Viking metal

[Èpica. Baladas épicas feroesas. Antología bilingüe con CD. Introducció i traducció del feroès de Mariano González Campo. Miraguano Edicions- The Faroe University Press, 2008. 350 pàgines. 22,90 euros]

A la meitat del camí de les naus entre la costa occidental de Noruega i d'Islàndia, o entre l'illa i les ribes d'Escòcia i d'Irlanda, hi ha les Feroe, alhora molt aïllades i molt comunicades, tan particulars que ens ofereixen una literatura d'interès universal, antics mites lluents i nous. Són en el camí que van fer a finals del segle IX els noruecs que fugien d'Harald dels Bells Cabells cap a Islàndia, i encara més enllà, Groenlàndia, i fins i tot a la terra de les vinyes, Vinland, a Amèrica. Són els víkings dalt dels cavalls o a la panxa dels drakars, sempre en moviment, incansables. Els relats orals travessen el temps sense haver-se aturat mai, fins avui. És la seva llei, la dinàmica que els fa vius perquè són ritual, joc i cançó del vell amb l'infant que heretarà el seu anell, del fill amb el pare, de l'àvia que ensenya a trenar els cabells a les menudes. Encadenadament. Viuen en la memòria servada pels homes abans que en els llibres, aquesta invenció recent que potser no sobreviurà a l'eternitat de la literatura. Com deia Borges, era cosa de cavallers ser pirata, ser víking, i ens agraden molt aquestes històries d'homes sanguinaris, com en Stevenson, Cervantes, John Ford.

En les Feroe no només s'ha mantingut una llengua pròpia, escandinava, relacionada amb l'antic norn de les Orcades i Shetland i emparentada amb el noruec i l'islandès; també han fet de la narrativa oral víkinga una de les essències, un dels seus distintius culturals, davant la potent cultura danesa o anglosaxona. Les històries es reciten en forma de balades mentre es desenrotlla un ball circular, que no pot ser atribuït al turisme, i que arriba fins al grup feroès Týr de viking metal. Són antics testimonis heroics (de vegades especialment antics o rars) de la història de Sjúrður (el de la Völsunga saga que arriba fins a Wagner i esdevé Sigfrid), la cançó de Lokki, les balades de Sniálvur, Sigmundur i fins i tot les històries de Rotllà i Carlemany o la cançó de Tristany. Vegin una mostra:


Sjúrðr gongur at stiðjanum,
Høggur allvæl fast,
Hvørki mátti rokka, ei støkka,
So var svørðið hart.

(Sjúrður va a l'enclusa,
colpeja molt durament,
No va poder esquerdar-se ni trencar-se,
l'espasa era molt resistent).

(Publicat a La Vanguardia el 29 d'octubre del 2008. Traduït i amb esmenes)

L'11 de setembre. Voltaire i la capital del dolor

[Narrativa] Voltaire. El setge de Barcelona (Història de Jenni). Edició i traducció d'Antoni-Lluc Ferrer. Edicions Documenta Balear. 105 pàgines. 11 euros.

