Rànquing Sant Jordi 2014. El millor d'entre el més venut

Recomanacions per a Sant Jordi 2014. Qualitat d'entre el que es quantifica


1. Jonas Jonasson. L'analfabeta que va salvar un país
La Campana






2. Enric Casasses. T'hi sé. Edicions de 1984







3. Rosa Sala-Rose i Plàcid Garcia-Planas. El marqués y la esvástica. Anagrama






4. Toni Sala. Els nois
L'Altra editorial







5. Celestí Barallat. 
Principis de botànica funerària. Editorial Base





6. Manel Ollé. 
Bratislava o Bucarest. Edicions 62.








7. Marc Romera. La nosa
Edicions Proa






8. Frank Schirrmacher. 
Ego. Las trampas del juego capitalista. Editorial Ariel






9. Pedro J. Ramírez. 
La desventura de la libertad. Editorial Planeta.





10. Nathael West. La vida somni de Balso Snell. Editorial Males Herbes.

Llegeix-ne més »

Els genolls pelats de D'Ors



[Crònica] Sí, senyor, Eugeni d’Ors, de tan modern i esteta, va acabar feixista. Però feixista dels d’abans d’Auschwitz, tan aviat partidari de la vaga obrera de la Canadenca com d’aixecar-li el braç a Franco per parar-li després la mà. Encara no s’ha fet el recompte de quants escriptors catalans van aprendre a saludar a la romana però don Eugeni no va ser l’únic. Únic era com a escriptor dels diaris, com a filòsof de multituds, com a mestre de les generacions d’abans i de durant la república. Com a estilista barroc i artificiós fins al deliri, sempre pedant perfecte, vitalista, divertit, inoblidable com un ocell pintat de colors mitològics.
D’Ors ensenya sempre a mirar, a pensar amb profit, sobretot quan hi discrepem. Potser per això la seva millor obra sigui Oceanografia del tedi (1916) una reflexió sobre la supremacia de la intel·ligència sobre l’instint, una lliçó contra els mites de la bohèmia irresponsable i també contra la superstició de la llibertat a tot preu. En aquest llibre aconsegueix escriure sobre el no res, sobre la pura insignificança seguint el model de Flaubert i de Guillem de Peitièu, el primer trobador.
També és sensacional La Ben Plantada, evocació d’una Catalunya idealitzada i alhora vindicació de totes les possibilitats artístiques per a la llengua catalana, com una arma carregada de futur. Del seus pensaments es van bastir algunes de les idees polítiques de la Mancomunitat d’Enric Prat de la Riba i de les seves inquietuds trobem ressò en la majoria dels moviments culturals que travessen el segle XX i arriben fins avui dia. Dels seus comentaris a la premsa, anomenats Glosari neix la primera política cultural catalana, seguint l’exemple de França i en direcció contrària al que projecta Espanya. Exactament el contrari del que passa ara amb l’actual conseller. Si d’Ors va empescar-se el concepte de Noucentisme, el conseller Mascarell va infantar el de Deucentisme. Comparin totes dues paraules. Sospesin-les. És la diferència que hi ha entre l’or i la filfa.
D’Ors s’inventa la glosa com a eina de reflexió i de polèmica i no com una consigna política. Sempre informa els lectors amb entusiasme, amb una gran riquesa d’imatges i de colors, d’idees o d’intuïcions. Serveix per al talent, per a la sorpresa, la sofisticació i la curiositat. Sempre seguint l’estratègia divulgativa de Plató: de l’anècdota a la categoria. De l’exemple a la generalització.
Quan d’Ors parla de sant Tomàs, de Carlyle o de Goethe sempre té present que el seu públic potser no té una gran formació cultural. El seu esforç consisteix en explicar què hi tenen a veure aquests personatges amb les vides quotidianes del comú dels lectors. El seu esforç s’orienta a entusiasmar i ho aconsegueix. Abordarà tota mena de qüestions periodístiques, la sanitat, l’economia, la religió, la pedagogia, la sociologia, el cinema, la música. Quan analitza el panorama cultural europeu sempre és per suscitar que la cultura catalana ha de superar el seu estat de subordinació i arribar a la plenitud. O quan s’inventa un passat clàssic, grecoromà a mida nostra. Ho fa perquè pensa que vincular els catalans amb la resta d’Europa pot servir de guia per a la nostra europeïtzació. Per a don Eugeni és clàssic tot allò que, amb passió, afirma (o s’inventa) que ho és. Per a d’Ors la cultura és sempre una mica de mentida i molt d’imposició.

