un dels poemes més llargs i complexos de la literatura catalana és simplement un record de la infantesa, el magma bullent de la paraula, del pensament lliure, l’exercici desmesurat amb una estructura improvisada semblant a la d’una Jam session que es vessa irrefrenable com un brollador de coneixement. La clau de volta de la poesia de Casasses és sempre la infantesa i no les drogues o el tremendisme il·luminat i romàntic amb què agrada adornar els seus escenaris poètics. Uh és un record enardit de la felicitat, de l’Escala i del seu paisatge rotund,

“com el pagès contempla enlluernat

els escalons gegants de la muntanya

folls de raïm...”

de Víctor Català

“seré la Víctor

tendré cents d’aures

seré semal

seré el que suc surt del raïm

seré la terra d’on surt el suc surt el raïm...”

de les frases del seu avi, del món de la marineria, dels somnis de les històries de pirates modelats a través d’un altre record, el d’un famós poema de Josep M.ª de Sagarra

“i ais tòries de pirates

ara que el mar no remulla

sereu més bordes encar...”

dels jocs d’enginy en les reunions amb els seus amics a Barcelona

“mil anys de rasca

i aspirinetes...”;

“que s’arremolini

ep i curi...”

Sense oblidar el món contemporani, les seves trampes, sobretot les impostures de la creació, les de les belles arts:

“ajaçats en teles expressionistes

impressionistes i informals

tota una colla d’uns artistes d’un

art que ara estrenaven

ans antiquíssim deien

art de clavar l’art de clavar-te...”

L’opacitat de la poesia de Casasses és la de les avantguardes, la que busca en el poc clar la deflagració de l’explosió de la llum, la clau de tots els enigmes. La poesia de difícil comprensió, plena de jocs, de meandres, de semblances inesperades, posa en contacte, en veïnat estret noves lògiques, noves maneres de pensar, com explicava Michel Foucault en establir la relació entre l’extremitat d’una tassa amb el principi d’una altra tassa. Casasses sap el que valen l’embogida recerca de l’idealisme, el deliri utòpic

“volien espantar-me amb uh

topies

de l’eternal retorn

el nen caigué

del llit de cap

a l’orinal...”

La fatalitat no és en el còsmic sinó en el quotidià ja que

“Sempre

som

a la mercè de la companyia de

la llum,

cunyada.”

[Publicat a La Vanguardia el 15 d’agost de 2007. Traduït i amb esmenes]

Llovet, vedette, star

2011-10-14T09:00:00.000+02:00

[Assaig. Jordi Llovet. Adéu a la universitat. L’eclipsi de les humanitats. Galaxia Gutemberg, 380 pàgines. Barcelona, 2011.]

Els grans professors són aquells que, com Jordi Llovet, fan pensar críticament; a favor o, com en el meu cas involuntari i indiscret, en contra d’alguns dels seus ensenyaments solacers. Enlloc no trobaríem un professor més divertit, enginyós i il·lustrat com ell o un conversador més letífic i filantrop, que suscités més sentides i sinceres simpaties. Com a escriptor mereix una altra consideració. Adéu a la universitat sembla una apologia dels estudis de lletres comparable als bons llibres que ja han dit això mateix fa dècades, els de George Steiner, Harold Bloom, Carlos García Gual o fins i tot la Petita crònica d’un professor a secundària de Toni Sala. En realitat, però, som davant d’una apologia de Jordi Llovet en forma de memòries, presentat idealitzadament com un noble i esforçat professor, amb fortes consciència social i vocació docent que, solitàriament i heroica, s’enfronta a la degradació del saber a la nostra universitat, en especial des de la implantació del denominat pla Bolonya de la Unió Europea. De fet, Adéu a la universitat no és la defensa d’un ideal sinó el plant desconsolat per l’abolició d’uns privilegis més feudals que cavallerescos. Només cal repassar les nombroses anècdotes personals i cites erudites que poblen aquest llibre per veure com el gust per la comèdia, l’excés de confiança en l’histrionisme i l’abús d’argumentacions forçades acaben contradient les intencions de l’autor. Almenys les conscients. Aquest és un sorprenent exercici en què Llovet acaba autoincriminant-se a la manera d’Oscar Wilde davant del tribunal que pretén escarnir olímpicament. I és que el llibre és un involuntari Retrat de Dorian Gray on el coneixement ocupa el lloc de la bellesa física emprada per al difícil art de la seducció.
Aquí seducció no vol dir amor sinó jerarquia i domini, imperi immoderat del desig de l’autor per sobre de tot i en contra de tothom. Vegem un exemple molt clar. Un joveníssim Jordi Llovet (pp. 59 i següents) es passeja per Europa amb una borsa d’estudis del Ministeri d’Educació que ha tingut “la sort de gaudir”, decidit a aprofundir en l’estudi de la sociologia literària. S’instal·la a Frankfurt del Main, aprèn dels millors mestres de la Goethe-Universität, Alfred Schmidt, Jürgen Habermas i Rüdiger Bubner i presencia les càrregues policials contra els estudiants. Des d’aquesta ciutat fa viatges arreu —Berlín, Colònia, Bonn, Tübingen, Heidelberg, Varsòvia, Copenhaguen, Estocolm, Oslo i, en especial, Praga— on coneix tot de destacadíssimes personalitats que el reben amb sorprenent disposició i reconeixement, com si el seu nom obrís totes les portes. La notòria habilitat de Llovet per a les relacions socials, però, no es limita a aquesta vasta geografia. “Al cap de tres semestres de ser-hi [a Frankfurt] vaig decidir traslladar la beca (i la meva persona) a París, perquè em venia de lluny una gran admiració per Julia Kristeva i, en general, pels membres de la revista Tel Quel...”. A la capital de França, efectivament, esdevindrà intime de la Kristeva i amic de Pierre Vidal-Naquet, desplegarà com un paó les seves plomes tornassolades i passarà, volàtil i eficaç, per les classes de Gérard Genette, Tzevetan Todorov, Pierre Macherey, Jacques Lacan, Gilles Deleuze, Félix Guattari, Nikos Poulantzas, Louis Althusser i Michel Foucault.

És en aquest moment quan es produeix un esdeveniment que té la força de presentar-nos la categoria ètica de Llovet: “La beca que tenia em permetia de fer, parlant sincerament, una vida més que passadora: tant, que un dia que m’acabaven d’arribar a una sucursal bancària de París, per transferència, els diners de la beca corresponents a un trimestre, vam anar a celebrar-ho jo i una colla d’amics, entre ells Enrique Vila-Matas i la seva dona Paula (...) a la Closerie des Lilas.” Flâneur conspicu i diletant, Llovet se sent admirat per les plaques de metall que indiquen que, en aquell restaurant, hi van passar tot de distingides personalitats: “ ‘Aquí passava estones Baudelaire’, ‘En aquest banc s’asseia Verlaine’, ‘Aquí va seure-hi Hemingway’, ‘Aquí hi venia Apollinaire’, ‘En aquest lloc solia acomodar-s’hi Scott Fitzgerald’ ” i, empès per un íntim ressort de fill de família, decideix entaular-se i convidar els seus acompanyants a ostres i “champagne de preu”. Els desvaris de gran senyor s’acaben quan arriba l’exigència de la nota i el nostre protagonista contempla, estupefacte, que deu una quantitat de francs francesos molt superior als diners que té al banc. És aleshores quan Llovet, histrió, decideix no pagar i fer-se passar per anglès; els amics es fan escàpols i aconsegueix filer à l’anglaise mort de riure i d’íntima satisfacció. És això, companys, és això. L’episodi demostra, en el subjectiu i orgullós codi de Llovet, que qui té enginy i astúcia té sempre dret a tot. Qui està íntimament convençut de la seva superioritat sempre està legitimitat a establir l’imperi del seu desig i voluntat.

Aquest principi no només s’aplica en l’àmbit privat sinó molt especialment en l’exercici de la seva brillant i aplaudida carrera intel·lectual. Els exemples i episodis són nombrosos. Amb envaniment Llovet es presenta avui (p. 152), per exemple, com “un col·laborador mimat” del diari El País per al qual les normes socials que constrenyen la resta de la humanitat no tenen cap importància. Si temeràriament recorda, per exemple, que va ser convidat fa anys a abandonar les pàgines de crítica musical de La Vanguardia que Francesc Noy li havia encomanat, fa veure que no sap el perquè. Com si no hi hagués gent que sí que ho sap i que ho recorda bé. En el petit món de la premsa de Barcelona de fa anys era cosa coneguda que Llovet s’havia apropiat del privilegi d’escriure ressenyes musicals sense prendre’s la molèstia d’assistir als concerts. Qui ja ho sap tot mai no ha de perdre el temps en les servituds col·lectives.

Aquest principi olímpic té en el clos acadèmic el seu àmbit privilegiat. Si, per exemple, se cita el moralista Fichte (pp. 49 i 50) no és només per assenyalar que la universitat ha d’acollir “l’art de la crítica, de la discriminació entre el veritable i el fals, l’útil i l’inútil,” sinó sobretot per subratllar “la subordinació del més important al que no és important”. Així, Llovet entén la cultura com domini i distinció de classe, a la manera de la bellesa física o dels diners, com l’atribut inequívoc d’un grup privilegiat al qual tot li pertany perquè es creu superior. És francament còmic el recurs sistemàtic a aquesta superstició, vagament emparentada amb els treballs de Vilfredo Pareto, a través de tot tipus d’expressions. “Cultura superior”, “elit”, “grans mestres”, “jerarquia en l’escalafó” o el recurrent estilema d’ “elevar propostes” a l’autoritat acadèmica. I per si, amb tot això, no n’hi hagués prou, encara es pot fantasiejar més. Em refereixo a la pretensió de Jordi Llovet de ser jueu, entesa en el llibre no com la podria adduir qualsevol altra persona, com una simple denominació cultural o religiosa sinó com una marca de distinció, de superioritat. De ser especial, en tot, també en els orígens, mítics, gairebé aristocràtics.

És, en aquest sentit, que es comprèn que Llovet s’entossudeixi en desvincular el món de la cultura del mercat laboral i de qualsevol tipus de professió remunerada. Des del seu punt de vista, l’intel·lectual, l’home de lletres o el professor universitari han de ser, necessàriament privilegiats socials sempre sostinguts per la pecúnia pública, familiar o el mecenatge privat. Suposadament dedicats a activitats elevades o dèries personals sobre les quals ni l’estat, ni el públic ni cap patrocinador pugui mai reclamar resultats tangibles ni d’evident profit col·lectiu. És des d’aquesta perspectiva, que les crítiques que fa Llovet a la casta universitària, són inconsistents tot i que assenyalen, certament, part de la veritat de les coses. Cap catedràtic que, com Jordi Llovet, hagi col·laborat activament durant decennis en la construcció i perpetuació del mandrós clos de la universitat catalana pot queixar-se ara de maltractament o d’abús. Ni fer escarafalls davant dels escandalosos privilegis d’altres col·legues, efectivament molt més consentits i encara millor apadrinats que ell mateix. No sembla un desig de justícia sinó una reacció d’enveja i de ressentiment.

I no falta bellesa en el peculiar català d’aquest llibre. Però és una bellesa falsa, tant des d’un punt de vista històric com ètic. Per això pot esdevenir cursi. Com quan parla (p. 107), com si mai hagués existit, d’una fabulosa “civilització cavalleresca —la noblesa en el comportament, la lleialtat obligada envers els mestres i els deixebles, l’obediència als superiors, el respecte escrupolós als senyors i les dames, tot a la manera de la lírica trobadoresca i la ‘matèria de Bretanya’—; formar part d’un cos així, em sembla una de les coses més agradables que li poden succeir a una persona en els temps que corren.” En d’altres moments el deliri imaginatiu delata clarament una sincera vocació d’aparatxik (p. 108): “...és triar d’una manera adequada els líders: un cop ben triats els catedràtics —això podria fer-se amb un “sanedrí universitari” format per persones molt velles i de reconeguda solvència intel·lectual i moral— seria cosa seva formar un equip i fer escola.” Prèviament se’ns ha informat que no li molesta que hi hagi persones que manin “més que jo, com no em molesta retre’ls obediència i guardar-los lleialtat, sempre que s’ho mereixin” ja que divideix els catedràtics universitaris en dues categories, els “ximples” que no triguen a “envoltar-se d’imbècils” i “homes com cal, com ho van ser tots els meus mestres”. Naturalment, aquesta és una distinció de cafè que tothom pot arribar a fer, però d’aquí a exhibir-la públicament en un llibre com si fos nítida i assenyada hi va tot un univers. Ja és ben curiós que, unànimement, els mestres que van promocionar Jordi Llovet fossin tots d’una genuïna solvència intel·lectual i moral.

Diguem per últim que, amargament, Llovet es plany del descrèdit del saber universitari entre les noves generacions d’alumnes. Que el saber erudit sembla que no tingui lloc en el món d’avui. ¿Com es podria justificar precisament amb aquest llibre? ¿Totes les anècdotes, posem per cas, que es reporten de la vida de Jordi Llovet són prou edificants per a una apologia de les humanitats? Tanta intel·ligència i coneixements acumulats, certs i indiscutibles, són ¿per fer-ne què, més enllà del diletantisme abusiu i dels jocs de saló de qui es presenta com a puer æternus? ¿Quin model admirable se’ns ofereix des de la superioritat? Quan Jordi Llovet es compara amb Martí de Riquer i s’erigeix com a hereu del que el vell medievalista representa, com a intel·lectual i model de conducta, l’abús es fa intolerable. Només cal comparar les recerques acadèmiques, les bibliografies de tots dos personatges, el ressò social, els models de conducta i, sobretot, els alumnes que han format i llegat a la societat l’un i l’altre. Més enllà de la pirotècnia verbal, la brillant imatge de Jordi Llovet en aquest llibre va esmorteint-se a mesura que passem les pàgines. La seva brillant imatge primigènia es difumina sense remei i només ens queda la silueta fantasmàtica, el difús contorn de la il·lusió. Proposo la lectura de Peguen a un nen de Jacques Lacan per justificar el perquè d’aquesta fantasia.

Gabriel Galmés, el somriure ferotge

2011-10-08T14:10:00.000+02:00

[Periodisme. Gabriel Galmés. Vull una estàtua eqüestre. Pròleg i selecció de David Castillo. Quaderns Crema, 344 pàgines. Barcelona, 2011.]

Gabriel Galmés era un escriptor que creia que la literatura serveix per passar-s’ho bé i va escriure d’acord a aquest principi. És en aquest recull d’articles d’entre 1990 i 2001, sàviament triats per David Castillo, on podem constatar la passió del mallorquí per aconseguir les històries més divertides i rocambolesques sorgides de la pressa per opinar sobre el present. L’antologia abarca onze anys del seu treball com a articulista pel Diario de Mallorca, l’Avui, El País i, sobretot, el 7Setmanari. És en aquesta revista on Galmés va fer anar més la malícia, on va fer aparèixer en forma de faules i diàlegs ficticis els personatges més coneguts i criticats de Mallorca.

La seva especialitat, però, és mirar descaradament i tendrament la vida de Manacor, on va néixer i on es va fer escriptor. Amb un català fresc i obert a la riquesa lingüística de la balear manera, Galmés va aconseguir concentrar en el microcosmos de Manacor el bon humor i la bona literatura, traspassant de llarg les fronteres previsibles. La varietat de temes que omplen les pàgines de Vull una estàtua eqüestre demostren la curiositat i la reflexió de Galmés, però n’hi ha alguns pels quals sentia autèntica debilitat: els polítics són descarnats per la seva capacitat inventiva i crítica, també el folklore i els alemanys, tòpics que defineixen i publiciten internacionalment l’illa cap al nostre imaginari popular.

La seva prosa és elàstica i madura, plena d’imatges al·lucinants, ens fa entrar sense adonar-nos en el seu món particular i alhora envejable perquè és un món lliure i feliç. Una de les majors virtuts de Gabriel Galmés és que no té predileccions a l’hora de mostrar el ridícul de les seves víctimes; ataca a parts iguals a conservadors, independentistes, cantants, infantes, veïns, cuiners i funcionaris. La vanitat dels escriptors també queda retratada sense cap mena d’escrúpuls: “Sospit que alguns encara donen al públic la imatge de l’escriptor envoltat de fantasmes, pelant-se de fred a la mansarda de Valle-Inclán, amb una ampolla de whisky DC i fumant invessantment Ideales. Picant a la vella Underwood històries tremendistes i vivint amb una puta retuda”.

Les cròniques de Galmés no passen de moda. Una bona part estan dedicades a clavar les dents als personatges polítics de Mallorca, i encara que ja hagin passat alguns anys, és emocionant llegir com la història es repeteix una vegada i una altra, amb noms diferents però amb les mateixes vanitats. Aznar, Puche, Llinás, Fageda, Cañellas... són algunes de les cares públiques que encarnen l’amiguisme i la incompetència permanent en els càrrecs polítics. Galmés no s’atura aquí, sinó que té l’enginy i l’atreviment de fer passejar per les pàgines al rei de Tonga, Alaska, Antoni Maria Alcover o una geneologia de reis mallorquins anomenats tots ells Silindro (l’Escrofulós inicia el regnat) per demostrar com n’és de rica la història de l’illa, i com es pot marejar per crear una literatura que captiva.

Un últim exemple dels seus encerts escollit a l’atzar: Ramon Llull creia que l’arbre del Paradís era un magraner, portador d’infelicitat i de saviesa, llavor del dimoni. Galmés assegura que segons la mitologia autòctona el dimoni va nèixer en temps de magranes, i que per això als llatins se’ns encén la sang quan floreixen els magraners. És una sort que ell estigués amb ganes d’escriure tot l’any per explicar-nos totes les anècdotes que l’inquietaven. Fossin certes o no.

per Anna Fornieles

Rànquing d'octubre de 2011. Els llibres de qualitat més venuts

2011-09-30T15:34:00.000+02:00

El mapa i el territori de Michel Houellebecq. Empúries

Toes les cosmicòmiques d’Italo Calvino. Edicions 62

Goethe i Schiller de Rüdiger Safranski. Tusquets

Cinquanta poemes de « Neue Gedichte » de Rainer Maria Rilke. Quaderns Crema

El poni roig de John Steinbeck. Viena

El somni de Farringdon Road d’Antoni Vives. La Magrana

Retratos y encuentros de Gay Talese. Alfaguara

Bes nagana d’Enric Casasses. Edicions de 1984

Leviatán o la ballena de Philip Hoare. Ático de libros

El kola asesino de Kenneth Cook. Sajalín

La ciutat i les serres d’Eça de Queirós. El Gall Editor

Les bones companyies de Jordi Cornudella. Galaxia Gutenberg

L'entrevista prohibida amb Joan de Sagarra

2011-09-27T09:00:00.000+02:00

Josep Maria de Sagarra amb el seu fill Joan al Port de la Selva l'any 1943

De Sagarra sobre Sagarra

Abans d’entrevistar Joan de Sagarra per a La Vanguardia a finals de 2006 ja m’havien advertit que, fos quina fos la meva idea sobre el seu pare, Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau, el fill no s’hi correspondria. A més, Nèstor Luján i els seus amics li deien “el monstre” perquè, asseguraven, sempre havia estat un nen consentit de la mama i un dèspota. Jo el vaig trobar encantador, tendre, pugnaç durant la llarga conversa que vam tenir al seu domicili, al passeig de Sant Joan, un lloc estrany, amb alguns mobles coberts amb llençols i una absoluta sensació de desposseïment, com si hi acabessin de passar per allà uns lladres. La jove i discreta dona de Joan de Sagarra ens va deixar sols i vam xerrar molt, i, naturalment, vam buidar una ampolla sencera de Jameson i vam riure molt. Per a algú al qual tothom, en privat, anomenava Sagarreta la grandària de les coses semblava que fos l’únic important en la vida, molt preocupat del que diran malgrat el teatre que feia. Li interessava sobretot l’anomenada, poder fer el fatxenda. Em va semblar un vellet acomplexat però fascinant, una persona molt interessant i difícil. Un monstre desorientat perquè tanta gent sempre volia parlar del seu pare i gens d’ell. L’endemà, contra el meu costum i com un gest de cortesia, vaig cometre l’error d’enviar la transcripció de l’entrevista. A les poques hores em va trucar molt irat, insultant-me grosserament per fer-me avinent que a La Vanguardia, on l’acabaven d’entrar, no es podien escriure paraulotes com ara ‘hòstia’. Implacable, em va imposar una entrevista alternativa, completament inventada per ell, amb respostes que no tenien res a veure amb les que m’havia donat el dia abans. Al diari van dir que sí i que sí, i que li digués a tot que sí. Com que tenia altra feina vaig deixar-me fer. Avui la recupero perquè em sembla una conversa molt divertida i perquè explica algunes coses del seu pare, Josep Maria de Sagarra, de qui avui es commemora el cinquantè aniversari de la seva mort. Ell em va maleir els ossos però a mi encara m’entendreix llegir-la. Mai no voldrà passar per tou però a mi m’és completament igual.