S'acaben de fer tres-cents anys del Gibraltar britànic i aviat es commemoraran els altres fets d'armes que completen una dramàtica guerra, anomenada de Successió, que va acabar, a sang i foc, a la ciutat de Barcelona, l'11 de setembre de 1714 després d'un cruel setge de més d'any i mig. El record pertorbador d'aquell daltabaix històric no solament es manté amb dolorós batec al llarg de tres segles sinó que condiciona com una ombra, com una maledicció, tota l'herència política de la societat catalana, en sorollós contrast amb l'indiferent oblit de França i d'Espanya, per no esmentar a altres nacions protagonistes d'aquella contesa com la Gran Bretanya i Àustria. La narració de l'heroic setge de Barcelona es converteix així en la descripció dels orígens de la pròpia dissort de la nació catalana, la més desventurada des del punt de vista de la dramatització, la història favorita del nostre imaginari col·lectiu i sentimental. Va ser durant els anys noranta del segle XIX que tots els sectors del catalanisme, conservadors, federalistes i republicans, van escollir la data de l'11 de setembre davant altres possibilitats emblemàtiques com el dia de Corpus (pel Corpus de Sang) o el de Sant Jordi (patró de Catalunya). Es tractava, davant les opcions descartades, d'una data de consens emotiu perquè mancava de connotacions religioses; a més era metafòricament representativa de l'estat de lamentable postració de la pàtria catalana. Així com les nacions lliures assenyalen un dia al calendari com a festa nacional, Catalunya devia, en contrast, mantenir-se dolençosa i digna, commemorar la seva major derrota militar sense, lògicament, cap alegria, posposar el goig en favor de la mística del martiri (màrtirs són denominats els catalans caiguts en aquesta guerra), de la reivindicació romàntica, ultrasentimental, de l'ètnia agenollada fins que pogués assolir la seva irrenunciable emancipació.
La fascinació per l'11 de setembre català és un fet incontrovertible i, en el seu honor, s'han editat no poques monografies històriques i assaigs variats. Per això s'ha pogut afirmar que la llengua catalana, en dramàtica diglòssia, serveix abans que res per parlar sobre Catalunya i després sobre la llengua catalana. Creiem que només els catalans han pres la molèstia d'escriure sobre el nostre país estimat. Antoni-Lluc Ferrer discrepa d'aquesta opinió i, per això, s'ha atrevit a publicar La història de Jenni, un dels principals contes filosòfics de Voltaire, sota el títol inventat d'El setge de Barcelona. Les crítiques no han mancat des de diversos àmbits de la premsa de la nostra ciutat, àmbits espantadissos o simplement contraris al nacionalisme català, tan esbojarrats que arriben, fins i tot a retreure a Rafael Casanova que no tingués la decència de morir a la ronda de Sant Pere. Sí, és cert, el llibre de Voltaire no es diu El setge de Barcelona, però tampoc Kafka va anomenar metamofosi el seu conte sobre Gregor Samsa i no passa res. Les obres literàries poden ser delicades però mai no s'han d'agafar amb paper de fumar, més aviat intentar llegir-les, divulgar-les, conèixer-les. Vendre-les si hi ha sort. Encara que per a això s'hagi d'utilitzar l'habitual marqueting baptista del món del cinema.
¿Quin sentit té per als catalans que l'Histoire de Jenni s'anomeni d'una altra manera? ¿Serveix d'alguna cosa llegir aquest extraordinari conte filosòfic de Voltaire (a més de molt ben traduït per Ferrer) tenint en compte que la primera part està intencionadament localitzada a Barcelona, no durant el famós setge de 1714 sinó durant l'immediatament anterior, el de 1705, quan les tropes de l'arxiduc Carles d'Àustria van assaltar Montjuïc, Jordi de Darmstadt va morir en combat i es va arrabassar la ciutat a Felip V? Sens dubte. I sens dubte Voltaire, l'intel·lectual més important de tot el segle XVIII, és un excepcional, un inestimable testimoni que, avui, ens pot aclarir moltes coses sobre el gran mite català de la guerra de Successió. ¿Per què, l'escriptor ja vell, el 1775, decideix escriure un conte contra l'ateisme i també contra el fanatisme religiós i el situa precisament durant el setge de Barcelona de 1705?
Voltaire tenia una opinió perfectament clara sobre Catalunya com demostra El segle de Lluís XIV (“els catalans, nació bel·licosa i obstinada”; “Catalunya és un dels països més fèrtils de la terra... Catalunya, pot sortir-se'n sense comptar amb l'univers, però els seus veïns no se'n poden sortir sense Catalunya”). Sens dubte la seva tasca com a secretari de l'ambaixador francès a Holanda cap a 1722 el va poder ajudar a formar-se-la. Potser sí que va ser més important la Barcelona de 1705 perquè allà es va produir un esdeveniment: la topada, la convivència entre soldats anglesos, de confessió anglicana i civilitzada actitud, a la manera de John Locke, amb els catalans fanàticament devots i involucionistes, immensament majoritaris tant en el bàndol dels botiflers com en el dels austricistes. Encara que Voltaire admiri els catalans, que corren a l'encalç del “fantasma de la llibertat”, s'irrita davant de l'omnipresència de sacerdots i monjos “com si es tractés d'una guerra de religió”. L'escriptor retrata l'esgarriament col·lectiu de la ment a mans de la santa Inquisició que, tot i que va perdre una mica de protagonisme durant la breu administració catalana (que va somniar poder ser algun dia una república burgesa com Holanda), el cert és que va manipular la desesperació de la Barcelona de 1714, capital del dolor, amb constants processons, nens amb blanc immaculat, infinits rosaris i ciris per tot arreu i l'avinagrada olor de la guerra, de la fam i de la bogeria que tot l'encens cremat no va poder ocultar. Alguns van assegurar que havien vist llums, fins i tot creus de santa Eulàlia. Pocs sants i molts bojos. Voltaire és demolidor davant dels visionaris: “un argument ben dolent; hom no raona així a la Societat Reial de Londres”. No, efectivament, així no és manera de pensar.