Pels seus errors sempre serà fàcil bescantar-lo. Un dia li va confessar a mossèn Griera, una altra bèstia negra del col·laboracionisme franquista: “la cabra pels seus pecats porta els genolls pelats”.


Versió radiofònica. Catalunya Informació:
 http://www.catradio.cat/audio/803771/El-canon-Galves
http://www.catradio.cat/audio/803771/El-canon-Galves

Llegeix-ne més »

Deute amb els deu llibres que més m'han influït


[Nota] En resposta a una enquesta sobre els deu llibres que més han marcat el meu itinerari intel·lectual, no tinc més remei que reconèixer el meu deute amb: 

1. Una heredera de Barcelona, de Sergio Vila-Sanjuán.
2. El Troiacord, de Miquel de Palol.
3. Goodbye, España, de Mercedes Salisachs.

4. Suite de Gelida, d’Àlex Susanna.
5. Las anécdotas de don Juan Carlos, de Màrius Carol.

6. Quan érem feliços, de Rafael Nadal.

7. Enciclopedia del crepúsculo i Breviario de la aurora, de Rafael Argullol.
8. La luxúria: Els amants de la Tània, de Pilar Rahola.

9. La negritud, de Luis María Anson.
10. Jo confesso, de Jaume Cabré.


A tots ells, afortunadament encara entre nosaltres, moltes gràcies.

Llegeix-ne més »

La bella i la bèstia. O la història universal del fal·lus


Avui parlaré d’un protagonista de vegades fantàstic, de vegades de terror, ben cinematogràfic, potser monstruós: en tot cas tan conegut dels oients i de les oients que ningú no podrà negar que té importància. Hi ha un llibre que en parla de David M. Friedman i que es va traduir a Península amb el títol Con mentalidad propia. Es, una història del penis. Una història cultural, antropològica, perquè la curiositat humana no té límits i del penis en sabem molt poc quan és un indiscutible factor de civilització. No només perquè pot ser protagonista d’una gran part de l’activitat sexual dels éssers humans, això ja hi ha bibliografia i, sobretot filmografia que ho documenta. Sobretot perquè és una representació, una metonímia, del mascle primer, i de tota la raça humana després, del poder, del plaer, de la fertilitat, de la intimitat i, també, de la sinceritat física. 

Llegeix-ne més »

A mi no em fotreu: "Les roques i el mar, el blau" de Salvador Espriu (el Cànon Galves)



¡Qué peludo eres!, així s'exclama Teseu quan descobreix el Minotaure. La bèstia no respon d'una manera menys estranya, ho fa en egipci antic... Escolteu el primer capítol del Cànon Galves emès a Catalunya Informació: http://is.gd/tjCUJ1. L'Espriu més culte i el més desconfiat davant de la vida.


Llegeix-ne més »

En defensa de Javier Cercas






[Crònica] Vull sortir en defensa de Javier Cercas que, des de fa uns dies, està patint una crítica molt dura per part d’aquells i aquelles que no capeixen prou la diferència d’alguns fets diferencials. Miraré de ser comprensiu i psicopedagògic. Potser perquè sóc fill de Gavà (Baix Llobregat) i la família del meu avi patern era provinent de Múrcia, potser perquè he conegut des de ben petit la frustració i l’amargor ―fins i tot el ressentiment― d’alguns emigrants, potser perquè conec bé la retòrica del xarnego i de l’ofès inadaptat, potser perquè la família de la meva ex muller és una família de militars espanyols que enyoraven l’antic règim, avui em sento en disposició d’explicar mínimament perquè l’eximi escriptor Javier Cercas va dir el que va dir a Democracia y derecho a decidir a El País del passat 13 de setembre. 

