Kirmen Uribe: "No, con el Nobel, los catalanes y los vascos no estamos salvados"

[Entrevista] Kirmen Uribe és l’escriptor basc de moda. Dolç, molt dolç i afectuós per fora i dur com el diamant per dins. En la conversa que tenim l’11 de maig a Olot, brilla, per la seva simplicitat, per la manca d’afectació i d’ampul·lositat cortesana. No és xerraire i s’estima més observar i preguntar. Té aquell remot senyoriu dels bascos en els gestos específics, home de verds i de blaus maresos, de castellà alhora conegut i discordant. És propietari d’un rostre que incita a dur barba, una barba poblada com la de Mario Onaindia però no sé si mai n’ha gastat. Llueix una cara rasurada a la romana, més semblant a la de Bernardo Atxaga, més despullada, més fina però amb els mateixos ulls encesos, vius i freds. El somriure és de criatura. Les paraules que em diu, de savi vell, matusalèmic, són escollides, filles de mil i una experiències. Quan després de l’entrevista hem anat a fer el toc, hem continuat parlant llargament fins a la matinada, com si ens unís una antiga amistat familiar, bascocatalana. Arrelada.

Llegeix-ne més »

El poeta no pot parar

[Ressenya] Assaig. Francesco Petrarca. Carta a la posteritat/ Carta a Boccaccio. Pròleg de Virgil Ani i traducció de Joan Bastardas i Pere J. Quetglas. Text bilingüe llatí-català. Adesiara editorial, 2007. 102 pàgines.

La bona biografia sempre és més o menys falsa en els fets i acceptablement certa en els significats. No només les dels nostres estimats fetitxes literaris contemporanis, que menteixen una vegada de cada dos passos que fan —estic pensant, clar, en el nostre Josep Pla— i que, alhora, ens ofereixen satisfactòria resposta a la nostra set de coneixement autèntic i indubtable. També passa això amb els nostres autors medievals, partidaris d’una manera d’escriure molt menys exhibicionista, molt més mesurada en la cosa personal, molt més indiferent en subjectivismes. Al capdavall és un invent modern i els homes dels temps mitjos estan més interessats en el que ens assemblea com a gènere humà, com a tipus i, en canvi, no gaire en el que ens distingeix i ens allunya dels altres. Dit això també tenim les vides dels trobadors, tan extraordinàries que algunes semblarien fantasies literàries si no sabéssim, gràcies als documents històrics, que són certes, veritat, com les desmesuradament violentes de Guillem d’Aquitània o de Guillem del Berguedà, o l’emotiva de Rimbaut de Vaqueiras. Tenim les falsedats i les veritats de les Confessions de sant Agustí, les de Ramon Llull, les que explica Dant, en la seva nova vida i en el seu viatge a l’altre món i, sens dubte, hi ha les de Petrarca, el poeta que va construir el Cançoner, un model de poesia per a tot Europa només perquè havia vist Laura un 6 d’abril de 1327 a l’església de Santa Clara, a Avinyó. Aquest model va durar segles, pràcticament fins a l’aparició dels romàntics. Ara visites Avinyó i no hi ha res, queda un tros de paret i una finestra en forma d’ametlla en un edifici on fan teatre, tancat. Cap vestigi de la contemplació més famosa de tots els temps, què hi farem. També són de Petrarca altres textos biogràfics sobre la Vida solitària i sobre la seva aventura moral, el Secretum. I hi ha les seves cartes. Avui es publiquen en català dues de les més importants, en una acurada traducció de dos prestigiosos coneixedors del llatí, Joan Bastardas i Pere J. Quetglas. 

Llegeix-ne més »

Guardiola i el poeta Martí i Pol

[Crònica] El 18 de setembre de 2002, a les nou i dos minuts del matí —ho recordo perfectament perquè en aquell moment mirava l’hora al carilló— em va trucar la secretària d'Isidor Cònsul i em va dir que l’editor volia parlar-me immediatament. Vaig pensar que, sens falta, arribaria el moment de passar als crits telefònics. Aquell matí La Vanguardia publicava un article meu, Todo sobre la nada, que se’n fotia del darrer poemari de Miquel Martí i Pol, un dels llibres més dolents que he llegir mai. Formalment feia veure que era un article elogiós, però no calia ser gaire espavilat per adonar-se de la conya, del que amagava tota la xerrameca buida i llagotera. Com sempre que puc hi posava proves, arguments, els meus punts de vista i tal, que tot i que no són probablement els millors, no en sé defensar d’altres. N’hi havia un fart de tanta martingala martinpòlica durant aquells anys, de tantes adhesions infrangibles pro la santificació del poeta malalt, de tan de ridícul petitori a Suècia a la recerca del Nobel redemptor per a la literatura catalana.

Llegeix-ne més »

Per què Günter Grass ataca Israel

[Crònica]     

Dedicat a Plàcid Garcia-Planas

     En un poema en un diari, Günter Grass deia que l’armament atòmic d’Israel amenaça la pau del món. És a dir, que no és el boques, el matat de l’Iran, Mahmud Ahmadinejad sinó Benjamin Netanyahu, el primer ministre jueu qui, efectivament, l’àtom pot fendre i a tots fer-nos prendre (mal). Que el mestre alemany ja no pot més, que no pot, no, que li cal alliberar-se i parlar clar-i-alemany perquè el que ell vol és el pacifisme i que ens ajudem a nosaltres mateixos. Trencar el silenci i dir les paraules prohibides. El mestre alemany és molt mestre i la sap llarga, de fer anar paraules i d’enamorar lectors durant anys i llibres, com quan li llegíem la trilogia de Danzig al so del timbal de llauna o ens firàvem Del diari d’un cargol, El meu segle, Tot pelant la ceba i així, anar seguint. Günter Grass és potser el darrer gran intel·lectual engagé, progre i competent, el mestre de tots els inconformismes i un històric campió contra la intolerància nazi quan aquí el que més sovintegen són les Isabel Clara Simó o els Stéphane Hessel. És així com m’agrada a mi i no en sabria dir res més. Etcètera. Günter Grass, digui el que digui, serà sempre el mestre alemany que va fer-nos adonar en un seu poema dels avantatges d’aquelles seves, fantàstiques, gallines de vent, que gairebé no ocupen lloc, penjades dels corrents d’aire, que no fan malbé les cadires, que no rebutgen la pell dura dels somnis...

