Nuria Amat, un pecat


[Crònica] A Na Nuria Amat, 
Distingida senyora,

Fa mesos vaig defensar el dret de Javier Cercas a estar en contra de la independència de Catalunya. El dilema era i és tal i com el va plantejar Albert Camus: “si cal escollir entre la justícia i la mare, escullo la mare”. Tothom té dret a defensar la mare, la pàtria, els seus. Res a dir-hi. En el cas de la independència de Catalunya, Cercas defensa Espanya. Com Vargas Llosa, com vostè, com molts d’altres.

Llegeix-ne més »

Tot amb bona educació





[Ressenya] Saki (Hector Hugh Munro). Cuentos completos. Edición de Juan Gabriel López-Guix. Traducción de diversos autores. Alpha Decay. 818 pàgines.
En la commemoració de la Gran Guerra i del que se’n va poder aprendre, cal esmentar el nom de Saki, —o del que és el mateix, d’Hector Hugh Munro (1870-1916)—. Primerament perquè la seva vida va anar en direcció contrària al desengany i a la descofiança que avui tant ens agraden als savis, als arrogants, als que anem de tornada. Després... ja veureu perquè...

Llegeix-ne més »

Individu Vallcorba


[Crònica] A Jaume Vallcorba Plana —segons com, també Santiago Vallcorba— calia veure’l treballar. Aleshores podies arribar a perdonar-li tot perquè era un talent i un entusiasme fora mida. Era petit i eixerit, un patufet rondinaire sempre vestit de delegat de banca o de senyor que d’un moment a un altre se n’ha d’anar a un casament d’upa. Amb granota blava, per feinejar i d’estar per casa, jo crec que hi guanyava més, però això ja era cosa seva. Com m’hauria agradat que s’hagués presentat un dia a una reunió, d’aquelles d’editors que feia, amb la granota tacada, entre el cos monstruós del José Manuel Lara, la miopia del Xavier Folch, les cartes de bridge d’Esther Tusquets i la perruca d’Amadeu J. Soberanas.

Llegeix-ne més »

Tots els nazis són poetes












Versión en español: http://bit.ly/1kDyReq
[Ressenya] Rosa Sala Rose i Plàcid Garcia-Planas. El marqués y la esvástica. César González-Ruano y los judíos en el París ocupado. Anagrama. Barcelona, 2014, 501 pàgines.  


Ni Catalunya ni Espanya destaquen pel periodisme d’investigació. Així, gairebé totes les grans revelacions de la premsa són induïdes, desvetllades per persones i grups que projecten una determinada informació per afavorir certs interessos polítics. En això els diaris són mers instruments passius, just un ressò. El treball d’arxiu és escàs, les recerques, cosa de les pel·lícules o, a tot estirar, de la premsa anglosaxona que té categoria i dignitat de principal. Si aquest llibre no fos una excepció, El marqués y la esvástica em desmentiria rotundament.

Llegeix-ne més »

Alfred Bosch, l'escriptor patata


[Ressenya] Alfred Bosch. Àlia la sublim/ L'Avi Francesc Macià: una vida de llegenda. Columna. Barcelona, 2000 i 2001. 277 i 280 pàgines.

Després de llegir dues novel·les històriques d’Alfred Bosch (Barcelona, 1961), dos llibres que van ser èxits de vendes en el seu moment, Àlia la sublim (2000) i L’Avi. Francesc Macià: una vida de llegenda (2001) es produeix un curiós fenomen. És el fenomen del pas implacable del temps, el del pas de la història per sobre de la novel·la històrica. Amb tretze i catorze anys de distància podem veure què n’ha quedat, almenys, de part de l’obra d’aquest polític, diputat a Corts, que públicament es presenta com a escriptor. La perspectiva històrica és homeopàtica per a la novel·la històrica, útil per analitzar la vàlua d’aquest narrador historicista que, per acabar-ho d’arrodonir, també és historiador i africanista, especialista en Àfrica.

Llegeix-ne més »

Baudelaire, l'enemic del món






[Crònica]“L’home de lletres és l’enemic del món” deia Charles Baudelaire. Ho és perquè s’enfronta a la mandra més espessa de totes les mandres, la de pensar per un mateix. L’home de lletres és el que sempre desconfia del poder, de les solucions màgiques, de les mentides consoladores amb què la societat mira d’acontentar-se. Enemic de la massa i de l’individu. Un home de lletres escriu, sobretot, per molestar, per dir-li a Alexandre el Gran que s’aparti, que fa nosa, que tapa el sol, recony. L’home de lletres és el que no vol quedar bé. “Ser una persona útil sempre m’ha semblat una cosa horrible”, escriu el cappare de la modernitat, de la poesia trasbalsada, violenta i incòmoda que és Baudelaire.

