Chateaubriand, Venècia en blau



[Ressenya: F-R. de Chateaubriand. Memòries d'ultratomba.] Novalis en deia el blau, com diem la flor blava o el riu blau. Un cavaller medieval glateix pel blau, per un somni d'harmonia inabastable entre el que portem a dins i el món despietat que es regira amb força.

Llegeix-ne més »

Màrius Carol, impostor


[Versión española a continuación () ]


[Crònica] Fins ara Màrius Carol (1953) sempre havia estat preocupat per conjuntar corbates amb camises i per aplicar-se produits de beauté (homme) deixant el periodisme als professionals. En conseqüència, va fer carrera a l'ombra de la Casa del Rei (d.g.m.a) amb exercicis de contorsió i genuflexió realment sorprenents fins i tot per a les millors marfantes birmanes. Sé que un dels dies més importants de la seva vida fou quan, per fi, va abandonar l'avinguda Meridiana per instal·lar-se principescament (d. m.) al Turó Park on diuen que l'aire és més fi i el classisme arrogant esdevé atmosfèric. Això sí, sempre amb una suposada gentilesa, aparent bona educació i sentit de l'equilibri. O això penses. Fins que, espontàniament, vas i coincideixes amb ell als urinaris de la redacció de La Vanguardia del carrer Pelai i el clisses. El glamurós es pixa la corbata de seda. 

Llegeix-ne més »

Jo també sóc Charlie Hebdo


 L'Alcorà és una merda...no atura les bales... Hahoma: ha nascut una estrella.

Ara més que mai cal riure. El diable només recula davant el riure.


























Llegeix-ne més »

Llibres recomanats Nadal 2014

 

Llibres recomanats. Llibres per regalar a segons qui. Rànquing Nadal 2014 sense rànquing. El millor d'entre el més venut. Qualitat i quantitat. Quinze llibres per al 2015 (amb estrenes)



Per regalar a qui et torna boig:

Llegeix-ne més »

Llovet, harragà de preu



[Crònica] Ja vam analitzar aquí l’egoista fascinació de Jordi Llovet per la mentida, del tot incompatible amb l’estudi de la ficció o, si es vol, de la literatura. L’estudi de l’art se subordina sempre a qualsevol interès, personalisme i àdhuc idiotisme. Per veure-hi clar en l’estudi de la literatura cal distingir molt bé l’imperi —o principi— de la realitat del mite i de la faula, del parer subjectiu, ben legítim mentre no incompleixi el contracte social que un determinat ciutadà té en relació als altres ciutadans als quals s’adreça. Mentre no pretengui manipular els lectors ni burlar-los amb informacions provadament falses o amb arguments enganyosos de faiçó malvolent. Mentre no faci passar el bou dels interessos personals per la bèstia grossa de la crítica literària. Un exemple recent d’aquesta corrupció professional de Jordi Llovet és l’article publicat a El País amb el títol Apàtrides.

Llegeix-ne més »

Bigus Victus?


[Crònica] Alguns intel·lectuals orgànics pensen que les seves opinions són, sincerament, tan fonamentades, tan excel·lents, tan ben treballades per l’esforç del seu poderós magí, que haurien de ser (i que de fet són), no només les més lògiques i benèfiques, també les que comparteixen la majoria de la població. Així, Mario Vargas Llosa declara que està convençut que la majoria dels catalans no són pas partidaris de la independència i que, per tant, votar és superflu. Ell ja sap, com correspon a un intel·lectual de veritat, el que és la vera realitat i el que pensem majoritàriament els ciutadans. Ell ha llegit i estudiat, a diferència d’altres. Ell sap, com don Quixot, el que existeix de veritat més enllà de les enganyoses apareces. I quan l’escuder Sanxo, en l’episodi dels molins, intenta dissuadir el cavaller i evitar que es precipiti contra uns gegants inexistents, el desfacedor de entuertos menysprea la prudència del seu servent. Ell ha llegit, ell en sap, i Sanxo, no, pobre.