Llegeix-ne més »

Energia Casasses

Casasses elabora una extraordinària faula sobre el poder de la poesia

[Poesia. Enric Casasses. Bes nagana [Без нагана]. Amb una il·lustració i fotografies de l’autor. Edicions de 1984, 190 pàgines, Barcelona, 2011]

[Ressenya] El que Enric Casasses aporta és energia. Energia fosforescent que il·lumina i tot ho atansa, les dones adormides i els poetes que declamen, el mos de la poma que sap, l’àmbar del caramel i la fel fosca, el viu i el que era viu, la matèria i l’antimatèria, a la que també podem dir-li emoció. Casasses riu boig de content quan desentranya el misteri de la felicitat perduda, és a dir, que el llenguatge ho és tot, que ho pot tot i que som i que vivim perquè en el ventre del món ressona el seu galop, perquè el foc escalfa i crepita poderós en la caverna de l’eloqüència. Les paraules d’aquest llibre no estan gastades ni s’equivoquen com en la poesia dels concursos, repetició somnàmbula dels llocs comuns de sempre. Aquestes són les paraules de la sorpresa i de la festa del viure, rudes i delicades, entremaliades i seques, com si el català comencés de nou, com si mai res no hagués estat ni dit ni escrit, com si fos possible tornar a començar perquè, com assegura la ciència, l’energia es transforma i mai no es destrueix, el foc s’apaga i torna a brotar d’entre la cendra. El món continua, tot viu per sempre mentre perduri la capacitat de seducció i de deixar-se seduir. O el que és el mateix, la capacitat per a l’amor. A Bes nagara, Casasses es revela com un poderós poeta del coneixement, únic, despert i científic, com un Lucreci més nou, amb jeans i cabellera electrificada, que ha passat de ser un atribut punk per esdevenir, amb el temps, la testa d’un vell profeta que rep vida i s’alimenta de les amors del cel. Al poema Què busca la poesia s’hi diu:

Llegeix-ne més »

Subirana, pa i peix

Jaume Subirana, Xè premi Gabriel Ferrater

[Poesia]. Jaume Subirana. Una pedra sura. Desè premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater. Edicions 62, 55 pàgines, Barcelona, 2011.

[Ressenya] Subirana no escriu seguit i perxò els seus llibres són fets i refets amb el temps detingut, amb la respiració serena que imposa l’ombra d’un dubte i l’escaldament d’un gat potejant entre misteris. Cada vegada més, els seus són libres pensats des de l’íntima desconfiança i des de la més gran lentitud, tot just abans de repensar-se —els dos dits fent creu amb la boca—, de vegades poeta congelat, perplex sempre, ja està entès, amb sentit del pudor i del ridícul, que són la mateixa cosa, deixant les ditades de la dificultat pertot, i en un català, precisament perxò, entenedor i entenimentat. Com que Subirana dubta i es descreu cada cop més, els seus llibres s’entenen millor i millor es deixen entendre de mica en mica, això sí, mostrant pla l’entusiasme de l’esforç, el dibuix ordenat del sembrat, amb línies ben dretes i ben dispostes, exactes, realistes, sòbries, deturades en un temps magistralment serè. D’això en diuen cultura.

Llegeix-ne més »

Arnaut Daniel, l'home que llaura

Arnaut Daniel, primeríssim de la nostra tradició

[Poesia] Arnaut Daniel. Poesies. Edició de Martí de Riquer. Acantilado. Barcelona, 2004. 248 pàgines.

[Ressenya] ¿Un poeta que Joan Brossa admirés sense peròs? Arnaut Daniel (cap a 1150-?). ¿I que alhora enlluernés Ezra Pound? Arnaut Daniel. ¿Un poeta que, sense ser ni grec ni llatí, entusiasmés el tebi Petrarca? ¿Algú que Paul Verlaine imités però sense haver-ho llegit mai? Arnaut Daniel. ¿Que fascinés fins a tal extrem Dant que sigui un dels primers protagonistes de la Divina comèdia? Arnaut, Arnaut Daniel, joglar a sou en els temps del rei Ricard Cor de Lleó, trobador orgullós de la seva habilitat amb les paraules, amb les idees, amb els ritmes, màxim exponent de la sumptuositat i el luxe expressiu, renovador de significats arcans, i alhora amic d’estranys, vells mots, i també d’expressions noves i corrents, de la poesia actual, d’exuberant, inesgotable, inventiva. Li devem la sextina, la composició mètrica més difícil mai no creada, potser la més bonica manera d’escriure poesia, la més obsessiva i més laberíntica, commovedora perquè s’assembla a l’escriptura mateixa, a la lectura mateixa. A la vida mateixa.

Llegeix-ne més »

El rei pescador

[Poesia] Jaume Subirana. Rapala. Edicions 62, 2007, 57 pàgines.

