Schiller. Viure i no teoritzar

[Biografia. Rüdiger Safranski. Schiller o la invenció de l'idealisme alemany.Traducción de Raúl Gabás. Tusquets. 568 pàgines]

                Cada vegada que l'Himne a l'alegria, oficial a Europa, s'interpreta com el va imaginar Beethoven, els versos de Friedrich Schiller (1759-1805) travessen de nou segles i geografies, amb el mateix entusiasme: "Milions! Us abraço, / amb un petó del món sencer. / (...) Qui va tenir la gran sort / de ser amic d'un amic..." Aquesta sort, en el seu cas, es va dir Johann W. Goethe, i d'aquesta relació procedeix l'esperit de l'Alemanya moderna i, per tant, és una de les col·laboracions més sòlides i determinants del nostre món, la que l'explica i divideix entre els sentiments i les lleis, entre la mesura i les pulsions, entre la responsabilitat intel·lectual i la creativitat intuïtiva. Amb gran astúcia, aquest llibre està elaborades a partir d'aquell moment zenital, determinant de la història de la humanitat, totes les altres coses al llibre no fan més que precedir o succeir aquest instant de l'amistat. Com un nou Plutarc, aquest gran escriptor de biografies que és Rüdiger Safranski -no és fàcil escollir quina és la més interessant, entre Heidegger, Nietzsche o Schopenhauer- ens lliura ara un nou gran nom de la cultura alemanya, a partir d'una reflexió sobre els moments decisius, sobre la força dels contrastos, sobre la fascinant dinàmica de les vides paral·leles: "Goethe necessitarà Schiller com a mirall de la consciència, i Schiller aprendrà de Goethe la confiança en l'inconscient. Es componen dues meitats per formar un cercle". Molt havien sentit parlar l'un de l'altre però encara no s'havien vist. Va ser un diumenge, el 20 de juliol del 1794, Luís XVI ja havia perdut el cap i la Convenció arribava a la seva fi. Es van veure a Jena, és clar, a la sortida d'una conferència sobre botànica i, tot seguit, van iniciar una animada conversa que, indirectament, havien començat anys abans amb les seves respectives publicacions que un i un altre devoraven. Feia calor i queia la nit. Només la mort de Schiller onze anys després va interrompre aquell diàleg fecund, interminable, aquella forma elevada de l'amor en la que "dues persones siguin la meitat l'una per a l'altra, que no es repel·leixin, sinó que es connectin i complementin entre si". La seva amistat és la millor imatge de qualsevol amistat.

Coincidien de manera premeditada en ben poques coses, i en política menys que en res. Schiller, considerat malgrat la seva relativa joventut com una espècie de sant, com un clàssic vivent i indiscutible, com un fenomen de la naturalesa i de la creativitat alemanya, havia acceptat un lloc com a professor a la universitat i per la seva militància revolucionària, el títol de ciutadà honorari de la república francesa. Goethe, que vivia a sou del duc de Weimar, no era més que un criat de luxe, un intel·lectual temorós de les formes de poder i sempre tendent a la mateixa supervivència. Quan discuteix amb Schiller sobre els pros i els contres de la revolució se sent alarmat per la destrucció de les formes de relació humana a favor del "dissortat politiqueig" i de l'"esperit de partits". El que succeeix a París per a ell és fora de la civilització. En canvi, a Jena, els dos amics es dirigeixen gran quantitat de cartes i escriuen en un diari denominat Die Horen -Les hores- formant una rara harmonia, que segons l'opinió de Safranski s'ha de comparar a la composició d'"un centaure". Imaginin qui dels dos és el cavall.

Si Goethe és l'èxit social i la desmesura de les pulsions sota la seva aparença de respectabilitat, Schiller és la força de la moral, el poder il·limitat de la voluntat. Procedent d'una família modesta, es va convertir en la millor imatge de si mateix gràcies a la seva determinació i gosadia. Metge militar, autor de gran èxit teatral amb Los bandits, emblema de l'idealista Sturm und Drang, va sobresortir com un dels historiadors més importants del moment i, amb l'estudi Sobre la gràcia i la dignitat, gairebé de la nit al dia es converteix en el filòsof més decisiu de la vida alemanya. No és una opinió de Safranski: ho pensa ni més ni menys que Immanuel Kant qui, atemorit, revisa els seus escrits de filosofia moral d'acord amb les observacions de Schiller. Sobre la naturalesa del deure, entesa com a quinta essència de la llibertat. Una llibertat que no és una força cega i irresponsable sinó el triomf de la voluntat de l'ésser humà davant els nostres impulsos naturals. Si Goethe, és el gran amic i col·laborador intel·lectual, Kant serà el gran rival, el filòsof de la rigidesa entre el bé i el mal. Schiller advoca per la "gràcia", això és, per la reconciliació entre desig i llibertat. Per l'equilibri.

A través de gairebé sis-centes pàgines aquesta excel·lent biografia de Schiller -traduïda amb mà mestra i admirable per Raúl Gabás- relata amb cura i detall les grans línies dels conflictes intel·lectuals de l'Europa que va veure esclatar la Revolució Francesa. Trobem el Schiller de la documentació ciutadana però sobretot entenem les claus del seu destacat protagonisme històric. La seva lògica implacable i alliberadora, la seva imaginació domada per l'honradesa intel·lectual, el seu talent enlluernador, la seva encantadora personalitat. Quan mor, els metges se sorprenen del pèssim estat del seu cos, de com ha pogut allargar la vida tan sols amb la força de la seva determinació. Schiller no viu en el seu cos sinó en el seu esperit. És partidari de l'alegria "bonica centella dels déus" i de la màgia dinàmica del llenguatge. Només l'home d'ànim, que viu, és el que es troba a si mateix més enllà de les potències, les teories, els somnis, les frustracions. És el que coneix l'amor. Al seu estimat Goethe dirà que "davant l'eminent, no hi ha cap altra llibertat que l'amor".

Llegeix-ne més »

El poeta no pot parar

[Ressenya] Assaig. Francesco Petrarca. Carta a la posteritat/ Carta a Boccaccio. Pròleg de Virgil Ani i traducció de Joan Bastardas i Pere J. Quetglas. Text bilingüe llatí-català. Adesiara editorial, 2007. 102 pàgines.

