José Manuel Lara, el lladre d'escriptors

[Crònica] Aquest Sant Jordi, Isabel Martí, de la minúscula editorial La Campana, ha derrotat per segon any consecutiu els grans imperis de l’edició, els Planeta —i de Agostini—, Bertelsmann-Random House-Mondadori, Santillana, Anaya, rba i Grupo z només amb bons llibres, entusiasme i determinació. Mentre que hi ha escriptors que juguen a ser grans senyors i queden retratats en un dels salons nobles del Cercle del Liceu, també n’hi ha que s’estimen més tocar de peus a terra i fer d’escriptors: quedar-se a casa escrivint o fer un volt per la Fageda d’En Jordà i deixar la fatxenderia per a toreros, guàrdies civils i d’altres tipus humans procedents de la grandiloqüent herència espanyola d’El Lazarillo, El Buscón i de Luces de Bohemia. Un dia, fa anys, Quim Monzó va explicar-me que havia visitat el senyor Lara, el vell, en el seu despatx perquè li volia fer una oferta. Es veu que mentre parlaven l’escriptor va notar, de sobte, un lleu esmalt metàl·lic en la mirada de l’editor que no parava d’enraonar. Com més enraonava més se’l mirava i més clara i refulgent apareixia la imatge d’una grossa moneda d’or en les ninetes dels ulls de l’empresari. Es veu que aquella visió aurífera, probablement diabòlica, va dissuadir Monzó d’anar-se’n a can Planeta. I penso que alguna cosa de semblant li devia passar a Jaume Vallcorba quan, el dia que havia acordat d’anar a signar la venda de Quaderns Crema a una altra editorial, simplement no s’hi va presentar i ho va deixar córrer.

Llegeix-ne més »

Valors refugi. Recomanacions per a Sant Jordi. Qualitat i quantitat

Algunes propostes per a Sant Jordi. Paper amb valor de bona moneda. Vint títols per triar i remenar

1. Albert Sánchez Piñol. Victus. La Campana. La fascinant novel·la d'una Barcelona resistent a l'invasor. La lluita de l'astúcia contra la força.

Llegeix-ne més »

Jordi de Sant Jordi, el foc del carboncle

[Crònica] Els textos medievals catalans s’entenen amb dificultat i són endimoniadament difícils de traduir. No recomano cap edició popular d’aquest gran poeta català de tots els temps, moro, lleig i encantador com ningú. No hi ha res per al comú de la gent lectora deixat de les edicions de Martí de Riquer i d’Aniello Fratta, filològiques i especialitzades. Potser la versió castellana de José María Micó és la que s’hauria de llegir si no fes ben estrany de llegir Jordi de Sant Jordi en espanyol per entendre Jordi de Sant Jordi: això no ho feia ni el marquès de Santillana. I no em parleu gens de l’edició de Carles Duarte perquè avui fa un sol primaveral i quines ganes de dir que és la pitjor de totes amb molta diferència, indigent, cursi com ella sola, altament digna de bufetada. A sota de la meva versió de Just lo front port vostra bella semblança, hi poso un enllaç amb el text original reconstruït segons Riquer al Rialc. Bon Sant Jordi. 

Llegeix-ne més »