A simple vista, la rapala sembla una broma —diu Jaume Subirana (Barcelona, 1963)—; que no serveixi per a gaire res aquesta anxova pintada “com una figureta de pessebre”, aquest reclam groller en forma de peix fins que la llancem al riu. Es mostra aleshores com un dels millors hams per a la pesca en aigües tranquil·les, capaç d’enganyar fins i tot les truites més suspicaces. També sembla una broma aquesta Rapala, una fotesa, potser un altre grapat de pesats poemes de l’experiència. Un home que pesca en el riu i intueix els peixos d’entre el color del llot, que contempla el paisatge, que descriu la remor entre les canyes, el del rodet que rebobina la llinya, la llum canviant de l’alba i del capvespre. A penes no res. El lector aviat s’adona, però, de quina pesca es tracta a través de la més ferma, més estoica, retòrica de la senzillesa i de la modèstia. Veurà com Subirana sap capbussar-se en unes profundes aigües de la literatura, la que estableix equivalències entre l’art de la pesca i el de la ficció, amb el descobriment dels grans secrets que, segons l’opinió de Marius Schneider, són els continguts interiors que ascendeixen a la superfície, és a dir, la saviesa, aquests tresors difícils d’obtenir i dels quals ens en parlen les llegendes. 

Llegeix-ne més »

L'aventura de J.V. Foix

Vint-i-cinc anys de la mort de J.V. Foix. Recuperem la ressenya L’aventura de Foix. 

La nova edició de les Obres completes del poeta permet abocar-se a un dels llegats més sorprenents del segle XX.

[J.V. Foix. Obra poètica en vers i en prosa. Obres completes de J.V. Foix, 1. Edició de Jordi Cornudella. Edicions 62. Barcelona, 2000. 848 pàgines]

L’autor: J. V. Foix (Sarrià, 1893-1987) és amb Josep Carner i Carles Riba un dels poetes autènticament grans de la poesia catalana del segle xx. El seu nom s’escriu així, només amb les inicials, tal i com ell volia, com un pseudònim. És un escriptor comparable amb Fernando Pessoa, Ezra Pound o Jorge Luis Borges.

L’obra: Es reuneix en un únic volum tota l’obra lírica en vers i en prosa de Foix. La seva obra dilueix les fronteres entre gèneres, estètiques i modes, del medieval a l’avantguardista, de l’oníric al material. El seu gran tema són els enigmes de la identitat humana i tota la seva poesia és un colossal dietari.

Llegeix-ne més »

Decàleg per llegir Foix

         Perquè a vostè no li passi com al censor franquista, el qual, davant de Les irreals omegues de Foix, va haver d’admetre que no havia entès res de res —tot i que es pensava que sabia bé el català—, vet aquí un decàleg d’ajuda.

1. Foix escriu premeditadament de manera fosca. No és que vostè no ho entengui. És que, moltes vegades, el poeta ha fet tot el possible per amagar-ne el sentit.

2. Prengui-s’ho amb calma, relaxi’s i passi-s’ho bé. Són com uns mots encreuats, un joc de paraules, gaudeixi’n. Si se les aprèn totes, el català viurà fort i opulent mentre vostè visqui.

3. No és veritat que Foix escrigui en català medieval. Totes les paraules que fa servir són al diccionari Fabra. Tanmateix, els verbs els conjuga a la manera dels mallorquins. “Cerc llum en el son”, per exemple, vol dir “cerco”, és clar.

Llegeix-ne més »

Foix, textos atònits

Vint-i-cinc anys de la mort de J.V. Foix. Ressenyes recuperades

[Poesia. J.V. Foix, Telegrames. Edició de Ramon Salvo Torres. Edicions 62, 2005, 96 pàgines. 12 euros.]

Els llibres de J.V. Foix (1893-1987) són fills de la sorpresa, i aquest encara ho és més, inopinat com sembla. Telegrames és un dels llibres anunciats, projectats, i després perduts, com Els meridians de Fòcius o el Llibre dels fets naturals, un altre projecte extraviat que mai no va arribar a ser en vida del poeta i que avui arriba a nosaltres no se sap si com a forma de provocació lectora o com a risc editorial. Passem per alt el pròleg indigent i l’edició més que discutible que avui se’ns ofereix. Dediquem tota l’atenció a Foix, a aquests textos que parlen de l’esglai i d’una exaltada manera de celebrar el món, de la seva experiència extremada que conforma la perspectiva de la identitat de l’ésser humà, una identitat pertorbada i fràgil, esquinçada en els teixits interiors com a ferida oberta o amputació desoladora, que ens intimida. Davant de l’arrogància de les conviccions, davant la protecció aparent de qualsevol mena d’idea —i, en especial, davant la calmosa idea d’una personalitat fixa per a cadascú— hi ha el derrotat, dolorós testimoni de l’experiència de totes i cada una de les nostres frustracions i complexos. I tant. Però també és veritat que, davant l’amarga herència del romanticisme ombrívol, malenconiós i dolençós hi ha la ferotge possibilitat del viure extrem, de l’art extrem, embriagador, de l’exacerbació intensíssima de l’intel·lecte i dels sentits. Hi ha també l’esgarrifosa experiència que s’aventura completament en la llibertat personal, en l’ambició del completament nou i desconegut, fins a l’esgotament total. Fins a “caure als trenta-tres com Alexandre” com resa un dels seus coneguts versos.

Llegeix-ne més »

El llibràs de Casasses

[Poesia. Enric Casasses. Uh. Amb il·lustracions de Stella Hagemann. Associació Cultural Container, 330 pàgines, Aiguafreda, 1997 i reedició a Pagès Editors, 340 pàgines, Lleida, 2007.]

Quan no es vulgui parlar dels millors llibres de l’any o de la temporada, dels més recents, sinó dels que es continuen venent i llegint dos o tres anys després, fins i tot cinc o deu anys, contra el resol de la indiferència; quan es vulgui parlar de llibres que mai no s’obliden i que sempre queden quan els altres se n’han anat i han passat les modes, hi serà Uh d’Enric Casasses. Quedarà perquè és un llibre feliç i despreocupat, encara que sigui difícil d’entendre. És la narració del viatge amb metro que fa Casasses en un microsegon, el moment en què rememora un instant de la infantesa perduda i enjogassada, quan cantava Baixant de la font del gat i que li omple 9.072 versos, un dels poemes més llargs de la història de la literatura catalana —crec que és el segon, després del Poema de Montserrat de Sagarra—.