Llegeix-ne més »

Riquer per sempre








[Crònica] Ahir va morir Martí de Riquer gairebé amb cent anys però per a mi és com si s’hagués mort amb vint. Jo no crec que ja li tocava. Riquer no s’hauria d’haver mort mai perquè penso com un dels seus besnéts aviciats, egoistes i consentits pel mestre. M’havia acostumat a que fos etern, a que publiqués com un forçat, a que estudiés com si li anés la vida, a que m’ensenyés tot el que jo volia, necessitava, saber o valorar. Que m’indiqués per on havia de clavar la dent a aquest o a aquell llibre. 

Llegeix-ne més »

El mort que estimava Salvador Espriu








[Crònica] Salvador Espriu, ¿poeta de la mort o d'un mort? D'un de molt concret, Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Llegeixo un poema d'amor d'Espriu situat a l'infern i miro d'entendre'l. És aquest:

Paolo

Bon dia. Potser calma
l’aspre vent, i més lentes,
suaus, acompanyades,
vindran les noves hores
d’avui. Intentaríem,
si fos cert, d’esguardar-nos,
a la llum, aquells rostres
envellits per vestigis
del fosc torb: però sempre
els ulls fidels, antigues
veus d’amor que retornen
amb el senzill bon dia.
Ai, engany d’esperances,
llavis damunt de llavis
ja tan closos! Partíem
junts al vespre, ho sabies?,
però no ens concedien
cap repòs. Ara, necis
em pregunten, en veure’m
turmentat, lamentable
ombra de mi, si estimo.
No responc i, per l’ampla
volta del nostre somni
maleït, de seguida
m’allunyo, recordant-me
amb tu, en el vol únic.


Llegeix-ne més »

Moliner, impostura i veritat


[Ressenya] Empar Moliner. La col·laboradora. Columna. Barcelona, 2012.  317 pàgines.


La literatura policial, negra, criminal o simplement misteriosa comparteix objectius amb la literatura enigmàtica, enigmística i esotèrica perquè totes busquen una veritat amagada que sempre acaba sortint a la llum. Un assassinat o un jeroglífic no són sinó formes de l’endevinalla que exigeixen una resposta neta i inequívoca, habitualment racional i positiva, de tal manera que a les darreres pàgines del llibre podrem descobrir, per fi, on és el tresor de Rackham el Roig, quin és el secret del Pare Brown o el de la piràmide. O quina criminal injustícia social es pretenia denunciar a la Collita roja de Dashiell Hammett. Dic això perquè a la novel·la La col·laboradora d’Empar Moliner, publicada el 2012, també es presenta com una investigació i una recerca, en aquest cas històrica, però que no és, en realitat, l’enigma que cou i que fa avançar la narració. La veritat que el llibre vol desemmascarar no és ni nítida ni definida i el que, en canvi, hi llueix amb tota claredat és la mentida, la mentida que passa per veritat. La col·laboradora és un fidel, exactíssim, retrat de la impostura com autèntic medi ambient de la nostra existència humana. Un retrat més fidel que cap dels diaris que surten cada matí i fan veure que viuen esgarrifats per l’imperi polític i social de la mentida.

Llegeix-ne més »

José Manuel Lara, el lladre d'escriptors



[Crònica] Aquest Sant Jordi, Isabel Martí, de la minúscula editorial La Campana, ha derrotat per segon any consecutiu els grans imperis de l’edició, els Planeta —i de Agostini—, Bertelsmann-Random House-Mondadori, Santillana, Anaya, rba i Grupo z només amb bons llibres, entusiasme i determinació. Mentre que hi ha escriptors que juguen a ser grans senyors i queden retratats en un dels salons nobles del Cercle del Liceu, també n’hi ha que s’estimen més tocar de peus a terra i fer d’escriptors: quedar-se a casa escrivint o fer un volt per la Fageda d’En Jordà i deixar la fatxenderia per a toreros, guàrdies civils i d’altres tipus humans procedents de la grandiloqüent herència espanyola d’El Lazarillo, El Buscón i de Luces de Bohemia.

Llegeix-ne més »

Valors refugi. Recomanacions per a Sant Jordi. Qualitat i quantitat

Algunes propostes per a Sant Jordi. Paper amb valor de bona moneda. Vint títols per triar i remenar



1. Albert Sánchez Piñol. Victus. La Campana. La fascinant novel·la d'una Barcelona resistent a l'invasor. La lluita de l'astúcia contra la força.