Senyor Joan de Sagarra, ¿què creu que ha passat amb el seu pare, Josep Maria de Sagarra? De ser un autor de molt èxit, ha passat a ser un nom qüestionat?

El meu pare va morir el 1961. Un any abans, li van donar la Gran Creu d’Alfons X el Savi i alguns van pensar que això volia dir alguna cosa, ¿no? Doncs no! Érem a Espot estiuejant i el meu pare rep un telegrama de felicitació de la Societat General d’Autors. Però el meu pare no sabia de què anava tot allò. I diumenge arriba La Vanguardia i s’assabenta que li han donat la Gran Creu. El meu pare es va sorprendre: “¿Per què em donen això?”. Pel que sembla, hi havia un Ministre d’Educació, anomenat Ros, que va llegir les Memòries del meu pare, en les quals descriu perfectament el Madrid de l’època en què ell estudiava a l’Escola Diplomàtica. I el Ministre va dir: “Però si això és una meravella!”. I li van donar la Creu. I ja està. Després, quan mor el meu pare, hi havia tot un grup de gent, que són els Castellet, Moles i companyia, que anava cap a una cosa molt determinada, ja m’entens. I, llavors, fins que torna Tarradellas, al meu pare no el reconeixen gens ni mica. Es comporten com si mai no s’haguessin escrit les Memòries. Josep Pla es queda acollonit en llegir-les. M’ho va dir Nèstor Luján: Pla mai no va saber encaixar el cop.

Avui la cosa és diferent: hi ha un grup molt reduït que van de moderns... Però Sagarra està tornant. Em trobo molta gent jove que llegeix Vida privada i diu: “Hòstia! ¿I, això?, per què no m’havien parlat d’aquesta novel·la?” Fa poc, al Grec, l’actor Lluís Soler va recitar El Comte Arnau, i la gent estava entusiasmada. Després està l’Ovidi Montllor, que cantava poemes del meu pare i això també arriba al públic. Molts anys després de la mort del meu pare, vaig anar a veure en Castellet, a Edicions 62, per a la publicació de les Obres Completes del meu pare. I Castellet em va dir: “Ho he parlat amb tothom i m’han dit tots que no”. No hi va haver manera. Després me’n vaig anar a Proa, a Enciclopèdia Catalana, a l’Oriol Izquierdo. Ens en vam anar a menjar —que seria el mes de maig o juny— i quedem d’acord en que sí. I al setembre reclamo el contracte. Mai no em van respondre. O sigui, que no. Mai no he sabut per què i, al final, va haver de ser l’Eliseu Climent qui ho publica en l’edició de Garolera. O sigui, que els d’aquí es van negar a fer-ho.

Vostè va néixer a París i a França el tracte als escriptors és diferent.

Sí, jo vaig néixer a París. Em vaig doctorar a la Sorbona. Sóc més francès que d’aquí. No sóc afrancesat: sóc francès. A França tenen La Pléiade (assenyala la seva col·lecció de llibres). El meu pare, a França, seria a La Pléiade, però el meu pare és d’aquí i jo també. A França tenen el que tenen i nosaltres no. Bé, a Proa, jo sé que tenen les Obres Completes de Porcel i vaig al Mercat de Sant Antoni i me les regalen per 20 euros i, en canvi, els llibres del meu pare jo els col·loco. Quaderns Crema me’ls publica, els seus articles. Isabel Martí publica els Poemes satírics del meu pare. I es venen set edicions. Les escoles em demanen Els ocells amics, etc. El meu pare funciona bé com a escriptor.

Quan va morir el seu pare vostè tenia vint-i-dos anys. ¿Ja sabia qui era el seu pare o se’n va adonar passats els anys?

No, no. Jo ho sabia des de petit. Anava amb ell per la Rambla i la gent es parava per saludar-lo i el saludaven: “Senyor Sagarra”. I es treien el barret. Era l’amo de Barcelona. Em vaig adonar pel carrer de qui era el meu pare. Vivia en una Barcelona en la qual, quan el meu pare anava pel carrer, la gent el reconeixia: “el senyor Sagarra”. Quan jo em trobava al senyor Foix a la Rambla de Catalunya, també li deia: “senyor Foix”. Igual, el mateix. Sempre es feia així. Des que tenia vint anys he anat amb barret.

Però, vostè, ¿quan va llegir realment el seu pare?

Quan jo vaig néixer, el meu pare tenia quaranta-cinc anys. Sempre vaig entendre que el meu pare era el meu avi. Jo, la relació la tenia amb la meva mare, que em va tenir als trenta anys, i el meu pare i la meva mare es portaven quinze anys. La meva mare, Mercè Devesa, era d’Olot. El meu pare, quan ens veia, a la meva mare i a mi, sovint exclamava: “sou dues gotes d’aigua”. La relació era molt diferent amb l’un i amb l’altra. Mai no vaig tenir amb ell una conversa d’home a home. Quan anava amb el meu pare a prendre una copa, quan m’ensenyava Barcelona, sempre era el senyor Sagarra. Vaig tenir una relació d’amor-odi amb la meva mare, però no amb el meu pare. Naturalment, quan va morir —deixant vídua a la meva mare en el context de la cultura catalana d’aquella època—, vaig haver de defensar la seva figura. Però ho feia per ella. I, en cert sentit, en un altre sentit, m’assabento del que és el meu pare quan m’ho neguen.

¿Va ser aleshores quan va començar a llegir-ho?

No, si jo no el llegia, simplement anava al Romea. Anava al teatre amb pantalons curts i, al final de l’obra, quan el públic reclamava l’autor, apareixia el meu pare i jo, evidentment, estava encantat. Com tu estaries encantat si el teu pare fos Ronaldinho o Tamudo. El meu pare era un personatge molt important a Barcelona i estava molt orgullós d’ell, ho estic i ho estaré sempre. Però mai no vaig tenir el que un fill parla en un moment determinat amb el seu pare. Aquesta conversa mai no es va produir. Amb la meva mare sí.

¿Quins records té de l’època de París i de la tornada a Catalunya?

Vaig néixer el 1938 i tornem a Barcelona el 1947. Pensava que no tornaríem mai més. Va ser durant la tornada, quan em vaig apropar més al meu pare. Em vaig adonar que tenia pare i mare. A Barcelona ell em va ficar als Jesuïtes de Sarrià i és una cosa que mai no li podré perdonar, dit sigui entre cometes. ¿Per què, quan torno aquí, em va ficar en aquest col·legi? No ho entenc. Els Sagarra sempre havien anat als jesuïtes, i tal i qual. D’acord, però no ho entenc.

Vostè forma part de la poca aristocràcia del nostre país. Una família aristòcrata és una família que té memòria del seu llinatge, a diferència de la majoria de les famílies que desconeixen tot o gairebé tot del seu passat. El seu fill es diu Josep Maria, com el seu avi. ¿Quina importància té formar part d’una família aristòcrata, d’una família amb memòria?

El meu fill està a punt de complir quaranta-un anys i està com a director a l’Institut Cervantes de Budapest i abans va estar al de Varsòvia. Sap molt bé qui era el seu avi, però que molt bé. I n’està molt orgullós. A través de la meva mare, quan ell era petit —el paper de la meva mare és fonamental—, i també de casa meva, de la biblioteca... El meu fill té molts llibres que procedeixen de la biblioteca del meu pare i que li permeten conèixer bona part d’aquesta memòria de la que em preguntes. Al meu avi Ferran de Sagarra i de Siscar el coneixem, sobretot, per com el va descriure el meu pare en les seves Memòries. I de quina manera! És un retrat extraordinari. El que passa és que, a partir dels anys vint, la gran popularitat del meu pare eclipsa el meu avi, el “vell Sagarra”, com se’l denominava llavors, passa a ser “el pare del poeta”. De fet, la meva família els Sagarra, no són nobles: són pagesos que es casen amb pubilles, que s’enriqueixen i que arriba un moment en què es converteixen en gent molt rica. És pel costat de la meva àvia paterna, que és una Castellarnau, de Tarragona. Són una família que procedeix de La Vall Ferrera, que procedeix de l’Edat Mitjana, de la noblesa més antiga que hi ha a Catalunya. La meva àvia mor quan el meu pare té catorze anys. L’actual palau de la Diputació de Tarragona és la casa dels Castellarnau. De la meva família, dels Sagarra, no en queda res. Però tinc unes cosines de La Vall Ferrera que són les noies Castellarnau.

El seu pare, per molt aristòcrata que fos, era un treballador de la literatura.

El meu pare no anava ni de treballador ni de noble ni de res: anava per la vida de Sagarra. Vida privada va ser escrita en dos mesos a la Biblioteca de l’Ateneu. Per aquesta novel·la li van donar el premi Crexells. La meva mare el va mecanografiar quan encara eren nòvios. I quan al meu pare li encarreguen el Poema de Nadal —que va escriure segurament en tres dies— va al Palau de la Música per llegir-ho, però per la gran quantitat de gent que aplega l’ha de tornar a llegir al dia següent. La literatura catalana no sé com funciona ara, però llavors anava així. Alhora escrivia a La Publicitat. A les quatre del matí se’l podia trobar perfectament en un bar del barri xino. L’endemà s’anava a menjar amb Tal, o amb Qual... A l’altre amb la marquesa de Tal o amb Tal de Qual: vivia d’aquesta manera. Vivia amb el meu avi. Quan el meu avi se n’anava a missa de les monges a les sis del matí, era quan el meu pare arribava i, llavors, se saludaven. I ja està: no sé com viuen ara els que es dediquen a la literatura catalana. No en tinc ni idea ni m’interessa.

Al seu pare sempre li van recriminar la facilitat, la sorprenent facilitat per escriure.

Sí. Tinc un llibre de Jorge Guillén dedicat a “nuestro Lope catalán” en referència, és clar, a la facilitat que el meu pare tenia amb l’escriptura. Hi ha gent que considera que el meu pare havia d’haver dedicat més temps a l’escriptura de les seves obres teatrals. Aquesta gent no sap, possiblement, com jo, que alguns empresaris teatrals es presentaven d’improvís a la nostra casa de la Bonanova i li deien: “Sagarra, hem estrenat una obra que no està anant gens bé. El meu pare, en quaranta i vuit hores, els hi feia una altra perquè poguessin continuar menjant. I aquesta obra sí que tenia èxit. ¿Què vols que et digui? Això anava així.

La popularitat del seu pare va ser una mica difícil d’acceptar pels seus contemporanis.

Carles Riba primer va ser el seu amic i, després, el seu enemic. Va valorar el seu primer Llibre de sonets. Josep Pla mai no va poder assumir que el meu pare escrigués les seves Memòries. Palau i Fabre diu: “Si jo hagués llegit el Comte Arnau quan tenia vint anys, m’hagués estalviat moltes coses”. Molta gent es torna boja amb la seva poesia satírica. La seva obra és molt extensa. Si la seva obra fos en els llibres de La Pléiade, donaria per fer sis volums. Però en aquest país ja se sap: ara sí, ara no, ara això, ara l’altre... Aquestes raons polítiques o aquelles... El cert és que quan el meu pare anava pel carrer, tothom es treia el barret i, en canvi, quan passava Riba, no. Ningú sabia qui era. Riba tenia una enveja terrible de la popularitat del meu pare. El meu pare va dir en les seves Memòries que Riba era el mariscal de la literatura catalana i Riba s’ho va prendre molt malament, perquè va interpretar que el meu pare, en ser el bastó de mariscal més curt que el d’altres oficials, s’estava referint a que Riba era petit de talla, la qual cosa és una estupidesa. En canvi, quan Riba mor l’any cinquanta-nou, el meu pare considera que ha d’anar a l’enterrament i hi va amb llàgrimes als ulls i escriu sobre Riba un article sensacional a La Vanguardia. Un article impressionant. És innegable que pertanyien a dos mons molt diferents. La meva mare em va explicar que en una ocasió van convidar a dinar a París els Riba. La meva mare es va excusar, perquè no tenien coberts de postres. I, llavors, Clementina Arderiu, la dona de Riba, els va confessar: “nosaltres no hem tingut mai coberts de postres”. A mi, això m’és igual, però la cosa anava així. Tot això ja està superat.

Una part de la Universitat ha girat l’esquena al seu pare.

Bé, les Obres Completes de Josep Maria Sagarra estan editades a 3i4 per Narcís Garolera, que és un filòleg que, no només és molt bo, sinó que té la màxima consideració de Martí de Riquer. No és dels moletes [deixebles de Joaquim Molas], sinó tot el contrari. Els moletes, que van tenir una certa autoritat en un moment determinat, ara van de capa caiguda total. Total. Això s’acaba. És més: ja s’ha acabat. Ara els moletes no pinten res i el meu pare triomfa al Grec amb Lluís Soler i amb els Poemes satírics. Perquè, a veure: Molas, ¿qui és? Bé, Molas és un professor que en cert moment va tenir certa autoritat a la universitat. Quan el 1994 es va celebrar el centenari del meu pare, a la Universitat no va fer res. Molt bé! Però la força d’una persona com el meu pare no es dilueix així com així. Jo me’n vaig ara, posem per cas a la plaça que hi ha davant de la Sagrada Família i els llegeixo a uns xavals de quinze o setze anys El cementiri dels mariners i callen de sobte per escoltar. Ara al 2007 es compleix el 75 aniversari de Vida privada, amb pròleg de Lluís Permanyer i un epíleg de Xavier Pla. Avui dia, parlar de Sagarra és com parlar de Maragall o de Verdaguer, d’un escriptor clàssic. A Molas i a Castellet ja els han donat totes les medalletes. Però res més. A veure, aquests tios, ¿què han fet? Ara te’n vas a Gràcia i vas a una botiga i si hi ha unes noies que tenen vint anys i tu els dius: “Perquè avui és santa Llúcia, dia de l’any gloriós...” Elles et diuen: “Això m’ho recitava la meva àvia”. Això és del meu pare. Mai no et diran res de Molas, però sí del meu pare. Ni de Castellet. Sí, d’acord, aquest país pot ser una olla de grills. Però les coses encara són d’aquesta manera: no fotem! El meu pare tenia un do extraordinari amb la llengua, no sé què cony és, però el té, arriba a la gent. I no només amb els d’aquí, amb tot el món. Permanyer en la seva biografia recorda com Federico García Lorca i Margarita Xirgu es cargolaven de riure amb La balada de Fra Rupert del meu pare. I Lorca va dir aquella cèlebre frase: “Amb una actriu com tu (Xirgu) i un poeta com Sagarra, la llengua catalana no morirà mai”.

Per a qui vulgui introduir-se a l’obra de Josep Maria de Sagarra, ¿per on creu que hauria de començar?

No ho sé. Per a un lector de vuit anys Els ocells amics. És un llibre que li van encarregar al meu pare els de la Mancomunitat de Catalunya perquè els nens a les escoles aprenguessin els noms dels ocells. Si és una noia de dotze o tretze anys, li recomanaria Vida privada i així veuria a la novel·la com una noia de tretze anys és capaç d’anar-se’n a cardar amb un tio.

¿Amb tretze anys?

Sí. Perquè avui dia les noies de dotze a catorze anys... Doncs... I als més, més grans, les Memòries, on hi ha una descripció extraordinària de la Barcelona de principis de segle XX.

S’ha acusat al teatre de Sagarra d’anacrònic, de ser del segle dinou. Vostè, com a crític teatral, ¿què valora de les obres teatrals del seu pare?

Quan jo tenia quatre o cinc anys vaig anar al Port de la Selva. És el Port de la Selva immediatament posterior a la guerra dels anys quaranta. Era molt dur. Molt. Hi havia un batalló de càstig instal·lat al Port i el maquis posava bombes i destruïa el que podia. Hi ha una obra que es diu El Cafè de la Marina que pren el nom d’un bar que hi havia en aquesta població. Quan als anys trenta el meu pare va estrenar aquesta obra, els pescadors van llogar un camió i van venir a veure l’obra el dia de l’estrena. Quan després del franquisme es va tornar a representar l’obra, van assistir alguns destacats representants del catalanisme. Hi era l’Aina Moll. El públic es va quedar acollonit en veure la manera d’expressar-se dels pescadors catalans. També estava Miquel Roca Junyent, que havia estat company meu a la universitat. Potser, quan es va estrenar, no hi tenia res a veure amb el teatre d’aquells anys, però.. . ¿i el valor d’aquest tros de món que ja no existeix? Això a França ho anomenen un clàssic. Recordo perfectament la cara de Roca i de la Moll, estaven entusiasmats, tots al teatre es van tornar bojos amb la representació. De totes les obres de teatre del meu pare em quedo amb El Cafè de la Marina. En podria escollir una altra, però em quedo amb aquesta. Té a veure amb la meva infantesa, un món que vaig conèixer, unes paraules que vaig aprendre. Quan després em van portar a Barcelona, a l’escola, els meus professors se sorprenien perquè jo deia “em cago en Déu!” Jo parlava com els pescadors, el meu pare em deixava amb els pescadors i jo em cagava en tot.

¿És veritat que el seu pare va morir recitant la Cançó de l’escolà de mossèn Cinto Verdaguer?

S’ha dit, sí. Pot ser, perfectament que fos així, jo no estava en aquell moment. El que és impressionant de la passió del meu pare per Verdaguer és que, amb només vuit anys, va insistir tant que va aconseguir anar a l’enterrament de Verdaguer. Quan el seu pare el va presentar a mossèn Cinto el meu pare té cinc anys i li diu: “aquest és el meu fill petit”. El meu pare coneixia Verdaguer molt bé, s’ho sabia tot. Hi ha un petit llibre del meu pare que és una conferència que va donar sobre Verdaguer, poeta de Catalunya. No crec que cap moletes s’oposi a aquest fet: a Catalunya, després de Verdaguer el gran poeta popular és el meu pare, el més popular del segle XX. El poeta popular d’ara no sé qui és, potser algú que surti per la tele. El meu pare era popular quan no existia la tele.