(Publicat a La Vanguardia el 8 de setembre del 2004. Traduït i amb esmenes)

"Umbrales" de Madrid

[Narrativa. Francisco Umbral. Hojas de Madrid (Travesía de Madrid. Si hubiéramos sabido que el amor era eso. El Giocondo. Amar en Madrid. La noche que llegué al Café Gijón. Trilogía de Madrid. Madrid, 1940. Madrid, tribu urbana). Pròleg de Miguel García-Posada. Planeta, 2008. 1.520 pàgines. 45 euros.
Carta a mi mujer. Pròleg de Pere Gimferrer. Planeta, 200 pàgines, 22 euros]

Arribo a Madrid, estació Puerta de Atocha, perquè es publica ara un tomarro d'Umbral (Madrid, 1932-2007) amb la majoria dels seus llibres que parlen sobre Madrid, és clar, només els més difícils de trobar perquè tots els seus llibres, tomarros o no, van de Madrid i dels Madriles com també va la Carta a mi mujer, un inèdit recuperat que és un dels millors que li he llegit, líric, on surten moltes coses de la seva relació amb España, la muller, a la Dacha, la seva llar amb gats, piscina i gespa al costat dels salzes, i del seu món a través del llenguatge: “yo soy el dueño de las palabras y sé cuando las palabras son sólo ruido”. D'estimar amb la víscera i sense cursileria, quotidianament; que això és estimar i tota la resta són onanismes. Bueno, a lo que te iba, que vaig arribar a Atocha, i després de veure per la finestreta de l'Au tant d'erm, de páramo, grises alcores y cárdenas roquedas, em trobo que m'han posat una frondosa miniselva tropical sota l'ensostrat de l'estació i que la van refrescant a cop de sifó. Umbral és sumptuós i inesperat como una selva a Atocha.

Llindar primer. Argüelles. Para mis visiones y visitas, que es como ho deia Quevedo, de Travesía de Madrid (1966) vinc aquí. Un barri agradable i polit, continua amb estudiants que s'aixequen a les dotze però sense la humanitat xipollejant dels més pobres. La ficelle ne me manque pas, deia Jules Renard i Umbral fa un tipus d'episodios nacionales d'ara donant protagonisme a la gent que transita, al mogollón en totes les formes i maneres, olors. És l'eufòria que celebra la joventut amb la transgressió. Umbral és el dandi, ya ves, l'escriptor artista i orgullós, el que mira les noies riques que compren les calces a Serrano, és clar, però el seu món és l'altre, el de la gent que es posa dreta després de caure, el buscón, el caradura, o el quiosquer simple i pacífic, la taquillera del Renoir. El jove Umbral és un Oliver Twist a mala llet: “Yo siempre seré aquel niño que mira la fiesta desde lejos y dice: ‘Estos hijos de puta’. Siempre”.

