[J.V. Foix. Escenificació de cinc poemes. Obra poètica, IX. Quaderns Crema, Barcelona, 1993]
A J.V. Foix se’l desconeix perquè és modern i difícil. Fa por. Agafem un text que diríem menor, Escenificació de cinc poemes però, en realitat, suposa una rica experiència literària, un treball d’investigació poètica que recerca formes noves i resplendents. La poesia és per a Foix “un instrument immediat d’investigació”, per això treballa obstinadament el poema en prosa seguint el mestratge de Baudelaire contra la gairebé general indiferència de la poesia catalana, ultrapassant els límits de les normes retòriques, dins de la més estricta tradició romàntica, simbolista i de l’avantguarda. Amb el poeta Foix no hi ha fronteres entre els gèneres clàssics. Les distàncies entre poesia i prosa s’escurcen, no només entre si, també en un suggerent joc a tres amb l’element que ens faltava: el teatre. Som-hi.
Un teatre que no és teatre
Escenificació de cinc poemes no és teatre de la mateixa manera que Gertrudis és poesia, si hem de parlar com parlen els llibres de retòrica. No hi ha definició de caràcters, ni acció, ni situacions escèniques que ens permetin parlar pròpiament de teatre. Tampoc no és una forma parateatral, com el teatre sintètic de Sánchez-Juan —Lirodrama, La patum, No el conec— o com ara un diàleg neoplatònic, com ho són, per entendre’ns, Eupalinos o l’arquitecte de Paul Valéry o El banquer anarquista de Fernando Pessoa, contemporanis i coincidents amb Foix en tantes coses. Aquest text del poeta de Sarrià s’acosta més a algun dels poemes dialogats de García Lorca. Aparentment no és altra cosa que una mera amplificació dramatitzada de cinc proses poètiques —“poemes” els anomena Foix sense embuts— provinents de L'Estrella d’En Perris, que augmenta i estén amb més detall, en una mena de variació formal.
És una variació dramàtica que no hauria de sorprendre’ns; el món del teatre no és gens estrany a Foix. Transgredeix els gèneres, adopta recursos tant de la prosa com dels textos dramàtics. Arreu dels seus escrits apareixen objectes teatrals com ara postissos, caretes, tramoies i decorats que, per una banda, indiquen la naturalesa enganyosa de la realitat aparent, i per altra banda, es converteixen en un món de referències que permet parlar de la naturalesa fictícia de la literatura. Gabriel Ferrater ja havia notat la gran importància del diàleg en l’escriptura de Foix. Enfrontant diversos personatges que no són sinó desdoblaments del mateix poeta, s’allarga sobre el problema de la identitat de l’individu modern, un dels seus temes preferits. Poques obres líriques tenen tants personatges, principals, secundaris o figurants com la seva. Podem dir que tots són Foix i que, alhora, cap d’ells no ho és, ni tan sols els personatges del narrador o el poeta.
A Escenificació de cinc poemes, la dramatització contraposa i palesa les diverses i il·limitades naturaleses de l’ésser humà. M’he perdut de vista, mare, un dels cinc textos del recull, narra el conflicte de la identitat múltiple a través d’una noia que, trastocada, s’ha vist a si mateixa tombant per un carrer; que davant d’un mirall no s’ha reconegut o que, cridant, ha fet un xiscle que no era seu. També hi trobarem el personatge de Gertrudis; sempre hi és, metamorfosejada, que apareixerà darrera de les distintes personalitats de les fèmines protagonistes, enigmàtiques i fatales. Dona nova, preclara en el paper de Na Constança, apareix amb atributs que no tenia a L’estrella d’En Perris. És una amazona seductora, una Ariadna que fa sortir el poeta de l’espluga platònica i que li ensenya el llenguatge de l’autèntica realitat. S’ha de destacar que són la boja, la fetillera o l’infant, els éssers marginals, els que protagonitzen aquests poemes amplificats sobre la identitat. Breus, però representatius de tota la producció de Foix, ens demostren que poden perfectament situar-se al nivell dels grans textos europeus sobre el neguit de la identitat i sobre la complicació que és escriure. Com Pessoa, Foix dramatitza “em gente” per parlar-nos de la identitat, mentre que, paral·lelament, parodia el gènere de les memòries amb el desassossegat i inacabat Diari 1918. J.V. Foix també se situa prop dels contes de Jorge Luis Borges, que destrueixen el concepte literari d’autoria, i d’individualitat. Finalment, el nostre poeta destaca i pren sentit en companyia d’Aragon i del seu llibre Fins a la mort o, millor encara, prop del Vladímir Nabòkov de L’ull, Desesperació o Foc Pàl·lid.