És un poeta popular indiferent amb la modernitat.

A veure. El meu pare aplica el principi que si alguna cosa no funciona cal tornar a l’anterior. El 1947, tornant de Paris va intentar fer un tipus de teatre diferent, La Galatea, i quan veu que no funciona, torna a allò d’abans i escriu Les vinyes del Priorat. I després L’hereu i la forastera i la gent acudeix en massa, i com que el meu pare no estava per hòsties, va dir, això voleu, doncs això tindreu. Ho va intentar però no va funcionar. El meu pare es casa amb la meva mare a París el 1936 i en aquesta ciutat va veure moltes coses del millor teatre que s’estava fent en aquell moment. I durant el 1947, d’aquesta reflexió en surt La Galatea que és l’obra que més m’interessa del meu pare encara que El Cafè de la Marina és la que més m’apassiona. És extraordinari. Tothom es quedava impressionat per la gran facilitat que tenia el meu pare amb el català, amb l’escriptura, i deien: “si ho treballés una miqueta més els resultats serien prodigiosos”. Doncs no, el meu pare mai no va voler treballar-s’ho en absolut. Mira, cadascú és com és.

Com era el seu pare en la vida diària. ¿Quin català utilitzava?

¿El meu pare? El de Barcelona. Deia els castellanismes típics del català de llavors: adiós, después, bones tardes, com qualsevol senyor de Barcelona. La meva mare com que era d’Olot parlava un català més perfecte. El meu pare la va conèixer quan treballava de secretària, primer amb Ventura Gassol i després al despatx de Macià. Parlaven, sortien junts, etc. Però el meu pare anava a la Garrotxa i ho dominava tot, la llengua no tenia secrets per a ell. A casa no parlàvem català d’Olot però era un català infinitament superior al català d’ara de tevetrès. Jo crec que tot això de la llengua se n’ha anat a fer punyetes des que està tevetrès, que quedi clar. Si el meu pare hagués vist tevetrès s’hagués enfadat moltíssim, hagués agafat un emprenyament descomunal.

El seu pare més que ser catalanista, que em sembla que ho era...

Sí, ho era.

El que més estimava el seu pare era la llengua i la gent que la parlava.

Que collons! No. El meu pare estimava la llengua, i la gent, però també el paisatge, coneixia els ocells, coneixia les famílies, d’on era cadascú. Res abstracte, estimava tot el que era viu. Jo anava per Catalunya amb el meu pare i em deia aquest poble, això, i aquest altre, allò, i aquesta casa és de tal família, etc, etc. I aquests són cosins nostres i aquests altres no ho són. Jo he conegut Catalunya com si fos un pastís, una coca. Poques persones he conegut que poguessin desenvolupar-se tan bé al Pirineu, la Costa Brava, la zona de Reus, la zona de Ponent. Tot el que vulguis. I el meu pare ho coneixia tot. A l’obra del meu pare, als poemes, a les obres de teatre, la seva prosa, hi ha un sembrat de referències, de records de tota mena de pobles i de comarques del país: a Les vinyes del Priorat es diu quants graus té el vi perquè el coneixia de primera mà. Hi havia família Sagarra per tot arreu. Els Sagarra procedeixen de Verdú. Els Castellarnau, de Vall Ferrera i de Tarragona, on vivia la meva àvia. La meva mare és d’Olot, però després anàvem tot l’estiu a la Costa Brava, Sant Pol, Blanes, etc. Jo conec molt bé Catalunya gràcies als meus pares, des que era criatura.

La poesia humorística dedicada als amics, com Francesc Fontanals o Valentí Castanys és molt coneguda i divertida. Allà el seu pare parla de si mateix com d’un sentimental.

Són poemes molt bons. El meu pare va treure algunes idees de Paroles de Jacques Prévert, que era un llibre que jo li vaig deixar i que li va agradar. Crec que això mai no ho havia dit fins ara, vaig ser una mica l’instigador d’aquests poemes.

Ara vostè parla més del seu pare als seus articles i abans no ho feia tant.

No, abans parlava molt més del meu pare, quan la meva mare vivia. Després vaig deixar de fer-ho i ara torno a parlar del meu pare. Ho faig per la meva mare, pel record de la meva mare.

Quan reclamava en un article que li tornessin el bust del seu pare...

Bé, ho vaig escriure per divertir-me. No per reclamar que me’l tornin ni res, en realitat, sinó per cagar-me en aquests imbècils. No ho faig pel meu pare sinó per cagar-me en aquesta gentussa, exactament, aquests del (gesticulant) Teatre Nacional de Catalunya, bah! Això és l’Ikea, collons. ¿M’explico? Jo de sentimental res... em cago en vostè...

El seu pare ¿com era a casa?, ¿era realment un sentimental?

El meu pare era un home molt dolç. Que mai no va saber com tractar una criatura, que era jo. D’ell, en canvi, vaig aprendre moltes coses. El meu pare em cantava moltes cançons populars i mirava per mi. Però sempre el vaig veure com un home gran. Quan jo tenia tretze o catorze anys, de vegades, el meu pare es trobava amb algú de l’època dels anys trenta, i si aquesta persona feia referència a la vida dissoluta del meu pare, immediatament em deia: aquest és un boig. El món tomàquet del meu pare mai no el vaig poder conèixer. Ara bé, el que sempre li hauré d’agrair al meu pare és que des dels sis o set anys, no em va fer llegir sinó que em va ensenyar a llegir. El meu pare no em deixava llegir còmics, però jo els llegia, anava a casa de la nena que vivia a la porteria de casa meva, la Florita, i hi llegia el DDT i coses d’aquestes. Però el meu pare no volia saber res de tot això. Només li interessaven els llibres bells, els llibres seriosos.

¿I com va fer per convènce’l?

No em va convèncer. Els llegia d’amagat. El meu pare em va donar L’illa del tresor en francès i em vaig tornar boig d’entusiasme, i després me la va regalar en anglès. I em va donar un diccionari, i em va dir, jo he après d’aquesta manera. I després va venir la literatura en italià. Jo desitjaria que tots els nens de Catalunya haguessin tingut un pare com el meu, en el sentit de com t’oferia els llibres. I quan se’n va enterar que jo llegia Julio Verne es va tornar boig d’alegria, em comprava tots els llibres. Recordo que, sent a Blanes, poc abans de morir, va sortir Lolita de Nabòkov. I a mi m’entusiasmava i, en canvi, va publicar un article a Destino dient que era una obra immoral. O quan em va veure llegint Sartre, em va fer veure que aquest era un autor dolent, un ximple comparat amb el gran autor que és Céline i el seu Voyage au bout de la nuit. Per això vaig llegir Céline, a la biblioteca de l’Ateneu. I després és clar, estaven els llibres que el meu pare tenia amb pany i clau però que jo sabia com llegir d’amagat. Jo sabia com agafar aquesta clau i allà vaig descobrir Jean Genet, que el meu pare no volia que llegís perquè no m’influís la seva orientació sexual.

Els llibres han estat la gran passió familiar.

El meu pare admirava moltíssim també Carner, que era un dels seus mestres. I que estimava molt el meu pare, que era una mica més jove que ell. Sí, i els llibres, la gran passió de la meva mare. Li vaig regalar el Quartet d’Alexandria i li va encantar. Em va preguntar, ¿qui és aquest tio? Bé, doncs, ara quan sortim t’ensenyaré tots els llibres de Lawrence Durrell de la meva mare enquadernats. En anglès, francès, castellà. No sé com la meva mare va descobrir que Durrell vivia a Sommières i va aconseguir el seu número de telèfon. I algunes vegades, després de sopar, la meva mare prenia dos whiskys, agafava el telèfon i parlava amb en Durrell. I es van fer molt amics, tant, tant que va arribar un moment que vaig creure que la meva mare es podria tornar a casar amb... Lawrence Durrell! Jo li vaig dir, si vols anem a Sommières, però ella mai no va voler anar-hi. I jo deia per mi, hòstia, seria la pera que jo al final acabés sent no només fill de Sagarra sinó fill adoptiu de Lawrence Durrell. A Durrell no el trobaria sinó molts anys després, a Sicília, a Taormina, amb dues senyores angleses. Ens mirem, jo era a la barra prenent un dry Martini i vaig fer un gest, una salutació amb la copa. Ell me’l va tornar. En aquell moment m’hagués encantat dir-li sóc el fill de Mercedes de Sagarra però no ho vaig fer. Això va ser tot. Millor així. Perfecte.

És una història tan bonica que sembla que se l’estigui inventant ara.

No, ara ho veuràs que no dic cap mentida... (aixecant-se i tornant a seure)

Però si el crec, el crec.

És la pura veritat, la meva mare estava boja per aquest tio. Ell la trucava: “Mercedes, com estàs”? I tal i qual. Parlaven en francès.

La seva mare tenia una gran personalitat i, també, criteri literari.

El meu pare va conèixer la meva mare perquè la meva mare havia guanyat un premi en els Jocs Florals de Barcelona. La meva mare tenia una facilitat per a la poesia extraordinària. I al meu pare la meva mare li agradava moltíssim perquè no era una noia de l’Eixample sinó que era una noia que venia d’Olot i que sabia el nom dels arbres, dels ocells, de tot. Era una noia d’Olot. Va ser el pare de la meva mare, l’escultor Celestí Devesa, d’Olot, qui la va presentar al meu pare en els Jocs Florals. La meva mare era boníssima amb els versos. I era una noia que no tenia res a veure amb el món que el meu pare coneixia i que el tenia completament saturat: el món de Barcelona. Quan el meu pare i la meva mare van començar a sortir, Sempronio va escriure un article on es deia que “Sagarra surt amb una sueca”. Era molt maca, sí, però no era sueca, només d’Olot. És el personatge més i més ben aconseguit a la biografia del meu pare feta pel Permanyer.

Vostè va viure al costat del seu pare un període determinant.

Jo vaig acompanyar el meu pare quan, des de Blanes, va prendre un taxi amb llàgrimes als ulls per anar a l’enterrament de Riba. Vaig assistir amb tretze anys a Vilanova al retrobament entre Eugeni d’Ors i el meu pare. I vaig rebre al costat de la meva mare l’emotiva carta que ens va enviar Carner des de Brussel·les amb motiu de la mort del meu pare. Bé, tot això és el que ara anomenaríem la cultura catalana. Si és que això ha existit alguna vegada. Ja saps que això de la cultureta m’ho vaig inventar jo i ho he pagat molt car. Doncs bé, estic disposat a continuar pagant i fins al final. Que es fotin tots els Pujols, els Montillas, els que siguin. Quan parlo de l’època del meu pare, del senyor Sagarra, allò era un món real. Això d’ara, la cultureta, no hi té res a veure. Aquesta gent d’ara que no fa més que queixar-se de tot. El meu amic Marsé i jo, per exemple, mai no ens hem queixat de res. Hem intentat, això sí, mirar si podíem cardar amb aquesta o amb l’altra, i anar tirant. Ja sabíem que tot això és una merda. Que el món va com va i no val la pena queixar-se de res.

La literatura d’ara no li interessa

És clar que sí. Monzó, és el millor dels d’ara. És l’únic que s’assembla en alguna cosa al meu pare. Si el meu pare fos viu llegiria Monzó. És bo com un disc de Brassens.

Sagarra, segle XXI

2011-09-26T11:39:00.000+02:00

27 de setembre de 2011. Cinquanta anys de la mort de Josep Maria de Sagarra

A Catalunya dir Josep Maria de Sagarra (1894-1961) és dir èxit. És dir, sobretot, calor popular, veus aplegades als teatres, les places, els cafès, els camins; llibres com a pa calent, encant, entusiasme, conjunció de totes les arts i estratègies per produir emoció, impressió, revelar les contradiccions vives, portar els sentiments a flor de pell. Dir Sagarra és a dir grandesa i orgull de Catalunya. La seva Obra Completa, publicada per 3i4 sota la direcció filològica de Narcís Garolera, té la rotunditat de les coses belles i ben fetes, restituint minuciosament les paraules exactes de l’escriptor, conservant la seva lliçó per al futur, i brillant per fora com un fabulós palau de paper i tinta, amb colors malves, amb blavosos, ocres, taronges, de color d’oliva, verds, en el majestuós disseny pensat per Enric Satué per a l’edició. Són els quinze volums —encara queda per publicar la major part del teatre— d’una de les obres més importants de la literatura catalana de tots els temps. I sens dubte una de les més estimades pel públic, en contrast amb el menyspreu d’alguns.

Aquesta edició crítica té algunes sorpreses que són un tresor, com un paràgraf autocensurat per Sagarra a Memòries (1954), que avui continua vigent. El text suprimit i ara recuperat exposa els termes d’un conflicte no resolt: “En definitiva, si s’ha convingut que jo sóc popular —i que vaig ser-ho des d’aleshores— és perquè la gent m’entén, i perquè en el meu vers ha trobat un contingut, que, més que servir l’obscura introversió, refinament egolàtric, o qualsevol mena de pretensió personal, va directament al gra, i procura caçar l’escalfor de la vida, en la senzillesa i en la claredat de les paraules. Avui dia aquesta manera de veure les coses i ser com he estat jo, i com procuro perseverar, és navegar en aigües fora de la moda; però és igual: dintre uns quants anys és fàcil que torni a tenir predicament, i a la llarga li toqui la de guanyar. Perquè la condició de les vanitats humanes és aquesta. Amb tota l’eternitat per endavant, els moviments que fan avançar i recular les tendències i les escoles són tan ràpids com els de la ressaca de la mar. Ara bé, sobre el popularisme, i l’èxit popular, sempre s’han mantingut reserves. Inclús hi ha l’actitud farisaica, completament, de combatre per principi l’autor massa popular. En general, tot això no és res més que el llepafilisme de l’enveja. A mi, l’actitud de certs complicats i refinats minoritaris que conec, en general m’ha fet sempre una certa gràcia, i he pensat que, quan la guineu no les pot haver, diu que són verdes”.

Els minoritaris eren Carles Riba i els seus seguidors, partidaris d’una literatura hermètica i metafísica, de gran ambició intel·lectual, enlluernada per la cultura grecollatina i allunyada no només del gust popular, sinó del geni mateix de la llengua a l’encalç d’una poesia pura, com la preconitzada per Paul Valéry per trobar una sortida al laberint del simbolisme, la nova retòrica que ofegava el francès. De Sagarra avui se’n diria mediàtic, tan omnipresent en la temporada teatral, com en els diaris i les llibreries, però la seva ambició, que en deixa molts de perplexes, no tenia res a veure amb les d’altres escriptors. Mentre al nostre país, com en tot Europa, hi havia una competitivitat cada vegada més ferotge per qui demostrava ser més modern, Sagarra es mantenia indiferent, preocupat per una altra meta no menys important ni literària: la intrascendència, la intemporalitat, com Carner. ¿Es pot demanar un desafiament més gran?

Sagarra admirava molt Riba però Riba i els ribians el menyspreaven per popular. No eren els únics contrincants; sobretot hi havia aquell altre vell amic i ara temible rival: Josep Pla. Tots dos deixebles de Pujols, cara i creu d’una mateixa moneda —i paradoxa— literària. Pla sempre es va proclamar enemic de l’intel·lectualisme i de la literatura poc comprensible, seguidor de Montaigne, de la superficialitat de Gide, de la literatura no pretenciosa i, tanmateix, va fer costat a Riba contra Sagarra. ¿Per què? Perquè Pla s’erigeix en intel·lectual. Construeix el seu homenot sobre un prejudici de Riba, ço és, que Sagarra necessitaria d’un gran dolor per poder escriure una gran obra. Aquestes opinions no s’aguanten com va demostrar Lluís Permanyer a Sagarra vist pels seus íntims. Sagarra es proposa com Lampedusa, com Pagnol, aturar el temps i salvar el que es pugui d’un món que s’acaba, l’anterior a la primera guerra mundial, lluny de qualsevol ideologia, de qualsevol idea. Es proposa de descriure la pluja i que sigui com si estigués plovent, parlar de la font i que brolli. “Quina conversa la pluja i la font!” No sabem el que diuen —tant és— però mai no vam llegir una cosa tan autèntica. El món i la seva gent no tenen millor intèrpret que Sagarra perquè mai no els traeix, no els jutja, no teoritza. Només comprèn i explica.

En una literatura tan fràgil com la catalana, amb una tradició tan pobra, la de Sagarra, evitant modes, modernismes, tesis, pretensió i transcendentalismes, està com suspesa en el temps, com a una cosa catalana que, per fi, pot ser veritablement eterna.

[Publicat a La Vanguardia el 7 de març de 2007, traduït i amb esmenes]

René Descartes escriu

2011-09-24T18:58:00.001+02:00

[Assaig. Pierre Bergounioux. Una habitació a Holanda. Traducció catalana d’Anna Casassas. Minúscula. Barcelona, 2011]

per Anna Fornieles

Pierre Bergounioux és autor d’una extensa obra a França que amb prou feines es coneix aquí. L’editorial Minúscula s’ha atrevit, un cop més, a traduïr un text savi i mesurat, breu, però excepcional. Curt però no ens ha d’enganyar, com tampoc no ho fan moltes les bones crítiques que ha rebut. Una habitació a Holanda no és un llibre senzill; sí, es fa entendre i l’agilitat de la narració ens endinsa fàcilment a la lectura, però el seu contingut amaga un pou d’història i pensament sense fi.

Bergounioux vol descobrir la solució d’un enigma: ¿Per què Descartes va viatjar fins a Holanda per donar llum al Discurs del mètode? El camí que ens fa resseguir per respondre a aquesta qüestió és el leitmotiv de l’assaig. Davant nostre ens desplega la història de França, des de les Gàl·lies fins al sorgiment dels nacionalismes; hi fa aparèixer les figures que van fer bullir el pensament i la cultura europea (Hobbes, Cervantes, Spinoza, Shakespeare), i poc a poc ens va encaminant al segle de René Descartes. El recorregut per arribar a l’habitació del filòsof dóna sentit a la posició conflictiva de França, pressionada geogràficament, camp de batalla religiós i social. Escriu Bergounioux que “la situació del país, entre el nord i el sud, els Alps i l’Atlàntic, l’ha exposat, des del començament dels temps històrics, a Europa, a les perspectives interessades de tots els veïns”.

L’escapada de Descartes als Països Baixos va precedida de molts viatges i dubtes; deixar París no és fàcil, i l’aïllament en un país estranger l’enfronta amb el seu pensament. De la mateixa manera que Siddharta va haver de fugir dels homes i endinsar-se al bosc per superar la condició humana, Descartes talla la comunicació amb els coneguts callant on vivia, dirigint les cartes dels amics a una adreça diferent, i així poder redibuixar la filosofia occidental. Va deixar d’existir per poder pensar.

Holanda és un territori on hi ha pau, comoditat i fred. Aquestes són les condicions ideals pel seu règim filosòfic, sumades a la realitat d’un lloc on no hi té lligams sentimentals, un indret que emboira les percepcions i convida a la reflexió, al silenci. Thomas Carlyle, uns quants anys més tard, digué que “el silenci és l’element en el que es formen totes les coses grans”, i sembla que Descartes ja ho sabia quan va decidir buscar la complicitat del nord per regalar-nos les seves visions.