Llindar segon. El Viaducto. No surt a Si hubiéramos sabido que el amor era eso (1969) però mola per parlar d'aquesta novel·la que glossa una història d'amor sense que coneguem pròpiament la història. El Viaducto representa l'avantguarda en la què s'inspira Umbral per a la seva prosa sorprenent i al·lucinada, exaltada de lirisme, de sentiment viril: Ramón, Cansinos, Corpus Barga, el Viaducto dels il·lustrats que volen salvar el desnivell del barranc del carrer Segovia. L'amor o la metàfora dels desnivells. És un com un drac racionalista adormit en meitat de Madrid, del que es tiren els suïcides, enamorats o no. I pel qual s'enfilen els homes-mosca als que Umbral anomena “suïcides inversos”.

Llindar tercer. Pasadizo de San Ginés. El món de la nit canalla i escandalosa protagonitza El Giocondo (1975), una novel·la asfixiant en la qual un jove de gran bellesa es debat entre l'amor d'una dona i d'un home. El Giocondo és el trofeu sexual i sentimental que molts volen col·locar a les seves vitrines. Avui el passadís, proper a Sol, no conserva la seva antiga mala reputació.

Llindar quart. Iglesia de la Paloma. Aquí, en l'epicentre de manolos, macos, chulapos i del xotis, també hi ha la pila on van batejar al mismísimo Larra, sant patró de modernitats i periodismes i també a l'Umbral. Amar en Madrid (1972) és la primera gran recopilació del seu articulisme enlluernador. La transgressió torna a ser doble, el sexe i les emocions com a bandera vital. Atrevir-se a viure i a ser un mateix, coño.

Llindar cinquè. Café Gijón. Aquí menjo paella i llegeixo La noche en que llegué al Café Gijón (1977). Les parets color mel, els velluts vermells, la llum verda que ve del passeig del Prado. En aquests miralls s'ha reflectit bona part de la mitologia literària espanyola, Aleixandre, Ruano, Cela, Gerardo Diego. I les meretrius de Chicote.

Llindar sisè. Puente de los Franceses. Vermellós. Com la Font del Gat a Barcelona és un nom líric que ho representa tot i no res. Trilogia de Madrid (1984) és l'Umbral més arravatat i fort, que comença amb l'evocació d'aquest pont ferroviari, estratègic en la batalla de Madrid. Avui veig la gran ciutat desbordar-se en totes direccions. “Madrid, que como ciudad apenas es nada, ha sido mucho en la literatura. Madrid no existe, sino que es una creación de los escritores.” Com diu Umbral al llibre “yo soy el que lo tengo visto todo”. Exageració que és entusiasme, oyes?

Llindar setè. La Cibeles. El Banco de Espanya, Casa de América, Cuartel General del Ejército i Alcaldía de Madrid. Madrid, 1940 (1993) són les hipotètiques memòries d'un jove feixista tot just acabada la guerra. És el contrast entre el nacionalisme espanyol benintencionat i regeneracionista i la podridura del franquisme. Umbral, àcrata, va practicar el progressisme de dretes que fou l'origen de la seva mala premsa.

Llindar vuitè. La Gran Via. El fil mitològic de Madrid, la font de Neptuno, Cibeles, i ja a la Gran Via, les cariàtides de l'Instituto Cervantes, l'Atenea negra del Círculo de Bellas Artes davant del teatre Apolo, la Victòria alada de l'edifici Metrópolis que substitueix el Zeus i Ganímedes avui a la Castellana. Tots i tot passa per la Gran Via. Veig una botiga Loewe (Umbral va posar aquest nom a una de les seves gates) entre el carrer Víctor Hugo i Chicote. Madrid, tribu urbana (1999) és una altra d'aquestes grans síntesis entre vida i cultura, entre la passió i la malenconia, entre el gust per la gent i el desig que et deixin en pau. Veig un xaval amb pírcing que llegeix el mateix tomarro que jo esperant el bus de Vallecas. Madrid a través d'Umbral. O sea.