La bona biografia sempre és més o menys falsa en els fets i acceptablement certa en els significats. No només les dels nostres estimats fetitxes literaris contemporanis, que menteixen una vegada de cada dos passos que fan —estic pensant, clar, en el nostre Josep Pla— i que, alhora, ens ofereixen satisfactòria resposta a la nostra set de coneixement autèntic i indubtable. També passa això amb els nostres autors medievals, partidaris d’una manera d’escriure molt menys exhibicionista, molt més mesurada en la cosa personal, molt més indiferent en subjectivismes. Al capdavall és un invent modern i els homes dels temps mitjos estan més interessats en el que ens assemblea com a gènere humà, com a tipus i, en canvi, no gaire en el que ens distingeix i ens allunya dels altres. Dit això també tenim les vides dels trobadors, tan extraordinàries que algunes semblarien fantasies literàries si no sabéssim, gràcies als documents històrics, que són certes, veritat, com les desmesuradament violentes de Guillem d’Aquitània o de Guillem del Berguedà, o l’emotiva de Rimbaut de Vaqueiras. Tenim les falsedats i les veritats de les Confessions de sant Agustí, les de Ramon Llull, les que explica Dant, en la seva nova vida i en el seu viatge a l’altre món i, sens dubte, hi ha les de Petrarca, el poeta que va construir el Cançoner, un model de poesia per a tot Europa només perquè havia vist Laura un 6 d’abril de 1327 a l’església de Santa Clara, a Avinyó. Aquest model va durar segles, pràcticament fins a l’aparició dels romàntics. Ara visites Avinyó i no hi ha res, queda un tros de paret i una finestra en forma d’ametlla en un edifici on fan teatre, tancat. Cap vestigi de la contemplació més famosa de tots els temps, què hi farem. També són de Petrarca altres textos biogràfics sobre la Vida solitària i sobre la seva aventura moral, el Secretum. I hi ha les seves cartes. Avui es publiquen en català dues de les més importants, en una acurada traducció de dos prestigiosos coneixedors del llatí, Joan Bastardas i Pere J. Quetglas. 

Llegeix-ne més »

Riquer fa noranta-vuit anys

[Crònica] Fascinat vaig quedar-me en veure les “pomes de paradís” de la Beth, la cantant que havia descobert catòdicament a Operación Triunfo. Al damunt de l’escenari, com una rosa que s’esfulla, va anar recitant el difícil monòleg del desflorament de la princesa Carmesina; amb tanta convicció que m’atrapava la mateixa força motriu del meu primer amor consentit. Corria l’any 2008 i el text era el conegut, era el de sempre, en esplèndida versió teatral de Calixto Bieito i de Marc Rosich per al teatre Romea. I un cop més vaig celebrar Martí de Riquer. Més de cinc-cents anys després d’aquell reguitzell de paraules i d’ais encesos escrits per Joanot Martorell i aquella era la prova de l’oportunitat del dur estudi de la literatura, aquell resplendor del cos ters i vibrant de la Beth mig nu en meitat de l’escenari. Perquè ¿què era el Tirant lo Blanc abans de Riquer? Un gran nom d’una orgullosa i desconeguda literatura, una cita de Cervantes que l’anomena “el mejor libro del mundo” pel seu estil. I poques edicions, sovint difícils de trobar, no gaire més. Gràcies a una vida consagrada a viure la literatura amb sentit comú, s’aconsegueix esventar la pols negra dels nostres clàssics i rescatar-los del segrest dels especialistes, tan vampirs com avorrits. Riquer ha fet que la literatura sigui molt més literatura perquè ha sabut trobar-li el què, la gràcia en el món contemporani, actualitzar-la, sense curiositats passades. Ha sabut explicar-la de manera convincent. Amb profit. 

---

Només qui ha viscut entenent el que vivia després pot llegir entenent el que llegeix. “¿En quina època li hauria agradat més viure, vostè que és medievalista però també especialista en Cervantes, sense oblidar la gran passió que té per escriptors del segle XIX com Balzac o del XX com Mario Vargas Llosa?” Riquer va contestar com un tro a la pregunta i encara em fa ressò a les orelles. “¿En quina època? Viure en aquesta en què ja visc. Ara.” Aquest ara ha arribat a tenir les dimensions literàries d’un segle, i Riquer, nascut el 3 de maig de 1914, representa molt bé el moment més recent, una època fascinant migpartida per una guerra, per la col·lisió d’optimismes contradictoris i irreconciliables. És el testimoni d’una manera de fer les coses a la catalana, una incòmoda manera, és ben veritat, però compromesa amb el seny, amb l’observació una mica escèptica del que ens envolta. Aquí es fan les coses així, a la catalana, com a la seva acadèmia, la de Bones Lletres de Barcelona, l’antiga i austricista acadèmia dels Desconfiats que, segons com, ha pogut mantenir una certa independència de criteri. Riquer és, malgrat el seu caràcter explosiu i ferm, un liberal catòlic, molt més semblant a Chesterton que a Esterlich o a Josep Pla. Moltes hores de coneixement i de bones sorpreses. Un bonhomiós desconfiat. 

L’escriptor Riquer és eficaç. Segurament perquè per escrit s’ha escoltat poc i ha fet com els bons periodistes o els grans historiadors: escriure completament al servei d’unes idees externes, treballar per a la solució d’uns determinats problemes i així, no hi ha manera de tenir interès en la notorietat o de fer teràpies amb l’escriptura. És que no surt. Riquer es forma bé traduint del grec a l’ombra de Carles Riba i acaba fascinat per la prosa medieval de Bernat Metge, un amor que l’acompanyarà per sempre i el farà tenir enteniment i seguretat, ordre, que per això serveixen els clàssics. Martí de Riquer es converteix en un dels escriptors més determinats i secrets de la cultura catalana recent, encara que mai no li donin un premi literari justicier que reconegui que escriu millor que la majoria. És igual. Riquer el que fa és continuar la feina de Milà i Fontanals i mostra que el catalanisme és fonamentalment un fenomen de civilització, de cultura i que, per això, en la Romanística, els catalans són protagonistes. Des del punt de vista independentista, per dir un exemple, la Història de la Literatura Catalana de Riquer no hauria de canviar demà ni una coma encara que va ser publicada en 1966, en temps del general victoriós. 

Riquer sap molt bé què vol dir ser Riquer i, en bona mesura, ha fet sempre el que li ha vingut bé, que és aristocràticament parlant una manera d’entendre la vida i de suscitar l’enveja d’algunes persones que, val a dir, no s’expliquen com l’any 1979 Quinze generacions d’una família catalana, un gruixut volum de més de mil pàgines, va esdevenir un èxit de vendes. I a sobre, discrepant fortament dels punts de vista o tabús de Ferran Soldevila. A Riquer li ha sigut igual que els mercaders dels llibres consideressin que tres grossos volums de poemes de trobadors mai no es vendrien i l’any 1975 l’editor Lara publica Los trovadores amb la resolució obedient d’un soldat. Perquè Riquer és Riquer ha pogut fer La Canción de gesta francesa, L’arnès del cavaller, l’Heràldica catalana i l’Heráldica castellana en tiempos de los Reyes Católicos, els Caballeros errantes españoles i molts altres llibres saberuts que potser mai no imaginaríem que ens interessen, però sí, ens interessen, tan ben escrits. Ha creat un públic i ha fet vendre llibres, en un país com el nostre que crema més públic lector que masses forestals. Riquer crea lectors perquè és una força de convicció que encomana entusiasme, ganes d’aprendre, de llegir, de veure les coses d’una manera nova i fascinant, vitalista. Ho certifiquen barrejadament els seus amics i alumnes, Salvador Espriu, J.V. Foix, Maria Aurèlia Campmany, Paco Noy o Manuel Vázquez Montalbán, Aina Moll, Jaume Vallcorba. Riquer segueix el consell de Juvenal per als professors: “als joves se’ls deu el respecte més gran.” 