Llegeix-ne més »

Foix. Poesia sense innocència

Com llegir Foix


[J.V. Foix. Escenificació de cinc poemes. Obra poètica, IX. Quaderns Crema, Barcelona, 1993]

A J.V. Foix se’l desconeix perquè és modern i difícil. Fa por. Agafem un text que diríem menor, Escenificació de cinc poemes però, en realitat, suposa una rica experiència literària, un treball d’investigació poètica que recerca formes noves i resplendents. La poesia és per a Foix “un instrument immediat d’investigació”, per això treballa obstinadament el poema en prosa seguint el mestratge de Baudelaire contra la gairebé general indiferència de la poesia catalana, ultrapassant els límits de les normes retòriques, dins de la més estricta tradició romàntica, simbolista i de l’avantguarda. Amb el poeta Foix no hi ha fronteres entre els gèneres clàssics. Les distàncies entre poesia i prosa s’escurcen, no només entre si, també en un suggerent joc a tres amb l’element que ens faltava: el teatre. Som-hi.


Un teatre que no és teatre
Escenificació de cinc poemes no és teatre de la mateixa manera que Gertrudis és poesia, si hem de parlar com parlen els llibres de retòrica. No hi ha definició de caràcters, ni acció, ni situacions escèniques que ens permetin parlar pròpiament de teatre. Tampoc no és una forma parateatral, com el teatre sintètic de Sánchez-Juan —Lirodrama, La patum, No el conec— o com ara un diàleg neoplatònic, com ho són, per entendre’ns, Eupalinos o l’arquitecte de Paul Valéry o El banquer anarquista de Fernando Pessoa, contemporanis i coincidents amb Foix en tantes coses. Aquest text del poeta de Sarrià s’acosta més a algun dels poemes dialogats de García Lorca. Aparentment no és altra cosa que una mera amplificació dramatitzada de cinc proses poètiques —“poemes” els anomena Foix sense embuts— provinents de L'Estrella d’En Perris, que augmenta i estén amb més detall, en una mena de variació formal.


És una variació dramàtica que no hauria de sorprendre’ns; el món del teatre no és gens estrany a Foix. Transgredeix els gèneres, adopta recursos tant de la prosa com dels textos dramàtics. Arreu dels seus escrits apareixen objectes teatrals com ara postissos, caretes, tramoies i decorats que, per una banda, indiquen la naturalesa enganyosa de la realitat aparent, i per altra banda, es converteixen en un món de referències que permet parlar de la naturalesa fictícia de la literatura. Gabriel Ferrater ja havia notat la gran importància del diàleg en l’escriptura de Foix. Enfrontant diversos personatges que no són sinó desdoblaments del mateix poeta, s’allarga sobre el problema de la identitat de l’individu modern, un dels seus temes preferits. Poques obres líriques tenen tants personatges, principals, secundaris o figurants com la seva. Podem dir que tots són Foix i que, alhora, cap d’ells no ho és, ni tan sols els personatges del narrador o el poeta.


A Escenificació de cinc poemes, la dramatització contraposa i palesa les diverses i il·limitades naturaleses de l’ésser humà. M’he perdut de vista, mare, un dels cinc textos del recull, narra el conflicte de la identitat múltiple a través d’una noia que, trastocada, s’ha vist a si mateixa tombant per un carrer; que davant d’un mirall no s’ha reconegut o que, cridant, ha fet un xiscle que no era seu. També hi trobarem el personatge de Gertrudis; sempre hi és, metamorfosejada, que apareixerà darrera de les distintes personalitats de les fèmines protagonistes, enigmàtiques i fatales. Dona nova, preclara en el paper de Na Constança, apareix amb atributs que no tenia a L’estrella d’En Perris. És una amazona seductora, una Ariadna que fa sortir el poeta de l’espluga platònica i que li ensenya el llenguatge de l’autèntica realitat. S’ha de destacar que són la boja, la fetillera o l’infant, els éssers marginals, els que protagonitzen aquests poemes amplificats sobre la identitat. Breus, però representatius de tota la producció de Foix, ens demostren que poden perfectament situar-se al nivell dels grans textos europeus sobre el neguit de la identitat i sobre la complicació que és escriure. Com Pessoa, Foix dramatitza “em gente” per parlar-nos de la identitat, mentre que, paral·lelament, parodia el gènere de les memòries amb el desassossegat i inacabat Diari 1918. J.V. Foix també se situa prop dels contes de Jorge Luis Borges, que destrueixen el concepte literari d’autoria, i d’individualitat. Finalment, el nostre poeta destaca i pren sentit en companyia d’Aragon i del seu llibre Fins a la mort o, millor encara, prop del Vladímir Nabòkov de L’ull, Desesperació o Foc Pàl·lid.


Com més fosc i difícil, més inquietant
Val la pena remarcar un altre dels grans encerts de J.V. Foix pel que fa a l’estripada de les convencions literàries. M’estic referint al problema de l’ordenació de l’obra del poeta, que tants maldecaps porta als seus editors quan s’ha establir un text definitiu. L’escriptor de Sarrià no sols descreu les divisions canòniques entre els gèneres, també posa també en dubte quelcom de més radical, la distinció que, hipotèticament, hi ha entre les obres. ¿Què és una obra i què la separa d’una altra? ¿Quins textos formen part del Diari 1918 i per què? Allò que no diu "La Vanguardia", ¿quina mena d’obra és i on s’ha de catalogar? ¿Quines són les afinitats entre textos periodístics i poètics que van decidir Foix a publicar una obra tan heterogènia? Si llegim alguns dels seus papers sobre literatura, per exemple, el pròleg que va dedicar a un volum de prosa de Verdaguer veurem una mostra de la més bella factura literària de Foix, independentment de la distinció entre gèneres. L’estètica que es fa servir comporta una determinada manera de treballar. La crítica literària també és creació literària en el cas de Foix.