En defensa de Vargas Llosa

2011-09-23T14:08:00.000+02:00

És una de les nostres cançons de l’enfadós preferides. De tant en tant, a algú se li acut demanar a Vargas Llosa, com si fos poca cosa, que faci costat a la causa de la llengua catalana i de Catalunya. Recordo que una vegada va ser el president Pujol i ara ho ha fet Assumpció Carandell, vídua de José Agustín Goytisolo, en un article publicat fa poc a El País. No es pot acusar en Vargas d’ignorant perquè si hi ha algun escriptor de categoria internacional que sap la realitat lingüística i política de Catalunya, el seu nom és Mario Vargas Llosa. No només perquè va viure molts anys a Barcelona, hi va ser pare i perquè hi va tenir i hi té molts amics, sinó perquè les posicions polítiques d’un creador tan curós i tan reflexiu com ell no s’improvisen. Sempre l’he defensat com el narrador extraordinari que és i ara el defenso en el seu nítid i sincer anticatalanisme. Hi té tot el dret. En primer lloc perquè penso que la causa de Catalunya i de la seva llengua i cultura és, a tot estirar, responsabilitat privativa dels catalans. A ningú no li podem demanar simpatia ni complicitat per a les nostres coses —i encara menys exigir— perquè la simpatia no pot ser mai una exigència i perquè, al capdavall, s’acaba aconseguint exactament el contrari del que es pretenia. No l’hem convençut. L’han convençut uns altres. Vargas Llosa pensa, com molta altra gent en el món, que el català ha de tenir una posició secundària i excèntrica, limitada a l’estudi del seu gloriós passat medieval —mai no li agrairem prou que parlés tan bé i tan convincentment de Joanot Martorell al seu llibre Lletra de batalla per Tirant lo Blanc—, reduïda al testimonialisme cultural i a l’àmbit domèstic. Ho pensaven també Joan Boscà i Antoni de Capmany, ho pensen avui moltes altres persones, catalanes, com el cunyat de la senyora Carandell, Juan Goytisolo, o els amics catalans de Mario Vargas Llosa de tota la vida.

De l’única cosa que es pot acusar a en Vargas és de ser amic dels seus amics i de ser agraït amb els que el van ajudar. ¿Qui mossegaria una mà amiga? No em refereixo només als amics d’Espanya, sempre cordials i hospitalaris, que li van donar un escó a la Real Academia Española i li van proporcionar la nacionalitat espanyola quan el pèrfid Fujimori l’havia deixat sense un trist passaport per anar pel món. Em refereixo, molt especialment, als amics catalans que va fer en aquella Barcelona de la seva joventut, castellanitzada i desarrollista, als catalans castellanistes de la gauche divine, a Carlos Barral, a Josep Maria Castellet, a la mamá grande, Carmen Balcells, als Goytisolos, a tots aquells, nombrosíssims, que aleshores com ara —estic pensant en l’Anna Maria Moix— trien l’espanyol enlloc del català. Bonica, ¿per què acabes de publicar el teu darrer llibre fa dies en castellà? Perquè t’ha donat la gana, ¿oi? Doncs ¿què més volem? Mentre el món polític de Ciudadanos i del PP, còmodament instal·lat als mitjans de comunicació —a La Vanguardia, per exemple— continuï presentant al món una Barcelona i una Catalunya amb una nítida identitat espanyola que, de tant en tant, el “aldeano nacionalismo catalán” vol, malèvolament pervertir, no esperem gota de simpaties internacionals. Ni esperem que un senyor, excel·lent literat, guapo i simpàtic, procedent de l’exclusiu clos de la gente bien del Perú, defensi el que molts catalans no fan. No tothom és com Gabriel García Márquez, el qual va tenir el seu sabio catalán, Ramon Vinyes, el gran escriptor que va ensenyar al premi Nobel colombià a estimar i respectar Catalunya, a suscitar un viu amor per nosaltres. Si quan Vargas va viure a Barcelona no va tenir ni el més mínim interès per J.V. Foix i va estimar-se més llegir Martorell de la mà de Martí de Riquer, ¿què hi podem objectar?

Amor idealitzat en la guerra més miserable

2011-09-22T09:00:00.000+02:00

Vives escriu una interessant novel·la d’amor i mort que el situa entre els nostres escriptors més prometedors

[Antoni Vives. El somni de Farringdon Road. La Magrana, 473 pàgines]

La novel·la popular catalana té exemplars excel·lents, que desperten l’entusiasme dels lectors més agraïts i així ens fan sentir a tots plegats que la cosa va bé, que els editors fan calaix, que els escriptors van a més i que, més o menys i, en general, a l’olla, l’arròs bull. Per descomptat que El somni de Farringdon Road no és una novel·la comparable a la millor narrativa internacional que ara es pot adquirir a les nostres llibreries. Sobretot perquè l’exageració sentimental i la reiteració innecessàries fan de llast enganxifós i li priven de volar amunt. Pel mateix motiu que les sèries de tevetrès s’assemblen més als serials egipcis que als britànics. Si l’editor hagués fet, professionalment, bé la seva feina de depuració potser estaríem parlant d’un altre llibre, i és que Antoni Vives s’ho mereix. Ho mereix perquè ha aconseguit, malgrat tot, oferir una enèsima novel·la sobre la nostra guerra civil que desperti interès i que doni sensació de novetat, amb un català molt ben treballat, funcional i segur, amb una fórmula clàssica que es tenyeix, quan cal, d’inventiva i de misteri, de bon fer narratiu.

Aquesta, com totes les bones històries, és un conte d’amor i de mort. Pau Capdevila, advocat i defensor ocasional d’anarquistes, és un noi que es debat entre l’exaltació idealista de la seva integritat moral i un escepticisme polític completament inadequat en un país on gairebé tothom ha decidit matar els de l’altre bàndol. Pau comet simultàniament dos errors, es compromet sentimentalment amb la dona que li convé —la Marta, d’una rica família de la Terra Alta— i, alhora, vol ser lleial a l’amistat del seu amic Joan, un destacat quadre de la cnt, el qual representa la part inconfessable de la seva personalitat, la que el lliga emotivament a les pulsions més maximalistes i radicals. Les peripècies dels amors de Capdevila amb la seva noia no tenen, per simple comparació, ni el tremp ni l’interès humà ni intel·lectual del que suposen la revolució i la guerra civil. I és que, certament, l’hora que travessa Catalunya després del 18 de juliol de 1936 és prou greu perquè estan en gros perill no només l’edifici de la democràcia parlamentària sinó la mateixa pervivència de la pàtria. Pau Capdevila no creu en els ideals de cap dels dos bàndols perquè és una persona d’ordre enemiga dels prejudicis ideològics i socials, del vessament de sang, de la demagògia i de les simplificacions polítiques. Però es deixa arrossegar per la dinàmica de les turbes, ara al front d’Aragó com a traductor de Buenaventura Durruti, ara com a combatent en la defensa de Madrid.

Vives ha tingut la perícia literària de tenir més present Incerta glòria de Joan Sales que Els vençuts de Xavier Benguerel i així ha pogut fer un excel·lent treball de documentació històrica, de voluntat compositiva per evocar tots els aspectes i tots els ambients possibles del conflicte dels nostres avis i besavis —trinxeres, bombardejos, hospitals, brigades internacionals—, amb algunes de les seves contradiccions en l’àmbit polític, les zones de sol i d’obaga, però no ha sabut parlar amb la mateixa propietat de les paradoxes humanes, de la incapacitat de mantenir la serenitat i els ideals civilitzats en un context generalitzat de barbàrie. Ho retrata molt bé William Golding a El senyor de les mosques. És curiós que després de tantes novel·les que presenten un bàndol superior moralment i humana a l’altre, després de tanta èpica en favor del roig republicà o del feixista revolucionari, aquest llibre presenti els radicals de dretes i d’esquerres com uns folls il·luminats i, en canvi, els liberals i els moderats siguin tothora tan equilibrats i equànimes, com si fossin d’un altre planeta, com si Cambó no hagués sufragat l’avió de Franco, com si Carrasco i Formiguera o els partidaris d’Acció Catalana acumulat fins a la saturació les virtuts humanes de les que estaven mancats anarquistes, comunistes i nacionals. Les guerres no deixen mai ni un pam de net.

Val a dir que Antoni Vives demostra en aquesta novel·la una gran capacitat narradora i una gran ambició. Constitueix una bella esperança per a les nostres lletres. El somni de Farringdon Road és millorable però és una bona novel·la, recomanable i assenyada, fàcil per fer-hi amistat i establir-hi records. La bona literatura mai no es fàcil de compondre ni els complexos artificis que s’amaguen al darrere de l’aparent senzillesa de les grans novel·les no es pinten amb blancs, ni negres ni grisos sinó amb els milers de milions de colors que pugui captar la curiositat i sensibilitat humanes. ¿Per què no passem de novel·les catalanes compostes amb tota mena de grisos als millors colors de l’Alta Definició? És clar que Antoni Vives ho pot fer.

Rànquing de setembre de 2011. Els llibres més venuts de qualitat

2011-09-21T22:02:00.000+02:00

El mapa i el territori de Michel Houellebecq
Bes nagana d'Enric Casasses
El cel és blau, la terra blanca de Hiromi Kawakami
Goethe y Schiller de Rüdiger Safranski
1Q84 d'Haruki Murakami
Los enamoramientos de Javier Marías
El somni de Farringdon Road d’Antoni Vives
Poesies de Louise Labé
Odi sobre tela de Tomàs Arias
La ciutat i les serres d’Eça de Queirós
Los trovadores de Martí de Riquer
Les bones companyies de Jordi Cornudella

El mal de Catalunya: paraules i no fets. (Nicolau d'Olwer) Literatura ràpida, 6

2011-09-11T17:07:00.000+02:00

[Capítol que clou El pont de mar blava, de Lluís Nicolau d'Olwer, Barcelona, 1928]

Meditació històrica

Viatjant, amb la Crònica de’n Muntaner com a Baedeker, per mars i terres que foren del nostre antic imperi, qui deixaria de meditar sobre les directives de la política medieval catalana? El tema és prou atraient ¡ burxa massa endins, arribant al moll de l’os de la nostra ruïna, perquè hon sàpiga estar-se’n.

Engrandiment nacional o domini imperial: era ben bé un dilema que es plantegés al nostre poble i que els nostres comtes haguessin de resoldre? No ho crec pas.

El territori català no podia ésser més gran del que fou. Per damunt les raons geogràfiques i cronològiques, ja prou fortes, una raó demogràfica limitava el seu eixamplament. Els habitants de la Catalunya Vella, per molt densa que volguem suposar-ne la població, amb prou feines si podien abastar al repoblament dels territoris, molt més fecundes i tres vegades més extensos, que en l’espai d’un segle els eren oferts a la Catalunya Nova, a Mallorca i a València. A València, per cert, ja s’hi començà una colonització mestissa, i aquest era un greu perill per a l’esperit nacional. Jo crec que el dilema no es plantejava pas: Catalunya ja no tenia masses humanes a distreure, ço que tenia eren productes a exportar i comerç a exercir. El domini imperial era solució que s’imposava per força, sense tria.

Aquesta expansió fou ben dirigida? Fon ben estructurada?

Es clar que si l’expansió imperial era sobre tot per recolzar-hi el nostre comerç, essent el comerç medieval essencialment marítim, l’imperialisme català havia d’ésser mediterrani. Qui ho negaria? També, però, qui negaria que el nostre domini de la mar hauria estat molt més segur i menys costós seguint la política dels Berenguers, culminada en el moment que Anfós I senyorejava de Tortosa a Niça, que no pas amb el malaurat abandonisme que seguí la batalla de Muret? Precisament la inacabable guerra marítima del xiii i del xiv els Anjous la mantenen contra els catalans servint-se, no pas de la gent del reialme de Nàpols—molt fluixos com a homes de mar—, sinó dels nostres germans, bons mariners i bons guerrers, de llur comtat de Provença. Rei de Sicília, rei de Nàpols... Noms, no res més que noms! “Ací és l’orgull de Catalunya e de Proença la honor”, diu lapidàriament Guillem Cornut en començar la batalla de Malta, on deixarà a mans de Roger de Llúria la vida i les galeres.

Malgrat tot, l’enemic és vençut, vençut cada dia; i darrera els nostres estols i les nostres companyies d’almogàvers, que planten llur senyera per les terres de llevant i la defensen bravament contra tothom, el nostre comerç prospera i el nostre Consolat de Mar és el dret comú de la Mediterrània. I tanmateix... Tanmateix aquest imperi no és un imperi.

No ho és perquè li manca una estructura política. No hi ha un vincle permanent que uneixi totes les terres conquerides o dominades per l’esforç del nostre poble. Els nostres comtes-reis no tingueren el seny deis nostres pagesos, i cegats de l’ambiciosa amor que llurs fills segons rumbegessin corona reial, no s’adonaren del tort que feien a la causa de la terra. Pere el Gran mateix, que tan de prop rebé les funestes conseqüències de la divisió, traït pel seu germà rei de Mallorca en el moment més crític de la nostra vella història, cau en igual pecat que Jaume i, i divideix el regne entre els seus fills. Encara que els tres reis de les terres catalanes siguin catalans i afavoreixin igualment el comerç de Catalunya, el poble sent el perill d’aquesta dispersió, i en nom seu una veu s’aixeca, ferma i insistent, reclamant un govern únic: la del gran patriota Muntaner, cronista almogàver. Pere iii, el millor polític català, treballa per arribar-hi, desposseint el seu oncle del regne de Mallorca (que era les Balears, Rosselló i Cerdanya) i volent debades maridar el seu primogènit amb la pubilla de Sicília. Totes les terres catalanes no seran reunides en un sol feix que per les mans ja balbes del bon rei Martí, pocs anys abans del Compromís de Casp. I àdhuc així reunit, el nostre imperi no tenia cap nexe de govern, cap institució comuna sinó la persona del rei. Per això tot seguit que Ferran ii es converteix en rei de Castella, fugen de les nostres mans Sicília, Sardenya i Nàpols.

Les bombardes de Gonzalo de Córdoba, incrustades encara avui a les portes de bronze del Castell Nou de Nàpols, malrnetent-ne els plafons on hi ha esculpida la victòria dels catalans contra els Anjous, són un símbol eloqüent. Sota els virreis dels Austries, els records catalans foren esborrats, tant com possible, dels reialmes de Sardenya, Sicília i Nàpols. El primer Borbó liquida i dispensa aquestes romanalles del nostre imperi. Vet ací la realitat crua. Res més trist per a nosaltres que la història d’aquelles terres en els segles xvi i xvii. Per poc de llatí que hom sàpiga li venen a la memòria els versos de Virgili:

Sic vos, non vobis...

És natural, però, que l’imperi català no tingués un organisme d’institucions polítiques i administratives quan àdhuc la nació no el tenia. No era pas un estat federal el nostre, era una esfumadissa confederació d’estats. Mallorca i València foren poblades de catalans, que hi dugueren la sang i la llengua, però no foren una perllongació política de Catalunya. Confederada aquesta amb Aragó, no era possible d’engrandir un tot sol dels estats: s’acceptà de no engrandir-ne cap i de crear-ne de nous. Matrimoni sense amor, en el qual no hi hagué divorci per l’exquisida correcció d’ambdues parts, a l’una i a l’altra fou perjudicial. Allunyà Aragó de la seva antiga convivència amb Navarra i de les seves afinitats Espanya endins, fent-lo participar a desgrat en empreses que no li interessaven; desvià Catalunya de la vella política occitana dels comtes i li impedí de formar, amb les noves terres, en el segle xiii una nació forta i en el xiv un imperi estable.

La novel·la de novel·les de novel·les de Cabré

2011-09-06T13:52:00.001+02:00

Cabré fracassa en voler fer de la seva darrera novel·la un clàssic contemporani

[Jaume Cabré. Jo confesso. Proa. Barcelona, 2011. 1005 pàgines]

Tot el que envolta aquesta novel·la és desmesurat. En primer lloc l’esforç i la tenacitat de Jaume Cabré quan decideix dedicar a la seva ficció no menys de mil pàgines per desenvolupar-la davant dels lectors. A més a més, i per primera vegada en la història de la literatura catalana, el llibre es presenta inequívocament amb tots els atributs d’un flamant clàssic, publicat amb el luxe i la voluminosa contundència que s’atorga a un valor segur. Les xifres de les tirades previstes en català, espanyol, anglès, francès i alemany són insòlites i majúscules. I la campanya de presentació i promoció és tan rotunda com obertament immoderada. Ho és tant que sembla que mai no s’hagi escrit res de millor i que només el millor se li podria comparar. Així, s’ha vinculat Jo confesso amb el més excel·lent de la gran novel·la europea contemporània, amb l’envejable llinatge de Fiódor Dostoievski i Marcel Proust. Fins i tot, Àlex Sussanna, des de les pàgines d’El Mundo, s’ha vist en la necessitat de comparar Jaume Cabré amb Kundera, Eco, Marías, Grass, Little, Amis, Coetzee, Vargas Llosa, Ford i Murakami. La bona nova proclama als quatre vents que, la pàtria, per fi, té un gran escriptor de relleu internacional.

Seria meravellós que fos així. Però ni l’èxit que va aconseguir Jaume Cabré a Alemanya amb Les veus del Pamano ni el triomf de La catedral del mar d’Ildefonso Falcones tenen res a veure amb el prestigi de la literatura feta a Catalunya, ja sigui catalana o espanyola. La celebrada literatura popular de Jaume Cabré, resultat de la seva gran experiència com a guionista de serials televisius, no és comparable ni a Coetzee ni a Vargas ni a Kundera de la mateixa manera que Folch i Torres no és Hemingway tot i que, tots dos, van aconseguir el generós favor del públic. Tan injust i odiós és menystenir un escriptor perquè no té gaire lectors com idolatrar-ne un altre perquè té seguidors a tot el món. I en sentit invers també és veritat. El fet de no vendre llibres no és cap senyal de qualitat literària ni tampoc l’èxit comercial és sinònim de mala literatura. Chesterton ja va advertir contra aquesta perillosa simplificació. La reacció a la idea segons la qual el que és bo sempre fracassa és la idea que el que és bo sempre guanya. De cap manera. Per aquest camí podríem arribar a pensar, aleshores, contra tota evidència i seny, que sempre és bo tot el que triomfa. I Les veus del Pamano, ja que hi som, és un exemple il·lustratiu del que no és una bona novel·la, tot i el seu gran triomf. Va covar el seu èxit a l’escalf de la mala consciència de l’actual Alemanya sobre el seu passat totalitari. La novel·la de Jaume Cabré és tècnicament molt hàbil i efectista, molt treballada i sagaç, on els dolents són tan clars i nítids com els bons, sense ambigüitats. Però sense veritat. La trama és rocambolesca i difícil de creure, inversemblant en molts aspectes. Es fan quadrar tots els cercles per aconseguir un efecte moral i edificant. Però sense veritat. Si cal, si es vol, una bona novel·la pot ignorar la realitat tal com és i continuar essent una bona novel·la però no pot ignorar la veritat. Una bona novel·la és sempre un exercici de veritat.