El partit dels 123.000 euros i la resta

[Crònica] El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, parla a la ràdio abans d’ahir i fa veure que està sorprès i dolgut. Sorprès perquè hi ha gent, com ara Jordi Puntí, Joan de Sagarra o Bernat Dedéu, que no entén que s’hagin de pagar 123.000 euros ―iva inclòs―a Xavier Bru de Sala per fer de comissari de l’Any Espriu. I dolgut perquè, com tots els genis, se sent incomprès per aquells que només es fixen en el miserable calé i no en la política cultural d’alta volada amb què obsequia, generós i humanitari, el conjunt de la societat catalana. El seu esperit benèfic no té límits. També deixa entendre a l’entrevista que li fan a la ràdio que, si pagant ell de la seva butxaca els 123.000 euros es resolgués la polèmica, s’hi avindria, servicial com és. Sí, ho ha dit, però això no té importància. Quan Ferran Mascarell parla, de seguida notem que no parla ben bé català. De fet, parla en tecnòcrata, una forma particular d’idiotisme lingüístic que retalla i disminueix la llengua de tothom ―a base d’estereotips i de formes semànticament buides― fins a convertir-la en un monyó. En la subllengua de Mascarell les paraules prenen un altre sentit del que ofereix el diccionari. Volen dir precisament una cosa i la seva contrària. Són paraules exactament inexactes, sempre acompanyades d’una corrua de matisos que les neutralitza i col·lapsa en el territori de l’abstracció. Mascarell afina cada cop més el seu personatge, una aconseguida barreja entre director comercial de gran superfície, xarlatà de fira i tirador de cartes.

Llegeix-ne més »

Enric Casasses: “Espriu és el poeta de la Catalunya morta”

[Entrevista] Com que l'Enric Casasses treu un nou llibre i un disc amb alguns dels seus poemes aprofitem l'avinentesa per parlar de literatura, de la seva i la dels altres. De Dalí, de Carner, de Vinyoli. I també d'Espriu. Ens acullen i ens graven a la seu de Vilaweb. 

Llegeix-ne més »

Salvador Dalí, la follia de ser el que ets

[Crònica] Com més temps passa, millor escriu Salvador Dalí. I com més contemplem les seves teles, millor les imita, descarada, la delirant geologia del Cap de Creus. Ambdós fenòmens els explica Malebranche ja que segons ell veiem el món amb els ulls de l’ànima. Uns ulls que ja han après a descobrir la tragèdia amagada en l’Àngelus de Millet, a reconèixer la centralitat còsmica de l’estació de Perpinyà, la transcendència antiromàntica del mètode paranoico-crític o a mesurar les relacions entre pares i fills amb el mite terrible de Guillem Tell  —el conte Les llibertats helvètiques de Monzó, per exemple, n’és una bona mostra—. Vet aquí algunes qüestions inquietants com les antenes d’un bigoti.

Llegeix-ne més »

La Bíblia segons alguns

[Ressenya] Bíblia. Il·lustracions de Perico Pastor. Edicions Proa. Barcelona, 2011.  2.544 pàgines.

Almenys jo, mai no havia fet una ressenya d’una faixa publicitària d’aquestes que acompanyen un llibre en lloc de parlar pròpiament del llibre. Avui ho faré perquè el llibre s’ho val i va sol des de fa temps. És la Bíblia. Avui en una bonica i cuidada edició il·lustrada per Perico Pastor i en la versió tradicional catalana de can Claret i de la Societat Bíblica. Res a veure, per tant, amb la magnífica i modernitzadora versió dels Evangelis que va publicar en aquesta mateixa editorial Joan Francesc Mira, benefactor i savi. Es veu que el text canònic és el que és i tan li fa el que hagi pogut fer Mira.

Llegeix-ne més »