En una literatura tan amenaçada per la cursileria com la catalana és més necessari que enlloc un vitalisme que vulgui dir caràcter i rotunditat. Riquer exhibeix un tarannà enèrgic, divertit, enginyós i profitós, de vegades paradoxal que esdevé fins i tot sarcàstic. Inesperat. S’ha estimat més envoltar-se de llegendes poc convencionals per al que sol ser habitual en una personalitat trencadora i, per dir-ho així, precisament perquè és una persona molt poc convencional. No ha estat mai un savi peculiar ni distret a la manera tòpica d’Einstein perquè no sap badar. La llegenda diu que Riquer mai no va faltar a classe i així pot creure’s perquè, de fet, fer classe, ensenyar, aprendre a ensenyar ha estat la seva manera de dialogar, que és el que volen fer permanentment els bons xerraires. Aquests xerraires volen xerrar si els deixen amb Petrarca, amb Ausias Marc o amb Martorell mateix i després comentar la jugada amb els alumnes. Amb alumnes de tota mena de manera, amb col·laboradors i després amics que han treballat a les tardes de l’estiu enganxós de Barcelona amb els manuscrits revells dels nostres passats grans autors. De jovenet, Riquer va col·laborar activament amb el senyor Duran i Sampere per salvar els arxius de Catalunya, els de la Corona d’Aragó de la fúria destructiva d’uns revolucionaris que una mica més i acaben de cop amb la nostra memòria nacional escrita. Riquer és el combatent de la camisa blava en el bàndol franquista però també és el defensor dels estudiants davant de les autoritats franquistes, l’home pont entre els que volen fer com Suárez i els que volen fer com López Raimundo; Riquer és el providencial subministrador de tabac per a Jordi Rubió i Maria Aurèlia Capmany durant els fets de la Caputxinada. El catòlic que es confessa, combrega i que, alhora, forma part del mateix grup parlamentari que Lluís Maria Xirinacs com a senador de designació reial. El medievalista i monàrquic Riquer que recorda als uns i als altres que l'Espanya tradicional mai no ha estat unitària, amb una clara personalitat plurilingüística i plurinacional. El seu és un catalanisme ferm,  construït en els anys anteriors a la proclamació de la República del trenta-u. 

Ja sigui entre persones molt il·lustrades o honestament elementals, la sola presència o l’esment del nom de Martí de Riquer produeix un efecte viu, extraordinari. Per anys que passin, sempre inalterat. Riquer és fulgor per la cultura, per la vida. Una passió que, si d’alguna manera va ser diletant en la seva joventut quan escriu obres de teatre sensacionals com Spinoza i els gentils i El triomf de la fonètica, aviat es va adaptar fins al saber estar, fins a la facilitat de circumspecció i de mesura que esdevé elegant partidisme, art de la prudència. Li agrada això i no pas allò i molt menys allò de més enllà. Una cosa aquí i l’altra en un altre lloc. És a dir: fumar en pipa vol dir indefectiblement deixar els cigarrets de banda. Reconèixer el Tirant com una de les grans novel·les volia dir discrepar de la seva època, quan ningú no pensava així ni apostava pels trobadors en una universitat inclinada als estudis clàssics de grecs i llatins. L’opinió de Riquer suscita respecte perquè és un constructor de criteris, sap escollir. Un dia em va explicar, mentre baixàvem una escala, com havia après molt d'Agatha Christie a l'hora d'investigar per escrit. A través dels seus llibres jo vaig conèixer la gaia ciència dels trobadors on la joventut és una qualitat moral i no una edat, on es practica la mezura (moderació), la llarguesa (generositat), l’ensenhamen (la bona educació), el solatz (tracte afectuós, diversió), la mercé (compassió), el pretz (vàlua, estima) i sobretot, la complexa paraula amor. Afegim-hi el gran estendard de Riquer, el joi. Un concepte que és alhora plaer, goig, alegria, joia. Una exaltació interior que eleva l’home per sobre d'ell mateix, una alegria tan violenta que tot l’ésser se sent per sempre renovat. Com és l’entusiasme de trobar el Graal. Com li passa a Perceval i al seu millor intèrpret. 

Martí de Riquer ha fet noranta-vuit anys perquè físicament és una força de la naturalesa. La intel·ligència que té també ho és. Va guanyar la primera resistència de la noia amb la que després es casaria, María Ysabel Permanyer, perquè sabia el nom de la reina de Saba. ¿Quin nom era, com es deia? Salut, salut, molta salut, Riquer, Mestre!

Llegeix-ne més »

Per un viure extrem

[Dietari] Jaume Subirana. Adrada. Gosar poder ser fort. Edicions 62, 2005. 171 pàgines.

Jaume Subirana (Barcelona, 1963), antic director de la Institució de les Lletres Catalanes és, alhora, un escriptor respectat i incòmode. Respectat pel volum i la singularitat de la seva obra literària —de la que cal destacar el poemari En altres coses (2002), l’admirable estudi Josep Carner: l’exili del mite (1945-1970) publicat el 2000 i la superba traducció de Llum elèctrica de Seamus Heany, en col·laboració amb Pauline Ernest. Per citar aquí només un símptoma de la seva incidència pública recordaré com l’enyorat Ovidi Montllor va escollir per cantar un dels poemes de Subirana, Carnisseria, del llibre Pel viure extrem (1985), un sàdic, savi, desconcertant text sobre les relacions carnals i càrniques que gairebé pot comparar-se a la mítica cançó de Boris Vian Les joyeux boucheurs, catàleg d’astúcies literàries i de perspicàcia crítica sobre la societat. Potser és aquesta la incomoditat que, de vegades, produeix l’obra de Subirana. Potser provingui d’aquí, d’aquest costat cec, d’aquest gust discutible pel que alguns jutgen inapropiat, de mal gust o senzillament tabú. D’una banda hi ha els seus textos arcàdics, solars, hereus d’una determinada, satisfactòria lectura de Josep Carner i de Marià Manent,  l’obsessió per la divina bellesa, per l’angèlic, pel pur i l’asexuat quan el 1997 va publicar amb el poeta Carles Torner l’antologia Poemes amb àngel. I d’altra banda, hi ha aquest atreviment, aquest interès pel que el poeta Joan Brossa en deia “pou de les aigües brutes” i que no només al·ludeix a l’inconscient sinó a estats emotius, a experiències perfectament conscients però inadequades.

Llegeix-ne més »

Llovet, vedette, star



[Assaig. Jordi Llovet. Adéu a la universitat. L’eclipsi de les humanitats. Galaxia Gutemberg, 380 pàgines. Barcelona, 2011.]