És en aquest sentit que, més enllà de la previsible venda de milers i milers d’exemplars, Jo confesso no només és una mala novel·la sinó clarament un estrepitós fracàs literari. Reprèn alguns temes i obsessions de Cabré que ja apareixien en les seves novel·les anteriors però sense millora ni esmena, sense res que la faci vertadera ni digna d’esment perpetu. Sense mostrar cap interès ni per la veritat ni tan sols per una diminuta veritat, viu i s’alimenta indiferent a res que no siguin les preocupacions de l’univers personal de Cabré. És la història d’una saga familiar, amb seminarista que penja els hàbits per l’amor d’una dona que trobàvem a L’ombra de l’eunuc, que torna a aparèixer a Jo confesso estructurant la narració a la manera d’una variació o reinterpretació musical de l’obra anterior. El lector trobarà un cop més un món dividit en dos, entre bons i dolents com a Senyoria o Les veus del Pamano sense profunditat ni complexitat literària, sense interès pel món que evoca, sense reflexions que no siguin previsibles, sense cap aprenentatge nou per al lector. Sense millora. Els diàlegs són breus però feixucs perquè ningú no diu res que no s’esperi. Les escenes en què passa l’acció no deixen espai per suggerir res ni per invitar al lector a tenir cap dubte sobre cap cosa, per ínfima que pugui ser. Cabré sempre és allà per dir-nos el que pensen, senten, intueixen els personatges, amb tota mena de detalls. I fins i tot per dir al lector el que ha de pensar, sentir i la manera en què ho ha de fer. Aquesta tirania narrativa és un dels principals llasts que ofeguen les possibilitats de la novel·la.

Un altra forma inconvenient és l’excessiva prolixitat de la narració. Una novel·la de mil pàgines no s’ha de fer necessàriament llarga perquè les bones novel·les sempre semblen curtes. Aquí, en canvi, el relat s’embranca de manera inacabable. Cabré s’agrada molt escrivint, hi xala i, despòticament, dilata el text de manera innecessària, amb jocs privats, repetint-se, subratllant, detallant, precisant, divagant fins a convertir-lo en un dia sense pa. El símil és a la novel·la mateixa, perquè Jo confesso es planteja com un discurs calculat que ho prova d’encabir tot, fins i tot la disconformitat i la clàssica figura de la captatio benevolentiæ. Però, no ens equivoquéssim pas, aquest no és un gest de modèstia sinó una astúcia més destinada a augmentar la desmesura que ho arrossega tot aquí. Si, de vegades, en d’altres conegudes novel·les i films es fa aparèixer com a personatge algun nom il·lustre per tal d’homenatjar-lo aquí és exactament al revés. El venerable nom d’Isaiah Berlin es convocat a Jo confesso perquè lloï sense reserves el que Jaume Cabré escriu. Sense reserves i sense vergonya.

Un altre aspecte enutjós es quan el maniqueisme obre el pas a la tergiversació històrica, amb una més que segura bona intenció d’esquerres. Cabré dibuixa, un cop acabada la guerra civil una Universitat de Barcelona que “es va posar a parlar en castellà i a lluir una ignorància desacomplexada” (p. 69). ¿Algú recorda en quina llengua parlaven els doctors Vila i Vendrell i Vila i Nadal i quin era el docte contingut de les seves classes? En parla Josep Pla al Quadern gris a propòsit de l’any 1919 i no deixa cap marge per al dubte. Com tampoc no hi ha marge per al dubte davant l’opció lingüística que ha escollit Jaume Cabré en escriure Jo confesso. Vegem només alguns exemples remarcables. Mentre tothom diu col·loquialment “anar al cole” i rollo, Cabré diu col·le i rotllo (p. 61 et al.). A la pàgina 89 es diu que els monjos trepitjaven el sòl “en lloança del Déu totpoderós” (?). A la pàgina 449 un personatge en lloc d’agrair que li facin costat diu que agreix “el suport” com si fos un partit polític. A la pàgina 564, a un personatge, enlloc de “no tocar-li ni un pèl” no li toquen “ni un cabell”. A la 673 enlloc de “ser boja” una persona “està boja” i també trobem una simpàtica gallina que “va fugir corrents cap a fora...” enlloc de fer-ho cap a dins s’entén. Igualment inquietant és la fixació que té Cabré amb la paraula basarda, una paraula que utilitza de manera peculiar, com a la frase de cloenda final o en la pàgina 77: “em feia una mena de basarda intranquil·la”. Seria tota una sorpresa que poguessin existir basardes tranquil·les. I seria una sorpresa que aquesta novel·la, amb aquest peculiar registre lingüístic, pugui posar-se al mateix nivell de cap dels grans noms que constitueixen el més excel·lent de la literatura catalana. Ni tan sols de Josep Robrenyo.

A la manera d’una enfadosa divagació, aquest relat és, en definitiva, un simple embolic, una ruse, una història molt prima que no aconsegueix seduir el lector desesperat que mai no acabarà d’entrar en matèria. A la ràdio se’n sol dir inflar el gos i al món de les lletres divagació. Amb grandiloqüència s’intenta conformar el lector cada cent pàgines amb tot de jocs de mans i d’equívoques raons tècniques com si estiguéssim llegint l’Ulisses de Joyce i com si fos prou justificació. Hi surten, entre d’altres, monjos medievals, nazis dolents, rics objectes d’antiquari, belles noies eslaves i un violí storioni. S’esmenta, això també, la preocupació d’alguns personatges per l’origen del mal i per l’autèntica naturalesa de la condició humana, de l’amor, del poder redemptor de l’art, però sense gaire més transcendència novel·lística. Tothom sap que esmentar una flor no convoca cap fragància ni parlar d’una font fa que l’aigua pugui brollar. Fer bategar la vida a través de les pàgines d’un llibre, com si fos veritat, és el gran repte de l’ofici d’escriure. A les mil pàgines de Jo confesso el batec és ben bé un altre.

Cristià i l'honor de les dames (Literatura ràpida, 5)

2011-08-28T20:06:00.000+02:00

“Qui as dames enor ne porte,
la soe enors doit estre morte”
(Qui a les dames no ret honor,
l’honor, el tindrà mort)
Chrétien de Troyes
Li Contes del Graal (El conte del graal).
Cap a 1181

La veu que Alemanya no va voler escoltar

2011-08-12T09:45:00.019+02:00

[Document. Thomas Mann. Oíd, alemanes... Discursos radiofónicos contra Hitler. Traducción de Luis Tobío i Bernardo Moreno. Península, 2004, 255 pàgines]

Els discursos radiofònics de Thomas Mann, adreçats des del seu exili dels Estats Units als seus compatriotes entre octubre del 1940 i novembre del 1945 a través de la BBC, no només són el fidel testimoni de l'oposició de l'escriptor alemany al totalitarisme nazi sinó, sobretot, una esplèndida mostra de la gran oratòria política de la primera meitat del segle XX. Gràcies a la formidable incidència social de la radiodifusió a l'Europa i l'Amèrica d'aleshores, l'eloqüència (entesa com a suprem exercici literari, això és, la capacitat de fer-se escoltar i entendre) va gaudir d'un poder comparable al d'Isòcrates a l'àgora d'Atenes o al de Ciceró en el senat de Roma. Pensem, per exemple, en un Orson Welles radiant La guerra dels mons d'H. G. Wells el 1938 o en un Winston Churchill prometent tan sols "sang, suor i llàgrimes". Thomas Mann, premi Nobel de Literatura el 1929 i un dels creadors més grans de tots els temps, va mesurar el poder de les seves paraules amb les d'Adolf Hitler, el monstruós flautista d'Hamelin, el "Germà Hitler" malgrat tot, tan sols un home sanguinari. Ni un superhome, ni tampoc un déu o un diable. Thomas Mann, en molts sentits el més oposat a la figura del savi Martin Heidegger, va tenir la gosadia d'enfrontar-se a l'abisme de l'absurd i comprometre's. Com Heinrich Heine. Vet aquí algunes mostres del que Alemanya no va voler escoltar, seduïda per una falsa èpica nacionalista. No va voler, o no va saber.

EL CARÀCTER ALEMANY

“(Durant la conquesta nazi de Grècia) ¿Acaso os sentís a gusto en el papel que estáis desempeñando en el drama de la historia, al repetirse, en el mismo lugar, el símbolo humano de las Termópilas? Los griegos vuelven a ser los mismos; y vosotros, ¿quiénes sois?”

>“Visteis en los ingleses una raza de señores, y eso quisisteis ser también vosotros; picados de envidia, sucumbisteis a la tentación de imitar a Inglaterra, de arrogaros el papel que le corresponde. Y no sólo quisisteis ser ‘un’ pueblo de señores, sino ‘el’ pueblo de señores por excelencia (...) Ese fue el origen de la primera guerra mundial.”

>“...el aniquilamiento de pueblos, los crímenes contra la humanidad, la agonía de cuerpos y almas que se da en torno vuestro y que han sido consecuencia de la facilidad con que os habéis dejado corromper, por vuestro terrible gregarismo.”

>“El pueblo alemán no tiene la viveza de espíritu y la tendencia crítica de los italianos, que muestran una notoria desgana por su Duce porque comprenden que si puede ser necesario aguantar la infamia no hay por qué ser, a la vez, un idiota.”

>“Sin límites e imperdonable es vuestra fe o, por mejor decir, vuestra credulidad. Creéis en un despreciable falsificador de la historia, en un héroe mentido.”

>“Existe la necesidad, bien alemana, por cierto, de ser amado. ¿Acaso no es verdad que, por debajo de todos los crímenes que se os ha impulsado a cometer, continúa vivo ese profundo deseo de ser amado?”
>“Un malicioso francés ha dicho que cuando un alemán quiere ser gracioso, se tira por la ventana. Eso es cosa que también hace (...) cuando quiere ser político. Política de poder significa para loa alemanes deshumanización: el hitlerismo, ese terrible arrojarse por la ventana, lo demuestra. Es la histérica supercompensación de una carencia.”

SOBRE HITLER I ELS NAZIS

“La sumisión incondicional al mal, la anulación del hombre: eso es para él la paz; al más convencido pacifista lo ha convertido en partidario de la guerra, de la guerra ineludible contra él.”

>“Hitler, al poner de manifiesto, mediante sus alianzas con Rusia y Japón, que los dos principios fundamentales de su religión política, el antibolchevismo y el concepto de raza, no eran sino expedientes para engañar al mundo...”

>“Pueblo alemán, ¡cuánto más debes temer de la victoria de tu Führer que de su derrota!” >“Ese documento (de Hitler) está empedrado de intuiciones, voces íntimas, llamamientos interiores; esto no se lo han podido impedir sus psiquiatras. Nada ha habido más novelesco desde la doncella de Orleáns; sólo con ella, y no con Napoleón, César o Federico, cabe comparar a este héroe místico, aún cuando esta comparación resulte desde luego ofensiva para la digna muchacha.”

>“Hitler es un rey Midas al revés, un gorila.”
>“Después de Hitler no habrá ningún conquistador más. Ha llevado esa función tan al extremo, de tal modo la ha agotado, que la humanidad se verá definitivamente libre de ella.” >“El régimen hitleriano es, y será, el régimen de la quema de libros. (...) En la hoguera ardió la literatura universal.”

>“Pero, ¿qué concepto tendrá de sí ese hatajo de apocalípticos piojosos para creer que su final habrá de ser como un ocaso de los dioses?.”

>“Es una penitencia y un suplicio releer la historia de este loco asesino y comicastro de la grandeza; ver cómo el nacionalsocialismo, un ‘islam de escalera de servicio’, embaucó a Alemania para adiestrarla en las artes del crimen...”

HORRORS I ENSENYAMENTS DE LA GUERRA

“¿Decís que no podéis?¿Qué es demasiado fuerte el terror, y que no hay modo de oponerse al Estado que se basa en la Gestapo? Un pueblo es libre en el mismo instante en que quiere serlo.”

>“¿Es que un pueblo puede vivir teniendo que hacer de policía de nosotros con ejércitos enteros para vigilar toda la superficie de la tierra, subyugada y esclavizada a la poderosa raza de señores?”

>“He sabido que muchas familias judeoholandesas de Ámsterdam han tenido una muerte espeluznante, cuatrocientos jóvenes judíos holandeses fueron llevados a Alemania para hacer con ellos experimentos sobre la eficacia de los gases venenosos (...). No son simples historias, sino historia.”

>“La propaganda nazi dice que en París ‘se estimulará’ la vida nocturna. El nazi no se imagina bajo el nombre de ‘París’ otra cosa que ‘la vida nocturna’. Es un punto de vista digno de un gorila.”

>“La fuerza de vuestra desesperación no es nada frente la voluntad de las tres cuartas partes de la humanidad.”

>“Jamás (será posible) una paz asentada sobre la tumba de la libertad y de la dignidad humana.”

>“La dictadura de la canalla, un espantoso terror del partido que trajo consigo la ruina moral, la corrupción del hombre, el envilecimiento de la conciencia y el aniquilamiento de los lazos más nobles y dignos, en grado como jamás ha sufrido pueblo alguno; y esa dictadura en todo se apoyaba y todo lo utilizaba excepto la bondad del hombre.”

>“La humanidad nunca se perdonará a sí misma el haber dejado que ocurriera lo que ha ocurrido, y lo que aún está por venir.”

>“Si hay culpa, ésta se encuentra entrelazada con la culpa del mundo. Pero una cosa es culpabilidad y otra responsabilidad”.

EL FUTUR DE L'ÉSSER HUMÀ

“Larga ha de ser esta guerra y nadie se engaña sobre ello. Pero cuanto más dure tanto más seguro será su desenlace. (...) Un puñado de estúpidos asesinos trata de utilizar el proceso de transformación económica y social por el que pasa el mundo para una insensata y anacrónica campaña alejandrina de conquista mundial.”

>“El ciudadano norteamericano tiene hoy, por encima de todo, tres esperanzas. La primera es la misma Norteamérica, su extraordinario poderío económico, su excelente y experimentado conductor (Roosevelt). La segunda es Inglaterra. Es posible que los norteamericanos hayan mirado antes a los ingleses con cierta burla. Se les tenía por gente fatigada y demasiado refinada. Más hoy, ante la resistencia de Londres, todo el mundo los admira. Inglaterra sostiene la bandera de la libertad. Habla y lucha en nombre de todos los pueblos que sufren y a quienes sólo es dado mantener una resistencia clandestina; por eso es aquí tan intenso el deseo de ayudarla. La tercera esperanza, por desgracia ya no tan firme, es la que se cifra en el pueblo alemán.”

>“Mientras existan Hitler y su régimen de incendiarios, vosotros, alemanes, jamás tendréis la paz.”

>“Canibalismo, que no heroísmo (...). La Alemania de Hitler no tiene tradición ni futuro. Lo único que puede hacer es destruir y, por eso, conocerá la destrucción. Ojalá que de su caída surja una nueva Alemania que sepa recordar y esperar.”

EL RELAT ORAL

“(Quiero) que me lo valoréis más alto que mis libros de relatos; y ello es el haberos advertido (...) sobre las malditas fuerzas a cuyo yugo os veis hoy sujetos sin remedios, y que a través de mil crímenes, os llevan a una inimaginable ruina.”

>“Me siento contento de que sólo me hayan dado cinco o seis minutos para hablar. La historia será mucho más minuciosa.”

(Publicat a La Vanguardia el 21 de gener de 2004)

Mann, sense prejudicis

2011-08-10T11:53:00.001+02:00

[Biografia. Hermann Kurzke. Thomas Mann. La vida como obra de arte. Una biografía. Traducción de Rosa Sala. Galàxia Gutenberg, 2003, 763 pàgines, 39 euros]

Hi ha un camí que sempre ens mena fins a Thomas Mann, i és el de l’entusiasme per la bellesa. Ja fos assegut davant la taula de feina, reflexionant silenciosament sobre els diàlegs de Lodovico Settembrini i Leo Nafta a La muntanya màgica o neguitejat davant dels micròfons de la ràdio, incitant els alemanys contra la dictadura nazi, Mann va tenir una vida abocada al compromís moral que ve de la inquietud artística. No contradiu Plató, separant el bell del bo, com en el retrat de Dorian Gray de Wilde, en els cabells verds punk de Baudelaire o en el mòrbid Dràcula de Bram Stocker. La seva actitud olímpica, hieràtica, no és fruit de la indiferència sinó de l’autocontrol, de la mesura, de la prudència intel·lectual davant del desastre. ¿Per què no dir-ho? De la por d’equivocar-se.

No poques coses ha vist. L’excitació romàntica d’alguns dels seus companys wagnerians, esverats continuadors del Sturm und Drang els ha portat a vestir-se amb camises negres, brunes i a linxar comunistes i jueus. Thomas de Quincey ja havia ironitzat entre el 1827 i el 1854 sobre els perills de la irresponsable desmesura estètica del món romàntic en L'assassinat considerat com una de les belles arts. Thomas Mann està esverat, escèptic davant dels beneficis de la democràcia burgesa i també davant dels de la revolució russa. Dubta. Pensant en Nietzsche ha escrit i reescrit Consideraciones d'un apolític, buscant una tercera via. Al seu diari anota: "El parlamentarisme nu i pelat és una cosa que no puc aprovar. Al cap i a la fi, es tracta precisament d'inventar alguna cosa nova en política, i cal que sigui alguna cosa alemanya" (3 de març del 1919). D'una banda se sent orgullós del seu país, de la seva cultura i de l'experiència primigènia de la seva generació, la de la guerra del 1914. Però per una altra també es deixa endur per l'atractiva i justiciera aura del comunisme ("També jo, en el fons, estic a favor dels soviets"). Thomas Mann, l'escriptor més important de l'Alemanya d'aleshores, especula amb una "revolució conservadora", amb una aliança entre "Hölderlin i Marx". L'estètica el perd, amenaça d'arrossegar-lo fins a la barbàrie romàntica. Però, de sobte s'atura i rumia amb calma sobre la qüestió jueva. Probablement pensa en Heinrich Heine, l'escriptor jueu, un dels pares de la literatura alemanya i del romanticisme esteticista. Per al gran Heine, no hi ha cap diferència entre vida i literatura, entre política i ciència, entre art i religió. Els artistes són, alhora, "tribuns i apòstols". La temptació burgesa de refugiar-se en l'escepticisme, en el jardí dels cirerers del seu admirat Txèkhov és enorme. Però Txèkhov també és fina ironia, sentit crític. I la figura de Mann, com recorda Arthur Schnitzer, es retallava en La muntanya màgica com la d'un "humorista deambulant en la immensitat". Aquesta frase li plau; es reconeix plenament en l'humorisme. La coherència de Nafta (un personatge inspirat en el crític hongarès György Lukács) s'esfondra davant l'assenyada moral de Settembrini (qui, per la seva banda, recorda el seu germà Heinrich). De Lessing i Goethe, Mann ha après a més la disciplina, una de les grans lliçons de la personalitat alemanya. L'autocontrol i el respecte per la feina. El rebuig del sentimentalisme. Això sí que és Alemanya, i no Adolf Hitler. Ell, Thomas Mann és Alemanya. L'escriptor, per protegir-se, uneix la seva vanitat amb la d'una Alemanya desvalguda. El seu cognom alemany, al cap i a la fi vol dir això: Mann, l'home. L'artista no pot quedar al marge de les lleis. Per això Mann va entendre millor que ningú aquella incertesa: o els nazis o el seu Doctor Faustus.