Té molta raó Anton M. Espadaler quan diu que del contacte de Foix amb el món medieval en surt una moral del llenguatge. Indiscutiblement avantguardista, el seu no és, tanmateix, un llenguatge surrealista sinó fill del simbolisme. La majoria dels avantguardistes van perdre la fe en la llengua, com li passava a Breton. Foix, en canvi, se situa molt més a prop de Valéry i de Mallarmé en la creença que el llenguatge té un poder cognoscitiu i fins i tot màgic. Foix preservava una moral del llenguatge i de les formes literàries. Si tenim present que un dels models de la seva manera de entendre la poesia és la literatura medieval, no fa sentit llegir Foix de la manera cronològica, ordenada i convencional d’avui.


La manera de ben llegir Foix
Aquesta és una obra que sempre vol ser fragmentària i difícil. El text de Foix, com els dels temps mitjans no es llegeix sol. Per comprendre’l cal acarar-lo contínuament a molts d’altres de significat també incomplet, però que, per comparació, desvetllaran l’abast i el sentit del text. Per llegir un text de Foix cal assumir, des de l’inici, que la foscor sí que és buscada, que Foix costa d’entendre premeditadament com passa amb Mallarmé, l’obscur. L’opacitat del poema mai no es dissol completament durant les primeres lectures. El lector avisat sempre haurà de recular i rellegir, buscar amunt i avall com es busca en un diccionari, el sentit que Foix dóna a un mot particular, a una imatge, a un episodi. Detectar, suposar, descartar i confirmar hipòtesis de lectura, sempre de manera interina, i sempre amb inquietants i provisionals conclusions, que és la millor manera de llegir-lo. Una manera que és obsessiva. Com passa amb Ausias Marc o Llull, referents seus molt estimats, és un poeta obsessiu que abandona i reprèn els temes barrejant-los i vinculant-los una i altra vegada en una complexa xarxa de referències, on tot és a punt per atrapar el lector. Una lectura que parla sobretot de literatura, i escrita sense la més mínima innocència.


(Ressenya publicada a l'Avui el 21 de novembre de 1993, refeta i esmenada ara)




Vegeu també L'aventura de J.V Foix sobre l'edició d'Obres Completes de Jordi Cornudella:
http://undiaenlescarreres.blogspot.com.es/2012/01/laventura-de-jv-foix.html
El decàleg per llegir Foix:
http://undiaenlescarreres.blogspot.com.es/2012/01/decaleg-per-llegir-foix.html
Sobre el llibre Telegrames de J.V, Foix: 
http://undiaenlescarreres.blogspot.com.es/2012/01/decaleg-per-llegir-foix.html

Llegeix-ne més »

Literatura ràpida, 2

“La poesía es una poesía que no engaña porque sólo se pretende poesía. La filosofía es una poesía que engaña porque se pretende otra cosa. La poesía explica más porque no explica nada. La filosofía no explica nada porque explica demasiado”

Francisco Umbral

in Eduardo Martínez-Rico, Umbral: vida,obra y pecados. Conversaciones. Foca Ediciones,

Madrid, 2001

Llegeix-ne més »

El riu que se'ns endú

[Poesia] Carles Miralles. L'ombra dels dies roja. Edicions 62. 72 pàgines. 15 euros.

Una vegada Carles Miralles (Barcelona, 1944) va dir que no se n'havia anat i em penso que no se'n podrà anar mai. El respectable professor i poeta acabava de vèncer la malaltia i la mort, i ho va explicar impertinent i alleujat ja des del títol del llibre No me n'he anat (2007), com si assegurés que sempre hi seria, a disposició, a mà del lector, espavilat i sencer del tot, com un d'aquells vells savis mitològics de cabells blancs i mirada eterna, per si molt ens convenia. Els de grec, els hel·lenistes, ja ho solen tenir, això. Saben de la mida i el pes de paraules difícils com "temps", "imatge" o "crueltat", que en d'altres mans serien grandiloqüència. Ara les tenim precisament juntes en aquest seu nou títol guarnit amb un hipèrbaton violent. El que és vermellós i sanguini, cruel del nostre temps i de la nostra vida sempre acaba assemblant-se a un somni perquè, en realitat, és un maleït somni, amb prou feines una maleïda ombra del que hauria de ser la vida.
Amb l'hipèrbaton, Miralles, al·ludeix a com n'és de terrible el món; és en aquest estil escapçat i incòmode, poc intel·ligible de vegades, encavalcat i dur, antimelòdic, on més es veu la proximitat de Riba i d'Espriu, poetes catalans del dolor i de la insatisfacció. Fan veure un fons de dramatisme romàntic. En aquest camí Miralles busca la bellesa incansablement: “he provat de recollir ―ens diu― l’ombra fugissera dels dies, roja de sang, amb paraules treballades per ser belles i per a il·luminar el món i la condició dels humans”. La seva ventura és la de l'intel·lectual format per l'idealisme alemany, una perspectiva del món que tot ho voldria sotmès a la idea civilitzadora de la raó, que s'imposa a una naturalesa sempre enemiga de l'ésser humà.

"La neu

la neu la neu . Arreu soldats de foc

ja ha colgat, i no saps

de quin cel que no veus

deu estar penjada la lluna,

l'arbre gèlid de la seva agonia

al teu cor, on arrela. "

La recerca de la literatura idealitzada vol dir menystenir l'instant, la complexitat i, en definitiva, la comercialitat, la cultura del lleure, tot el que no ha estat tocat per la grandesa i la puresa. Miralles imposa la grandesa dels seus coneixements com a taula de salvació, en un món on tot és sotsobra, on el riu d'Heràclit sempre acaba essent el mateix perquè tant és la realitat si només ens porta dolor.