(Publicat a La Vanguardia el 22 d'octubre del 2008. Traduït i amb esmenes)

resplendor grecoromana

[Assaig. Luis Antonio de Villena. Biblioteca de clásicos para uso de modernos. Diccionario personal sobre griegos y latinos. Editorial Gredos, 2008. 282 pàgines. 22 euros]

Luis Antonio de Villena (Madrid, 1951) pertany a aquest grup d'autors espanyols -al costat de Cela, Umbral o Fernando Fernán Gómez- que es donen aires d'enorme independència personal. Una arrogància que els ha dut fins i tot a certa incomprensió pública: al progressisme de dretes, a una homenia excessiva i sempre agressiva -cadascú en la seva modalitat individual, en els seus gustos, vés- i, fins i tot, a una celebritat certament antipàtica i aspra. Villena és escriptor homosexual d'ulleres i samarretes pop, amb idees tan personals i originals com és robusta la seva formació cultural i la seva capacitat de pensar, que va des de la profunditat acadèmica fins a la frivolitat ximpleta. El seu diccionari sobre la literatura grega i llatina és, des d'aquesta perspectiva, un saludable exercici personal que ens fa entendre el que li agrada i el perquè dels textos de Grècia i Roma, tot elaborant una convincent apologia de les lletres clàssiques, una seductora, poderosa, invitació a la lectura.
Villena és aquí en la seva salsa, fins i tot més que en la biografia de Wilde o en el seu llibre sobre Caravaggio. Les pàgines es poblen, naturalment, de mossos brillants acabats de sortir del bany sota el sol de l'estiu - "Vinc del riu: tot / ho duc lluent" (Anacreont)-, de restitucions biogràfiques sense edulcorants i d'una obstinada defensa del gust pels nois que, en això no hi ha mitges veritats, agermana Sòcrates amb Plató, Alexandre el Gran, Virgili o Sòfocles. El millor de tot, tanmateix, és com Villena pren partit pels pagans en contra dels cristians. Naturalment, no per conviccions religioses sinó morals. El món antic anterior a la conversió al cristianisme sembla molt més vivible, sensat i fascinador i, per tant, la religió de Jesús i no els bàrbars, amb el seu dogma i la seva intransigència, esdevenen els responsables de la ruïna de Roma i Grècia, de l'acabament de més de mil anys d'una cultura mediterrània que és gènesi de tota cultura i de tota modernitat.
Es troba a faltar alguna veu (Aristòtil i Horaci no tenen perdó si hi ha temps per parlar de Melèagre de Gàdara o de Nonnos de Panòpolis). M'ha emocionat el relat de sant Paulí de Nola, estudiant a Barcelona, cartejant-se amb el seu mestre Ausoni. I he gaudit com un boig amb la narració dedicada a aquests faldillers anomenats Ovidi i Catul, el cantor de Lesbia i del seu amor "no només tempestuós, sinó novament maleït, ja que no deixa de saber-se impossible". Un llibre excel·lent.

(Publicat a La Vanguardia el 25 de febrer del 2009. Traduït i amb esmenes)

Déu salvi les reines

[Biografia. Lytton Strachey.
La reina Victoria. Traducció de Sílvia Pons Pradilla. Lumen, 2008. 400 pàgines. 22,90 euros.
Isabel y Essex. Traducció de Rafael Calleja. BackList, 256 pàgines, 20 euros]