Llegeix-ne més »

Ençà és enllà. Deu anys sense Bauçà


[Crònica] No vaig voler conèixer en persona Miquel Bauçà perquè ladmirava. Enguany farà deu anys que va morir. Òscar Cortés, el que després seria editor de Llibres de l’Índex, me’n va regalar lObra poètica (1959-1983) i aquell primer any d’universitat vaig quedar trasbalsat. La sorpresa va créixer quan compartíem la lectura de Carrer Marsala (1985), un llibre prodigiós, emparentat d’alguna estranya manera amb Thomas Bernhard i amb el desconcertant diari de J.V. Foix. Tots dos amics anàvem a prendre vistes a la distingida pastisseria de Sarrià i discutíem interminablement sobre si la lluita armada podia resoldre o no els problemes de Catalunya. Suposo que Carles Castellanos se’n recordarà. Bevíem. Vivíem l’amargor i l’humor com en aquells llibres de Bauçà i ara no sé dir si hi estàvem d’acord o és que gràcies a aquells textos aconseguíem veure la vida d’una manera atroç i enèrgica, feta de lògiques aclaparadores, de pugilats verbals, de proeses expressives, exaltants perquè ens afirmàvem contra el món. En aquell temps l’elogi de moda era dir d’algú o d’alguna cosa que era lúcid. I Carrer Marsala ens semblava el més lúcid. A més a més, en contrast amb l’arrogància d’altres escriptors, Miquel Bauçà exhibia la seva firma a l’última pàgina del llibre i, a sota, l’apartat de correus 9.471 de Barcelona, presumiblement per si algú volia escriure-li. Mai no ho vaig fer. La meva manera de demostrar-li la meva amistat va ser deixar-lo en pau. L’última línia de la narració no oferia dubtes sobre el seu voluntari aïllament, sobre el seu premeditat retir. Si Les temptacions de sant Antoni de Gustave Flaubert acabaven amb Antoni senyant-se i tornant a les seves pregàries, Bauçà, a la seva manera, també es replegava sobre ell mateix: “Déu meu, sort que de jove vaig aprendre a pelar-me-la!

Llegeix-ne més »

Celestí Barallat, d'entre els morts



[Ressenya] Celestí Barallat. Principis de botànica funerària. Introducció d’Adolf Beltran Xandri. Traducció de Sílvia González. editorial base. Barcelona, 2014. 128 pàgines.

Si és veritat que avui la mort és amagada, solitària —i indecorosa com la masturbació segons Geoffrey Gorer— prou s’entendrà que aquest llibre hagi estat rebut amb una nerviosa barreja de rebuig i d’entusiasme. Com aquell qui diu, tot just en venim, de la masturbació, i tot just, com aquell qui diu, som al davant de la mort; fins on ho concedeixi la natura, vet aquí dos exercicis d’individualisme. A més a més, en català, gairebé es pronuncien igual la mort i l’amor, dues paraules permanentment a punt de ser confoses i que delimiten els drames més sentits, les històries més inquietants, des de la de Tristany i Iseut fins a la del doctor Freud, de Viena. Fent veure que ha desaparegut, que avui la mort ha mort, la vida moderna no fa més que despullar la seva desesperació. La sensibilitat contemporània s’esvera amb el culte que l’home primitiu dedicava als morts i més encara amb l’atracció romàntica pel reialme de les tombes, per les sepultures damnades, els ossos amuntegats, les fosses reutilitzades, els escenaris espectrals, les divagacions mòrbides. I, tanmateix, també venim com a societat falsament immortal, d’aquells exploradors de la cultura de la mort, dels ressons del tambor del dol, d’homes inquiets com aquest nàufrag de la història, Celestí Barallat i Falguera, autor, entre d’altres llibres rars, dels Principis de botànica funerària (1885), avui sòlidament rescatat per al públic amb un estudi d’Adolf Beltran. Un treball envejable, magnífic.