Llegeix-ne més »

Nuria Amat, un pecat


[Crònica] A Na Nuria Amat, 
Distingida senyora,

Fa mesos vaig defensar el dret de Javier Cercas a estar en contra de la independència de Catalunya. El dilema era i és tal i com el va plantejar Albert Camus: “si cal escollir entre la justícia i la mare, escullo la mare”. Tothom té dret a defensar la mare, la pàtria, els seus. Res a dir-hi. En el cas de la independència de Catalunya, Cercas defensa Espanya. Com Vargas Llosa, com vostè, com molts d’altres.

Llegeix-ne més »

Tot amb bona educació





[Ressenya] Saki (Hector Hugh Munro). Cuentos completos. Edición de Juan Gabriel López-Guix. Traducción de diversos autores. Alpha Decay. 818 pàgines.
En la commemoració de la Gran Guerra i del que se’n va poder aprendre, cal esmentar el nom de Saki, —o del que és el mateix, d’Hector Hugh Munro (1870-1916)—. Primerament perquè la seva vida va anar en direcció contrària al desengany i a la descofiança que avui tant ens agraden als savis, als arrogants, als que anem de tornada. Després... ja veureu perquè...

Llegeix-ne més »

Individu Vallcorba


[Crònica] A Jaume Vallcorba Plana —segons com, també Santiago Vallcorba— calia veure’l treballar. Aleshores podies arribar a perdonar-li tot perquè era un talent i un entusiasme fora mida. Era petit i eixerit, un patufet rondinaire sempre vestit de delegat de banca o de senyor que d’un moment a un altre se n’ha d’anar a un casament d’upa. Amb granota blava, per feinejar i d’estar per casa, jo crec que hi guanyava més, però això ja era cosa seva. Com m’hauria agradat que s’hagués presentat un dia a una reunió, d’aquelles d’editors que feia, amb la granota tacada, entre el cos monstruós del José Manuel Lara, la miopia del Xavier Folch, les cartes de bridge d’Esther Tusquets i la perruca d’Amadeu J. Soberanas.

Llegeix-ne més »

Tots els nazis són poetes












Versión en español: http://bit.ly/1kDyReq
[Ressenya] Rosa Sala Rose i Plàcid Garcia-Planas. El marqués y la esvástica. César González-Ruano y los judíos en el París ocupado. Anagrama. Barcelona, 2014, 501 pàgines.  


Ni Catalunya ni Espanya destaquen pel periodisme d’investigació. Així, gairebé totes les grans revelacions de la premsa són induïdes, desvetllades per persones i grups que projecten una determinada informació per afavorir certs interessos polítics. En això els diaris són mers instruments passius, just un ressò. El treball d’arxiu és escàs, les recerques, cosa de les pel·lícules o, a tot estirar, de la premsa anglosaxona que té categoria i dignitat de principal. Si aquest llibre no fos una excepció, El marqués y la esvástica em desmentiria rotundament.

Llegeix-ne més »

Alfred Bosch, l'escriptor patata


[Ressenya] Alfred Bosch. Àlia la sublim/ L'Avi Francesc Macià: una vida de llegenda. Columna. Barcelona, 2000 i 2001. 277 i 280 pàgines.

Després de llegir dues novel·les històriques d’Alfred Bosch (Barcelona, 1961), dos llibres que van ser èxits de vendes en el seu moment, Àlia la sublim (2000) i L’Avi. Francesc Macià: una vida de llegenda (2001) es produeix un curiós fenomen. És el fenomen del pas implacable del temps, el del pas de la història per sobre de la novel·la històrica. Amb tretze i catorze anys de distància podem veure què n’ha quedat, almenys, de part de l’obra d’aquest polític, diputat a Corts, que públicament es presenta com a escriptor. La perspectiva històrica és homeopàtica per a la novel·la històrica, útil per analitzar la vàlua d’aquest narrador historicista que, per acabar-ho d’arrodonir, també és historiador i africanista, especialista en Àfrica.