Llegeix-ne més »

Jordi de Sant Jordi, el foc del carboncle



[Crònica] Els textos medievals catalans s’entenen amb dificultat i són endimoniadament difícils de traduir. No recomano cap edició popular d’aquest gran poeta català de tots els temps, moro, lleig i encantador com ningú. No hi ha res per al comú de la gent lectora deixat de les edicions de Martí de Riquer i d’Aniello Fratta, filològiques i especialitzades. Potser la versió castellana de José María Micó és la que s’hauria de llegir si no fes ben estrany de llegir Jordi de Sant Jordi en espanyol per entendre Jordi de Sant Jordi: això no ho feia ni el marquès de Santillana. I no em parleu gens de l’edició de Carles Duarte perquè avui fa un sol primaveral i quines ganes de dir que és la pitjor de totes amb molta diferència, indigent, cursi com ella sola, altament digna de bufetada. A sota de la meva versió de Just lo front port vostra bella semblança, hi poso un enllaç amb el text original reconstruït segons Riquer al Rialc. Bon Sant Jordi. 

Llegeix-ne més »

El partit dels 123.000 euros i la resta




[Crònica] El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, parla a la ràdio abans d’ahir i fa veure que està sorprès i dolgut. Sorprès perquè hi ha gent, com ara Jordi Puntí, Joan de Sagarra o Bernat Dedéu, que no entén que s’hagin de pagar 123.000 euros ―iva inclòs―a Xavier Bru de Sala per fer de comissari de l’Any Espriu. I dolgut perquè, com tots els genis, se sent incomprès per aquells que només es fixen en el miserable calé i no en la política cultural d’alta volada amb què obsequia, generós i humanitari, el conjunt de la societat catalana. El seu esperit benèfic no té límits. També deixa entendre a l’entrevista que li fan a la ràdio que, si pagant ell de la seva butxaca els 123.000 euros es resolgués la polèmica, s’hi avindria, servicial com és. Sí, ho ha dit, però això no té importància. Quan Ferran Mascarell parla, de seguida notem que no parla ben bé català. De fet, parla en tecnòcrata, una forma particular d’idiotisme lingüístic que retalla i disminueix la llengua de tothom ―a base d’estereotips i de formes semànticament buides― fins a convertir-la en un monyó. En la subllengua de Mascarell les paraules prenen un altre sentit del que ofereix el diccionari. Volen dir precisament una cosa i la seva contrària. Són paraules exactament inexactes, sempre acompanyades d’una corrua de matisos que les neutralitza i col·lapsa en el territori de l’abstracció. Mascarell afina cada cop més el seu personatge, una aconseguida barreja entre director comercial de gran superfície, xarlatà de fira i tirador de cartes.

Llegeix-ne més »

Enric Casasses: “Espriu és el poeta de la Catalunya morta”










[Entrevista] Com que l'Enric Casasses treu un nou llibre i un disc amb alguns dels seus poemes aprofitem l'avinentesa per parlar de literatura, de la seva i la dels altres. De Dalí, de Carner, de Vinyoli. I també d'Espriu. Ens acullen i ens graven a la seu de Vilaweb. 

Llegeix-ne més »

Salvador Dalí, la follia de ser el que ets



[Crònica] Com més temps passa, millor escriu Salvador Dalí. I com més contemplem les seves teles, millor les imita, descarada, la delirant geologia del Cap de Creus. Ambdós fenòmens els explica Malebranche ja que segons ell veiem el món amb els ulls de l’ànima. Uns ulls que ja han après a descobrir la tragèdia amagada en l’Àngelus de Millet, a reconèixer la centralitat còsmica de l’estació de Perpinyà, la transcendència antiromàntica del mètode paranoico-crític o a mesurar les relacions entre pares i fills amb el mite terrible de Guillem Tell  —el conte Les llibertats helvètiques de Monzó, per exemple, n’és una bona mostra—. Vet aquí algunes qüestions inquietants com les antenes d’un bigoti.