Salvador Espriu, el monstre

         [Crònica] Salvador Espriu és un monstre. Ho dic en el sentit llatí de prodigi, d’ésser admirable que ha de ser mostrat, que té consciència de la seva naturalesa singular i que, per aquest motiu, malda per exhibir-se. És un monstre també en el sentit més lat i popular del terme perquè construeix una literatura de gran erudició i profunditat intel·lectual, una obra tan extraordinària, superlativa, que no pot evitar de deformar-se i d’horroritzar. Espriu és el més important escriptor del manierisme català i, en aquest sentit, un escriptor postmodern. Un escriptor atrapat per la por de l’error i de l’estupidesa humana, ferit, sempre en transició i sempre pertorbat, desconfiat i sense cap esperança ni seguretat en res. Hieràtic i solemne, sovint pretensiós. Desconfia de la vida i dels beneficis de viure i es refugia en la literatura entesa com a sofisticació, ironia, transvestiment, enigmes de tota mena, codis secrets, cites erudites, al·lusions, picades d’ull i sobreentesos damunt de sobreentesos, indiferent al lector. Des d’aquesta perspectiva la seva obra gira al voltant de l’experiència de la mort perquè no pot abocar-se a la vida; la seva experiència és profundament mental i envescada en el territori de l’especulació íntima, solitària, masturbatòria. Una obra que parla tant de la mort acaba parlant, per contrast i sense que això hagi estat volgut, del sexe més violent. No perquè ho digui Freud sinó perquè ho assegura l’antiga llegenda de Tristany. Per tot això, precisament, és un extraordinari poeta místic i un fals poeta popular o civil. Si recordem que un dels escriptors fonamentals per a Espriu és Goethe podem entendre tota la seva obra com un drama fàustic, una recerca desesperada del coneixement a canvi de la condemnació de l’ànima. Una tràgica ganyota de vanitat.

Llegeix-ne més »

El mil·lenni va començar a Centelles

[Crònica] Dia 30 de desembre de 2000.

Centelles, divendres, set de la tarda del 30 de desembre del 2000. Amb el fred ha arribat la festa del Pi de Centelles. En aquesta vila d’Osona s’espera que sigui Nadal una altra vegada, però alhora ben diferent. A la plaça Major veig vàries persones fan cua per comprar, per acumular provisions. A la cansaladeria Ca la Maria, una de les més antigues d’aquí despatxen sense parar, sense entretenir-se gens. Demà, ben aviat, al bell mig del bosc, molts veïns esmorzaran pa i botifarra a la brasa i cal tenir amb què. Les cares són de fred, però diferents les de les àvies divertides, les dels homes que surten de la feina, les dels joves amb bambes blanques, brutes i humides. Mentre s’omple la botiga i l’acumulació humana escalfa l’ambient, un noi mal afaitat i malcarat entra dins la botiga. Duu una arma. Pel cap baix metre i mig de trabuc de fusta i metall brillants. No és ni un trabucaire, ni un pistoler. És un galejador, un dels 45o, entre homes i dones que demà dissabte faran de Centelles la vila més sorollosa de Catalunya, sense descomptar Barcelona. Galegen la Mare de Déu de Santa Coloma en honor de la qual es fa la festa. Pels carrers es veuen tot d’armes, moltes, senyores amb el carret d’anar a comprar amb el mosquetó a sobre, botiguers panxuts amb l’arma, nens que no fan ni mig trabuc d’alçada portant-ne un amb els pares a la reraguarda.

Llegeix-ne més »

Carner o l'emoció per la independència. Salut a la Pàtria!

L'emocionada veu del poeta per la Catalunya independent
(http://www.goear.com/listen/af010a8/el-dia-revolt-josep-carner)

[Salut a la Pàtria, en saba de segles crescuda;
Salut a la Pàtria, no encara nascuda
com l’hem somiada sos fills]

EL DIA REVOLT
Josep Carner

Fes batre de nou el cor que s’enuja;
per cel, terra i mar emporta’t en folla escomesa la vida planyent,
oh dia revolt de sol i de pluja,
¡oh dia esquinçat de sol i de pluja i de vent!

Llegeix-ne més »

El nom de Garriga, Francesc Garriga

[Crònica] A Francesc Garriga, sobretot, cal veure’l ben sofregit en el seu suc, irat i movent les mans, els ulls blaus desorbitats, despentinats els cabells blancs de druida, la llengua com un fuet als seus vuitanta anys un dia qualsevol quan et troba a la porta d’un restaurant.

         -Collons, Galves, diu mentre s’ensuma la roba que porta, collons, ¿saps que em sembla que ja faig olor de mort?