Els grans professors són aquells que, com Jordi Llovet, fan pensar críticament; a favor o, com en el meu cas involuntari i indiscret, en contra d’alguns dels seus ensenyaments solacers. Enlloc no trobaríem un professor més divertit, enginyós i il·lustrat com ell o un conversador més letífic i filantrop, que suscités més sentides i sinceres simpaties. Com a escriptor mereix una altra consideració. Adéu a la universitat sembla una apologia dels estudis de lletres comparable als bons llibres que ja han dit això mateix fa dècades, els de George Steiner, Harold Bloom, Carlos García Gual o fins i tot la Petita crònica d’un professor a secundària de Toni Sala. En realitat, però, som davant d’una apologia de Jordi Llovet en forma de memòries, presentat idealitzadament com un noble i esforçat professor, amb fortes consciència social i vocació docent que, solitàriament i heroica, s’enfronta a la degradació del saber a la nostra universitat, en especial des de la implantació del denominat pla Bolonya de la Unió Europea. De fet, Adéu a la universitat no és la defensa d’un ideal sinó el plant desconsolat per l’abolició d’uns privilegis més feudals que cavallerescos. Només cal repassar les nombroses anècdotes personals i cites erudites que poblen aquest llibre per veure com el gust per la comèdia, l’excés de confiança en l’histrionisme i l’abús d’argumentacions forçades acaben contradient les intencions de l’autor. Almenys les conscients. Aquest és un sorprenent exercici en què Llovet acaba autoincriminant-se a la manera d’Oscar Wilde davant del tribunal que pretén escarnir olímpicament. I és que el llibre és un involuntari Retrat de Dorian Gray on el coneixement ocupa el lloc de la bellesa física emprada per al difícil art de la seducció.

Llegeix-ne més »

René Descartes escriu

[Assaig. Pierre Bergounioux. Una habitació a Holanda. Traducció catalana d’Anna Casassas. Minúscula. Barcelona, 2011]

per Anna Fornieles

Pierre Bergounioux és autor d’una extensa obra a França que amb prou feines es coneix aquí. L’editorial Minúscula s’ha atrevit, un cop més, a traduïr un text savi i mesurat, breu, però excepcional. Curt però no ens ha d’enganyar, com tampoc no ho fan moltes les bones crítiques que ha rebut. Una habitació a Holanda no és un llibre senzill; sí, es fa entendre i l’agilitat de la narració ens endinsa fàcilment a la lectura, però el seu contingut amaga un pou d’història i pensament sense fi.

Bergounioux vol descobrir la solució d’un enigma: ¿Per què Descartes va viatjar fins a Holanda per donar llum al Discurs del mètode? El camí que ens fa resseguir per respondre a aquesta qüestió és el leitmotiv de l’assaig. Davant nostre ens desplega la història de França, des de les Gàl·lies fins al sorgiment dels nacionalismes; hi fa aparèixer les figures que van fer bullir el pensament i la cultura europea (Hobbes, Cervantes, Spinoza, Shakespeare), i poc a poc ens va encaminant al segle de René Descartes. El recorregut per arribar a l’habitació del filòsof dóna sentit a la posició conflictiva de França, pressionada geogràficament, camp de batalla religiós i social. Escriu Bergounioux que “la situació del país, entre el nord i el sud, els Alps i l’Atlàntic, l’ha exposat, des del començament dels temps històrics, a Europa, a les perspectives interessades de tots els veïns”.

L’escapada de Descartes als Països Baixos va precedida de molts viatges i dubtes; deixar París no és fàcil, i l’aïllament en un país estranger l’enfronta amb el seu pensament. De la mateixa manera que Siddharta va haver de fugir dels homes i endinsar-se al bosc per superar la condició humana, Descartes talla la comunicació amb els coneguts callant on vivia, dirigint les cartes dels amics a una adreça diferent, i així poder redibuixar la filosofia occidental. Va deixar d’existir per poder pensar.

 Holanda és un territori on hi ha pau, comoditat i fred. Aquestes són les condicions ideals pel seu règim filosòfic, sumades a la realitat d’un lloc on no hi té lligams sentimentals, un indret que emboira les percepcions i convida a la reflexió, al silenci. Thomas Carlyle, uns quants anys més tard, digué que “el silenci és l’element en el que es formen totes les coses grans”, i sembla que Descartes ja ho sabia quan va decidir buscar la complicitat del nord per regalar-nos les seves visions.

Llegeix-ne més »

Mann, sense prejudicis

  

[Biografia. Hermann Kurzke. Thomas Mann. La vida como obra de arte. Una biografía. Traducción de Rosa Sala. Galàxia Gutenberg, 2003, 763 pàgines, 39 euros]

Hi ha un camí que sempre ens mena fins a Thomas Mann, i és el de l’entusiasme per la bellesa. Ja fos assegut davant la taula de feina, reflexionant silenciosament sobre els diàlegs de Lodovico Settembrini i Leo Nafta a La muntanya màgica o neguitejat davant dels micròfons de la ràdio, incitant els alemanys contra la dictadura nazi, Mann va tenir una vida abocada al compromís moral que ve de la inquietud artística. No contradiu Plató, separant el bell del bo, com en el retrat de Dorian Gray de Wilde, en els cabells verds punk de Baudelaire o en el mòrbid Dràcula de Bram Stocker. La seva actitud olímpica, hieràtica, no és fruit de la indiferència sinó de l’autocontrol, de la mesura, de la prudència intel·lectual davant del desastre. ¿Per què no dir-ho? De la por d’equivocar-se.

No poques coses ha vist. L’excitació romàntica d’alguns dels seus companys wagnerians, esverats continuadors del Sturm und Drang els ha portat a vestir-se amb camises negres, brunes i a linxar comunistes i jueus. Thomas de Quincey ja havia ironitzat entre el 1827 i el 1854 sobre els perills de la irresponsable desmesura estètica del món romàntic en L'assassinat considerat com una de les belles arts. Thomas Mann està esverat, escèptic davant dels beneficis de la democràcia burgesa i també davant dels de la revolució russa. Dubta. Pensant en Nietzsche ha escrit i reescrit Consideraciones d'un apolític, buscant una tercera via. Al seu diari anota: "El parlamentarisme nu i pelat és una cosa que no puc aprovar. Al cap i a la fi, es tracta precisament d'inventar alguna cosa nova en política, i cal que sigui alguna cosa alemanya" (3 de març del 1919). D'una banda se sent orgullós del seu país, de la seva cultura i de l'experiència primigènia de la seva generació, la de la guerra del 1914. Però per una altra també es deixa endur per l'atractiva i justiciera aura del comunisme ("També jo, en el fons, estic a favor dels soviets"). Thomas Mann, l'escriptor més important de l'Alemanya d'aleshores, especula amb una "revolució conservadora", amb una aliança entre "Hölderlin i Marx". L'estètica el perd, amenaça d'arrossegar-lo fins a la barbàrie romàntica. Però, de sobte s'atura i rumia amb calma sobre la qüestió jueva. Probablement pensa en Heinrich Heine, l'escriptor jueu, un dels pares de la literatura alemanya i del romanticisme esteticista. Per al gran Heine, no hi ha cap diferència entre vida i literatura, entre política i ciència, entre art i religió. Els artistes són, alhora, "tribuns i apòstols". La temptació burgesa de refugiar-se en l'escepticisme, en el jardí dels cirerers del seu admirat Txèkhov és enorme. Però Txèkhov també és fina ironia, sentit crític. I la figura de Mann, com recorda Arthur Schnitzer, es retallava en La muntanya màgica com la d'un "humorista deambulant en la immensitat". Aquesta frase li plau; es reconeix plenament en l'humorisme. La coherència de Nafta (un personatge inspirat en el crític hongarès György Lukács) s'esfondra davant l'assenyada moral de Settembrini (qui, per la seva banda, recorda el seu germà Heinrich). De Lessing i Goethe, Mann ha après a més la disciplina, una de les grans lliçons de la personalitat alemanya. L'autocontrol i el respecte per la feina. El rebuig del sentimentalisme. Això sí que és Alemanya, i no Adolf Hitler. Ell, Thomas Mann és Alemanya. L'escriptor, per protegir-se, uneix la seva vanitat amb la d'una Alemanya desvalguda. El seu cognom alemany, al cap i a la fi vol dir això: Mann, l'home. L'artista no pot quedar al marge de les lleis. Per això Mann va entendre millor que ningú aquella incertesa: o els nazis o el seu Doctor Faustus.