Llegeix-ne més »

La Bíblia segons alguns

[Ressenya] Bíblia. Il·lustracions de Perico Pastor. Edicions Proa. Barcelona, 2011.  2.544 pàgines.

Almenys jo, mai no havia fet una ressenya d’una faixa publicitària d’aquestes que acompanyen un llibre en lloc de parlar pròpiament del llibre. Avui ho faré perquè el llibre s’ho val i va sol des de fa temps. És la Bíblia. Avui en una bonica i cuidada edició il·lustrada per Perico Pastor i en la versió tradicional catalana de can Claret i de la Societat Bíblica. Res a veure, per tant, amb la magnífica i modernitzadora versió dels Evangelis que va publicar en aquesta mateixa editorial Joan Francesc Mira, benefactor i savi. Es veu que el text canònic és el que és i tan li fa el que hagi pogut fer Mira.

Llegeix-ne més »

Salvador Espriu, el monstre



         [Crònica] Salvador Espriu és un monstre. Ho dic en el sentit llatí de prodigi, d’ésser admirable que ha de ser mostrat, que té consciència de la seva naturalesa singular i que, per aquest motiu, malda per exhibir-se. És un monstre també en el sentit més lat i popular del terme perquè construeix una literatura de gran erudició i profunditat intel·lectual, una obra tan extraordinària, superlativa, que no pot evitar de deformar-se i dhorroritzar. Espriu és el més important escriptor del manierisme català i, en aquest sentit, un escriptor postmodern. Un escriptor atrapat per la por de l’error i de l’estupidesa humana, ferit, sempre en transició i sempre pertorbat, desconfiat i sense cap esperança ni seguretat en res. Hieràtic i solemne, sovint pretensiós. Desconfia de la vida i dels beneficis de viure i es refugia en la literatura entesa com a sofisticació, ironia, transvestiment, enigmes de tota mena, codis secrets, cites erudites, al·lusions, picades d’ull i sobreentesos damunt de sobreentesos, indiferent al lector. Des d’aquesta perspectiva la seva obra gira al voltant de l’experiència de la mort perquè no pot abocar-se a la vida; la seva experiència és profundament mental i envescada en el territori de l’especulació íntima, solitària, masturbatòria. Una obra que parla tant de la mort acaba parlant, per contrast i sense que això hagi estat volgut, del sexe més violent. No perquè ho digui Freud sinó perquè ho assegura l’antiga llegenda de Tristany. Per tot això, precisament, és un extraordinari poeta místic i un fals poeta popular o civil. Si recordem que un dels escriptors fonamentals per a Espriu és Goethe podem entendre tota la seva obra com un drama fàustic, una recerca desesperada del coneixement a canvi de la condemnació de l’ànima. Una tràgica ganyota de vanitat.

Llegeix-ne més »

El mil·lenni va començar a Centelles




[Crònica] Dia 30 de desembre de 2000.
Centelles, divendres, set de la tarda del 30 de desembre del 2000. Amb el fred ha arribat la festa del Pi de Centelles. En aquesta vila d’Osona s’espera que sigui Nadal una altra vegada, però alhora ben diferent. A la plaça Major veig vàries persones fan cua per comprar, per acumular provisions. A la cansaladeria Ca la Maria, una de les més antigues d’aquí despatxen sense parar, sense entretenir-se gens. Demà, ben aviat, al bell mig del bosc, molts veïns esmorzaran pa i botifarra a la brasa i cal tenir amb què. Les cares són de fred, però diferents les de les àvies divertides, les dels homes que surten de la feina, les dels joves amb bambes blanques, brutes i humides. Mentre s’omple la botiga i l’acumulació humana escalfa l’ambient, un noi mal afaitat i malcarat entra dins la botiga. Duu una arma. Pel cap baix metre i mig de trabuc de fusta i metall brillants. No és ni un trabucaire, ni un pistoler. És un galejador, un dels 45o, entre homes i dones que demà dissabte faran de Centelles la vila més sorollosa de Catalunya, sense descomptar Barcelona. Galegen la Mare de Déu de Santa Coloma en honor de la qual es fa la festa. Pels carrers es veuen tot d’armes, moltes, senyores amb el carret d’anar a comprar amb el mosquetó a sobre, botiguers panxuts amb l’arma, nens que no fan ni mig trabuc d’alçada portant-ne un amb els pares a la reraguarda.