Llegeix-ne més »

Rànquing Sant Jordi 2014. El millor d'entre el més venut

Recomanacions per a Sant Jordi 2014. Qualitat d'entre el que es quantifica


1. Jonas Jonasson. L'analfabeta que va salvar un país
La Campana






2. Enric Casasses. T'hi sé. Edicions de 1984







3. Rosa Sala-Rose i Plàcid Garcia-Planas. El marqués y la esvástica. Anagrama






4. Toni Sala. Els nois
L'Altra editorial







5. Celestí Barallat. 
Principis de botànica funerària. Editorial Base





6. Manel Ollé. 
Bratislava o Bucarest. Edicions 62.








7. Marc Romera. La nosa
Edicions Proa






8. Frank Schirrmacher. 
Ego. Las trampas del juego capitalista. Editorial Ariel






9. Pedro J. Ramírez. 
La desventura de la libertad. Editorial Planeta.





10. Nathael West. La vida somni de Balso Snell. Editorial Males Herbes.

Llegeix-ne més »

Els genolls pelats de D'Ors



[Crònica] Sí, senyor, Eugeni d’Ors, de tan modern i esteta, va acabar feixista. Però feixista dels d’abans d’Auschwitz, tan aviat partidari de la vaga obrera de la Canadenca com d’aixecar-li el braç a Franco per parar-li després la mà. Encara no s’ha fet el recompte de quants escriptors catalans van aprendre a saludar a la romana però don Eugeni no va ser l’únic. Únic era com a escriptor dels diaris, com a filòsof de multituds, com a mestre de les generacions d’abans i de durant la república. Com a estilista barroc i artificiós fins al deliri, sempre pedant perfecte, vitalista, divertit, inoblidable com un ocell pintat de colors mitològics.
D’Ors ensenya sempre a mirar, a pensar amb profit, sobretot quan hi discrepem. Potser per això la seva millor obra sigui Oceanografia del tedi (1916) una reflexió sobre la supremacia de la intel·ligència sobre l’instint, una lliçó contra els mites de la bohèmia irresponsable i també contra la superstició de la llibertat a tot preu. En aquest llibre aconsegueix escriure sobre el no res, sobre la pura insignificança seguint el model de Flaubert i de Guillem de Peitièu, el primer trobador.
També és sensacional La Ben Plantada, evocació d’una Catalunya idealitzada i alhora vindicació de totes les possibilitats artístiques per a la llengua catalana, com una arma carregada de futur. Del seus pensaments es van bastir algunes de les idees polítiques de la Mancomunitat d’Enric Prat de la Riba i de les seves inquietuds trobem ressò en la majoria dels moviments culturals que travessen el segle XX i arriben fins avui dia. Dels seus comentaris a la premsa, anomenats Glosari neix la primera política cultural catalana, seguint l’exemple de França i en direcció contrària al que projecta Espanya. Exactament el contrari del que passa ara amb l’actual conseller. Si d’Ors va empescar-se el concepte de Noucentisme, el conseller Mascarell va infantar el de Deucentisme. Comparin totes dues paraules. Sospesin-les. És la diferència que hi ha entre l’or i la filfa.
D’Ors s’inventa la glosa com a eina de reflexió i de polèmica i no com una consigna política. Sempre informa els lectors amb entusiasme, amb una gran riquesa d’imatges i de colors, d’idees o d’intuïcions. Serveix per al talent, per a la sorpresa, la sofisticació i la curiositat. Sempre seguint l’estratègia divulgativa de Plató: de l’anècdota a la categoria. De l’exemple a la generalització.
Quan d’Ors parla de sant Tomàs, de Carlyle o de Goethe sempre té present que el seu públic potser no té una gran formació cultural. El seu esforç consisteix en explicar què hi tenen a veure aquests personatges amb les vides quotidianes del comú dels lectors. El seu esforç s’orienta a entusiasmar i ho aconsegueix. Abordarà tota mena de qüestions periodístiques, la sanitat, l’economia, la religió, la pedagogia, la sociologia, el cinema, la música. Quan analitza el panorama cultural europeu sempre és per suscitar que la cultura catalana ha de superar el seu estat de subordinació i arribar a la plenitud. O quan s’inventa un passat clàssic, grecoromà a mida nostra. Ho fa perquè pensa que vincular els catalans amb la resta d’Europa pot servir de guia per a la nostra europeïtzació. Per a don Eugeni és clàssic tot allò que, amb passió, afirma (o s’inventa) que ho és. Per a d’Ors la cultura és sempre una mica de mentida i molt d’imposició.