Amb aquesta important i nova biografia que comentem avui, Hermann Kurzke ha aclarit un dels grans malentesos que hi havia sobre la figura de Thomas Mann. L'escriptor, sota l'espessa capa de gel de la seva hieràtica personalitat pública, va ser en realitat un decidit enemic dels nazis i des d'hores molt primerenques, un artista compromès moralment amb l'esdevenir del seu país. Aquests són els fets: va ser alhora un artista conservador i engagé. "¿Qué otro escritor alemán, es pregunta amb raó Kurzke, combatió públicamente el fascismo desde 1923 con una frecuencia creciente y una coherencia imperturbable?" Del cert, no pot citar-se cap altre nom. Llavors, ¿d'on prové la idea de la tebior de Mann respecte als totalitarismes més enllà de les vacil·lacions encadenades en un sentit i un altre, de les inèrcies del pensament pròpies d'una època confusa? Kurzke no es pronuncia però, intencionadament, afegeix: "En comparación, de la gran antípoda de Mann que es Bertolt Brecht, encontramos muy poca agitación anti-Hitler anterior a 1933".

Brecht va identificar maliciosament els qui no compartien les seves idees amb els nacionalsocialistes tot i que, en realitat, tota la documentació aportada per Kurzke demostra que van ser els nazis els grans enemics públics de la literatura de Thomas Mann. La gèlida arrogància del literat tan desmesuradament sobrevalorat són expressions extretes de la propaganda del NSDAP. Després de la crisi del 1929, Mann va anar adoptant posicions cada vegada més properes a l'esquerra. En el seu Discurs alemany pronunciat a Berlín el 1930 pot llegir-se que "en l'actualitat, el lloc polític de la burgesia alemanya és de part de la socialdemocràcia". El discurs, desgraciadament, no va poder ser llegit íntegrament perquè vint busca-raons de les SA vestits d'esmòquing van fer suspendre la conferència. Entre els joves nazis Kurzke hi ha identificat Friedrich Georg Jünger i el seu germà Ernst, el gran escriptor. "¿Com ho va poder soportar?"es preguntaria Mann temps després, reconeixent la indiscutible alçada intel·lectual del seu oponent. Als seus diaris, Jünger hi apareixerà definit com a "llibertí de la barbàrie".

La complexa i matisada personalitat de Thomas Mann es dibuixa en totes les seves etapes, amb totes les seves màscares, els seus perfils, les seves contradiccions, sovint desconcertants. Sens dubte, el llibre de Kurzke és molt perspicaç i útil però, inexplicablement, no ha utilitzat ni la informació ni les opinions de cap de les notables i consciencioses biografies que l'han precedit. Thomas Mann, historia de una disonancia de Roman Karst (1970), Thomas Mann d'H. Mayer (1984) o Thomas Mann y los suyos de M. Reich-Ranicki (1989), entre d'altres. A més, el cèlebre i valuós retrat que va fer l'escriptora polonesa Maria Dombrowska el 1956 no hi apareix, ni tampoc les adhesions literàries d'André Gide, Hermann Hesse, Rainer M. Rilke o Franz Kafka. Kurzke fa servir el seu bisturí amb gran fredor i competència, aturant-se potser massa en certes misèries de Mann i la seva família, oblidant investigacions literàries valuoses, excloent per sistema qualsevol criteri interpretatiu que no sigui el de Mann, els seus coetanis i Kurzke mateix.

Amb tot, determinats aspectes han estat tractats amb una intel·ligència lectora de primer ordre. Així podem comprendre com Mann aplica a la seva biografia íntima els mateixos criteris de rectitud i de lleialtat a uns principis morals, els de la burgesia civilitzada i cosmopolita. Quan, per exemple, Mann descobreix que l'espiritisme és una falòrnia ataca durament contra el que, ingènuament, havia cregut. No hi ha en l'escriptor ni una doble moral ni cap falsejament en el fet que, per exemple, Thomas Mann, casat i amb sis fills, tingués inclinacions homosexuals. L'armari de Mann és molt voluminós i en surten inesperades evidències, inquietants similituds, lluminoses conclusions. L'escriptor porta al clatell el "gnom de la creació" literària que el devora, una ansietat que és comparable, segons Kurzke, amb l'hàbit del tabac i que constitueix una de les principals claus per aproximar-se a La muntanya màgica. "¿Por qué fuma el ser humano? Por placer y por amor a la muerte. Thomas Mann fumó cigarrillos y puros durante toda su vida (...) Fumar es un acto de oposición. Significa hacer algo insensato frente al atildado sentido común de la sociedad burguesa. Es la droga de quienes están dispuestos a seguir las reglas del juego de la burguesía, pero necesitan compensaciones toleradas a fin de poder soportarlo."

Una cosa semblant es pot dir sobre la sexualitat de Mann. Mai no es proposa modificar o substituir les regles de la moral burgesa. Mann viu estable entre tensions i, segons Kurkze, mai no va consumar el seu desig homosexual. Quan el 1922 s'inicia un debat públic per revocar el paràgraf 175 del codi penal alemany que castigava la pràctica de l'homosexualitat, Thomas Mann es declara obertament favorable a la despenalització, però això no el converteix en partidari de l'equiparació, de la normalització social de l'homosexualitat. Per a l'escriptor, l'interès pels nois bells (i no pas pels homes) forma part d'una esfera íntima, poètica, lligat als tabús socials més consolidats, com el de l'incest. Un interès que aviva un amor pur perquè mai no es consuma, mai no es manifesta ni va més enllà del desig. Mann va sublimar les seves inclinacions homosexuals a través de la literatura i, qui va voler comprendre i saber, va saber quins eren els seus plantejaments, com en La mort a Venècia. Aquest llibre, sigui dit de passada, va impressionar molt Josep Pla. Creia que estava molt bé escrit però li era narrativament desconcertant. ¿Què pretén Mann amb el seu mutisme amorós? Per a qui tingui la capacitat moral de la comprensió esdevé diàfan. L'escriptor alemany no surt de l'armari només com a homosexual. Sobretot es mostra obertament voluptuós en el seu sacrifici. Masoquista és la paraula exacta. Tot en nom del compromís amb la bellesa, fins i tot el dolor i la mort. La gran lliçó de l'últim dels grans novel·listes romàntics.