Llegeix-ne més »

Carner o l'emoció per la independència. Salut a la Pàtria!



L'emocionada veu del poeta per la Catalunya independent
(http://www.goear.com/listen/af010a8/el-dia-revolt-josep-carner)

[Salut a la Pàtria, en saba de segles crescuda;

Salut a la Pàtria, no encara nascuda
com l’hem somiada sos fills]



EL DIA REVOLT
Josep Carner

Fes batre de nou el cor que s’enuja;
per cel, terra i mar emporta’t en folla escomesa la vida planyent,
oh dia revolt de sol i de pluja,
¡oh dia esquinçat de sol i de pluja i de vent!

Llegeix-ne més »

El nom de Garriga, Francesc Garriga




[Crònica] A Francesc Garriga, sobretot, cal veure’l ben sofregit en el seu suc, irat i movent les mans, els ulls blaus desorbitats, despentinats els cabells blancs de druida, la llengua com un fuet als seus vuitanta anys un dia qualsevol quan et troba a la porta d’un restaurant.

         -Collons, Galves, diu mentre s’ensuma la roba que porta, collons, ¿saps que em sembla que ja faig olor de mort?

Llegeix-ne més »

Rànquing de desembre de 2012. Qualitat i quantitat

 Rànquing de desembre de 2012. Els llibres més venuts de qualitat





1. Albert Sánchez Piñol. Victus. La Campana.

2. Ken Follett. L’hivern del món. Traducció de Mireia Alegre i altres. Rosa dels Vents.

3. Toni Sala. Provisionalitat. Empúries.

4. Yukio Mishima. La escuela de la carne. Traducció de Carlos Rubio. Alianza.

5. Javier Cercas. Las leyes de la frontera. Mondadori.

6. Manel Ollé (tr.). Pedra i pinzell. Antologia de la poesia xinesa clàssica. Editorial Alpha.

7. Biel Mesquida. Llefre de tu. Club Editor.

8. Georges Simenon. El gos groc. Traducció de Lluís Maria Todó. Quaderns Crema.

9. Josep Pla. El quadern gris. Destino.

10. Joan Sales. Incerta glòria. Club Editor.

11. Paul Auster i J. M. Coetzee. Ara i aquí. Cartes 2008-2011. Traducció d’Albert Nolla i Dolors Udina. Edicions 62.

12. Tomàs Garcés. Obra completa. Galaxia Gutenberg.

Llegeix-ne més »

La vergonyosa crítica de Guillamon



[Crònica] Precisament perquè he defensat amb entusiasme i convicció, des de sempre (aquí), la feina de Julià Guillamon com a crític literari i com a escriptor —la crítica no és sinó un gènere entre molts d’altres— que goso ara encarar-m’hi, només en honor a la veritat. Perquè callar davant de l’abús, l’arbitrarietat i la manipulació podria semblar connivència i perquè, al capdavall, sant Joan Evangelista ens té dit que la veritat ens farà lliures i, molt més ençà, Jacques Lacan ens promet que la paraula cura. En la ressenya del passat dimecres, Julià Guillamon no hauria d’haver desqualificat personalment l’escriptor Toni Sala amb el pretext d’analitzar els dos llibres que acaba de publicar. No pot dir que l’escriptor “s’autodeclara autor d’obres mestres” senzillament perquè no és veritat, ni tampoc ho és que Sala reveli “un neguit de ser reconegut i apreciat una mica malaltís”. No és veritat, entre d’altres coses, perquè vaig ser jo qui va afirmar que la narració El cotxe —ara publicada en paper dins el volum Provisionalitat— és una “petita obra mestra” fent servir el meu dret a l’opinió. No cal dir que puc anar errat. Però, encara que Empúries hagi citat aquest meu comentari —en el full promocional que distribueix en ocasió del llançament del llibre— jo mai no he participat en les campanyes publicitàries de cap editorial, i menys encara amb el grup 62 amb qui, públicament i contundent, acostumo a discrepar-hi. No participo del joc d’interessos econòmics al voltant del món del llibre a diferència de Julià Guillamon, el qual, després de disset anys de crític titular a La Vanguardia pot presumir de moltes i admirables virtuts però, certament, no pas d’aquesta.