Com més fosc i difícil, més inquietant
Val la pena remarcar un altre dels grans encerts de J.V. Foix pel que fa a l’estripada de les convencions literàries. M’estic referint al problema de l’ordenació de l’obra del poeta, que tants maldecaps porta als seus editors quan s’ha establir un text definitiu. L’escriptor de Sarrià no sols descreu les divisions canòniques entre els gèneres, també posa també en dubte quelcom de més radical, la distinció que, hipotèticament, hi ha entre les obres. ¿Què és una obra i què la separa d’una altra? ¿Quins textos formen part del Diari 1918 i per què? Allò que no diu "La Vanguardia", ¿quina mena d’obra és i on s’ha de catalogar? ¿Quines són les afinitats entre textos periodístics i poètics que van decidir Foix a publicar una obra tan heterogènia? Si llegim alguns dels seus papers sobre literatura, per exemple, el pròleg que va dedicar a un volum de prosa de Verdaguer veurem una mostra de la més bella factura literària de Foix, independentment de la distinció entre gèneres. L’estètica que es fa servir comporta una determinada manera de treballar. La crítica literària també és creació literària en el cas de Foix.
Té molta raó Anton M. Espadaler quan diu que del contacte de Foix amb el món medieval en surt una moral del llenguatge. Indiscutiblement avantguardista, el seu no és, tanmateix, un llenguatge surrealista sinó fill del simbolisme. La majoria dels avantguardistes van perdre la fe en la llengua, com li passava a Breton. Foix, en canvi, se situa molt més a prop de Valéry i de Mallarmé en la creença que el llenguatge té un poder cognoscitiu i fins i tot màgic. Foix preservava una moral del llenguatge i de les formes literàries. Si tenim present que un dels models de la seva manera de entendre la poesia és la literatura medieval, no fa sentit llegir Foix de la manera cronològica, ordenada i convencional d’avui.
La manera de ben llegir Foix
Aquesta és una obra que sempre vol ser fragmentària i difícil. El text de Foix, com els dels temps mitjans no es llegeix sol. Per comprendre’l cal acarar-lo contínuament a molts d’altres de significat també incomplet, però que, per comparació, desvetllaran l’abast i el sentit del text. Per llegir un text de Foix cal assumir, des de l’inici, que la foscor sí que és buscada, que Foix costa d’entendre premeditadament com passa amb Mallarmé, l’obscur. L’opacitat del poema mai no es dissol completament durant les primeres lectures. El lector avisat sempre haurà de recular i rellegir, buscar amunt i avall com es busca en un diccionari, el sentit que Foix dóna a un mot particular, a una imatge, a un episodi. Detectar, suposar, descartar i confirmar hipòtesis de lectura, sempre de manera interina, i sempre amb inquietants i provisionals conclusions, que és la millor manera de llegir-lo. Una manera que és obsessiva. Com passa amb Ausias Marc o Llull, referents seus molt estimats, és un poeta obsessiu que abandona i reprèn els temes barrejant-los i vinculant-los una i altra vegada en una complexa xarxa de referències, on tot és a punt per atrapar el lector. Una lectura que parla sobretot de literatura, i escrita sense la més mínima innocència.