Llegeix-ne més »

Baudelaire, l'enemic del món






[Crònica]“L’home de lletres és l’enemic del món” deia Charles Baudelaire. Ho és perquè s’enfronta a la mandra més espessa de totes les mandres, la de pensar per un mateix. L’home de lletres és el que sempre desconfia del poder, de les solucions màgiques, de les mentides consoladores amb què la societat mira d’acontentar-se. Enemic de la massa i de l’individu. Un home de lletres escriu, sobretot, per molestar, per dir-li a Alexandre el Gran que s’aparti, que fa nosa, que tapa el sol, recony. L’home de lletres és el que no vol quedar bé. “Ser una persona útil sempre m’ha semblat una cosa horrible”, escriu el cappare de la modernitat, de la poesia trasbalsada, violenta i incòmoda que és Baudelaire.

Llegeix-ne més »

Ençà és enllà. Deu anys sense Bauçà


[Crònica] No vaig voler conèixer en persona Miquel Bauçà perquè ladmirava. Enguany farà deu anys que va morir. Òscar Cortés, el que després seria editor de Llibres de l’Índex, me’n va regalar lObra poètica (1959-1983) i aquell primer any d’universitat vaig quedar trasbalsat. La sorpresa va créixer quan compartíem la lectura de Carrer Marsala (1985), un llibre prodigiós, emparentat d’alguna estranya manera amb Thomas Bernhard i amb el desconcertant diari de J.V. Foix. Tots dos amics anàvem a prendre vistes a la distingida pastisseria de Sarrià i discutíem interminablement sobre si la lluita armada podia resoldre o no els problemes de Catalunya. Suposo que Carles Castellanos se’n recordarà. Bevíem. Vivíem l’amargor i l’humor com en aquells llibres de Bauçà i ara no sé dir si hi estàvem d’acord o és que gràcies a aquells textos aconseguíem veure la vida d’una manera atroç i enèrgica, feta de lògiques aclaparadores, de pugilats verbals, de proeses expressives, exaltants perquè ens afirmàvem contra el món. En aquell temps l’elogi de moda era dir d’algú o d’alguna cosa que era lúcid. I Carrer Marsala ens semblava el més lúcid. A més a més, en contrast amb l’arrogància d’altres escriptors, Miquel Bauçà exhibia la seva firma a l’última pàgina del llibre i, a sota, l’apartat de correus 9.471 de Barcelona, presumiblement per si algú volia escriure-li. Mai no ho vaig fer. La meva manera de demostrar-li la meva amistat va ser deixar-lo en pau. L’última línia de la narració no oferia dubtes sobre el seu voluntari aïllament, sobre el seu premeditat retir. Si Les temptacions de sant Antoni de Gustave Flaubert acabaven amb Antoni senyant-se i tornant a les seves pregàries, Bauçà, a la seva manera, també es replegava sobre ell mateix: “Déu meu, sort que de jove vaig aprendre a pelar-me-la!

Llegeix-ne més »

Celestí Barallat, d'entre els morts



[Ressenya] Celestí Barallat. Principis de botànica funerària. Introducció d’Adolf Beltran Xandri. Traducció de Sílvia González. editorial base. Barcelona, 2014. 128 pàgines.

Si és veritat que avui la mort és amagada, solitària —i indecorosa com la masturbació segons Geoffrey Gorer— prou s’entendrà que aquest llibre hagi estat rebut amb una nerviosa barreja de rebuig i d’entusiasme. Com aquell qui diu, tot just en venim, de la masturbació, i tot just, com aquell qui diu, som al davant de la mort; fins on ho concedeixi la natura, vet aquí dos exercicis d’individualisme. A més a més, en català, gairebé es pronuncien igual la mort i l’amor, dues paraules permanentment a punt de ser confoses i que delimiten els drames més sentits, les històries més inquietants, des de la de Tristany i Iseut fins a la del doctor Freud, de Viena. Fent veure que ha desaparegut, que avui la mort ha mort, la vida moderna no fa més que despullar la seva desesperació. La sensibilitat contemporània s’esvera amb el culte que l’home primitiu dedicava als morts i més encara amb l’atracció romàntica pel reialme de les tombes, per les sepultures damnades, els ossos amuntegats, les fosses reutilitzades, els escenaris espectrals, les divagacions mòrbides. I, tanmateix, també venim com a societat falsament immortal, d’aquells exploradors de la cultura de la mort, dels ressons del tambor del dol, d’homes inquiets com aquest nàufrag de la història, Celestí Barallat i Falguera, autor, entre d’altres llibres rars, dels Principis de botànica funerària (1885), avui sòlidament rescatat per al públic amb un estudi d’Adolf Beltran. Un treball envejable, magnífic.