Potser serà veritat que Europa és el centre del món per la indòmita i decisiva rellevància de les dones que té. O que els anglosaxons són la primera societat del món perquè Anglaterra es va formar i es va engrandir especialment a l'ombra de dues grans reines, Elisabet i Victòria. Sí, podríem citar amb èmfasi les espanyoles Isabel la Catòlica o Isabel II; també podem recordar Cristina de Suècia, Caterina de Rússia o les monarques holandeses, però ser reina regnant sobretot sembla una cosa molt anglesa com ens fan veure des de l'emperadriu sense corona Indira Gandhi, Thatcher, o fins i tot Freddie Mercury. Sense oblidar, clar, Lytton Strachey (1880-1932) el gran mestre del retrat, l'escriptor que va convertir la biografia en un exercici de gran exigència literària i de ferma anàlisi crítica, en una experiència útil per al lector, sobretot des d'un punt de vista humà i moral. De la vida humana, de la naturalesa humana ha de tractar, sens dubte, un gènere que es denomina biogràfic, més enllà de l'acumulació enciclopèdica de dades. No és necessari conèixer tots els detalls i tafaneries (als que Strachey era, tanmateix, tan sensible) en la vida d'un personatge, només el que és significatiu, les anècdotes que donen sentit a una vida, fan el fet. Una biografia no pot ser tampoc l'exaltació d'una personalitat perquè l'hagiografia mai no és creïble.
Irònic, irreverent, àcid, maliciós, descarat, tafaner, mordaç, implacable, i sobretot partidari acèrrim del common sense, Strachey sempre sembla convincent quan fa elogis perquè tampoc no estalvia crítiques contundents. Turmentat per la seva pròpia identitat, escèptic davant de la bona societat que s'havia rabejat ni més ni menys que amb Wilde, Strachey segueix en la cosa literària el virtuosisme de Sainte-Beuve i en la vital les aleshores noves investigacions de Freud (el seu germà, el psicoanalista James Strachey en va ser el traductor i principal introductor a la Gran Bretanya). Després de la fama i l'èxit aconseguits amb Victorians eminents (1918) van aparèixer La reina Victòria (1921) i Elisabet i Essex (1928) dues biografies en les que mira de comprendre i de comprendre's, de buscar-se a si mateix, al darrere dels homes i de les circumstàncies històriques que van envoltar les dues grans reines, dones atrapades per un destí reservat als homes. Probablement, Strachey és (al costat de Stephan Zweig) un dels grans biògrafs de la història perquè la seva curiositat és la d'un home atrapat per un destí. I per la por de viure aquest destí.
Victòria es deia, de fet, Alexandrina i no estava previst que arribés a ser reina d'Anglaterra. A Strachey, fill de l'activa sufragista Jane M. Grant, li xoca que la que va arribar a ser la dona més poderosa de tots els temps, contemplés, al final del seu regnat, els primers avenços del feminisme d'una manera tan negativa. Victòria és la reina inesperada, la noia romàntica que té poc de victoriana (una idea que va desenvolupar més tard Simon Schama) i que galanteja amb els seus primers ministres, fins al punt que van arribar a anomenar-la "senyora Melbourne" quan Melbourne va ser cap de govern, però que s'enamora de veritat, fins a la veneració, del seu cosí Albert (del qual no vol, ai, enamorar-se). En quedar vídua el 1861 s'adona que està sola i que potser la solitud sigui el destí de qualsevol ésser humà, fins i tot si s'és reina d'Anglaterra. I s'evadeix, acumulant de manera malaltisa objectes de tot tipus i reduint la seva presència política al mínim. Aquest és el seu gran encert històric. No haver comès cap error i haver estat molt conscient de les seves limitacions.
Quelcom de semblant es pot dir de la reina Elisabet, que no té cap qualitat heroica i que la història del seu regnat "perdura com a lliçó ingent per a melodramaturgs de la governança" segons Strachey. Les seves qualitats són precisament les que no són pròpies de l'heroi: "dissimulació, flexibilitat acomodatícia, indecisió, morositat dilatòria, parsimònia". Elisabet s'assembla ben poc a Victòria però hi ha dos elements bàsics que permeten comparar-les: la profunda solitud i el vincle entre el poder i el sexe. A Elisabet, a qui agraden molt els homes, sembla tenir pànic al coit i l'eludeix durant tota la seva vida, encara que això suposi quedar-se sense hereu, debilitar-se com a monarca i l'extinció de la seva dinastia. Sí, a Elisabet li agrada molt el comte d'Essex, i a ell li agrada molt el poder, la seva eròtica. Essex s'agenolla als seus peus però conspira per enderrocar-la. ¿No són els problemes de llibertat, de poder, en definitiva, sempre i per a tots els éssers humans els grans obstacles per a l'amor i el sexe?
Els llibres de Strachey són una lliçó de vida.