Amb aquesta important i nova biografia que comentem avui, Hermann Kurzke ha aclarit un dels grans malentesos que hi havia sobre la figura de Thomas Mann. L'escriptor, sota l'espessa capa de gel de la seva hieràtica personalitat pública, va ser en realitat un decidit enemic dels nazis i des d'hores molt primerenques, un artista compromès moralment amb l'esdevenir del seu país. Aquests són els fets: va ser alhora un artista conservador i engagé. "¿Qué otro escritor alemán, es pregunta amb raó Kurzke, combatió públicamente el fascismo desde 1923 con una frecuencia creciente y una coherencia imperturbable?" Del cert, no pot citar-se cap altre nom. Llavors, ¿d'on prové la idea de la tebior de Mann respecte als totalitarismes més enllà de les vacil·lacions encadenades en un sentit i un altre, de les inèrcies del pensament pròpies d'una època confusa? Kurzke no es pronuncia però, intencionadament, afegeix: "En comparación, de la gran antípoda de Mann que es Bertolt Brecht, encontramos muy poca agitación anti-Hitler anterior a 1933".

Brecht va identificar maliciosament els qui no compartien les seves idees amb els nacionalsocialistes tot i que, en realitat, tota la documentació aportada per Kurzke demostra que van ser els nazis els grans enemics públics de la literatura de Thomas Mann. La gèlida arrogància del literat tan desmesuradament sobrevalorat són expressions extretes de la propaganda del NSDAP. Després de la crisi del 1929, Mann va anar adoptant posicions cada vegada més properes a l'esquerra. En el seu Discurs alemany pronunciat a Berlín el 1930 pot llegir-se que "en l'actualitat, el lloc polític de la burgesia alemanya és de part de la socialdemocràcia". El discurs, desgraciadament, no va poder ser llegit íntegrament perquè vint busca-raons de les SA vestits d'esmòquing van fer suspendre la conferència. Entre els joves nazis Kurzke hi ha identificat Friedrich Georg Jünger i el seu germà Ernst, el gran escriptor. "¿Com ho va poder soportar?"es preguntaria Mann temps després, reconeixent la indiscutible alçada intel·lectual del seu oponent. Als seus diaris, Jünger hi apareixerà definit com a "llibertí de la barbàrie".

La complexa i matisada personalitat de Thomas Mann es dibuixa en totes les seves etapes, amb totes les seves màscares, els seus perfils, les seves contradiccions, sovint desconcertants. Sens dubte, el llibre de Kurzke és molt perspicaç i útil però, inexplicablement, no ha utilitzat ni la informació ni les opinions de cap de les notables i consciencioses biografies que l'han precedit. Thomas Mann, historia de una disonancia de Roman Karst (1970), Thomas Mann d'H. Mayer (1984) o Thomas Mann y los suyos de M. Reich-Ranicki (1989), entre d'altres. A més, el cèlebre i valuós retrat que va fer l'escriptora polonesa Maria Dombrowska el 1956 no hi apareix, ni tampoc les adhesions literàries d'André Gide, Hermann Hesse, Rainer M. Rilke o Franz Kafka. Kurzke fa servir el seu bisturí amb gran fredor i competència, aturant-se potser massa en certes misèries de Mann i la seva família, oblidant investigacions literàries valuoses, excloent per sistema qualsevol criteri interpretatiu que no sigui el de Mann, els seus coetanis i Kurzke mateix.

Amb tot, determinats aspectes han estat tractats amb una intel·ligència lectora de primer ordre. Així podem comprendre com Mann aplica a la seva biografia íntima els mateixos criteris de rectitud i de lleialtat a uns principis morals, els de la burgesia civilitzada i cosmopolita. Quan, per exemple, Mann descobreix que l'espiritisme és una falòrnia ataca durament contra el que, ingènuament, havia cregut. No hi ha en l'escriptor ni una doble moral ni cap falsejament en el fet que, per exemple, Thomas Mann, casat i amb sis fills, tingués inclinacions homosexuals. L'armari de Mann és molt voluminós i en surten inesperades evidències, inquietants similituds, lluminoses conclusions. L'escriptor porta al clatell el "gnom de la creació" literària que el devora, una ansietat que és comparable, segons Kurzke, amb l'hàbit del tabac i que constitueix una de les principals claus per aproximar-se a La muntanya màgica. "¿Por qué fuma el ser humano? Por placer y por amor a la muerte. Thomas Mann fumó cigarrillos y puros durante toda su vida (...) Fumar es un acto de oposición. Significa hacer algo insensato frente al atildado sentido común de la sociedad burguesa. Es la droga de quienes están dispuestos a seguir las reglas del juego de la burguesía, pero necesitan compensaciones toleradas a fin de poder soportarlo."

Una cosa semblant es pot dir sobre la sexualitat de Mann. Mai no es proposa modificar o substituir les regles de la moral burgesa. Mann viu estable entre tensions i, segons Kurkze, mai no va consumar el seu desig homosexual. Quan el 1922 s'inicia un debat públic per revocar el paràgraf 175 del codi penal alemany que castigava la pràctica de l'homosexualitat, Thomas Mann es declara obertament favorable a la despenalització, però això no el converteix en partidari de l'equiparació, de la normalització social de l'homosexualitat. Per a l'escriptor, l'interès pels nois bells (i no pas pels homes) forma part d'una esfera íntima, poètica, lligat als tabús socials més consolidats, com el de l'incest. Un interès que aviva un amor pur perquè mai no es consuma, mai no es manifesta ni va més enllà del desig. Mann va sublimar les seves inclinacions homosexuals a través de la literatura i, qui va voler comprendre i saber, va saber quins eren els seus plantejaments, com en La mort a Venècia. Aquest llibre, sigui dit de passada, va impressionar molt Josep Pla. Creia que estava molt bé escrit però li era narrativament desconcertant. ¿Què pretén Mann amb el seu mutisme amorós? Per a qui tingui la capacitat moral de la comprensió esdevé diàfan. L'escriptor alemany no surt de l'armari només com a homosexual. Sobretot es mostra obertament voluptuós en el seu sacrifici. Masoquista és la paraula exacta. Tot en nom del compromís amb la bellesa, fins i tot el dolor i la mort. La gran lliçó de l'últim dels grans novel·listes romàntics.

(Publicat a La Vanguardia el 21 de gener de 2004. Traduït i amb esmenes)

Rànquing d'agost 2011. Els llibres més venuts de qualitat

2011-08-08T09:01:00.003+02:00

1Q84 d'Haruki Murakami

El somni de Farringdon Road d'Antoni Vives
Los trovadores de Martí de Riquer

Los enamoramientos de Javier Marías

Els castellans de Jordi Puntí

El naixement de la tragèdia de Friedrich Nietzsche
Les bones companyies de Jordi Cornudella

De ciudad en ciudad, sombras y huellas de Nedim Gürsel

Bes nagana d'Enric Casasses
Poesies de Louise Labé

Odi sobre tela de Tomàs Arias

La tieta Mame de Patrick Dennis

Per a la postguerra que vindrà

2011-08-06T10:56:00.001+02:00

[Dietari. Valentí Puig. Porta incògnita. Dietaris 1970-1984. Destino, 2002, 239 pàgines]

Per als que ens formem políticament en el catalanisme universitari dels anys vuitanta corejant lemes com el de “OTAN no, bases fora”, els dietaris de Valentí Puig eren tan sols un exercici de solipsisme carca, els acudits d’un antipàtic escriptor mallorquí de dretes, indiferent no només al concepte de Països Catalans sinó (i això era el més greu) a la idea que un món millor era possible. A tot estirar podíem arribar a admetre el que avui brilla com una evidència: Puig escrivia molt bé, amb una sorprenent quantitat de lectures ben llegides (hi ha qui, posem per cas, se sap el Quixot de memòria i, en canvi, no l’ha llegit), una sòlida cultura literària anglosaxona, també molts llibres francesos, un criteri personal insubornable, indiferent a les modes i a les ingenuïtats dels que teníem, a la nostra tendra edat, Joaquim Molas com a únic referent crític.

Després de tots aquests anys, els prejudicis sobre l’obra literària de Puig, i en especial, als seus dos primers dietaris (Bosc endins, 1982 i Matèria obscura, 1991, avui reeditats) s’han anat diluint, revelant-se com una lúcida mostra de literatura d’idees des de la perspectiva autobiogràfica. És sorprenent veure com abans de l’arribada al poder del partit socialista i de CiU a Madrid i a Barcelona, Puig ja segregués una àcida anàlisi sobre les possibilitats reals de l’acció política, i que es regirés contra la ingenuïtat dels ben intencionats moviments de masses. L’individualisme, l’esperit crític i de contradicció, l’escepticisme, la defensa de la llibertat individual, tots elements irrenunciables en un analista de la societat, són vindicats amb força. “Record l’hipersensibilitat ideològica dels cercles universitaris (a hores d’ara desbaratada per la logorràgia psicodèlica i el quietisme oriental) fets d’ortodoxia i heterodòxia, de superescissions i hipergrupúsculs”. Per a Puig, seguint Paul Leautaud, “s’han d’expressar les idees pròpies, sobretot si van contra les idees generalment admeses”. I fins i tot afirma que “la bona literatura mai no és un fet revolucionari sinó la constatació perpètua del principi conservador que diu que la realitat és tal com és. Com Maquiavel”.

N’hi hauria d’haver prou aquí amb la cita de Maquiavel per demostrar la pertinència i el rabiós interès que significa la reedició dels dietaris de Puig. El pessimisme històric de Maquiavel que creu en la guerra com a motor de la història ens hauria de fer pensar molt. En tot cas, per matisar el nostre “no a la guerra”. ¿S’equivoca Maquiavel quan segueix el rastre de Tucídides, Titus Livi, Polibi, Froissart i ens quedem només amb l’argumentació d’un Pedro Almodóvar? La postguerra que s’acosta serà una nova ocasió per donar o no la raó a Puig. Donant però, això sí, al cèsar el que és del cèsar. ¿Per què Puig es mostra tan crític amb l’esquerra i no gosa mesurar la dreta amb el mateix regle? ¿Per què la política li corca la literatura com si fos Saramago? ¿Hi ha a Espanya una dreta culta i civilitzada que beu Moët Chandon més enllà de la seva fantasia?

(Publicat a La Vanguardia, el 16 d'abril de 2003. Traduït i amb esmenes)

Contra els arrogants. (Literatura ràpida, 4)

2011-07-30T09:01:00.000+02:00

                 “Mestres de la poesia
                       qui feis sonets geperuts;
                       Jordi Brumels de guants bruts
                       i taques a la camia;
                       de sofrit de porteria
                       vostre escarni fa olor:
                       en les cases de senyor,
                       és el qui porta llibrea,
                       no és el senyor, qui menysprea
                       la gent de casta inferior.”
                                             Joan Alcover

El tresor amagat de Stevenson

2011-07-28T09:01:00.002+02:00

[Poesia] Robert Louis Stevenson. Jardí de versos d’un nen. Traducció de Jaume Subirana. Castellnou Edicions. Barcelona, 2011. 84 pàgines.

Com més gran és un llibre més lectors diferents té. Lectors de personalitat diversa, de gustos contraposats i imprevisibles, de vida dilatada o que tot just comença. De tots els països i de totes les llengües del món, de totes les conviccions i creences si és que en tenen de debò. De totes les èpoques i de totes les edats humanes en què és possible l’experiència de la lectura. De tota mena de manera i de tota condició possible, Jardí de versos d’un nen, de Robert Louis Stevenson, és un d’aquests grans llibres que són de tothom, d’arreu i de per sempre. Tan extraordinari com L’illa del tresor, escrit perquè vet aquí que a Escòcia plovia sense parar i perquè, amb un tros de guix, Stevenson havia acabat dibuixant un mapa a terra i el seu fillastre, Lloyd Osbourne, no parava de preguntar on era aquella terra i què era, amb aquella forma de triangle, amb pujols, badies i un golf. Un amagatall de pirates, per descomptat, amb molt d’or enterrat i amb el vell Ben Gunn que mira la lluna a les nits i imagina que és de formatge. Amb la mateix desfici amb què s’abandonen els pantalons curts en sentir-nos pubescents, quan madurarem sempre tornem a Stevenson, elixir de perpètua joventut. Als seus llibres tenim per sempre deu, quinze, vint, vint-i-cinc anys, el món és tot nou, brillant, sensacional. I la vida s’hi desborda, goluda.

La poesia de Stevenson sol ser menys llegida però està també tocada per l’encant de les seves històries de bucaners i de fascinants viatges per mars llunyans. De fet, el seu poder literari té pocs límits, tant és que li llegim una novel·la, una faula o fins i tot una pregària, potser un poema. Tant és que ens parli del sol que crema als Mars del Sud o de la foscor humida d’Edimburg. Sempre hi tindrem a frec dels dits l’oportunitat extraordinària de transformar la realitat, d’omplir-la de vitalitat, de cor i d’ironia. Oimés si són els infants els protagonistes d’aquest llibre de fantasia, de poemes per a nens:

“El meu llit és com un vaixell,

la Cummy m’ajuda a embarcar:

m’acotxa amb l’abric mariner

i m’endinsa en l’obscuritat”

Stevenson recupera el temps feliç i enyorat de quan es té el cos petit i les corredisses són el sistema de transport més sovintejat. El temps vivíssim de les pors que s’encenen amb l’arribada de la nit, la màgica combinació entre la llar confortable i feta de racons amb l’aventura constant del jardí o del bosc. Les joguines de fusta i el gronxador es barregen amb el galop del vent, els estels de la nit, les ombres inquietants, el xipolleig de l’aigua en el molí. Amb la ferma convicció de l’existència de l’amic invisible, el company en el que es desdoblen els infants i que se’ns explica amb tanta habilitat com en L’estrany cas del doctor Jeckyll i Mr. Hyde:

“Quan els nens s’entretenen ells tots sols al jardí

ve a trobar-los l’amic que ningú mai no ha vist.

Quan els nens juguen sols i contents són bons,

llavors l’Amic dels Nens gosa sortir del bosc.

Ningú no l’ha sentit i ningú no l’ha vist,

si volies pintar-lo el paper es torna gris;

però siguis on siguis pots comptar que ell hi és

quan els nens juguen sols, són bons i estan contents.

(...)

Li agrada ser petit, ni li agrada ser gran,

ell és qui viu al fons del clot que vas cavant;

ell és qui juga amb tu quan jugues a soldats

i accepta ser els francesos i perd tots els combats.

(...)”

L’encant de Stevenson no és fàcil d’explicar però els seus llibres són una forta experiència de felicitat. Són poderosament simpàtics. Són els llibres d’un home que creu en el poder benefactor de la moral i en la necessitat natural de saber que hi ha coses que es poden fer i d’altres que no. I són, a més a més, els llibres d’un escriptor que es va passar la major part de la seva vida malalt, enllitat, suportant forts dolors físics gràcies a la seva inventiva i poderosa fantasia. Potser per aquest motiu, són un encès cant a la vida. La simpatia i la virtut no són sinó la més enraonada manera de viure. I la literatura no hi és mai per competir contra la vida. No és un refugi ni una substitució de la vida. N’és una celebració. Que no té por de descriure tal i com és. En una carta en la que polemitzava amb el seu admirat Henry James, Stevenson li diu:

“... si mai no ha buscat un tresor amagat, queda prou demostrat que vostè mai no ha estat un infant. Mai no hi ha hagut un infant (excepte el Mestre James) que no hagi buscat or i que no hagi estat pirata, i comandant militar, i bandit de les muntanyes; que no s’hagi barallat i que no hagi patit naufragis i presó, i que no hagi sucat les seves manetes en sang, i que no s’hagi revenjat gallardament d’una batalla perduda i que no hagi protegit de manera triomfant la bellesa i la innocència.”

Com tots els seus llibres, Jardí de versos d’un nen és sobretot un joc per a adults, una ficció. Però un joc en què no és gens clar quin és el costat de la moralitat ben entesa, el territori que cal guanyar després d’una aventura entre bé i mal, d’un procés iniciàtic, d’un sacrifici. La incertesa alimenta les narracions de Stevenson i les fa imprevisibles, lectures inquietants. Desvetllen el gran poder de la curiositat.

Molt malalt, Stevenson, cap al final dels seus dies, i sota la prohibició mèdica de parlar, duia el braç lligat al cos, per evitar convulsions al pulmó. Una dolorosa pràctica que va repetir durant anys i a la que, lògicament, mai no es va acostumar. En aquesta dolorosa, esgotadora, situació Stevenson va escriure un poema:

“The world is so great, and I am so small

I do not like it at all, at all”

(El món és tan gran i jo tan petit

que no m’agrada gens. Però gens ni mica)

De cop i volta es va aturar, va rellegir el que havia escrit i ho va rectificar:

“The world is so full of a number of things

I am sure we should all be as happy as kings.”

(Aquest món nostre té

tantes coses boniques,

que hi hauríem de ser

feliços com uns prínceps.)

No imagino un millor llibre que aquest. I més encara en mans d’un infant. O d’un adult que s’enyora. No en conec de més savi ni de més emocionant, ni més amable ni d’un interès més viu. Amb aquesta excel·lent traducció de Jaume Subirana, el públic català podrà accedir, per fi, a un dels llibres negligits de Stevenson i que ja sembla indispensable. ¿Fins ara no s’havia traduït? ¿Com es possible? La versió de Subirana és rica, veraç, lliure i entusiasmada. No és una prova fàcil. La meravellosa música de l’original és irreproduïble però en català té avui el mateix to clàssic i sensat que perfuma els poemes de Stevenson. I arriba a les mans dels vailets com si acabés d’arribar de Vailima, Samoa, de tan lluny i amb tan bon català.

L'esmolada llengua de Sei Shonagon

2011-07-23T13:29:00.002+02:00

Les formes són el significat

[Narrativa. Sei Shonagon. Quadern de capçalera. Traducció de l'anglès de Xavier Roca-Ferrer. La Magrana, 2008, 319 pàgines]

Dos genis es disputen el primer lloc de les lletres japoneses cap a l'any mil. Són dues dones, i pertanyen al mateix clan, el dels Fujiwara. Murasaki Shikibu, la cortesana favorita de la chugu, Akiko, la segona emperadriu i autora de La novel·la del Genji, el llibre que esdevindrà el gran clàssic de la literatura del Japó. L'altra dona és Sei Shonagon, la seva terrible rival, la dama més temuda de la cort de Sadako, la primera emperadriu. La seva llengua és esmolada i precisa, el seu enginy el més incisiu que es pugui imaginar, les seves anècdotes i els seus pensaments són anotats sense cap ordre aparent en un llibre de memòries i impressions que guarda sota el coixí del llit; sembla que escrigui seguit i sense pensar-s'hi gaire però, en realitat, el text té tanta qualitat que rivalitza amb el Genji mateix, és el Makura no soshi, o com en diu en català el traductor Xavier Roca-Ferrer, el Quadern de capçalera, un dels textos més extraordinaris de tots els temps.