(Ressenya publicada a l'Avui el 21 de novembre de 1993, refeta i esmenada ara)
Vegeu també L'aventura de J.V Foix sobre l'edició d'Obres Completes de Jordi Cornudella:
http://undiaenlescarreres.blogspot.com.es/2012/01/laventura-de-jv-foix.html
El decàleg per llegir Foix:
http://undiaenlescarreres.blogspot.com.es/2012/01/decaleg-per-llegir-foix.html
Sobre el llibre Telegrames de J.V, Foix:
http://undiaenlescarreres.blogspot.com.es/2012/01/decaleg-per-llegir-foix.html
Un teatre que no és teatre
Escenificació de cinc poemes no és teatre de la mateixa manera que Gertrudis és poesia, si hem de parlar com parlen els llibres de retòrica. No hi ha definició de caràcters, ni acció, ni situacions escèniques que ens permetin parlar pròpiament de teatre. Tampoc no és una forma parateatral, com el teatre sintètic de Sánchez-Juan —Lirodrama, La patum, No el conec— o com ara un diàleg neoplatònic, com ho són, per entendre’ns, Eupalinos o l’arquitecte de Paul Valéry o El banquer anarquista de Fernando Pessoa, contemporanis i coincidents amb Foix en tantes coses. Aquest text del poeta de Sarrià s’acosta més a algun dels poemes dialogats de García Lorca. Aparentment no és altra cosa que una mera amplificació dramatitzada de cinc proses poètiques —“poemes” els anomena Foix sense embuts— provinents de L'Estrella d’En Perris, que augmenta i estén amb més detall, en una mena de variació formal.
És una variació dramàtica que no hauria de sorprendre’ns; el món del teatre no és gens estrany a Foix. Transgredeix els gèneres, adopta recursos tant de la prosa com dels textos dramàtics. Arreu dels seus escrits apareixen objectes teatrals com ara postissos, caretes, tramoies i decorats que, per una banda, indiquen la naturalesa enganyosa de la realitat aparent, i per altra banda, es converteixen en un món de referències que permet parlar de la naturalesa fictícia de la literatura. Gabriel Ferrater ja havia notat la gran importància del diàleg en l’escriptura de Foix. Enfrontant diversos personatges que no són sinó desdoblaments del mateix poeta, s’allarga sobre el problema de la identitat de l’individu modern, un dels seus temes preferits. Poques obres líriques tenen tants personatges, principals, secundaris o figurants com la seva. Podem dir que tots són Foix i que, alhora, cap d’ells no ho és, ni tan sols els personatges del narrador o el poeta.
A Escenificació de cinc poemes, la dramatització contraposa i palesa les diverses i il·limitades naturaleses de l’ésser humà. M’he perdut de vista, mare, un dels cinc textos del recull, narra el conflicte de la identitat múltiple a través d’una noia que, trastocada, s’ha vist a si mateixa tombant per un carrer; que davant d’un mirall no s’ha reconegut o que, cridant, ha fet un xiscle que no era seu. També hi trobarem el personatge de Gertrudis; sempre hi és, metamorfosejada, que apareixerà darrera de les distintes personalitats de les fèmines protagonistes, enigmàtiques i fatales. Dona nova, preclara en el paper de Na Constança, apareix amb atributs que no tenia a L’estrella d’En Perris. És una amazona seductora, una Ariadna que fa sortir el poeta de l’espluga platònica i que li ensenya el llenguatge de l’autèntica realitat. S’ha de destacar que són la boja, la fetillera o l’infant, els éssers marginals, els que protagonitzen aquests poemes amplificats sobre la identitat. Breus, però representatius de tota la producció de Foix, ens demostren que poden perfectament situar-se al nivell dels grans textos europeus sobre el neguit de la identitat i sobre la complicació que és escriure. Com Pessoa, Foix dramatitza “em gente” per parlar-nos de la identitat, mentre que, paral·lelament, parodia el gènere de les memòries amb el desassossegat i inacabat Diari 1918. J.V. Foix també se situa prop dels contes de Jorge Luis Borges, que destrueixen el concepte literari d’autoria, i d’individualitat. Finalment, el nostre poeta destaca i pren sentit en companyia d’Aragon i del seu llibre Fins a la mort o, millor encara, prop del Vladímir Nabòkov de L’ull, Desesperació o Foc Pàl·lid.