(Publicat a La Vanguardia el 21 de gener de 2004. Traduït i amb esmenes)

Llegeix-ne més »

Per a la postguerra que vindrà

[Dietari. Valentí Puig. Porta incògnita. Dietaris 1970-1984. Destino, 2002, 239 pàgines]

Per als que ens formem políticament en el catalanisme universitari dels anys vuitanta corejant lemes com el de “OTAN no, bases fora”, els dietaris de Valentí Puig eren tan sols un exercici de solipsisme carca, els acudits d’un antipàtic escriptor mallorquí de dretes, indiferent no només al concepte de Països Catalans sinó (i això era el més greu) a la idea que un món millor era possible. A tot estirar podíem arribar a admetre el que avui brilla com una evidència: Puig escrivia molt bé, amb una sorprenent quantitat de lectures ben llegides (hi ha qui, posem per cas, se sap el Quixot de memòria i, en canvi, no l’ha llegit), una sòlida cultura literària anglosaxona, també molts llibres francesos, un criteri personal insubornable, indiferent a les modes i a les ingenuïtats dels que teníem, a la nostra tendra edat, Joaquim Molas com a únic referent crític.

Després de tots aquests anys, els prejudicis sobre l’obra literària de Puig, i en especial, als seus dos primers dietaris (Bosc endins, 1982 i Matèria obscura, 1991, avui reeditats) s’han anat diluint, revelant-se com una lúcida mostra de literatura d’idees des de la perspectiva autobiogràfica. És sorprenent veure com abans de l’arribada al poder del partit socialista i de CiU a Madrid i a Barcelona, Puig ja segregués una àcida anàlisi sobre les possibilitats reals de l’acció política, i que es regirés contra la ingenuïtat dels ben intencionats moviments de masses. L’individualisme, l’esperit crític i de contradicció, l’escepticisme, la defensa de la llibertat individual, tots elements irrenunciables en un analista de la societat, són vindicats amb força. “Record l’hipersensibilitat ideològica dels cercles universitaris (a hores d’ara desbaratada per la logorràgia psicodèlica i el quietisme oriental) fets d’ortodoxia i heterodòxia, de superescissions i hipergrupúsculs”. Per a Puig, seguint Paul Leautaud, “s’han d’expressar les idees pròpies, sobretot si van contra les idees generalment admeses”. I fins i tot afirma que “la bona literatura mai no és un fet revolucionari sinó la constatació perpètua del principi conservador que diu que la realitat és tal com és. Com Maquiavel”.

N’hi hauria d’haver prou aquí amb la cita de Maquiavel per demostrar la pertinència i el rabiós interès que significa la reedició dels dietaris de Puig. El pessimisme històric de Maquiavel que creu en la guerra com a motor de la història ens hauria de fer pensar molt. En tot cas, per matisar el nostre “no a la guerra”. ¿S’equivoca Maquiavel quan segueix el rastre de Tucídides, Titus Livi, Polibi, Froissart i ens quedem només amb l’argumentació d’un Pedro Almodóvar? La postguerra que s’acosta serà una nova ocasió per donar o no la raó a Puig. Donant però, això sí, al cèsar el que és del cèsar. ¿Per què Puig es mostra tan crític amb l’esquerra i no gosa mesurar la dreta amb el mateix regle? ¿Per què la política li corca la literatura com si fos Saramago? ¿Hi ha a Espanya una dreta culta i civilitzada que beu Moët Chandon més enllà de la seva fantasia?

(Publicat a La Vanguardia, el 16 d'abril de 2003. Traduït i amb esmenes)

Vegeu també sobre Barcelona cau de Valentí Puig: Autoajuda Valentí Puig:
http://undiaenlescarreres.blogspot.com.es/2012/03/autoajuda-valenti-puig.html

Llegeix-ne més »

¿Bon escriptor, Carles Sentís?

Més enllà de les controvèrsies polítiques, des d’un punt de vista simplement professional, a títol només informatiu i per entendre’ns: ¿va ser Carles Sentís un bon escriptor, un gran periodista, com han afirmat, entre d’altres, noms de pes com Joan de Sagarra o Julià Guillamon, en l’estela del periodisme d’Albert Londres i de Paul Morand als anys 30? Alguns dels articles recollits a 'L’Instant abans del 36' (La Campana, Barcelona, 2004) semblen prova suficient per respondre que sí. Però és estrany. Si Sentís fos un gran escriptor i periodista, com Pla, com Sagarra, com Gaziel o com Xammar, ¿com és que no suscita l’admiració o l’enveja dels seus iguals i contemporanis? ¿O més aviat cal ajustar el seu nom al costat dels excel·lents però no tan brillants Díaz-Plaja i Ignasi Agustí? Les relacions incestuoses de Carles Sentís amb el món de la política —ara periodista, ara secretari polític, ara una altra vegada periodista, ara diputat, ara novament periodista— sens dubte han distorsionat la seva imatge. I el frontisme entre dretes i esquerres ha desviat l’atenció de la qüestió literària encara que no es vulgui parlar de la guerra civil. ¿El prometedor i jove Sentís que escriu a la premsa en català és el mateix que després escriu en castellà? Costa de creure que aquest sigui un gran periodista amb un tema tan important entre mans (“Los horrores del campo de concentración de Dachau”, La Vanguardia, dimarts, 15 de maig de 1945):

Llegeix-ne més »

Fernàndez i Fernàndez

[Assaig] Josep-Anton Fernàndez. El malestar en la cultura catalana. La cultura de la normalització, 1976-1999. Empúries, 2009. 401 pàgines. 20 euros.