Llegeix-ne més »

Rànquing de desembre de 2012. Qualitat i quantitat

 Rànquing de desembre de 2012. Els llibres més venuts de qualitat

1. Albert Sánchez Piñol. Victus. La Campana.

2. Ken Follett. L’hivern del món. Traducció de Mireia Alegre i altres. Rosa dels Vents.

3. Toni Sala. Provisionalitat. Empúries.

4. Yukio Mishima. La escuela de la carne. Traducció de Carlos Rubio. Alianza.

5. Javier Cercas. Las leyes de la frontera. Mondadori.

6. Manel Ollé (tr.). Pedra i pinzell. Antologia de la poesia xinesa clàssica. Editorial Alpha.

7. Biel Mesquida. Llefre de tu. Club Editor.

8. Georges Simenon. El gos groc. Traducció de Lluís Maria Todó. Quaderns Crema.

9. Josep Pla. El quadern gris. Destino.

10. Joan Sales. Incerta glòria. Club Editor.

11. Paul Auster i J. M. Coetzee. Ara i aquí. Cartes 2008-2011. Traducció d’Albert Nolla i Dolors Udina. Edicions 62.

12. Tomàs Garcés. Obra completa. Galaxia Gutenberg.

Llegeix-ne més »

La vergonyosa crítica de Guillamon

[Crònica] Precisament perquè he defensat amb entusiasme i convicció, des de sempre (aquí), la feina de Julià Guillamon com a crític literari i com a escriptor —la crítica no és sinó un gènere entre molts d’altres— que goso ara encarar-m’hi, només en honor a la veritat. Perquè callar davant de l’abús, l’arbitrarietat i la manipulació podria semblar connivència i perquè, al capdavall, sant Joan Evangelista ens té dit que la veritat ens farà lliures i, molt més ençà, Jacques Lacan ens promet que la paraula cura. En la ressenya del passat dimecres, Julià Guillamon no hauria d’haver desqualificat personalment l’escriptor Toni Sala amb el pretext d’analitzar els dos llibres que acaba de publicar. No pot dir que l’escriptor “s’autodeclara autor d’obres mestres” senzillament perquè no és veritat, ni tampoc ho és que Sala reveli “un neguit de ser reconegut i apreciat una mica malaltís”. No és veritat, entre d’altres coses, perquè vaig ser jo qui va afirmar que la narració El cotxe —ara publicada en paper dins el volum Provisionalitat— és una “petita obra mestra” fent servir el meu dret a l’opinió. No cal dir que puc anar errat. Però, encara que Empúries hagi citat aquest meu comentari —en el full promocional que distribueix en ocasió del llançament del llibre— jo mai no he participat en les campanyes publicitàries de cap editorial, i menys encara amb el grup 62 amb qui, públicament i contundent, acostumo a discrepar-hi. No participo del joc d’interessos econòmics al voltant del món del llibre a diferència de Julià Guillamon, el qual, després de disset anys de crític titular a La Vanguardia pot presumir de moltes i admirables virtuts però, certament, no pas d’aquesta.

Llegeix-ne més »

Una novel·la sobre la degeneració

[Ressenya] Ada Castells. Pura sang. Premi Sant Joan Unnim 2012. Edicions 62, Barcelona, 2012. 285 pàgines.