Com més fosc i difícil, més inquietant
Val la pena remarcar un altre dels grans encerts de J.V. Foix pel que fa a l’estripada de les convencions literàries. M’estic referint al problema de l’ordenació de l’obra del poeta, que tants maldecaps porta als seus editors quan s’ha establir un text definitiu. L’escriptor de Sarrià no sols descreu les divisions canòniques entre els gèneres, també posa també en dubte quelcom de més radical, la distinció que, hipotèticament, hi ha entre les obres. ¿Què és una obra i què la separa d’una altra? ¿Quins textos formen part del Diari 1918 i per què? Allò que no diu "La Vanguardia", ¿quina mena d’obra és i on s’ha de catalogar? ¿Quines són les afinitats entre textos periodístics i poètics que van decidir Foix a publicar una obra tan heterogènia? Si llegim alguns dels seus papers sobre literatura, per exemple, el pròleg que va dedicar a un volum de prosa de Verdaguer veurem una mostra de la més bella factura literària de Foix, independentment de la distinció entre gèneres. L’estètica que es fa servir comporta una determinada manera de treballar. La crítica literària també és creació literària en el cas de Foix.
Té molta raó Anton M. Espadaler quan diu que del contacte de Foix amb el món medieval en surt una moral del llenguatge. Indiscutiblement avantguardista, el seu no és, tanmateix, un llenguatge surrealista sinó fill del simbolisme. La majoria dels avantguardistes van perdre la fe en la llengua, com li passava a Breton. Foix, en canvi, se situa molt més a prop de Valéry i de Mallarmé en la creença que el llenguatge té un poder cognoscitiu i fins i tot màgic. Foix preservava una moral del llenguatge i de les formes literàries. Si tenim present que un dels models de la seva manera de entendre la poesia és la literatura medieval, no fa sentit llegir Foix de la manera cronològica, ordenada i convencional d’avui.
La manera de ben llegir Foix
Aquesta és una obra que sempre vol ser fragmentària i difícil. El text de Foix, com els dels temps mitjans no es llegeix sol. Per comprendre’l cal acarar-lo contínuament a molts d’altres de significat també incomplet, però que, per comparació, desvetllaran l’abast i el sentit del text. Per llegir un text de Foix cal assumir, des de l’inici, que la foscor sí que és buscada, que Foix costa d’entendre premeditadament com passa amb Mallarmé, l’obscur. L’opacitat del poema mai no es dissol completament durant les primeres lectures. El lector avisat sempre haurà de recular i rellegir, buscar amunt i avall com es busca en un diccionari, el sentit que Foix dóna a un mot particular, a una imatge, a un episodi. Detectar, suposar, descartar i confirmar hipòtesis de lectura, sempre de manera interina, i sempre amb inquietants i provisionals conclusions, que és la millor manera de llegir-lo. Una manera que és obsessiva. Com passa amb Ausias Marc o Llull, referents seus molt estimats, és un poeta obsessiu que abandona i reprèn els temes barrejant-los i vinculant-los una i altra vegada en una complexa xarxa de referències, on tot és a punt per atrapar el lector. Una lectura que parla sobretot de literatura, i escrita sense la més mínima innocència.
(Ressenya publicada a l'Avui el 21 de novembre de 1993, refeta i esmenada ara)
Vegeu també L'aventura de J.V Foix sobre l'edició d'Obres Completes de Jordi Cornudella:
http://undiaenlescarreres.blogspot.com.es/2012/01/laventura-de-jv-foix.html
El decàleg per llegir Foix:
http://undiaenlescarreres.blogspot.com.es/2012/01/decaleg-per-llegir-foix.html
Sobre el llibre Telegrames de J.V, Foix:
http://undiaenlescarreres.blogspot.com.es/2012/01/decaleg-per-llegir-foix.html
El blog és molt interessant però el fet que siguin lletres de color gris sobre fons gris fa que llegir més d'un article sigui molt cansat.
Potser ho podries canviar?
Moltes gràcies!
Tens tota la raó, però tinc greus problemes amb el disseny. No hi ha manera, de vegades, de fer que el text tingui el color negre. Hi estic al cas, pendent d'un amic que m'ajudi a millorar el disseny. Gràcies pel teu comentari. Si per ventura saps com corregir-ho...