[Narrativa]. Jaume Roig. Espill. Edició d’Antònia Carré i pròleg de Lola Badia. Quaderns
Crema. 891 pàgines.
L’Espill de Jaume Roig (¿1402-1478), és un llibre inesperat, complex,
de lectura laberíntica, desmesurat i fastuós com ho són els grans llibres de la
literatura catalana d’aquella època extraordinària, com el Tirant lo Blanc, el
Curial e Güelfa, els poemes d’Ausiàs Marc i els de Joan Roís de Corella,
prodigis que van fer de l’esplendor del gòtic literari el nostre segle d’or.
Sens dubte és un món enlluernador i seductor, atractiu perquè és un model nostre
però, per sobre de moltes i diverses coses, tampoc no és el nostre. ¿Com
apropar-s’hi? Es tracta d’una llarga novel·la en vers, a més de ser una falsa
biografia sentimental de l’autor, l’objectiu de la qual és, en aparença, la
refutació de les dones. Vegem dos exemples. El primer on ens diu sense
dissimular que la intimitat amb la dona, amb la dona d’un, és una mica
repugnant, sobretot si coincideix amb la menstruació:
Molt m’enujava
cascuna nit.
Sovint al llit
se orinava
e fressejava.
D’alre pudia
quan li venia
son ordinari.”
O quan el protagonista és repudiat per l’esposa i es descriu
a ell mateix com el retorn a la identitat masculina i a la llibertat:
Jo, delliurat
e desferrat,
tret d’un gran fang,
romanguí franc (...)
com carceller,
pres me tenia;
ma homenia
puis fon treta
i rescatada,
jo reposí.”
Avui ja són lluny els temps dels llibres salvatges de les
avantguardes europees que, en matèria de costums, mostraven la seva indiferència
tant per la moral burgesa com per la cohesió social —pensem en Le con d’Irène,
en el vandalisme de tants escriptors que escopien “a la closca pelada dels
cretins” i que demanaven de disparar a l’atzar sobre la multitud—. Amb el
mateix respecte que hem afrontat la literatura avantguardista ens hauríem d’apropar
a Roig. Perquè, en realitat, ens trobem davant d’una literatura del libel, de
l’escarni, de l’insult, de l’alleujament de la mala bava i de l’excés. Una
literatura entesa abans que res com una exageració premeditada, com una
conquesta del subjectiu i de la llibertat personal.
De la dificultat de llegir Roig aquí i ara se’n deriva la dificultat
d’editar-lo, traduir-lo i comentar-lo bé. No és impossible. Almenys com ho
hauria d’haver estat per a algú com la professora Antònia Carré que presumeix
davant el lector —utilitzant un lleig castellanisme— que “porta més de vint
anys analitzant i interprentant l’Espill”. Hauria calgut, en tot cas, abandonar
els prejudicis del presentisme —des del present mai no es pot explicar el
passat— o tenir la capacitat de llegir l’Espill
en les seves circumstàncies històriques, o almenys amb la mateixa obertura d’esperit
que ens concedim per a Céline sense més ni més; fixant-nos en les idees del text
i desterrant els paranys ideològics de la correcció política, els de l’arrogància
pretensiosa amb què s’aborda el clàssic. No podem oblidar que la misogínia no
és un valor ni universal ni natural i que, a l’Edat Mitjana, va suscitar un
gran debat que va involucrar el bo i millor de la intel·lectualitat europea,
des de Jean de Meun a Giovanni Boccaccio passant per Christine de Pizan i pel
nostre Bernat Metge. Que com afirma l’exímia feminista Camille Paglia a Les guerres culturals “una de les moltes
mentides dels estudis de la dona és que la història de l’art europeu va ser
escrita per homes blancs i que el feminisme ha reescrit convincentment aquesta
història”. Més enllà de les fardades i dels sermons edificants, res no se’ns
explica en aquesta edició sobre el vell tema literari que ataca les dones. Un
vell tema que té poc a veure amb els autèntics valors de la literatura
masculina sobre les dones. No hi ha cap comentari literari ni cap esforç de
comprensió. Aquesta edició és ni més ni menys que una revenja, una refutació
als arguments de Roig contra les dones —més de cinc-cents anys després!—
seguint l’estil del que Harold Bloom anomena “escola del ressentiment”.
Realment cal tenir una ment molt literal per no sentir la subtil ironia del que
diu Roig contra les dones. Diu una cosa i la seva contrària, hi ha la línia i
també l’interlínia i el lector intel·ligent escollirà sens dubte l’opció que
cal. D’una novel·la —i no una comèdia, com diu Carré en la seva confusió creixent—
ambientada a la València burgesa del segle xv,
amb les seves històries procaces, precedents de la literatura picaresca,
difícilment se’n pot dir sense ingenuïtat que “en el rebuig contundent de l’amor
i de les dones i en l’aposta d’una vida ascètica, és tan exagerada que s’acosta
a l’heretgia”. En efecte, l’exageració hi és, però no ens duu a l’àmbit de l’ortodòxia
religiosa sinó al de la comprensió moral. Jaume Roig exagera, i ho fa perquè ve
d’aquesta antiga tradició que trobem en els poemes misògins de Semònides, o de
la Lisístrata d’Aristòfanes —que és
un elogi de les dones que es converteix, al capdavall, en un atac—. És la
literatura procedent dels trobadors més atrevits, com Guilhem de Peitieu o
Guillem de Berguerdà, de les cançons de taverna i de la literatura dels goliards.
És la literatura que arriba de Chaucer fins a L’amansiment de l’harpia de Shakespeare o, per citar un exemple
contemporani, fins al film Tango (La maté porque era mía) de Patrice
Leconte o Blanc de Kieslowski.
És la descripció de les turbulències des paranys de l’amor, l’entusiasme
obsessiu per ser estimat, que no prové del masclisme sinó de la recíproca
rudesa, de l’excitació sexual dels dos amants i del cru humorisme que és alhora
vulgar i refinat. És la retòrica que lluita i és derrotada per la realitat. És
la hipèrbole de l’amor i la seva misèria. És la superioritat de les dones que s’entreveu
davant l’insult impotent de la misogínia, com bé ho va veure sor Isabel de
Villena. Les animalades que diu Roig contra les dones tenen dues excepcions, la
Verge Maria i la seva pròpia dona. Aquesta edició no ho explica. La traducció
té nombrosos errors —romanç, per
exemple no és llengua romànica ni poll es pot traduir per l’infantil pollet. La introducció parla de medicina
medieval i no de literatura. I el pròleg de Lola Badia és
prescindible.
[Publicat a La Vanguardia l’11 d’abril del 2007. Traduït
i amb esmenes]
.jpg)