         Segons la nota editorial de contracoberta aquesta nova novel·la guardonada amb els 35.000 eurons del darrer premi Sant Joan explica la història d’una dona que troba “el terror d’una família que amaga un secret.” Seria fantàstic que fos veritat i que la passió per descobrir aquest enigma et fes empassar-te totes aquestes pàgines corprès d’emoció i de felicitat. Però no. ¿I què us pensàveu? Lasciate ogni speranza o voi che entrate. La pell del llibre, l’estil que sempre delata, és dissuasori, més que elemental, previsible, avorrit, mandrós, industrial Taiwan, en el que la condició femenina de la protagonista-narradora esdevé l’excusa perfecta per exhibir els pitjors tòpics i prejudicis en contra de les dones. I en contra de la literatura. Si l’autor fos un senyor mereixeria presó perpètua: sensibleria, superficialitat, inestabilitat emocional, cursileria, gregarisme, vanitat i materialisme. Amb unes bones cuixes, això sí. I ganes de pintar, de figurar. Tot molt grandiloqüent i existencialista. Perquè Sílvia Reixard, la prota, no és una pintora. És una “gran” pintora. I la història no és un drama sinó una tragèdia majúscula amb pobres nens innocents i bufons, amb adults travats i perversos que els volen, ui, xuclar la sang. Tot plegat amb molta incontinència lacrimal. Una mena d’alzamorisme light barrejat amb llavinisme extrafort a la vella manera de les novel·les roses de Folch i Torres. No hi ha ni construcció de personatges, ni d’ambients. No hi ha evocació ni anàlisi, ni trama ni emoció, ni somni ni realisme. Ni cap ni peus. ¿Ridícul? No arriba ni a això.

Llegeix-ne més »

Heretaràs la terra

[Ressenya] Albert Sánchez Piñol. Victus. Barcelona 1714. La Campana. Barcelona, 2012. 605 pàgines.

         Vet aquí, de nou, l’entusiasme permanent de l’aventura. És un vell instint el que ens encamina a aquestes històries d’audàcies i perills, d’esforços i de valor, de peripècies i sorpreses sense fi; narracions on ens esperen tot d’ulls badats pel neguit i enlluernats pel sol viu del migdia, amb cavalcades frenètiques que es perden en l’horitzó més ample, amb l’esquitx traïdor del mar poderós, el resplendor de les fogueres que estripen la nit, els colzes arrossegant-se pel fang en un pas secret. Relats que dibuixen una altra vida perfectament possible, lluny de la resignació i del conformisme, de les prevencions de les pors quotidianes. Una vida, en definitiva, que valgui la pena de ser viscuda. Més intensa i diversa perquè no es confon amb les emocions puerils ni amb les febleses melodramàtiques. La vida de la que ens parla l’aventura està feta del bo i millor que caracteritza exaltadament el gènere humà. Són la dignitat i la determinació que no s’esborren davant del perill, l’energia física, l’astúcia i l’enginy que no s’estalvien davant del repte, la lleialtat que ens uneix als amics i a la paraula donada, la protecció del feble, la curiositat que sempre crema i es meravella davant del prodigi i l’horror. Els llibres d’aventures ens asseguren que el lliure albir i l’individualisme no només són possibles sinó imprescindibles per viure amb plenitud. Que viure és moure’s sense descans, espavilar-se sempre, anar més enllà d’un mateix. Res a veure, per tant, amb moltes de les novel·les convencionals d’avui, saturades de flaqueses humanes, de personatges inadaptats, de conflictes existencials, sexuals, monetaris i melindrosos. A Victus. Barcelona 1714 hi batega potent i clar l’esperit de les millors novel·les d’aventures. Però és molt més que tot això. S’hi planteja un joc endimoniat, apassionant.

Llegeix-ne més »

Un taller al Poble Nou

[Ressenya] Ada Castells. Tota la vida. Empúries, Barcelona, 2005. 191 pàgines.

                

                ¿Quina literatura pot enorgullir-se com la nostra de publicar tantes novel·les d’idees? ¿Tants tractats d’aristocràtica ambició? Tantes narracions d’altíssima cultura? Tota la vida, la nova novel·la d’Ada Castells està escrita precisament des d’aquesta actitud de superioritat intel·lectual, des de l’altura del sublim. Tots els elements, per exemple, amb els que es compara la narradora són elevats i altament significatius com Simone de Beauvoir, una madona del Renaixement o una gitana de Nonell. Per aquest motiu zenital i intencionat, Castells ha triat narrar la biografia d’un dels pintors més exclusius i enigmàtics, Caspar David Friedrich, mentre també se’ns explica l’agitada vida de Sílvia, la biògrafa que, des de l’actualitat, va desgranant els valors programàtics de l’excel·lència i els projecta fins a principis del segle XIX. Ja en la pàgina 33 veiem a un insatisfet Friedrich pintant en un port i regalant els seus esbossos a uns nens que no sabran valorar-los car, infaustament, “les pertinences inútils no s’han fet per als pobres”. Al lector sensible li serà difícil no vessar-se en aquest passatge.