Hi ha llistes delicioses d'elements que Sei Shonagon s'entreté en col·leccionar, en recopilar sense sentit aparent. Els noms de certes muntanyes del Japó i de certs llacs, per exemple. Es diria que són allà només perquè tenen un nom bonic, i així, el text es revela com un poema d'avantguarda, sense significat, un fragment que ho confia tot a la musicalitat de la fonètica, al poder d'evocació d'unes síl·labes combinades amb les altres: Ogura, Mikasa, Konokure, Waserazu, Iritachi, Kase, Hiwa, Katasari...També hi ha llistes del mercat, descripcions de moda, de sumptuosos quimonos, de dibuixos extraordinaris, de paisatges que són tan excel·lents com diferents dels del gust occidental. Coses que l'entristeixen i coses que la fan contenta. Coses que fan por. Coses que destil·len puresa, coses que agraden més de nit que de dia, coses que no s'han de sentir, coses que semblen molt agradables però que són nocives, coses delicioses, coses que angoixen... Sei Shonagon fa moltes llistes i de la seva enumeració en sorgeixen històries, contes, fragments, en un tècnica bigarrada de gran mestra, on hi resplendeix amb molta força la seva intel·ligència, la seva capacitat de mirar, la seva percepció de la realitat tan generosa, és a dir, tan japonesa. La contemplació de la vida, per causa del sincretisme religiós del Japó és sempre sinònim d'agraïment íntim i celebració de la realitat. El conte de la gata imperial i del gos Okinamaro m'agrada més que el conte del gat d'Hemingway, que fins ara era el meu preferit, gairebé semblen coetanis. L'ànima humana és analitzada amb detall, els gestos davant la societat i davant el mirall, les relacions amoroses, els equilibris del poder, el poder de la malícia que sempre queda per sobre de les bones intencions. "No tolero la gent que deixa oberta la porta quan entra" o [no puc suportar] "un home amb el qual hi tinc una relació i que no para de cantar-nos les lloances d'una altra dóna que va conéixer". Sei Shonagon té nombrosos i distingits amants en la cort imperial. No accepta cap error en les formes. Un error en les formes és un error de contingut perquè forma i sentit són una mateixa cosa.

La gran escriptora viurà fins a la mort de la primera emperadriu amb una absoluta llibertat de moviments. La intimitat que té amb la seva augusta amiga és enorme, i potser, fins i tot, és una mica més que això. Mai no llegirem un escriptor o escriptora més desimbolt, més franc, més lliure que Sei Shonagon i que, alhora, segueixi de manera més exigent, la més rigorosa etiqueta social. És irònica, cruel i despietada. Sentimental i altruista, despreocupada, provocativa, sarcàstica, tendra. Té la capacitat de desentranyar el sentit de les coses, dels gestos, dels comportaments com un antropòleg o un psicoanalista. Té un sentit comú sense rival. Arriba fins i tot a explicar-nos el sentit més profund de la vida. La seva resposta és molt trista i molt digna però aquí no es dirà. El lector la descobrirà tot llegint aquesta obra mestra de la literatura de tots els temps.

(Publicat a La Vanguardia el 4 de juny de 2008. Traduït i amb esmenes)

¿Bon escriptor, Carles Sentís?

2011-07-22T09:01:00.001+02:00

Més enllà de les controvèrsies polítiques, des d’un punt de vista simplement professional, a títol només informatiu i per entendre’ns: ¿va ser Carles Sentís un bon escriptor, un gran periodista, com han afirmat, entre d’altres, noms de pes com Joan de Sagarra o Julià Guillamon, en l’estela del periodisme d’Albert Londres i de Paul Morand als anys 30? Alguns dels articles recollits a 'L’Instant abans del 36' (La Campana, Barcelona, 2004) semblen prova suficient per respondre que sí. Però és estrany. Si Sentís fos un gran escriptor i periodista, com Pla, com Sagarra, com Gaziel o com Xammar, ¿com és que no suscita l’admiració o l’enveja dels seus iguals i contemporanis? ¿O més aviat cal ajustar el seu nom al costat dels excel·lents però no tan brillants Díaz-Plaja i Ignasi Agustí? Les relacions incestuoses de Carles Sentís amb el món de la política —ara periodista, ara secretari polític, ara una altra vegada periodista, ara diputat, ara novament periodista— sens dubte han distorsionat la seva imatge. I el frontisme entre dretes i esquerres ha desviat l’atenció de la qüestió literària encara que no es vulgui parlar de la guerra civil. ¿El prometedor i jove Sentís que escriu a la premsa en català és el mateix que després escriu en castellà? Costa de creure que aquest sigui un gran periodista amb un tema tan important entre mans (“Los horrores del campo de concentración de Dachau”, La Vanguardia, dimarts, 15 de maig de 1945):

“La entrada de Dachau —sector amplio rodeado de un alto muro y de edificios cuarteleros— es muy trabajosa y minuciosa. Con nosotros —once periodistas— entra también Mr. Jefferson Geoffrey, embajador de los Estados Unidos en Francia. Los soldados norteamericanos nos ponen a todos en hilera, y con un aparato parecido al de los insecticidas nos meten por las mangas, debajo de las ropas, grandes cantidades- da polvos desinfectantes «D. D. T.», que, con la penicilina, son el moderno «curalotodo». Quedamos todos como buñuelos para la sartén. Luego, una inyección del mismo producto: un pinchazo que todavía me duele. Un oficial norteamericano nos reúne. Las últimas instrucciones: en el campo, donde casi todos son detenidos políticos, hay tifus, disentería y otras enfermedades, docenas, de moribundos y centenares de cadáveres insepultos de los dos mil que encontraron los norteamericanos al llegar. No debemos separarnos de los oficiales norteamericanos ni dar la mano a nadie aquí por razones sanitarias. Ante semejante programa me entran ganas de volverme atrás, pero fumando cigarrillos, comiendo pastillas, las manos protegidas en el bolsillo, penetro en el mundo fantasmagórico.”

No és gaire cosa. I es podrien citar altres exemples. No gaire bons. En una carta de Just Cabot datada a París —18.VII.1951, publicada a El periodisme silenciat. Just Cabot: vida i cartes de l’exili, Edició de Valentí Soler. A Contra Vent, Barcelona, 2008— podem trobar una solució a l’enigma. El noi del que es parla, naturalment, és Carles Sentís:

“Aquest noi va començar a Mirador, i en Passarell et pot explicar la cara que feien els originals seus després d'haver-los escrit ell i abans de passar a les mans del linotipista. Després va escriure a L'Instant, i en Miquel Capdevila es va quedar tan parat de la diferència entre els articles que n'havia llegit a Mirador i els que sortien a L'Instant, que sense que ningú li ho digués va copsar les raons de la diferència. I després, l'home va fer la guerra, de primer des de París i d'altres indrets, després des de cal Franco, i ja me'l tens heroi, influent i considerat. Ara és monàrquic, i àdhuc deixa entendre que els seus viatges no són estrictament periodístics, sinó que estan empeltats d'altres activitats més importants i delicades. Cal dir, a part tot, que si és un porquet en certs aspectes, jo personalment no puc dir que sigui mala persona perquè als pocs dies d'haver entrat els moros a Barcelona es va presentar a casa meva –això sí, vestit d'uniforme cosa que de moment no resultà gaire tranquil·litzador per a la meva germana que el va rebre– a preguntar per mi i a oferir-se en tot el que em convingués. Et diré francament que això és, si vols, d'agrair, però que a mi em sap molt greu haver-li-ho d'agrair. Ultra les seves activitats periodístiques (i diplomàtiques, segons diu ell) que em penso que li reporten bastant, no és negligible el fet que havent-se casat amb una Casablancas de Sabadell, l'home es pot permetre quan ve a París d'estar-se al Claridge com la Marlene Dietrich.”

¿El treball d’esmena de Cabot va ser tan important com per crear dues escriptures diferents de Carles Sentís? És possible i no seria el primer cas. El cert és que les polèmiques polítiques han enterbolit qualsevol anàlisi serena. Els uns han caigut, ahir i abans d’ahir, en l’hagiografia abusiva mentre que, a Fora de la comunitat catalana, un text de 1947, Eugeni Xammar l’havia arribat a descriure així: “Carlos Sentís, rata de claveguera dedicada a les feines més vils de l’espionatge per compte de l’enemic, és una categoria a part”. El que no es pot negar és que la gran carrera literària de Carles Sentís s’estronca amb la guerra i que, tot i ser un periodista considerat i influent no deixarà, en castellà, una obra ni remotament comprable a la que va estudiar i aplegar Guillamon en el volum abans esmentat. El procés de Nuremberg viscut per Carles Sentís és una curiositat que només pot interessar al públic català, i gràcies. Dels textos escrits posteriorment, Tragedia política en el Caribe: ¿Puerto Rico o Puerto Pobre? (1951), Manuel Fraga Iribarne: perfil humano y político (1977), I de sobte, Tarradellas (2002) i Seis generaciones de Borbones y un cronista (2004) potser no caldrà comentar-ne res.

Villatoro, onze anys després

2011-07-18T09:00:00.006+02:00

[Narrativa. Vicenç Villatoro. De part del pare. Edicions 62, Barcelona, 2000]

Onze anys enrere, amb la publicació d’aquest llibre em preguntava com una persona feta i dreta, respectable —poderosa, cal afegir avui— podia empassar-se, sense més ni més, la innocentada de la sinceritat literària. Mogut per un íntim ressort, Vicenç Villatoro va llençar-se de cap a l’escriptura autobiogràfica amb la candidesa de qui creu que un llibre s’aguanta només amb els detalls del dia a dia, amb l’obertura del cor i de la memòria als quatre vents. Del recent llibre Moon River ja en parlarem en les properes setmanes. Al que em vinc ara a referir és a que ni el Diari d’Anna Frank és completament sincer ni veraç. Amb De part del pare, Villatoro va reunir una de col·lecció de “cartes literàries, amb totes les ambicions i els riscos que comporta l’adjectiu” segons les seves paraules. El risc, deia. Durant cent trenta i tantes pàgines mantenia una curiosa relació epistolar amb l’Aleix, l’Oriol i l’Anna, els seus fills, de tal manera que aprofitava per evocar tota mena de records, descabdellar opinions i teories, i deixar pregona constància de la poderosa satisfacció, i àdhuc de l’enorme inquietud, que comporta una paternitat responsable.

Un cop vistes i constatades les intencions de Villatoro es veia ben clar que aquelles cartes eren tan literàries com els dietaris i poemes d’Àlex Susanna, autor, entre d’altres, d’un vers immortal que sintetitzar com ningú l’experiència humana i que el lector segur que recorda:

“i on tot ho fèiem a la brasa...

patates, carxofes, cebes i carn”

Al seu llibre, Villatoro ens informava de moltes coses: que la família havia tingut dos gossos, que l’Àlex era jugador de hoquei i l’Oriol de futbol, que el seu pare creia que s’amagava quan jugava, que de petit, l’escriptor, volia ser el doctor Spock, que recomanava llegir als seus fills la Ilíada però que, quan vol explicar als seus plançons la vocal neutra la confon amb una vocal àtona (pàgina 57, línia 13), que va anar a veure L’últim emperador de Bertolucci i que tenia tietes llunyanes que es deien Expectación. Les úniques expectacions del llibre, aquestes. La resta és d’una grisor absoluta, d’un narcisisme bleda, d’un avorriment sensacional. Només hi ha una cosa molt interessant en el llibre: que els membres d’una família poguessin conviure sota un mateix sostre i que es comuniquessin a través del gènere epistolar enlloc de parlar cara a cara, com tothom fa, a la cuina, o tot passejant. Tothom escrivia en aquella llar, no només Villatoro, també, els fills que, cosa estranya, li contestaven. La mare de l’escriptor, també escrivia: unes memòries. Per ara, onze anys després, no ens ha arribat la publicació d’En nom de la mare però no ho descartem del tot. La capacitat d’aprofitament de Villatoro és formidable. Continuarà...

(la primera versió d’aquest text va ser publicada amb el nom Mira què fa el papa a El Periódico el 17 de març de 2000)

Literatura ràpida, 3

2011-07-15T11:56:00.000+02:00

“La lletra d’imprempta té la curiosa virtut de subratllar les coses: fa semblar millors les bones i pitjors les dolentes”

Joan Sales
Mercè Rodoreda-Joan Sales. Cartes completes (1960-1983). Club Editor, Barcelona, 2008

Sobre "Maletes perdudes" de Jordi Puntí, encara

2011-07-14T10:01:00.003+02:00

[Novel·la. Jordi Puntí. Maletes perdudes. Editorial Empúries, Barcelona, 2010]

Fa més d'un any de la publicació d’aquesta novel·la d’anomenada, que molts han qualificat d'original, d’inesperada; fins i tot de rocambolesca. Assemblar-se al Rocambole de Pierre Alexis de Ponson du Terrail és una bona cosa perquè vol dir que el lector s’entreté i se’l predisposa a l'aventura. El doctor Freud assegura que la gran aventura és llegir el passat i, des d’aquesta perspectiva, Maletes perdudes pot ser entesa com una subjectiva i enjogassada vindicació dels orígens, dels orígens biogràfics de l’escriptor, ben a prop del memorialisme del seu títol més recent: Els castellans. En un altre lloc vaig defensar que Jordi Puntí era un escriptor de mèrit i ben coratjós perquè, quan pocs s’hi atrevien, havia gosat penetrar en un territori particularment aventurós en els seus primers llibres —Pell d’armadillo (1998), Animals tristos (2002) i Set dies en el vaixell de l’amor (2005)—. M’estic referint al territori tabú del que més s’abomina, el del sentimentalisme amorós. Els escriptors solen anar de dandis i és sabut que l’escriptor dandi mai no s’enamora perquè o bé és una debilitat que passa o és que no vol enganxar-se a la droga més dura i més dissolvent, la de l’amor adotzenat i vulgar que cristal·litza com una fisiologia, que desvetlla la primària necessitat d’estimar i de sentir-se estimat, en cru.

En els seus tres primers llibres Puntí va anar a buscar què és l’amor. No l’amor dels savis o dels herois que o bé fan de l’existència una autodisciplina rigorosa o bé un teatre a la recerca d’autor. El que Puntí va anar a buscar per descriure’ns-el és l’amor de la immensa majoria dels humans, el dels que, sense educació sentimental que els valgui, acaben enfangats en les pitjors cançons ensucrades que arreu se senten, en les infames telenovel·les, encadenats als nomeolvides i abocats a la reconstrucció d’una accidentada porcellana de can Lladró. Són els protagonistes sociològics de l’infantilisme generalitzat que ara es porta, de la superstició social que identifica l’amor com la darrera oportunitat de realització psicològica personal. Ara Puntí ha volgut continuar per camins poc recomanables la seva aventura personal, en un exercici d’interrogació de la memòria, l’herència i la identitat. Amb Maletes perdudes, ha anat a buscar quina és la força del record en el present. El record autèntic i l’induït, la nostàlgia del passat i del que mai no s’ha viscut. Com Telèmac al començament de l’Odissea ha anat a buscar el pare. Aquesta és, i en clau de comèdia, una faula sobre el destí individual i les lleis familiars de l’herència que s’imposen a l’atzar. Sobre el determinisme social, la llibertat individual i el desarrelament que se’n deriva.

L’argument de la novel·la és tan peculiar com secretament homèric. Gabriel Delacruz és un camàlic que es dedica al transport internacional de mobles amb dos companys de feina, Bundó i Petroli. Orfe i sense cap lligam consistent, concep la vida de manera interina, provisional i aproximada. Per això li agrada viure errant, sotmès a l’excitació de la contingència, duent mobles d’un lloc a un altre d’Europa i, per això, aprofita l’avinentesa de les grans distàncies que ha de recórrer per experimentar vàries vides paral·leles. Per una banda té quatre fills amb quatre dones diferents. Per altra banda és un jugador, un il·lusionista, un estafador, un mentider, un fabulador. Té quatre fills a quatre països diferents que duen el mateix nom, Christof de Frankfurt, Christophe de París, Christopher de Londres i Cristòfol de Barcelona. Quatre famílies que, en certa manera compatibilitza, i que li permeten ser alhora quatre pares diferents i alhora la mateixa persona. O no ser ningú. No és una casualitat que Ulisses sigui també un astut il·lusionista, un manipulador. I que es presenti com a “ningú” davant el temible ciclop. Aquesta és, certament, una novel·la iniciàtica que recerca els contorns de la identitat humana també a la manera homèrica de Jules Verne.

En va haurem de buscar alguns dels principals trets de la versemblança tradicionals en la novel·la o en les convencions més realistes del gènere. És una faula que s’assembla molt a un somni elaborat minuciosament on el món està força deformat, estilitzat i, de vegades, fins i tot idealitzat. La ingent quantitat de records, de maletes perdudes, de paquets sostrets o extraviats, d’objectes, d’idiotismes lingüístics, de records històrics, d’ambients, en definitiva, de notes d’època, no es correspon en absolut a les que són pròpies de la biografia personal de Jordi Puntí (Manlleu, 1967) sinó a la generació que podríem denominar dels seus pares. De la mateixa manera que els camàlics de la novel·la roben records als seus clients en forma d’objectes, Maletes perdudes és un enorme fresc de 450 pàgines que ret homenatge a la generació immediatament anterior, busca enardidament el món del pare i prova, molt psicoanalíticament, d’omplir la seva sonora absència amb una asfixiant aplega de materials, absolutament bulímica. En aquest llibre no sobra ni una línia perquè és la història impossible de convocar, hamletianament, el fantasma del pare.

La necessitat de saber no es resigna i és una necessitat inconscient que taral·lareja la melodia d’Èdip. El relat està estructurat, per tant, a partir dels avatars de l’amor, de l’amor dels quatre fills que recerquen l’ombra estimada a qualsevol preu. El temps literari permet establir aleshores una actitud d’espera, una anàlisi minuciosa que supera els retrets morals i que s’aboca amb decisió cap a l’optimisme més sincer, profundament bonhomiós i viril, sovint tenyit de calculada ingenuïtat. La figura del pare és simultàniament el gran culpable i també pot ser el boc expiatori en el que tota una comunitat hi posa els seus pecats, la necessitat de responsabilitzar algú dels desastres de la pròpia consciència. Els mites i els fantasmes de la tradició permeten al lector que es protegeixi de la naturalesa, que intenti conciliar les pulsions a través de la cèlebre transferència o transfert, entre el pare i el fill inquisidor. Sempre estem transferits al pare perquè no podem ser sense el pare: aquesta és la maleta perduda que acaba trobant el lector al final d’aquesta ambiciosa novel·la. I tota mort, tota desaparició ens planteja una pregunta que, naturalment, no té resposta. “Gabriel Ferrater (...) s’havia matat feia uns quants dies, es calculava que dijous, però no l’havien trobat fins al dilluns. Vivia a Sant Cugat, tot sol. A més de poeta, era professor a la Universitat Autònoma. Encara no havia fet els cinquanta anys. El Gabriel va rastrejar totes les notícies, però no va aconseguir cap altra informació substancial. No se sabia, per exemple, si havia deixat cap nota o missatge (p. 373).” Amb Maletes perdudes Jordi Puntí clou la seva particular arqueologia del saber, o del coneixement, com vulguin dir-ne.