Pels seus errors sempre serà fàcil bescantar-lo. Un dia li va confessar a mossèn Griera, una altra bèstia negra del col·laboracionisme franquista: “la cabra pels seus pecats porta els genolls pelats”.


Versió radiofònica. Catalunya Informació:
 http://www.catradio.cat/audio/803771/El-canon-Galves
http://www.catradio.cat/audio/803771/El-canon-Galves

Llegeix-ne més »

Deute amb els deu llibres que més m'han influït


[Nota] En resposta a una enquesta sobre els deu llibres que més han marcat el meu itinerari intel·lectual, no tinc més remei que reconèixer el meu deute amb: 

1. Una heredera de Barcelona, de Sergio Vila-Sanjuán.
2. El Troiacord, de Miquel de Palol.
3. Goodbye, España, de Mercedes Salisachs.

4. Suite de Gelida, d’Àlex Susanna.
5. Las anécdotas de don Juan Carlos, de Màrius Carol.

6. Quan érem feliços, de Rafael Nadal.

7. Enciclopedia del crepúsculo i Breviario de la aurora, de Rafael Argullol.
8. La luxúria: Els amants de la Tània, de Pilar Rahola.

9. La negritud, de Luis María Anson.
10. Jo confesso, de Jaume Cabré.


A tots ells, afortunadament encara entre nosaltres, moltes gràcies.

Llegeix-ne més »

La bella i la bèstia. O la història universal del fal·lus


Avui parlaré d’un protagonista de vegades fantàstic, de vegades de terror, ben cinematogràfic, potser monstruós: en tot cas tan conegut dels oients i de les oients que ningú no podrà negar que té importància. Hi ha un llibre que en parla de David M. Friedman i que es va traduir a Península amb el títol Con mentalidad propia. Es, una història del penis. Una història cultural, antropològica, perquè la curiositat humana no té límits i del penis en sabem molt poc quan és un indiscutible factor de civilització. No només perquè pot ser protagonista d’una gran part de l’activitat sexual dels éssers humans, això ja hi ha bibliografia i, sobretot filmografia que ho documenta. Sobretot perquè és una representació, una metonímia, del mascle primer, i de tota la raça humana després, del poder, del plaer, de la fertilitat, de la intimitat i, també, de la sinceritat física. 

Llegeix-ne més »

A mi no em fotreu: "Les roques i el mar, el blau" de Salvador Espriu (el Cànon Galves)



¡Qué peludo eres!, així s'exclama Teseu quan descobreix el Minotaure. La bèstia no respon d'una manera menys estranya, ho fa en egipci antic... Escolteu el primer capítol del Cànon Galves emès a Catalunya Informació: http://is.gd/tjCUJ1. L'Espriu més culte i el més desconfiat davant de la vida.


Llegeix-ne més »

En defensa de Javier Cercas









[Crònica] Vull sortir en defensa de Javier Cercas que, des de fa uns dies, està patint una crítica molt dura per part d’aquells i aquelles que no capeixen prou la diferència d’alguns fets diferencials. Miraré de ser comprensiu i psicopedagògic. Potser perquè sóc fill de Gavà (Baix Llobregat) i la família del meu avi patern era provinent de Múrcia, potser perquè he conegut des de ben petit la frustració i l’amargor ―fins i tot el ressentiment― d’alguns emigrants, potser perquè conec bé la retòrica del xarnego i de l’ofès inadaptat, potser perquè la família de la meva ex muller és una família de militars espanyols que enyoraven l’antic règim, avui em sento en disposició d’explicar mínimament perquè l’eximi escriptor Javier Cercas va dir el que va dir a Democracia y derecho a decidir a El País del passat 13 de setembre. 

Llegeix-ne més »

Riquer per sempre








[Crònica] Ahir va morir Martí de Riquer gairebé amb cent anys però per a mi és com si s’hagués mort amb vint. Jo no crec que ja li tocava. Riquer no s’hauria d’haver mort mai perquè penso com un dels seus besnéts aviciats, egoistes i consentits pel mestre. M’havia acostumat a que fos etern, a que publiqués com un forçat, a que estudiés com si li anés la vida, a que m’ensenyés tot el que jo volia, necessitava, saber o valorar. Que m’indiqués per on havia de clavar la dent a aquest o a aquell llibre. 