Llegeix-ne més »

Rànquing Sant Jordi 2014. El millor d'entre el més venut

Recomanacions per a Sant Jordi 2014. Qualitat d'entre el que es quantifica


1. Jonas Jonasson. L'analfabeta que va salvar un país
La Campana






2. Enric Casasses. T'hi sé. Edicions de 1984







3. Rosa Sala-Rose i Plàcid Garcia-Planas. El marqués y la esvástica. Anagrama






4. Toni Sala. Els nois
L'Altra editorial







5. Celestí Barallat. 
Principis de botànica funerària. Editorial Base





6. Manel Ollé. 
Bratislava o Bucarest. Edicions 62.








7. Marc Romera. La nosa
Edicions Proa






8. Frank Schirrmacher. 
Ego. Las trampas del juego capitalista. Editorial Ariel






9. Pedro J. Ramírez. 
La desventura de la libertad. Editorial Planeta.





10. Nathael West. La vida somni de Balso Snell. Editorial Males Herbes.

Llegeix-ne més »

Els genolls pelats de D'Ors



[Crònica] Sí, senyor, Eugeni d’Ors, de tan modern i esteta, va acabar feixista. Però feixista dels d’abans d’Auschwitz, tan aviat partidari de la vaga obrera de la Canadenca com d’aixecar-li el braç a Franco per parar-li després la mà. Encara no s’ha fet el recompte de quants escriptors catalans van aprendre a saludar a la romana però don Eugeni no va ser l’únic. Únic era com a escriptor dels diaris, com a filòsof de multituds, com a mestre de les generacions d’abans i de durant la república. Com a estilista barroc i artificiós fins al deliri, sempre pedant perfecte, vitalista, divertit, inoblidable com un ocell pintat de colors mitològics.
D’Ors ensenya sempre a mirar, a pensar amb profit, sobretot quan hi discrepem. Potser per això la seva millor obra sigui Oceanografia del tedi (1916) una reflexió sobre la supremacia de la intel·ligència sobre l’instint, una lliçó contra els mites de la bohèmia irresponsable i també contra la superstició de la llibertat a tot preu. En aquest llibre aconsegueix escriure sobre el no res, sobre la pura insignificança seguint el model de Flaubert i de Guillem de Peitièu, el primer trobador.
També és sensacional La Ben Plantada, evocació d’una Catalunya idealitzada i alhora vindicació de totes les possibilitats artístiques per a la llengua catalana, com una arma carregada de futur. Del seus pensaments es van bastir algunes de les idees polítiques de la Mancomunitat d’Enric Prat de la Riba i de les seves inquietuds trobem ressò en la majoria dels moviments culturals que travessen el segle XX i arriben fins avui dia. Dels seus comentaris a la premsa, anomenats Glosari neix la primera política cultural catalana, seguint l’exemple de França i en direcció contrària al que projecta Espanya. Exactament el contrari del que passa ara amb l’actual conseller. Si d’Ors va empescar-se el concepte de Noucentisme, el conseller Mascarell va infantar el de Deucentisme. Comparin totes dues paraules. Sospesin-les. És la diferència que hi ha entre l’or i la filfa.
D’Ors s’inventa la glosa com a eina de reflexió i de polèmica i no com una consigna política. Sempre informa els lectors amb entusiasme, amb una gran riquesa d’imatges i de colors, d’idees o d’intuïcions. Serveix per al talent, per a la sorpresa, la sofisticació i la curiositat. Sempre seguint l’estratègia divulgativa de Plató: de l’anècdota a la categoria. De l’exemple a la generalització.
Quan d’Ors parla de sant Tomàs, de Carlyle o de Goethe sempre té present que el seu públic potser no té una gran formació cultural. El seu esforç consisteix en explicar què hi tenen a veure aquests personatges amb les vides quotidianes del comú dels lectors. El seu esforç s’orienta a entusiasmar i ho aconsegueix. Abordarà tota mena de qüestions periodístiques, la sanitat, l’economia, la religió, la pedagogia, la sociologia, el cinema, la música. Quan analitza el panorama cultural europeu sempre és per suscitar que la cultura catalana ha de superar el seu estat de subordinació i arribar a la plenitud. O quan s’inventa un passat clàssic, grecoromà a mida nostra. Ho fa perquè pensa que vincular els catalans amb la resta d’Europa pot servir de guia per a la nostra europeïtzació. Per a don Eugeni és clàssic tot allò que, amb passió, afirma (o s’inventa) que ho és. Per a d’Ors la cultura és sempre una mica de mentida i molt d’imposició.