(Publicat a La Vanguardia el 25 de març del 2009. Traduït i amb esmenes)

Llegeix-ne més »

Aqueixa veu dels ausents

[Poesia] Jacint Verdaguer. Pàtria. Edició de Ramon Pinyol. Eumo, 2002, 541 pàgines.
Jacint Verdaguer. Pàtria. Edició de Narcís Garolera. Edicions de 1984, 2002, 196 pàgines.

L’any Verdaguer ha obrat miracles com aquest: s’acaben de publicar simultàniament dues noves edicions de Pàtria, l’obra més políticament incorrecta del sacerdot poeta. ¿Quin valor té avui aquest llibre enfront de l’entusiasme que suscita l’angelisme d’Al cel, el desassossec de Flors del Calvari, les llibretes d’exorcismes, el periodisme d’En defensa pròpia, l’excursionisme del Dietari d’un peregrí a Terra Santa o fins i tot l’èpica de L’Atlàntida o Canigó? ¿Com podem llegir un llibre poblat amb els vells monstres de casa, els de l’imaginari polític de la Catalunya catòlica renaixent, amb barretines i mossos de l’esquadra, raiers del Pallars i vigatans numantins, amb la Moreneta, Balmes, el Pi de les Tres Branques, el Corpus de Sang o la llegenda de les Quatre Barres? Amb lloes a Catalunya, Barcelona i als catalans d’Amèrica, però també a l’Espanya Gran, amb el general Manso foragitant francesos, la batalla de Lepant i els seus croats que agenollaren l’islam.
Sí, Verdaguer va ser un escriptor tan compromès amb la seva societat com Pere Quart o Salvador Espriu, més popular que Neruda, més rebel i preciosista que d’Annunzio. Diguem-ho clar: va ser un escriptor polític. Es pot ben veure si caminem fins al monument que té a Barcelona des del mar. Passejaríem pel parc de la Ciutadella, deixant a la dreta l’estàtua de Prim, el general matamoros, a l’esquerra el romàntic castell dels Tres Dragons fins a arribar a l’obelisc de Rius i Taulet. Passaríem per sota l’Arc de Triomf fet durant l’exposició universal de 1888, que imita l’art mudèjar hispànic. Passeig de Sant Joan amunt fins a la plaça de Tetuan, la gran batalla colonial contra l’àrab, i ja seríem ben a prop. Verdaguer està enfilat en una columna altíssima, envoltat d’uns xiprers funeraris. Des d’allà dalt es pot veure el monument a Clavé, però sobretot els pinacles de la Sagrada Família, el temple que expia les culpes de les revolucions obreres, l’obra de l’ultraconservador i ultracatòlic Gaudí.
Pàtria, publicat durant els fasts de 1888 recull tota la poesia patriòtica, és a dir, política i civil amb què Verdaguer s’havia guanyat el favor popular i que l’havia convertit en el poeta per excel·lència de la Renaixença triomfant. Inclou textos molt coneguts, com l’èpica oda A Barcelona, de la qual l’Ajuntament imprimí 100.000 exemplars per als 350.000 habitants que aleshores tenia la capital, el primer rècord editorial de literatura catalana moderna. Resulta fascinant, per exemple, resseguir el procés de redacció d’aquest conegut poema servint-se de l’edició crítica de Ramon Pinyol. El text inicial, els afegits, les correccions incessants a les que Verdaguer va sotmetre el text. O les notes que el comenten. No cal dir que l’edició de Garolera és igualment útil però té una altra finalitat. Les més de cinc-centes pàgines de l’edició d’Eumo correspon perfectament al que han de ser unes obres completes, amb aparat crític i anotacions i introduccions abundoses. En canvi, el text de Garolera, succint, editat també amb gran rigor, es presenta sense comentaris ni aparat, amb el text despullat d’erudició. De factura, per tant, al més semblant possible a l’aspecte que tenia el text en la primera edició.
Un dels aspectes més determinants és el que planteja Narcís Garolera al pròleg: ¿quin model literari podia tenir Verdaguer en escriure Pàtria? O el que és el mateix, ¿amb quin tipus d’obres pot ser comparable perquè la puguem llegir avui? La pregunta que fèiem al començament no és fàcil de contestar. Per a l’estudiós, un possible model seria el poemari Patrie de Benoît Quinet, poeta catòlic belga, que fa l’apologia del seu país, terra d’herois i de sants, que s’ha independitzat (1839) de l’Holanda protestant. Els textos de Quinet podrien, molt plausiblement, haver inspirat Verdaguer, però no són, en cap cas de la mateixa qualitat literària, de la mateixa ambició, ni tremp, ni vinculació amb el públic com els del sacerdot poeta. ¿A què s’assembla, per tant, Pàtria? ¿Què ens pot ajudar a llegir-lo?
A vegades sembla com si es volgués disculpar Verdaguer, perquè pensava el que pensava o perquè escrivia el que escrivia. No fa pas gaire Pere Gimferrer recordava que en la seva època no era tan desfasat escriure poemes èpics (Campoamor i Mistral també n’escrivien) i que Baudelaire encara era un gran desconegut (Verdaguer sí que se’l va llegir, però horroritzat). Tot això és cert, però també ho és potser que l’estirp de Pàtria és la d’aquells llibres d’encès nacionalisme, d’incòmodes plantejaments, de fascinant i temible factura. S’assembla no a obres prèvies sinó posteriors, com Mensagem de Fernando Pessoa o els poemes històrics de Konstandinos Kavafis. En tots tres l’enyorança i la història gloriosa, la veu dels avantpassats (“la veu dels ausents” en diu mossèn Cinto) com a motor del renaixement polític. La construcció del mite nacional. I a més a més d’això, amb gran força, imatges espectral o hipnòtiques, moments d’espiritualitat que més aviat inquieta. Com en el conegut vers de l’Emigrant, sense gravetat ni dimensions, surant com un ovni, l’església: “màrgens i rius, ermita al cel suspesa”.