Foix. Poesia sense innocència

2011-07-11T14:03:00.000+02:00

Com llegir Foix

[J.V. Foix. Escenificació de cinc poemes. Obra poètica, IX. Quaderns Crema, Barcelona, 1993]

A J.V. Foix se’l desconeix perquè és modern i difícil. Fa por. Agafem un text que diríem menor, Escenificació de cinc poemes però, en realitat, suposa una rica experiència literària, un treball d’investigació poètica que recerca formes noves i resplendents. La poesia és per a Foix “un instrument immediat d’investigació”, per això treballa obstinadament el poema en prosa seguint el mestratge de Baudelaire contra la gairebé general indiferència de la poesia catalana, ultrapassant els límits de les normes retòriques, dins de la més estricta tradició romàntica, simbolista i de l’avantguarda. Amb el poeta Foix no hi ha fronteres entre els gèneres clàssics. Les distàncies entre poesia i prosa s’escurcen, no només entre si, també en un suggerent joc a tres amb l’element que ens faltava: el teatre. Som-hi.

Un teatre que no és teatre
Escenificació de cinc poemes no és teatre de la mateixa manera que Gertrudis és poesia, si hem de parlar com parlen els llibres de retòrica. No hi ha definició de caràcters, ni acció, ni situacions escèniques que ens permetin parlar pròpiament de teatre. Tampoc no és una forma parateatral, com el teatre sintètic de Sánchez-Juan —Lirodrama, La patum, No el conec— o com ara un diàleg neoplatònic, com ho són, per entendre’ns, Eupalinos o l’arquitecte de Paul Valéry o El banquer anarquista de Fernando Pessoa, contemporanis i coincidents amb Foix en tantes coses. Aquest text del poeta de Sarrià s’acosta més a algun dels poemes dialogats de García Lorca. Aparentment no és altra cosa que una mera amplificació dramatitzada de cinc proses poètiques —“poemes” els anomena Foix sense embuts— provinents de L'Estrella d’En Perris, que augmenta i estén amb més detall, en una mena de variació formal.

És una variació dramàtica que no hauria de sorprendre’ns; el món del teatre no és gens estrany a Foix. Transgredeix els gèneres, adopta recursos tant de la prosa com dels textos dramàtics. Arreu dels seus escrits apareixen objectes teatrals com ara postissos, caretes, tramoies i decorats que, per una banda, indiquen la naturalesa enganyosa de la realitat aparent, i per altra banda, es converteixen en un món de referències que permet parlar de la naturalesa fictícia de la literatura. Gabriel Ferrater ja havia notat la gran importància del diàleg en l’escriptura de Foix. Enfrontant diversos personatges que no són sinó desdoblaments del mateix poeta, s’allarga sobre el problema de la identitat de l’individu modern, un dels seus temes preferits. Poques obres líriques tenen tants personatges, principals, secundaris o figurants com la seva. Podem dir que tots són Foix i que, alhora, cap d’ells no ho és, ni tan sols els personatges del narrador o el poeta.

A Escenificació de cinc poemes, la dramatització contraposa i palesa les diverses i il·limitades naturaleses de l’ésser humà. M’he perdut de vista, mare, un dels cinc textos del recull, narra el conflicte de la identitat múltiple a través d’una noia que, trastocada, s’ha vist a si mateixa tombant per un carrer; que davant d’un mirall no s’ha reconegut o que, cridant, ha fet un xiscle que no era seu. També hi trobarem el personatge de Gertrudis; sempre hi és, metamorfosejada, que apareixerà darrera de les distintes personalitats de les fèmines protagonistes, enigmàtiques i fatales. Dona nova, preclara en el paper de Na Constança, apareix amb atributs que no tenia a L’estrella d’En Perris. És una amazona seductora, una Ariadna que fa sortir el poeta de l’espluga platònica i que li ensenya el llenguatge de l’autèntica realitat. S’ha de destacar que són la boja, la fetillera o l’infant, els éssers marginals, els que protagonitzen aquests poemes amplificats sobre la identitat. Breus, però representatius de tota la producció de Foix, ens demostren que poden perfectament situar-se al nivell dels grans textos europeus sobre el neguit de la identitat i sobre la complicació que és escriure. Com Pessoa, Foix dramatitza “em gente” per parlar-nos de la identitat, mentre que, paral·lelament, parodia el gènere de les memòries amb el desassossegat i inacabat Diari 1918. J.V. Foix també se situa prop dels contes de Jorge Luis Borges, que destrueixen el concepte literari d’autoria, i d’individualitat. Finalment, el nostre poeta destaca i pren sentit en companyia d’Aragon i del seu llibre Fins a la mort o, millor encara, prop del Vladímir Nabòkov de L’ull, Desesperació o Foc Pàl·lid.

Com més fosc i difícil, més inquietant
Val la pena remarcar un altre dels grans encerts de J.V. Foix pel que fa a l’estripada de les convencions literàries. M’estic referint al problema de l’ordenació de l’obra del poeta, que tants maldecaps porta als seus editors quan s’ha establir un text definitiu. L’escriptor de Sarrià no sols descreu les divisions canòniques entre els gèneres, també posa també en dubte quelcom de més radical, la distinció que, hipotèticament, hi ha entre les obres. ¿Què és una obra i què la separa d’una altra? ¿Quins textos formen part del Diari 1918 i per què? Allò que no diu "La Vanguardia", ¿quina mena d’obra és i on s’ha de catalogar? ¿Quines són les afinitats entre textos periodístics i poètics que van decidir Foix a publicar una obra tan heterogènia? Si llegim alguns dels seus papers sobre literatura, per exemple, el pròleg que va dedicar a un volum de prosa de Verdaguer veurem una mostra de la més bella factura literària de Foix, independentment de la distinció entre gèneres. L’estètica que es fa servir comporta una determinada manera de treballar. La crítica literària també és creació literària en el cas de Foix.

Té molta raó Anton M. Espadaler quan diu que del contacte de Foix amb el món medieval en surt una moral del llenguatge. Indiscutiblement avantguardista, el seu no és, tanmateix, un llenguatge surrealista sinó fill del simbolisme. La majoria dels avantguardistes van perdre la fe en la llengua, com li passava a Breton. Foix, en canvi, se situa molt més a prop de Valéry i de Mallarmé en la creença que el llenguatge té un poder cognoscitiu i fins i tot màgic. Foix preservava una moral del llenguatge i de les formes literàries. Si tenim present que un dels models de la seva manera de entendre la poesia és la literatura medieval, no fa sentit llegir Foix de la manera cronològica, ordenada i convencional d’avui.

La manera de ben llegir Foix
Aquesta és una obra que sempre vol ser fragmentària i difícil. El text de Foix, com els dels temps mitjans no es llegeix sol. Per comprendre’l cal acarar-lo contínuament a molts d’altres de significat també incomplet, però que, per comparació, desvetllaran l’abast i el sentit del text. Per llegir un text de Foix cal assumir, des de l’inici, que la foscor sí que és buscada, que Foix costa d’entendre premeditadament com passa amb Mallarmé, l’obscur. L’opacitat del poema mai no es dissol completament durant les primeres lectures. El lector avisat sempre haurà de recular i rellegir, buscar amunt i avall com es busca en un diccionari, el sentit que Foix dóna a un mot particular, a una imatge, a un episodi. Detectar, suposar, descartar i confirmar hipòtesis de lectura, sempre de manera interina, i sempre amb inquietants i provisionals conclusions, que és la millor manera de llegir-lo. Una manera que és obsessiva. Com passa amb Ausias Marc o Llull, referents seus molt estimats, és un poeta obsessiu que abandona i reprèn els temes barrejant-los i vinculant-los una i altra vegada en una complexa xarxa de referències, on tot és a punt per atrapar el lector. Una lectura que parla sobretot de literatura, i escrita sense la més mínima innocència.

(Ressenya publicada a l'Avui el 21 de novembre de 1993, refeta i esmenada ara)

Rànquing de juliol 2011

2011-07-03T02:54:00.004+02:00

1Q84 d'Haruki Murakami
El somni de Farringdon Road d'Antoni Vives
Los enamoramientos de Javier Marías
Poesies de Louise Labé
Els castellans de Jordi Puntí
Bes nagana d'Enric Casasses
Les bones companyies de Jordi Cornudella
Carrer Marsala i altres narracions de Miquel Bauçà
Pere el Gran de SM Cingolani
Diderot. Una biografia intelectual de Raymond Trousson
Odi sobre tela de Tomàs Arias
El naixement de la tragèdia de Friedrich Nietzsche

Literatura ràpida, 2

2011-07-02T14:04:00.006+02:00

“La poesía es una poesía que no engaña porque sólo se pretende poesía. La filosofía es una poesía que engaña porque se pretende otra cosa. La poesía explica más porque no explica nada. La filosofía no explica nada porque explica demasiado”

Francisco Umbral

in Eduardo Martínez-Rico, Umbral: vida,obra y pecados. Conversaciones. Foca Ediciones,

Madrid, 2001

Sobre l'edició del "Tirant lo Blanc" de Jordi Galves

2011-07-01T12:46:00.006+02:00

Joanot Martorell, Tirant lo Blanc,

estudi preliminar i propostes de treball a cura de Jordi Galves, Barcelona, Edicions 62, 1999 i 2005, 446 pp.

Rafael Beltran

Universitat de València

L’edició aparentment només divulgativa i escolar que Jordi Galves ha preparat com a “Nova antologia comentada per al Batxillerat”, presenta el text fixat per Martí de Riquer, amb la col·laboració de Josepa Gallofré (publicat per la mateixa editorial, dins la MOLC, 1983). Galves explica, amb tot, com ha acceptat les correccions del text fixat per Hauf i Escartí, i hi assenyala els punts de divergència en una nota prèvia (p. 61). Es tracta d'una reedició de la mateixa antologia preparada per l'autor l'any 1999 per a la mateixa editorial. Només s'hi han afegit, respecte a l'edició anterior, les “Propostes de treball”(pp. 411-433). Estem davant d’una antologia, com he dit, “aparentment” escolar, però que mereix una ressenya més extensa que la que podem dedicar en aquesta publicació, perquè destaca i reeix en molts aspectes. Deixem almenys constància d’un treball molt seriós, ben curat, original (dins les convencions de les edicions escolars que no en permeten, d’excessos personalistes) i que de segur servirà molts estudiants per apropar-se novament al text clàssic, amb major profunditat i amb lectura més crítica, d’acord amb la seua maduresa vital.

La introducció general (pp. 13-40) no és un treball de tràmit, ni un resum d’altres estudis. És difícil fer-ne una monografia senzilla i clara, de l’obra martorelliana, però Galves ho aconsegueix, tot partint de la noció de “personalitat literària” per al Tirant, i dividint aquesta personalitat en plans, que segueixen inicialment –com declara (p. 26)– la compartimentació de Vargas Llosa: una novel·la cavalleresca, política i militar, d’ambients i de costums, sentimental i eròtica, etc. Una novel·la, al capdavall, “amb forma de mosaic” (p. 37). La bibliografia és molt completa i hi incorpora seccions de reculls de material didàctic i estudis de divulgació, més una selecció de bibliografia recent (també nova respecte a l'edició de 1999).

L’antologia la composen 46 fragments (els prescrits pel Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya com a lectura al Batxillerat), distribuïts en 19 grups, i cadascun dels grups va seguit per escolis explicatius. Els fragments obligatoris, tots significatius, estan ben triats. Aquesta tria no n’ha sigut, en tot cas, tasca de l’autor. Són els escolis els que demostren una lectura molt assaonada, que fa servir textos crítics clàssics (Dámaso Alonso, Vargas Llosa), obligatoris (Riquer, Hauf) i lectures més actuals (Badia, Espadaler, Pujol...), per tal de composar, tot plegat, unes notes personals i aclaridores, que superficialment semblen només replegar i resumir idees dels altres –i hagués estat perfecte–, però que tot seguit aporten suggeriments personals, anotacions i lectures matisades i originals. Els escolis es converteixen, així, en notes de lectura alhora “clàssica” i individual. Domina la claredat i l’objectiu del lector al qual va dirigida l’obra, però el crític s’hi trobarà amb sorpreses constants, amb apreciacions arriscades, valentes, ben contrastades amb la crítica anterior i sempre amb molt de seny. Aquest escolis, frescos, directes i senzills, però alhora vertaderament cabals, rics i punyents, són tota una sorpresa al si d’un llibre que potser esperaríem més tradicional i convencional. Crec que mereixerien el desglossament i la publicació dins una monografia (“Lectures del Tirant”, “Acotacions al Tirant” o, millor, com els anomena l’autor, “Escolis al Tirant”), tal vegada amb altra disposició però potser amb la mateixa estructura fragmentària. L’edició es tanca amb unes útils “Propostes de treball” (pp. 421-433) i amb un igualment útil “Glossari” (pp. 435-446).

La imatge que il·lustra la portada del llibre és tot un encert (s'amplia el motiu respecte a l'edició primera de 1999). Front a la típica imatge bèl·lica, Galves ha triat la reproducció d’un quadre de Pedro Berruguete, que mostra Federico da Montefeltro amb el seu fill Guidobaldo, pintat aproximadament cap a la data d’escriptura del Tirant. El quadre és magnífic i l’han fet servir darrerament, si no recorde malament, altres edicions de novel·la històrica i d’assaig sobre el Renaixement. Tanmateix, com diu Galves, “el retrat del senyor d’Urbino i del seu fill ens apropa, d’alguna manera, amb la seva bella lluminositat, amb la seva sumptuosa elegància, a l’atmosfera i a la personalitat del llibre que llegirem. Un llibre que s’assembla força al del quadre; gros i difícil de manipular però que atrapa poderosament l’interès del lector. [...] [Montefeltro] ha acollit a casa seva un hoste honorable, un llibre, i l’acull amb cortesia, amb el refinament formal que pertoca. [...] Està absort, els llavis closos, el rostre serè. El quadre ha detingut el temps precisament en un instant molt especial, quan els ulls han començat a dibuixar un somriure. És el moment de la íntima satisfacció de la lectura” (pp. 13-14). Les paraules de Galves (n’he retallat molt) són un model per a una classe de literatura, d’història i d’història de l’art. Aquestes paraules i també les dels escolis. Llibre i quadre. Llibre i explicació. Llibre i educació. Fan falta més lectors sensibles i més mestres que expliquen amb la sensibilitat i la claredat dels bons lectors el Tirant. L’edició de Galves els obrirà un món.

http://parnaseo.uv.es/Tirant/Butlleti.10/Ressenya_Galbes(Beltran).htm

Biblioteca d'emergència, 2

2011-07-01T06:18:00.006+02:00

L'inspector de Nikolai Gògol

per Armand Obiols

"Llegint-lo ja veuràs de seguida que és una obra del tot externa al cicle romàntic. És una gran comèdia, una enorme sàtira, amb una força realment molieresca, contra l'administracio i els empleats provincials russos. És una obra netament russa, i així com el Taras Bulba manlleva encara l'escena als romàntics, L'inspector és lliure d'influències profundes."

Biblioteca d'emergència

2011-07-01T05:13:00.005+02:00

El vigilant en el camp de sègol de J. D. Salinger

per Josep Maria Fonalleras

“Una vegada hi havia un noiet que es va perdre i després es va voler trobar de nou, amb tanta mala grapa que es va perdre definitivament i de tal manera que va haver de tornar de nou a un lloc on desen els nois que es perden. En la seva pèrdua constant, hi ha amics, coneguts, desconeguts, monges, museus, prostitutes i una germana deliciosa que és l’única cosa de veritat que conté el món on es perd. La germana i un germà mort, de qui no pot fugir. I deu ser per això que es perd.”

Literatura ràpida

2011-07-01T03:41:00.009+02:00

“La tendència als aforismes és un símptoma d’arterioesclerosi”

Vladímir Nabòkov. Strong Opinions,

1967

IX. La revolta de Tunísia (Dilluns, 17 de gener)

2011-03-22T02:45:00.016+01:00

Retrat de la humanitat que s'amuntega en l'aeroport de Tunis

Escapa si pots

Una cosa és que et deixin tirat a l'aeroport uns controladors, i una altra és que et quedis bloquejat per un toc de queda...

-“Ho sento, cuca. No sé a quina hora arribaré a París. Sí. Sí. Aham. És clar, pel toc de queda”, diu al meu costat un francès pel mòbil. Quan el toc de queda acaba a les set del matí i els primers vols estan programats;a les cinc, la transformació de les lleis de la metafísica que es produeix en la sala d'espera és severa. A saber: els passatgers arriben quan poden, els avions surten quan els dóna la gana i tot surt tan malament com quan hi havia un horari estricte, però ara amb una bona excusa. La mala llet es continua acumulant a molts hectòmetres per segon, com és habitual. Especialment si passem davant, entre les files de viatgers catalans abandonats, els que contemplen quaranta segles de greuges.

“Els de l'ambaixada ens han deixat tirats –diu el Josep Maria–. És una vergonya. Aquests paios que s'alimenten de canapès a l'estranger no han fet res per nosaltres. Truques al consolat demanant ajuda, informació, i primer et contesten que només atenen en hores d'oficina, i després que no saben res de res. El que funciona són les agències de viatge. Ells ens han tret d'aquest trencacolls i així hem pogut arribar a l'aeroport”. Són les vuit del matí i l'aeroport encara és gairebé buit. “Hem sortit de l'hotel a les set perquè fins a aquesta hora els militars podien fer diana amb el teu cos –explica l'Antoni–. No hi ha taxis ni autobusos, ni cotxes que et vulguin portar. Nosaltres mai havíem estat a Tunísia i, la veritat, no ens podem queixar. Ens han tirat gasos lacrimògens, ens han arrossegat en un enterrament multitudinari d'un màrtir, hem vist ambulàncies amb regueres de sang, cops de pedra que ens han abonyegat el cotxe i trets per totes bandes. I, a sobre, el cònsol espanyol m'ha contestat que, tenint com té Espanya quatre milions d'aturats, el nostre cas no és gens greu, i que ens espaviléssim”.

A Tunísia tot sembla petit perquè sempre hi ha molta gent: l'aeroport es va omplint com un formiguer, amb maletes amb restes de terra, de fang, de pols dels camins on no hi ha taxis. Semblem un poble sencer que fuig de la guerra, però només som turistes farts i tunisians que tenen el privilegi de sortir. Hafedh, per exemple, un home de Kasserine que viu a Sant Cugat i que regala els seus coneixements sobre la cuina de les espècies, un tipus de menjar de societats modestes, que busca amagar la pobresa dels aliments en l'èmfasi. Els seus amics espanyols porten llavors la conversa fins a un territori segur: la paella. La controvèrsia es fa majúscula davant la parsimònia d'una senyora àrab que es venta amb el seu passaport i la seva targeta d'embarcament. Acaba de denominar shit a una compatriota que també viatja cap a Londres. S'enxarxen. S'insulten i s'estiren dels cabells, i uns homes les separen. Pel que sembla l'afront es basa en una mala mirada. El cessament de les hostilitats conforta les nostres consciències. Aquí un alemany que fuma en l'espai prohibit amb cara de dolent, allà una jove mama amb niqab que sembla molt maca, en un altre costat un dels 130.000 policies d'aquest petit Estat que es busca a ell mateix. Una noia francesa que es morreja amb el seu nòvio d'Hammamet, que ha vingut a acomiadar-la. Una sociòloga interessada en l'opinió d'unes senyores. Una monja vestida blava. I a tot arreu, a totes les files, nens, nenes, moltíssims. Bramen, criden, juguen, es persegueixen, ensopeguen. Moltes criatures de tots els colors, de totes les grandàries, amb uns ulls enormes de nen, plens de ganes i buits de formalitat en una Tunísia atrapada en ella mateixa i que es desborda.

(Publicat a La Vanguardia el 17 de gener del 2011)