Llegeix-ne més »

Rànquing d'octubre de 2012. Qualitat i quantitat

1. Albert Sánchez Piñol. Victus. La Campana.

2. Salman Rushdie. Joseph Anton. Traducción de Carlos Milla. Mondadori.

3. Teju Cole. Ciutat oberta. Traducció de Xavier Pàmies. Quaderns Crema.

4. Luis Goytisolo. El lago de las pupilas. Siruela.

5. Javier Cercas. Las leyes de la frontera. Mondadori.

6. Ken Follet. L’hivern del món. Traducció de M. Alegre i altres. Rosa dels Vents.

7. Kenzaburo Oe. Una qüestió personal. Traducció d’Albert Nolla. Edicions de 1984.

8. Philip Roth. La marca de l’home. Traducció de Xavier Pàmies. La Magrana.

9. Michel Houllebecq. Poesía. Traducción de Altair Díez y Abel H. Pozuelo. Anagrama

10. Haruki Murakami. Balla, balla, balla. Traducció de Núria Parés i Alexandre Gombau. Empúries.

11.Fernando Savater. Ética de urgencia. Ariel.

12. Pedro Olalla. Historia menor de Grecia. Acantilado.

Fet per Jordi Galves i Anna Fornieles

Llegeix-ne més »

El boicot de Planeta

      

[Crònica] L’imperi de Planeta, l’imperi dels Lara, s’ha construït i conservat fins avui gràcies a la propietat elàstica. Gràcies a la capacitat per a la deformació reversible —i a la necessitat— el ballarí de revista José Manuel Lara Hernández va esdevenir successivament capità de la Legió durant la Guerra Civil, mestre, empresari, editor i aristòcrata. Va flexibilitzar fins a tal punt la seva anatomia que es va adaptar per igual als despatxos de l’amiguisme franquista i als territoris inhòspits de l’edició barcelonina on s’arraulien, vençuts i ganuts, tot de rojos i separatistes. La concòrdia nacional va començar, de fet, en aquell àmbit: els uns hi posaven els diners, els altres el talent i, com en el cas de la medusa, es feia de més i de menys. Per això un comunista tan conspicu como Manuel Vázquez Montalbán parlava tan bé de Lara. O, per això, els Lara parlaven tan bé d’un indesitjable social com Terenci Moix. La capacitat de ser pràctics, plàstics i mal·leables ha anat continuant impertorbable fins als nostres dies, com tothom pot constatar cada 6 de gener durant la proclamació dels premis Pla i Nadal a l’antic Ritz de Barcelona, davant de tot de polítics i escriptors. L’elasticitat i l’ambigüitat són completes. ¿Com entendre, si no, que el nom de Josep Pla faci de teloner d’Eugenio Nadal, ínfim escriptor, i tothom ho trobi tan natural? Als salons del gran hotel es veuen deambular tot d’escriptors catalans, fins i tot independentistes , fent tot de balls, fins i tot bons zapateaos, a major glòria dels Lara —Jordi Llavina, Hèctor López Bofill, Sebastià Alzamora, Eva Piquer, Gaspar Hernàndez—, seguint el mestre Pere Gimferrer. Tan il·lustrat com és pronuncia “Seis (6) Barral” enlloc de “Seix Barral” perquè l’espanyol fa més cosmopolita. Enlloc de Barcelona es menja tan malament com en aquell banquet però puc testimoniar que Baltasar Porcel, any rere any, s’empassava impertorbable aquell ranxo com un califa acostumat als millors dàtils.