Pels seus errors sempre serà fàcil bescantar-lo. Un dia li va confessar a mossèn Griera, una altra bèstia negra del col·laboracionisme franquista: “la cabra pels seus pecats porta els genolls pelats”.


Versió radiofònica. Catalunya Informació:
 http://www.catradio.cat/audio/803771/El-canon-Galves
http://www.catradio.cat/audio/803771/El-canon-Galves

Llegeix-ne més »

Deute amb els deu llibres que més m'han influït


[Nota] En resposta a una enquesta sobre els deu llibres que més han marcat el meu itinerari intel·lectual, no tinc més remei que reconèixer el meu deute amb: 

1. Una heredera de Barcelona, de Sergio Vila-Sanjuán.
2. El Troiacord, de Miquel de Palol.
3. Goodbye, España, de Mercedes Salisachs.

4. Suite de Gelida, d’Àlex Susanna.
5. Las anécdotas de don Juan Carlos, de Màrius Carol.

6. Quan érem feliços, de Rafael Nadal.

7. Enciclopedia del crepúsculo i Breviario de la aurora, de Rafael Argullol.
8. La luxúria: Els amants de la Tània, de Pilar Rahola.

9. La negritud, de Luis María Anson.
10. Jo confesso, de Jaume Cabré.


A tots ells, afortunadament encara entre nosaltres, moltes gràcies.

Llegeix-ne més »

La bella i la bèstia. O la història universal del fal·lus


Avui parlaré d’un protagonista de vegades fantàstic, de vegades de terror, ben cinematogràfic, potser monstruós: en tot cas tan conegut dels oients i de les oients que ningú no podrà negar que té importància. Hi ha un llibre que en parla de David M. Friedman i que es va traduir a Península amb el títol Con mentalidad propia. Es, una història del penis. Una història cultural, antropològica, perquè la curiositat humana no té límits i del penis en sabem molt poc quan és un indiscutible factor de civilització. No només perquè pot ser protagonista d’una gran part de l’activitat sexual dels éssers humans, això ja hi ha bibliografia i, sobretot filmografia que ho documenta. Sobretot perquè és una representació, una metonímia, del mascle primer, i de tota la raça humana després, del poder, del plaer, de la fertilitat, de la intimitat i, també, de la sinceritat física. 

Llegeix-ne més »

A mi no em fotreu: "Les roques i el mar, el blau" de Salvador Espriu (el Cànon Galves)



¡Qué peludo eres!, així s'exclama Teseu quan descobreix el Minotaure. La bèstia no respon d'una manera menys estranya, ho fa en egipci antic... Escolteu el primer capítol del Cànon Galves emès a Catalunya Informació: http://is.gd/tjCUJ1. L'Espriu més culte i el més desconfiat davant de la vida.


Llegeix-ne més »

En defensa de Javier Cercas









[Crònica] Vull sortir en defensa de Javier Cercas que, des de fa uns dies, està patint una crítica molt dura per part d’aquells i aquelles que no capeixen prou la diferència d’alguns fets diferencials. Miraré de ser comprensiu i psicopedagògic. Potser perquè sóc fill de Gavà (Baix Llobregat) i la família del meu avi patern era provinent de Múrcia, potser perquè he conegut des de ben petit la frustració i l’amargor ―fins i tot el ressentiment― d’alguns emigrants, potser perquè conec bé la retòrica del xarnego i de l’ofès inadaptat, potser perquè la família de la meva ex muller és una família de militars espanyols que enyoraven l’antic règim, avui em sento en disposició d’explicar mínimament perquè l’eximi escriptor Javier Cercas va dir el que va dir a Democracia y derecho a decidir a El País del passat 13 de setembre. 