Llegeix-ne més »

Una novel·la sobre la degeneració


[Ressenya] Ada Castells. Pura sang. Premi Sant Joan Unnim 2012. Edicions 62, Barcelona, 2012. 285 pàgines.

         Segons la nota editorial de contracoberta aquesta nova novel·la guardonada amb els 35.000 eurons del darrer premi Sant Joan explica la història d’una dona que troba “el terror d’una família que amaga un secret.” Seria fantàstic que fos veritat i que la passió per descobrir aquest enigma et fes empassar-te totes aquestes pàgines corprès d’emoció i de felicitat. Però no. ¿I què us pensàveu? Lasciate ogni speranza o voi che entrate. La pell del llibre, l’estil que sempre delata, és dissuasori, més que elemental, previsible, avorrit, mandrós, industrial Taiwan, en el que la condició femenina de la protagonista-narradora esdevé l’excusa perfecta per exhibir els pitjors tòpics i prejudicis en contra de les dones. I en contra de la literatura. Si l’autor fos un senyor mereixeria presó perpètua: sensibleria, superficialitat, inestabilitat emocional, cursileria, gregarisme, vanitat i materialisme. Amb unes bones cuixes, això sí. I ganes de pintar, de figurar. Tot molt grandiloqüent i existencialista. Perquè Sílvia Reixard, la prota, no és una pintora. És una “gran” pintora. I la història no és un drama sinó una tragèdia majúscula amb pobres nens innocents i bufons, amb adults travats i perversos que els volen, ui, xuclar la sang. Tot plegat amb molta incontinència lacrimal. Una mena d’alzamorisme light barrejat amb llavinisme extrafort a la vella manera de les novel·les roses de Folch i Torres. No hi ha ni construcció de personatges, ni d’ambients. No hi ha evocació ni anàlisi, ni trama ni emoció, ni somni ni realisme. Ni cap ni peus. ¿Ridícul? No arriba ni a això.

Llegeix-ne més »

Heretaràs la terra



[Ressenya] Albert Sánchez Piñol. Victus. Barcelona 1714. La Campana. Barcelona, 2012. 605 pàgines.

         Vet aquí, de nou, l’entusiasme permanent de l’aventura. És un vell instint el que ens encamina a aquestes històries d’audàcies i perills, d’esforços i de valor, de peripècies i sorpreses sense fi; narracions on ens esperen tot d’ulls badats pel neguit i enlluernats pel sol viu del migdia, amb cavalcades frenètiques que es perden en l’horitzó més ample, amb l’esquitx traïdor del mar poderós, el resplendor de les fogueres que estripen la nit, els colzes arrossegant-se pel fang en un pas secret. Relats que dibuixen una altra vida perfectament possible, lluny de la resignació i del conformisme, de les prevencions de les pors quotidianes. Una vida, en definitiva, que valgui la pena de ser viscuda. Més intensa i diversa perquè no es confon amb les emocions puerils ni amb les febleses melodramàtiques. La vida de la que ens parla l’aventura està feta del bo i millor que caracteritza exaltadament el gènere humà. Són la dignitat i la determinació que no s’esborren davant del perill, l’energia física, l’astúcia i l’enginy que no s’estalvien davant del repte, la lleialtat que ens uneix als amics i a la paraula donada, la protecció del feble, la curiositat que sempre crema i es meravella davant del prodigi i l’horror. Els llibres d’aventures ens asseguren que el lliure albir i l’individualisme no només són possibles sinó imprescindibles per viure amb plenitud. Que viure és moure’s sense descans, espavilar-se sempre, anar més enllà d’un mateix. Res a veure, per tant, amb moltes de les novel·les convencionals d’avui, saturades de flaqueses humanes, de personatges inadaptats, de conflictes existencials, sexuals, monetaris i melindrosos. A Victus. Barcelona 1714 hi batega potent i clar l’esperit de les millors novel·les d’aventures. Però és molt més que tot això. S’hi planteja un joc endimoniat, apassionant.

Llegeix-ne més »