Llegeix-ne més »

El genocidi que s'esvaeix

Dies d'Armènia (I)

[Viatges] Erevan, 21 de juliol de 2012. Per volar fins aquí hem hagut de fer escala a Viena de vàries hores que, de seguida, s’han fet curtes i molt diferents de les d’ara. Si el Caucas, d’alguna manera, recorda els Alps, aquesta ciutat és ella mateixa. Des del modern aeroport internacional d’Erevan fins al centre d’aquesta mil·lenària localitat, capital de l’Armènia supervivent, s’ha de passar pel davant d’un enorme edifici protegit, de pedra clara, vidres tintats i antenes de telecomunicacions. Té una bandera. “L’ambaixada dels Estats Units”, proclama el taxista, satisfet de tanta exhibició de poder. A mesura que t’endinses en aquest remot país, ni el palau de Govern, ni el Parlament, ni la catedral d’Etxmiadzín –seu del cap de l’Església apostòlica armènia–, ni els edificis administratius d’època soviètica, ni les casernes, ni tan sols el radiant casal del conyac Ararat, enfilat dalt d’un pujol i propietat del grup francès Pernod Ricard, res no fa un efecte tan sensacional com la legació nordamericana. Avui l’antiga República Socialista Soviètica d’Armènia, ara simplement República d’Armènia, en companyia de la provisional república germana de l’Alt Karabakh, segueix el duel entre Obama i Romney a la recerca de seguretat. No n’hi ha prou que l’exèrcit rus continuï protegint els soldats armenis a la llarga i barrada frontera amb Turquia, en els difícils límits amb l’Azerbaidjan i l’Iran.

Llegeix-ne més »

Mascarell, bandera roja... i galda

[Crònica] Brillant i presumit, solemne com un purpurat, el conseller Ferran Mascarell ho fia tot a l’estilisme més vistós, al domini de les formes sumptuoses. És per això que els mitjans audiovisuals, sempre necessitats de brillantina, l’adoren amb passió. Tant és que abans fos políticament dels uns i ara sigui dels altres, tant és que el seu pas per l’empresa privada hagi deixat amnèsia, tant li fa que la seva trajectòria com a regidor de Cultura a l’Ajuntament de Barcelona, director de l’Institut de Cultura i alt responsable del delirant Fòrum de les Cultures no concordi gaire amb la seva nova fe independentista. Tant és que avui vulgui alletar amb premis literaris els escriptors catalans en llengua espanyola. Mascarell és tan benèfic, educat i cordial! Els cabells els té de plata i els ulls ben blaus; la seva bona imatge esbandeix qualsevol ombra de crítica. Ben mirat, si ho considerem detingudament, a la manera de Sam Abrams, tothom té dret a deixar enrere el passat i a renovar-se, a adherir-se a les tendències polítiques emergents —en diuen “evolucionar”—. Fet i fet, qualsevol activitat política —qualsevol activitat humana— sempre és i serà discutible, perfectible i, per tant, molt difícil d’avaluar. Oimés ara, en aquests temps d’estretors econòmiques, quan es fa més complicat que mai criticar equànimement el màxim repartidor de subvencions i premis. Mentre vagi proveint amb diners públics el personal, és gairebé impossible saber si el gran proveïdor ho fa bé o malament. Fa de molt mal dir.

Llegeix-ne més »

Javier Cercas: "Qui creu que té la veritat o és un imbècil o un fanàtic"

[Entrevista] Converso amb Javier Cercas el divendres 27 d’abril, a Olot, durant les jornades dedicades a la literatura de no ficció i organitzades per la biblioteca Marià Vayreda i l’Institut de Cultura d’Olot.