Com si fos el Rei Mides, Josep-Anton Fernàndez (Barcelona, 1963) fa gai tot el que toca. Professor de la UOC, ha estat ensenyant en el Queen Mary de la Universitat de Londres, un indret que té nom de transatlàntic de luxe però que no ho és. El seu currículum de publicacions és impressionant i no només perquè a la universitat sí que és important la grandària. També perquè s'ha dedicat als estudis ètnics, de gènere i de sexualitat que per a alguns, com Harold Bloom són una "escola del ressentiment", una impostura o directament a una presa de pèl. Amb nocions sòlides i enormement particulars de psicoanàlisi, teoria feminista i sociologia de la cultura, Fernàndez fa anys que escriu llibres d'apostolat gai dins i fora de la universitat com ara Calçasses, gallines i maricons que el 2003 em va interessar molt perquè, tot i que era simplista i tendenciós, parlava de Quim Monzó.
El cert és que el món no es divideix pas en bons i dolents, en blancs i negres que són correlat dels homosexuals i heterosexuals, dels catalans i espanyols, dels pobres i rics, de les dones i els homes. Això no és així. Ni em sorprèn que el nacionalisme català dediqui "una atenció pràcticament nul·la a altres categories identitàries, com ara el gènere, la sexualitat, o fins i tot la classe social, renunciant d’aquesta manera a articular o teoritzar aliances que haurien de reforçar la posición del nacionalisme català en la lluita per l’hegemonia". Preconitzar una mena de nacional-homosexualisme, a la manera mimètica (i invertida, per descomptat) del nacional-catolicisme em sembla com a mínim un disbarat. I que ara es digui això de la "classe social" recorda els temps divertits i delirants de Lluís Fernàndez i L'anarquista nu (1978) uns temps en els que encara no s'havia entrat en la paràlisi del victimisme.
Aquest és, tanmateix, un llibre molt bo i necessari perquè és valent i planteja els reptes de la cultura catalana, perquè s'enfronta a alguns dels nostres mandarins i els desautoritza amb arguments sòlids. El llibre és magistral en l'anàlisi del discurs que s'ordeix contra Catalunya. Però al costat d'aquest Fernàndez hi ha l'altre Fernàndez, el frívol, el que saboteja el seu propi discurs fins a ridiculitzar-lo. ¿Per què hi ha tanta conya i autoodi en el món gai?

(Publicat a La Vanguardia l'1 d'abril del 2009. Traduït i amb esmenes)

Llegeix-ne més »

Déu salvi les reines

[Biografia. Lytton Strachey.

La reina Victoria. Traducció de Sílvia Pons Pradilla. Lumen, 2008. 400 pàgines. 22,90 euros.
Isabel y Essex. Traducció de Rafael Calleja. BackList, 256 pàgines, 20 euros]

Potser serà veritat que Europa és el centre del món per la indòmita i decisiva rellevància de les dones que té. O que els anglosaxons són la primera societat del món perquè Anglaterra es va formar i es va engrandir especialment a l'ombra de dues grans reines, Elisabet i Victòria. Sí, podríem citar amb èmfasi les espanyoles Isabel la Catòlica o Isabel II; també podem recordar Cristina de Suècia, Caterina de Rússia o les monarques holandeses, però ser reina regnant sobretot sembla una cosa molt anglesa com ens fan veure des de l'emperadriu sense corona Indira Gandhi, Thatcher, o fins i tot Freddie Mercury. Sense oblidar, clar, Lytton Strachey (1880-1932) el gran mestre del retrat, l'escriptor que va convertir la biografia en un exercici de gran exigència literària i de ferma anàlisi crítica, en una experiència útil per al lector, sobretot des d'un punt de vista humà i moral. De la vida humana, de la naturalesa humana ha de tractar, sens dubte, un gènere que es denomina biogràfic, més enllà de l'acumulació enciclopèdica de dades. No és necessari conèixer tots els detalls i tafaneries (als que Strachey era, tanmateix, tan sensible) en la vida d'un personatge, només el que és significatiu, les anècdotes que donen sentit a una vida, fan el fet. Una biografia no pot ser tampoc l'exaltació d'una personalitat perquè l'hagiografia mai no és creïble.

Irònic, irreverent, àcid, maliciós, descarat, tafaner, mordaç, implacable, i sobretot partidari acèrrim del common sense, Strachey sempre sembla convincent quan fa elogis perquè tampoc no estalvia crítiques contundents. Turmentat per la seva pròpia identitat, escèptic davant de la bona societat que s'havia rabejat ni més ni menys que amb Wilde, Strachey segueix en la cosa literària el virtuosisme de Sainte-Beuve i en la vital les aleshores noves investigacions de Freud (el seu germà, el psicoanalista James Strachey en va ser el traductor i principal introductor a la Gran Bretanya). Després de la fama i l'èxit aconseguits amb Victorians eminents (1918) van aparèixer La reina Victòria (1921) i Elisabet i Essex (1928) dues biografies en les que mira de comprendre i de comprendre's, de buscar-se a si mateix, al darrere dels homes i de les circumstàncies històriques que van envoltar les dues grans reines, dones atrapades per un destí reservat als homes. Probablement, Strachey és (al costat de Stephan Zweig) un dels grans biògrafs de la història perquè la seva curiositat és la d'un home atrapat per un destí. I per la por de viure aquest destí.

Victòria es deia, de fet, Alexandrina i no estava previst que arribés a ser reina d'Anglaterra. A Strachey, fill de l'activa sufragista Jane M. Grant, li xoca que la que va arribar a ser la dona més poderosa de tots els temps, contemplés, al final del seu regnat, els primers avenços del feminisme d'una manera tan negativa. Victòria és la reina inesperada, la noia romàntica que té poc de victoriana (una idea que va desenvolupar més tard Simon Schama) i que galanteja amb els seus primers ministres, fins al punt que van arribar a anomenar-la "senyora Melbourne" quan Melbourne va ser cap de govern, però que s'enamora de veritat, fins a la veneració, del seu cosí Albert (del qual no vol, ai, enamorar-se). En quedar vídua el 1861 s'adona que està sola i que potser la solitud sigui el destí de qualsevol ésser humà, fins i tot si s'és reina d'Anglaterra. I s'evadeix, acumulant de manera malaltisa objectes de tot tipus i reduint la seva presència política al mínim. Aquest és el seu gran encert històric. No haver comès cap error i haver estat molt conscient de les seves limitacions.

Quelcom de semblant es pot dir de la reina Elisabet, que no té cap qualitat heroica i que la història del seu regnat "perdura com a lliçó ingent per a melodramaturgs de la governança" segons Strachey. Les seves qualitats són precisament les que no són pròpies de l'heroi: "dissimulació, flexibilitat acomodatícia, indecisió, morositat dilatòria, parsimònia". Elisabet s'assembla ben poc a Victòria però hi ha dos elements bàsics que permeten comparar-les: la profunda solitud i el vincle entre el poder i el sexe. A Elisabet, a qui agraden molt els homes, sembla tenir pànic al coit i l'eludeix durant tota la seva vida, encara que això suposi quedar-se sense hereu, debilitar-se com a monarca i l'extinció de la seva dinastia. Sí, a Elisabet li agrada molt el comte d'Essex, i a ell li agrada molt el poder, la seva eròtica. Essex s'agenolla als seus peus però conspira per enderrocar-la. ¿No són els problemes de llibertat, de poder, en definitiva, sempre i per a tots els éssers humans els grans obstacles per a l'amor i el sexe?

Els llibres de Strachey són una lliçó de vida.