(Publicat a La Vanguardia el 12 de novembre del 2008. Traduït i amb esmenes)

Per comprendre l' "Ilíada"

[Clàssic. Jaume Pòrtulas. Introducció a l'Ilíada. Homer, entre l'història i la llegenda. Fundació Bernat Metge. Editorial Alpha, 2008. 577 pàgines. 36 i 42 euros]

Si en els temps benemèrits en què Francesc Cambó va fundar la Bernat Metge el gran repte va ser europeïtzar i il·lustrar culturalment la Catalunya renascuda a través de les traduccions dels clàssics grecs i llatins, avui els camins són d'altres però els principis continuen essent els mateixos. El catalanisme no té ni dignitat ni futur aïllat en allò ètnic i abstrús, en el bàrbar, sinó en l'aprofundiment del civilitzat, en el clàssic, en la cultura, que és en el que Catalunya és i pot continuar essent algú en el context internacional. El futur només pot abordar-se amb plena consciència del passat que no és només el de la nació medieval catalana, també hi ha el concurs de l'àmbit mediterrani, el territori de la cultura grega i de la seva successora romana, imperial i després cristiana. Llegir els clàssics del món antic és un dels camins encara vàlids del catalanisme del segle passat però avui han canviat les formes. En aquest sentit, s'ha d'assenyalar que la Bernat Metge ha obrat una altra petita i significativa revolució cultural. Publica per primera vegada en la seva història un volum que no és una traducció sinó un estudi, de fet és un pròleg a l'esperadísima traducció de l'Ilíada de Montserrat Ros -després del fiasco de la de Manuel Balasch i del seu nebot que fa temps vaig denunciar-.
Per aquest motiu el nom de l'autor no figura a la portada del llibre. Humilment, aquest gran hel·lenista i sapientísim filòleg que és Jaume Pòrtulas, ha aconseguit escriure succintament tot el que hem de saber d'Homer i l'Ilíada, de les últimes investigacions i de les tradicionals i ja conegudes dels especialistes i, a més, s'ha conformat amb el paper de prologuista, de mer introductor al meravellós text que ens parla dels extraordinaris herois de la guerra de Troia.
Pòrtulas ha emulat Carles Riba en la tenacitat i el seu treball no és menys important ni transcendental que el del traductor de l'Odissea al català. Avui, bé o malament, tenim la major part, l'essencial, dels clàssics grecs i romans traduïts a la nostra llengua, aquesta feina ja està pràcticament enllestida, fins i tot podem disposar d'aquestes traduccions als quioscs i els reptes a començaments del segle XXI són ben d'altres.
Perque ¿quin servei ens pot fer tenir rigorosament i elegantment traduïts Èsquil, Plató o Píndar si no entenem gairebé res del que ens diuen, si no fem l'esforç d'aprendre i de valorar el món fascinador que amagen les seves pàgines? Per comprendre va ser un títol i un lema de Riba. El nou repte, en la nostra cultura com en les altres d'Occident, després de les bones edicions de textos és explicar els clàssics de manera contemporània, que esdevinguin útils, necessaris per anar endavant. O els vinculem amb el nostre món o només seran polsoses figures de guix.
¿Va existir realment Homer? ¿Va descobrir Heinrich Schliemann l'autèntica ciutat de Troia? ¿Per què Riba va traduir dues vegades l'Odissea i no va traduir l'Ilíada? ¿Què hi veia Plató en el vincle entre Aquil·les i Patrocle? ¿Quina importància cultural tenen les llegendes sobre Homer? Aquestes qüestions com tantes d'altres, tradicionals en l'estudi de l'Ilíada trobarà aquí el lector, explicades amb encert i sense complicacions innecessàries.
Però què moderna se'ns desvetlla aquesta aproximació quan veiem en un lloc assenyalat que se'ns parla del conflicte d'Aquil·les, cada vegada més semblant al d'Ulisses en la seva complexitat humana; a l'heroi dels peus lleugers subvertint a través del llenguatge la cosmovisió heroica de la guerra. Amb la llengua cerimoniosa de l'epopeia, construïda per exaltar l'heroisme, Aquil·les convoca "el fantasma de la ruïna d'aquest mateix heroisme, de la seva subversió." Em va agradar molt, malgrat alguns clamorosos errors històrics, l'adaptació cinematogràfica que va encarnar Brad Pitt. Però Pòrtulas m'ha explicat millor que ningú per què m'agrada tant aquesta història d'heroisme, valentia, amor i orgull. Tot és poc per poder anar rere aquest escriptor o escriptors que encara avui anomenem Homer. Mestre de la veritat completa, constructor de la literatura més bella, cantor de la glòria dels semidéus.