(Publicat a El País l'11 de juliol del 2002)

Llegeix-ne més »

Romeu, abruptament

[Memòries] Josep Romeu i Figueras. Dietari sense dates. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008, 240 pàgines. 17 euros

De vegades, la manera amb què el professor Josep Romeu (1917-2004) acabava les frases -o paràgrafs- sorprenia i feia pensar molt. També el seu llenguatge premeditadament i subtilment intencionat. Sabia els plecs i replecs de la retòrica virtuosament i la seva enorme obra d'investigador de la literatura, etnògraf i poeta se situa en els marges, amb discreció irònica, a la recerca d'una falsa insignificança que no era més que forta independència de criteri i bona disposició per a la felicitat personal. En aquest interessant segon volum de memòries -continuació de Quadern de memòries (2003)- se'ns presenta amb astuta reserva i alliberadora mordacitat. En el peculiar i freturós món de l'erudició acadèmica i de la literatura catalana més rància, Romeu sap perfectament on és, qui és i on va. Sap que la seva matèria d'estudi no interessa tant com la tele d'havent dinat, però no per això deixa de fer el que li pertoca, el que sent tan propi com transcendental, posem per cas l'estudi del teatre medieval, l'obra de Joan Brossa o la periodització de la literatura catalana. Per a la conciliació en societat s'esmerça molt en els jocs del formulisme -en català encara es fa servir el castellanisme modos, que sembla importat del Siglo de Oro espanyol-, reparteix felicitacions, gentileses i finors amb destacats personatges de la nostra cultura, s'esforça en aixecaments de barret -en català, barretades- dibuixa elegants arabescos per descriure d'aquesta manera la ximpleria absurda en què ens hem ficat tots. Abruptament.
L'arabesc s'estronca de sobte. L'exposició d'una idea es talla en sec. La descripció d'un personatge s'interromp aparentment sense motiu. Se n'atipa i ho deixa córrer. Passa a una altra cosa i indica així al lector que faci el mateix. Si d'una banda, Romeu evoca amb afecte i complicitat algunes personalitats -Francesc Massip, Lluís Bonada, Narcís Garolera, Miquel Pairolí o Bartomeu Fiol entre molts d'altres- per una altra banda i en contrast, s'interromp perquè pensa que no ha de dir res més. El silenci que fa és molt eloqüent. I encara més eloqüent és que el trenqui, almenys, en dues memorables ocasions dedicades a Joaquim Molas i als imparables.
El gal·licisme "fer l'amor", la poesia de Salvat Papasseit, anècdotes referides a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, a l'Ateneu Barcelonès o a l'Acadèmia Pérez Iborra. Les seves opinions sobre Martí i Pol i sobre els Sonets a Orfeu de Rilke són part de la multitud d'interessos d'aquestes saboroses memòries abandonades en morir. Abruptament.

(Publicat a La Vanguardia el 18 de març del 2009. Traduït i amb esmenes)

Llegeix-ne més »

Mortal i rosa

[Poesia. Oriol Izquierdo. Moments feliços. Edicions 62, 2008. 93 pàgines. 15 euros]

Ningú no ens va dir que fos fàcil. Però tampoc no ens van dir que arribaria a ser tan difícil. Des de fa anys, (m'ho diu Julià Guillamon quan anem a menjar) vivim en el món de la creació literària un període de tristesa i de desil·lusió que potser sigui racionalment injustificable, però almenys, ho és tant com l'optimisme creatiu i la ximpleria postieié dels setenta. I els desgraciats escriuen tant o més que els feliços. Els feliços pot ben bé ser que no escriguin gens i que se'n vagin a passejar. És com si les societats fossin persones i passessin cíclicament de l'optimisme al pessimisme i viceversa. Jo dic que no, però posem-hi que sí. Oriol Izquierdo (Barcelona, 1963) ens fa pensar què és el que ens passa amb la felicitat, ja des del títol. Recorda la poesia trista i brutal, irònica i sensata d'Andrés Estellés, allò de "no podia faltar el vi damunt la taula" i tal. Poesia negligée, que deia Jules Renard, que privilegia el sentit, que concep la poesia com a condensació del pensament i que identifica l'essencial, el que ens és prou. Exercici d'intel·ligència que no cedeix a cap inèrcia, ni a la mètrica tan sols, ni a l'escriure bonic. Només capteniment. Fort.

Izquierdo, a partir d'un drama personal, construeix un refugi de sentit. No s'explica aquí perquè ningú no n'ha de fer res. No és l'anècdota sinó la pregunta: ¿per a què podria servir-nos un dolor insuportable i encabronat, si és inevitable i res ni ningú no el pot suprimir?

"resisteix resisteix quan llampegui

l'esbarzer cremarà resisteix

i després sortiràs de les cendres."

No hi ha desesperació ni efectes lacrimògens ni s'exhibeixen cadires de rodes a la manera de Lluís Llach. Se'ns parla d'argila, de pans i de pedres, del desert, de la temptació de mirar enrere com la muller de Lot, que no té ni nom la pobra, i de com tota la tramoia bíblica, de sobte, assoleix un maleït protagonisme. De com la tragèdia sempre és domèstica i es torna quotidiana, de com intentaries l'impossible, fins i tot un troc: alguns anys de la teva vida a canvi de... El record és abric per al futur. Hi ha pocs llibres tan nobles que descriguin la felicitat al costat de la mort, de les roses amb espines, de l'agredolç, de la comicitat de la nostra desgràcia. Que ens parlin de la complexitat. Un llibre bo, bell i savi. Excel·lent.