Llegeix-ne més »

Riquer per sempre








[Crònica] Ahir va morir Martí de Riquer gairebé amb cent anys però per a mi és com si s’hagués mort amb vint. Jo no crec que ja li tocava. Riquer no s’hauria d’haver mort mai perquè penso com un dels seus besnéts aviciats, egoistes i consentits pel mestre. M’havia acostumat a que fos etern, a que publiqués com un forçat, a que estudiés com si li anés la vida, a que m’ensenyés tot el que jo volia, necessitava, saber o valorar. Que m’indiqués per on havia de clavar la dent a aquest o a aquell llibre. 

Llegeix-ne més »

El mort que estimava Salvador Espriu








[Crònica] Salvador Espriu, ¿poeta de la mort o d'un mort? D'un de molt concret, Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Llegeixo un poema d'amor d'Espriu situat a l'infern i miro d'entendre'l. És aquest:

Paolo

Bon dia. Potser calma
l’aspre vent, i més lentes,
suaus, acompanyades,
vindran les noves hores
d’avui. Intentaríem,
si fos cert, d’esguardar-nos,
a la llum, aquells rostres
envellits per vestigis
del fosc torb: però sempre
els ulls fidels, antigues
veus d’amor que retornen
amb el senzill bon dia.
Ai, engany d’esperances,
llavis damunt de llavis
ja tan closos! Partíem
junts al vespre, ho sabies?,
però no ens concedien
cap repòs. Ara, necis
em pregunten, en veure’m
turmentat, lamentable
ombra de mi, si estimo.
No responc i, per l’ampla
volta del nostre somni
maleït, de seguida
m’allunyo, recordant-me
amb tu, en el vol únic.


Llegeix-ne més »

Moliner, impostura i veritat


[Ressenya] Empar Moliner. La col·laboradora. Columna. Barcelona, 2012.  317 pàgines.


La literatura policial, negra, criminal o simplement misteriosa comparteix objectius amb la literatura enigmàtica, enigmística i esotèrica perquè totes busquen una veritat amagada que sempre acaba sortint a la llum. Un assassinat o un jeroglífic no són sinó formes de l’endevinalla que exigeixen una resposta neta i inequívoca, habitualment racional i positiva, de tal manera que a les darreres pàgines del llibre podrem descobrir, per fi, on és el tresor de Rackham el Roig, quin és el secret del Pare Brown o el de la piràmide. O quina criminal injustícia social es pretenia denunciar a la Collita roja de Dashiell Hammett. Dic això perquè a la novel·la La col·laboradora d’Empar Moliner, publicada el 2012, també es presenta com una investigació i una recerca, en aquest cas històrica, però que no és, en realitat, l’enigma que cou i que fa avançar la narració. La veritat que el llibre vol desemmascarar no és ni nítida ni definida i el que, en canvi, hi llueix amb tota claredat és la mentida, la mentida que passa per veritat. La col·laboradora és un fidel, exactíssim, retrat de la impostura com autèntic medi ambient de la nostra existència humana. Un retrat més fidel que cap dels diaris que surten cada matí i fan veure que viuen esgarrifats per l’imperi polític i social de la mentida.

Llegeix-ne més »

José Manuel Lara, el lladre d'escriptors



[Crònica] Aquest Sant Jordi, Isabel Martí, de la minúscula editorial La Campana, ha derrotat per segon any consecutiu els grans imperis de l’edició, els Planeta —i de Agostini—, Bertelsmann-Random House-Mondadori, Santillana, Anaya, rba i Grupo z només amb bons llibres, entusiasme i determinació. Mentre que hi ha escriptors que juguen a ser grans senyors i queden retratats en un dels salons nobles del Cercle del Liceu, també n’hi ha que s’estimen més tocar de peus a terra i fer d’escriptors: quedar-se a casa escrivint o fer un volt per la Fageda d’En Jordà i deixar la fatxenderia per a toreros, guàrdies civils i d’altres tipus humans procedents de la grandiloqüent herència espanyola d’El Lazarillo, El Buscón i de Luces de Bohemia.

Llegeix-ne més »