Llegeix-ne més »

El mort que estimava Salvador Espriu








[Crònica] Salvador Espriu, ¿poeta de la mort o d'un mort? D'un de molt concret, Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Llegeixo un poema d'amor d'Espriu situat a l'infern i miro d'entendre'l. És aquest:

Paolo

Bon dia. Potser calma
l’aspre vent, i més lentes,
suaus, acompanyades,
vindran les noves hores
d’avui. Intentaríem,
si fos cert, d’esguardar-nos,
a la llum, aquells rostres
envellits per vestigis
del fosc torb: però sempre
els ulls fidels, antigues
veus d’amor que retornen
amb el senzill bon dia.
Ai, engany d’esperances,
llavis damunt de llavis
ja tan closos! Partíem
junts al vespre, ho sabies?,
però no ens concedien
cap repòs. Ara, necis
em pregunten, en veure’m
turmentat, lamentable
ombra de mi, si estimo.
No responc i, per l’ampla
volta del nostre somni
maleït, de seguida
m’allunyo, recordant-me
amb tu, en el vol únic.


Llegeix-ne més »

Moliner, impostura i veritat


[Ressenya] Empar Moliner. La col·laboradora. Columna. Barcelona, 2012.  317 pàgines.


La literatura policial, negra, criminal o simplement misteriosa comparteix objectius amb la literatura enigmàtica, enigmística i esotèrica perquè totes busquen una veritat amagada que sempre acaba sortint a la llum. Un assassinat o un jeroglífic no són sinó formes de l’endevinalla que exigeixen una resposta neta i inequívoca, habitualment racional i positiva, de tal manera que a les darreres pàgines del llibre podrem descobrir, per fi, on és el tresor de Rackham el Roig, quin és el secret del Pare Brown o el de la piràmide. O quina criminal injustícia social es pretenia denunciar a la Collita roja de Dashiell Hammett. Dic això perquè a la novel·la La col·laboradora d’Empar Moliner, publicada el 2012, també es presenta com una investigació i una recerca, en aquest cas històrica, però que no és, en realitat, l’enigma que cou i que fa avançar la narració. La veritat que el llibre vol desemmascarar no és ni nítida ni definida i el que, en canvi, hi llueix amb tota claredat és la mentida, la mentida que passa per veritat. La col·laboradora és un fidel, exactíssim, retrat de la impostura com autèntic medi ambient de la nostra existència humana. Un retrat més fidel que cap dels diaris que surten cada matí i fan veure que viuen esgarrifats per l’imperi polític i social de la mentida.

Llegeix-ne més »

José Manuel Lara, el lladre d'escriptors



[Crònica] Aquest Sant Jordi, Isabel Martí, de la minúscula editorial La Campana, ha derrotat per segon any consecutiu els grans imperis de l’edició, els Planeta —i de Agostini—, Bertelsmann-Random House-Mondadori, Santillana, Anaya, rba i Grupo z només amb bons llibres, entusiasme i determinació. Mentre que hi ha escriptors que juguen a ser grans senyors i queden retratats en un dels salons nobles del Cercle del Liceu, també n’hi ha que s’estimen més tocar de peus a terra i fer d’escriptors: quedar-se a casa escrivint o fer un volt per la Fageda d’En Jordà i deixar la fatxenderia per a toreros, guàrdies civils i d’altres tipus humans procedents de la grandiloqüent herència espanyola d’El Lazarillo, El Buscón i de Luces de Bohemia.

Llegeix-ne més »

Valors refugi. Recomanacions per a Sant Jordi. Qualitat i quantitat

Algunes propostes per a Sant Jordi. Paper amb valor de bona moneda. Vint títols per triar i remenar



1. Albert Sánchez Piñol. Victus. La Campana. La fascinant novel·la d'una Barcelona resistent a l'invasor. La lluita de l'astúcia contra la força.