(Publicat a La Vanguardia el 18 de febrer del 2009. Traduït i amb esmenes)

Mortal i rosa

[Poesia. Oriol Izquierdo. Moments feliços. Edicions 62, 2008. 93 pàgines. 15 euros]

Ningú no ens va dir que fos fàcil. Però tampoc no ens van dir que arribaria a ser tan difícil. Des de fa anys, (m'ho diu Julià Guillamon quan anem a menjar) vivim en el món de la creació literària un període de tristesa i de desil·lusió que potser sigui racionalment injustificable, però almenys, ho és tant com l'optimisme creatiu i la ximpleria postieié dels setenta. I els desgraciats escriuen tant o més que els feliços. Els feliços pot ben bé ser que no escriguin gens i que se'n vagin a passejar. És com si les societats fossin persones i passessin cíclicament de l'optimisme al pessimisme i viceversa. Jo dic que no, però posem-hi que sí. Oriol Izquierdo (Barcelona, 1963) ens fa pensar què és el que ens passa amb la felicitat, ja des del títol. Recorda la poesia trista i brutal, irònica i sensata d'Andrés Estellés, allò de "no podia faltar el vi damunt la taula" i tal. Poesia negligée, que deia Jules Renard, que privilegia el sentit, que concep la poesia com a condensació del pensament i que identifica l'essencial, el que ens és prou. Exercici d'intel·ligència que no cedeix a cap inèrcia, ni a la mètrica tan sols, ni a l'escriure bonic. Només capteniment. Fort.
Izquierdo, a partir d'un drama personal, construeix un refugi de sentit. No s'explica aquí perquè ningú no n'ha de fer res. No és l'anècdota sinó la pregunta: ¿per a què podria servir-nos un dolor insuportable i encabronat, si és inevitable i res ni ningú no el pot suprimir?

"resisteix resisteix quan llampegui
l'esbarzer cremarà resisteix
i després sortiràs de les cendres."

No hi ha desesperació ni efectes lacrimògens ni s'exhibeixen cadires de rodes a la manera de Lluís Llach. Se'ns parla d'argila, de pans i de pedres, del desert, de la temptació de mirar enrere com la muller de Lot, que no té ni nom la pobra, i de com tota la tramoia bíblica, de sobte, assoleix un maleït protagonisme. De com la tragèdia sempre és domèstica i es torna quotidiana, de com intentaries l'impossible, fins i tot un troc: alguns anys de la teva vida a canvi de... El record és abric per al futur. Hi ha pocs llibres tan nobles que descriguin la felicitat al costat de la mort, de les roses amb espines, de l'agredolç, de la comicitat de la nostra desgràcia. Que ens parlin de la complexitat. Un llibre bo, bell i savi. Excel·lent.

(Publicat a La Vanguardia el 5 de novembre de 2008. Traduït i amb esmenes)