(Publicat a La Vanguardia el 5 de novembre de 2008. Traduït i amb esmenes)

Llegeix-ne més »

L'emoció ho és tot

[Teatre. Jean Racine. Berenice. Traducció d'Albert Mestres. Adesiara, 2008. 179 pàgines. 16 euros]

Jean Racine (1639-1699) té aquest "temblor fijo" que Federico García Lorca atribuïa a les Soledades de Góngora, un moviment, una emoció que sempre hi és i que va creixent, va augmentant fins a esclatar, fins a arribar al gran final projectat de les seves obres i que sempre consiteix en l'explosió d'una bomba. S'ha dit amb raó que el seu teatre és el tic-tac d'aquesta bomba, que l'angoixa creix sense parar, que ens falta l'aire i que el desenllaç és el menys important davant la crònica d'aquesta inquietud, d'aquesta angoixa, davant el retrat de l'experiència d'un sofriment que no s'atura, que va creixent sense límit. Per això Sartre pren Bérénice (1670) com a model de Sense sortida. Per això els personatges són com els de Samuel Beckett, atrapats en un espai buit que és metàfora de tota nuesa, de la fragilitat que sentim davant del dolor dels sentiments. "No hi ha, de cap manera, la necessitat de morts o de sang en una tragèdia, n'hi ha prou amb la grandesa de l'acció, que els actors siguin heroics, que les passions s'excitin i que tot es ressenteixi d'aquesta tristesa majestuosa en què constitueix el plaer de la tragèdia" sosté Racine davant els qui se sorprenen del teatre que fa. La major tragèdia és, precisament, aquesta. Que no hi ha morts ni sang, que no hi ha sinó un dolor cec i espès. Incomprensible. Si Walter Benjamin tenia raó i la tremolor és l'origen mateix de la bellesa de l'art, un moviment creixent li atorga veritat. Aquesta és la gran lliçó del barroc.
La política, el deure, separen Titus de Berenice; s'estimen però no pot ser, no n'hi ha res més a dir. Això és tot. És una obra feta amb el mínim, on el barroc s'enrotlla sobre ell mateix i més enllà de la sufocant acumulació d'artificis s'arriba al col·lapse, a la completa nuesa. És com El cavaller de la mà al pit del Greco, el major barroquisme és identificar l'imprescindible, l'essencial. És l'experiència atroç del bulímic, acumular per evacuar fins que no en queda res. El francès ric i preciosista de Racine també se simplifica al màxim. Diu Berenice:

"Acordeu la conducta amb Titus i amb mi sens queixa.

L'estimo, fujo d'ell. Titus m'estima, i em deixa. (...)

Tot és apunt. M'esperen. Príncep, no em seguiu mai.

Per última vegada, adéu, senyor meu."

És el naufragi, és la despulla de l'existència. És el gran Racine.

(Publicat a La Vanguardia l'11 de febrer de 2009. Traduït i amb esmenes)

Llegeix-ne més »

Horaci, el foll dels versos

[Poesia. Quint Horaci Flac. Sàtires. Traducció de Jaume Joan Castelló. Adesiara, 2008. 263 pàgines. 14 euros]

¿Quin home va ser Horaci perquè tants qui el coneixien l'estimessin tant? Se'l descriu com un homenet gras i encantador, l'alçada poca, avesat a prendre el sol i també a la còlera. Provenia del no res, ex humili, era fill d'un ex esclau i va rebre l'amistat i el respecte de l'emperador August -s'hi havia enfrontat durant la guerra civil seguint l'exèrcit de Brutus-. Però, abans que res, va ser el gran amic de Mecenas, "la meitat de la meva ànima" tal i com el defineix, el seu gran benefactor, de qui va rebre nogensmenys que una finca a la Sabina, un indret assossegat, excel·lent per dedicar-se a la poesia, proveït d'un sucós suplement de rendes que li va permetre viure alleujat i amb plena confiança. ¿Qui va ser Horaci per permetre's rebutjar el càrrec de secretari privat que li va oferir August quan, malalt, combatia en persona els càntabres a Hispània, per quedar-se reposant mentre l'emperador el demanava? ¿Qui va ser aquest home amb un sentit tan agut de la independència i de la llibertat que va poder viure sense traves i a més a més amb l'afecte dels amics mentre d'altres eren eliminats o castigats, com va passar al pobre i desvergonyit Ovidi, exiliat per sempre més?

Per Horaci coneixem els plaers de la vida retirada, assossegada i reflexiva, el beatus ille. I també la fascinació per viure la vida tal com és, el carpe diem, per viure-la aquí i ara, aprofitant-la al màxim -carp, carpere significa esgarrapar- en contrast amb els qui es limiten a passar el temps, cedint a la por, sense atrevir-se, postergant-lo tot i confiant que ja viuran millor en el futur. Les seves Sàtires -en excel·lent traducció catalana de Jaume Joan Castelló, la primera catalana sense eufemismes ni bricolatge moralista- ens aboquen a les veritats del món, a les petites -els perills de la gola, les amistats enganxoses, les receptes de cuina, els exorcismes- i a les més transcendentales com els perills del sexe, la verdadera llibertat o la bogeria dels filòsofs que menyspreen els necis sense ser, en realitat millors ni més savis. "Tu ets boig exactament igual que aquell que, sense ser més savi, es riu de tu, però també porta la llufa penjada". Un dels seus esclaus el va definir així i Horaci ho consigna: "Aquest home, una de dos, o no hi és tot o és dedica a fer versos".

(Publicat a La Vanguardia el 28 de gener de 2009. Traduït i amb esmenes)

Llegeix-ne més »