Llegeix-ne més »

Jordi de Sant Jordi, el foc del carboncle



[Crònica] Els textos medievals catalans s’entenen amb dificultat i són endimoniadament difícils de traduir. No recomano cap edició popular d’aquest gran poeta català de tots els temps, moro, lleig i encantador com ningú. No hi ha res per al comú de la gent lectora deixat de les edicions de Martí de Riquer i d’Aniello Fratta, filològiques i especialitzades. Potser la versió castellana de José María Micó és la que s’hauria de llegir si no fes ben estrany de llegir Jordi de Sant Jordi en espanyol per entendre Jordi de Sant Jordi: això no ho feia ni el marquès de Santillana. I no em parleu gens de l’edició de Carles Duarte perquè avui fa un sol primaveral i quines ganes de dir que és la pitjor de totes amb molta diferència, indigent, cursi com ella sola, altament digna de bufetada. A sota de la meva versió de Just lo front port vostra bella semblança, hi poso un enllaç amb el text original reconstruït segons Riquer al Rialc. Bon Sant Jordi. 

Llegeix-ne més »

El partit dels 123.000 euros i la resta




[Crònica] El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, parla a la ràdio abans d’ahir i fa veure que està sorprès i dolgut. Sorprès perquè hi ha gent, com ara Jordi Puntí, Joan de Sagarra o Bernat Dedéu, que no entén que s’hagin de pagar 123.000 euros ―iva inclòs―a Xavier Bru de Sala per fer de comissari de l’Any Espriu. I dolgut perquè, com tots els genis, se sent incomprès per aquells que només es fixen en el miserable calé i no en la política cultural d’alta volada amb què obsequia, generós i humanitari, el conjunt de la societat catalana. El seu esperit benèfic no té límits. També deixa entendre a l’entrevista que li fan a la ràdio que, si pagant ell de la seva butxaca els 123.000 euros es resolgués la polèmica, s’hi avindria, servicial com és. Sí, ho ha dit, però això no té importància. Quan Ferran Mascarell parla, de seguida notem que no parla ben bé català. De fet, parla en tecnòcrata, una forma particular d’idiotisme lingüístic que retalla i disminueix la llengua de tothom ―a base d’estereotips i de formes semànticament buides― fins a convertir-la en un monyó. En la subllengua de Mascarell les paraules prenen un altre sentit del que ofereix el diccionari. Volen dir precisament una cosa i la seva contrària. Són paraules exactament inexactes, sempre acompanyades d’una corrua de matisos que les neutralitza i col·lapsa en el territori de l’abstracció. Mascarell afina cada cop més el seu personatge, una aconseguida barreja entre director comercial de gran superfície, xarlatà de fira i tirador de cartes.

Llegeix-ne més »

Enric Casasses: “Espriu és el poeta de la Catalunya morta”










[Entrevista] Com que l'Enric Casasses treu un nou llibre i un disc amb alguns dels seus poemes aprofitem l'avinentesa per parlar de literatura, de la seva i la dels altres. De Dalí, de Carner, de Vinyoli. I també d'Espriu. Ens acullen i ens graven a la seu de Vilaweb. 

Llegeix-ne més »

Salvador Dalí, la follia de ser el que ets



[Crònica] Com més temps passa, millor escriu Salvador Dalí. I com més contemplem les seves teles, millor les imita, descarada, la delirant geologia del Cap de Creus. Ambdós fenòmens els explica Malebranche ja que segons ell veiem el món amb els ulls de l’ànima. Uns ulls que ja han après a descobrir la tragèdia amagada en l’Àngelus de Millet, a reconèixer la centralitat còsmica de l’estació de Perpinyà, la transcendència antiromàntica del mètode paranoico-crític o a mesurar les relacions entre pares i fills amb el mite terrible de Guillem Tell  —el conte Les llibertats helvètiques de Monzó, per exemple, n’és una bona mostra—. Vet aquí algunes qüestions inquietants com les antenes d’un bigoti.

Llegeix-ne més »

La Bíblia segons alguns

[Ressenya] Bíblia. Il·lustracions de Perico Pastor. Edicions Proa. Barcelona, 2011.  2.544 pàgines.

Almenys jo, mai no havia fet una ressenya d’una faixa publicitària d’aquestes que acompanyen un llibre en lloc de parlar pròpiament del llibre. Avui ho faré perquè el llibre s’ho val i va sol des de fa temps. És la Bíblia. Avui en una bonica i cuidada edició il·lustrada per Perico Pastor i en la versió tradicional catalana de can Claret i de la Societat Bíblica. Res a veure, per tant, amb la magnífica i modernitzadora versió dels Evangelis que va publicar en aquesta mateixa editorial Joan Francesc Mira, benefactor i savi. Es veu que el text canònic és el que és i tan li fa el que hagi pogut fer Mira.

Llegeix-ne més »