Llegeix-ne més »

La veritat de les tenebres

[Ressenya] Albert Sánchez Piñol. Tretze tristos tràngols. La Campana, 2008. 167 pàgines.

               Desconcertant, sorprenent, prodigiós, excepcional. Amb Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) han petat els límits de la clausura metafísica en què la prosa catalana contemporània vivia reduïda; en permanent contradicció entre allò que és i allò que hauria de ser per mirar-se al mirall i que es reconegués. No és estrany. Ja deia Jacques Derrida que, al capdavall, la metafísica és un sistema de defensa exemplar contra l’amenaça que profereix l’escriptura. I ja que l’escriptura sempre és un joc especular, el valent i subversiu autor de La pell freda i de Pandora al Congo creu que, amb el seu nou llibre Tres tristos tràngols, cal vindicar la literatura –per tant, també la catalana— com a rastre o petjada que ens parla de la veritat de l’ésser humà. I que, parlant, constata l’enorme complexitat de la naturalesa de l’home, i —el que és encara més important—, ofereix una sortida plausible al laberint del dubte que és l’existència. He dit veritat. En contrast amb els relativismes moderns que neguen l’ètica i la moral i que només creuen en l’ús del llenguatge com a estratègia espúria, com a pretext per emmascarar tota mena d’impostures i d’excessos, vet aquí un escriptor que creu com sant Joan que la veritat ens farà lliures. Hi ha qui ha esmentat Tres tristes tigres de Cabrera Infante per explicar el títol d’aquest llibre. Ric per sota el nas.

Llegeix-ne més »

Colonialisme Abrams

[Ressenya] D. Sam Abrams. Odes a Barcelona, 1840-2011. Ajuntament de Barcelona, Direcció de Serveis editorials, 2011.

         Com si fos un malson, en aquests moments de feblesa de Catalunya, minoritzada per l’agressivitat exterior i afeblida per la indolència local, tot s’hi val per demostrar que la nostra és una cultura de segona categoria. O de tercera. Folklòrica i residual, només aprofita per a la gastronomia, la recreació turística i la poesia. El president Suárez, consensual, ja admetia que es poguessin fer quatre expressions líriques en la llengua de Tarradellas però mai la docència de coses serioses com ara la física nuclear. Passats els anys som allà mateix. Mentre les grans llengües internacionals produeixen i exporten obres d’assaig i de reflexió científica i humanística —gènere predilecte d’avui—, a Catalunya l’assaig de categoria és sempre d’importació i mai surt a fora. Cap llibre d’assaig català és traduït ni venut a fora. Faré que no sé d’Eduard Punset.

Llegeix-ne més »

El retrat de Lolita

[Ressenya] Lolita, llum de les nostres vides, foc entranyable. Pecat nostre, llibre maleït, pregunta de l’ànima ara i aquí. Lo-li-ta. És pronunciar aquest nom, espetegar la llengua contra les dents, i que tot esclati amb inesperada violència, l’estupor de molts, de la majoria, fins i tot de nosaltres mateixos, contradictoris i balbuços davant l’extraordinària felicitat que sempre produeixen els llibres de Nabòkov i davant de l’obert rebuig dels qui encara es neguen a llegir-lo i comprendre. Lolita. Ens precipitem, inquiets, sobre aquest llibre com el que és en realitat, el més sumptuós regal de la literatura del segle XX, la creació majúscula de l’escriptor majúscul, de Vladímir Nabòkov —1899-1977, pronunciï’s, facin el favor, amb accent en la primera ‘o’. I si és possible la ‘o’ com una lleu ‘oa’—, sense desconfiança. No hi ha perquè. El seu fill Dimitri va respondre obertament en Retorn a l’habitació del meu pare (1995), a les acusacions d’immoralitat: “No hi ha res inadequat en els llibres del meu pare. Cada frase que escrivia era poesia i no hi ha res de brut en la poesia”. És al davant de les dificultats quan Nabòkov guanya.

Llegeix-ne més »