(Publicat a La Vanguardia el 12 de novembre del 2008. Traduït i amb esmenes)

Llegeix-ne més »

Per comprendre la "Ilíada"

[Clàssic. Jaume Pòrtulas. Introducció a la "Ilíada". Homer, entre l'història i la llegenda. Fundació Bernat Metge. Editorial Alpha, 2008. 577 pàgines. 36 i 42 euros]

 

Si en els temps benemèrits en què Francesc Cambó va fundar la Bernat Metge el gran repte va ser europeïtzar i il·lustrar culturalment la Catalunya renascuda a través de les traduccions dels clàssics grecs i llatins, avui els camins són d'altres però els principis continuen essent els mateixos. El catalanisme no té ni dignitat ni futur aïllat en allò ètnic i abstrús, en el bàrbar, sinó en l'aprofundiment del civilitzat, en el clàssic, en la cultura, que és en el que Catalunya és i pot continuar essent algú en el context internacional. El futur només pot abordar-se amb plena consciència del passat que no és només el de la nació medieval catalana, també hi ha el concurs de l'àmbit mediterrani, el territori de la cultura grega i de la seva successora romana, imperial i després cristiana. Llegir els clàssics del món antic és un dels camins encara vàlids del catalanisme del segle passat però avui han canviat les formes. En aquest sentit, s'ha d'assenyalar que la Bernat Metge ha obrat una altra petita i significativa revolució cultural. Publica per primera vegada en la seva història un volum que no és una traducció sinó un estudi, de fet és un pròleg a l'esperadísima traducció de la Ilíada de Montserrat Ros -després del fiasco de la de Manuel Balasch i del seu nebot que fa temps vaig denunciar-.

Per aquest motiu el nom de l'autor no figura a la portada del llibre. Humilment, aquest gran hel·lenista i sapientísim filòleg que és Jaume Pòrtulas, ha aconseguit escriure succintament tot el que hem de saber d'Homer i la Ilíada, de les últimes investigacions i de les tradicionals i ja conegudes dels especialistes i, a més, s'ha conformat amb el paper de prologuista, de mer introductor al meravellós text que ens parla dels extraordinaris herois de la guerra de Troia.

Pòrtulas ha emulat Carles Riba en la tenacitat i el seu treball no és menys important ni transcendental que el del traductor de l'Odissea al català. Avui, bé o malament, tenim la major part, l'essencial, dels clàssics grecs i romans traduïts a la nostra llengua, aquesta feina ja està pràcticament enllestida, fins i tot podem disposar d'aquestes traduccions als quioscs i els reptes a començaments del segle XXI són ben d'altres.

Perque ¿quin servei ens pot fer tenir rigorosament i elegantment traduïts Èsquil, Plató o Píndar si no entenem gairebé res del que ens diuen, si no fem l'esforç d'aprendre i de valorar el món fascinador que amagen les seves pàgines? Per comprendre va ser un títol i un lema de Riba. El nou repte, en la nostra cultura com en les altres d'Occident, després de les bones edicions de textos és explicar els clàssics de manera contemporània, que esdevinguin útils, necessaris per anar endavant. O els vinculem amb el nostre món o només seran polsoses figures de guix.

¿Va existir realment Homer? ¿Va descobrir Heinrich Schliemann l'autèntica ciutat de Troia? ¿Per què Riba va traduir dues vegades l'Odissea i no va traduir la Ilíada? ¿Què hi veia Plató en el vincle entre Aquil·les i Patrocle? ¿Quina importància cultural tenen les llegendes sobre Homer? Aquestes qüestions com tantes d'altres, tradicionals en l'estudi de la Ilíada trobarà aquí el lector, explicades amb encert i sense complicacions innecessàries.

Però que moderna se'ns desvetlla aquesta aproximació quan veiem en un lloc assenyalat que se'ns parla del conflicte d'Aquil·les, cada vegada més semblant al d'Ulisses en la seva complexitat humana; a l'heroi dels peus lleugers subvertint a través del llenguatge la cosmovisió heroica de la guerra. Amb la llengua cerimoniosa de l'epopeia, construïda per exaltar l'heroisme, Aquil·les convoca "el fantasma de la ruïna d'aquest mateix heroisme, de la seva subversió." Em va agradar molt, malgrat alguns clamorosos errors històrics, l'adaptació cinematogràfica que va encarnar Brad Pitt. Però Pòrtulas m'ha explicat millor que ningú per què m'agrada tant aquesta història d'heroisme, valentia, amor i orgull. Tot és poc per poder anar rere aquest escriptor o escriptors que encara avui anomenem Homer. Mestre de la veritat completa, constructor de la literatura més bella, cantor de la glòria dels semidéus.

(Publicat a La Vanguardia el 18 de febrer del 2009. Traduït i amb esmenes)

Llegeix-ne més »

La veritat de les mentides

[Assaig. Erich Auerbach. Dante, poeta del mundo terrenal. Traducció de Jorge Seca. Acantilado. 296 páginas. 24 euros ]

A Istanbul també van arribar molts refugiats fugint d'una Europa en guerra i es va crear un ambient com el que mostra el film Casablanca. Erich Auerbach (1892-1957), alemany i jueu, culte i elegant, encara que havia lluitat pel Reich com a soldat durant la Gran Guerra, va haver d'escapar dels nazis i, en la seva ruta cap als Estats Units, es va dirigir a l'oest per l'est, assolint el 1936 la frontera turca. Mai no va sentir, tanmateix, la pulsió, la crida de l'Orient, ni es va dirigir a l'estat d'Israel: es va encaminar insistentment a Occident, a Amèrica. Es va quedar a Istanbul alguns anys com a professor a la universitat, escrivint, una mica com en Rick, el personatge de Bogart que sembla no voler deixar la ciutat, que només vol sobreviure camuflat entre molts d'altres. Tanmateix, Auerbach, físicament, s'assemblava més a Victor Laszlo, el personatge que interpreta Paul Henreid, el nòvio fi i idealista de la Bergman. I, intel·lectualment, és un dels grans orgulls d'Alemanya, un dels mestres europeus que ens han ensenyat a llegir. Amb només Mimesis i Dante, poeta del mundo terrenal, el seu nom ha passat a la història recent com un triomf de la capacitat de comprensió, com un avenç de la intel·ligència, o el que, en paraules de René Wellek, és nogensmenys que "una conquesta positiva de la nostra civilització". Pocs comentaristes han aportat tant, han enriquit, com Midas, tot el que tocaven.

Mimesis va ser escrit majoritàriament a Istanbul entre maig de 1942 i abril de 1945, sense gairebé cap llibre, notes ni suports. El llibre es va anar imposant com una inèrcia, com una voluntat i enteniment de la prodigiosa memòria d'Auerbach i avui s'ha convertit en un model internacional de capacitat lectora. Naturalment no és una manera sistemàtica de fer sinó més aviat una disposició mental, una manera d'aproximar-se al món interior de la consciència del lector, a la raó per la qual un determinat llibre se'ns clava en la vida i ens desvetlla protagonisme. Quan agrada. Successor de Leo Spitzer en la càtedra de Marburg, Auerbach continua i aprofundeix la seva anàlisi històrica de l'estil (majoritàriament sobre literatura francesa però sense oblidar grans llibres anglesos i alemanys). Perquè la literatura, abans que cap altra cosa, és forma, com s'esdevé amb qualsevol de les belles arts. La divisió tradicional del món antic es fa pertinent gràcies a la seva influència al llarg del passat i encara en el nostre present. Són els famosos nivells estilístics, compostos de, primer, l'estil humil o còmic, el mitjà o realista i, finalment, el sublim. Molts prejudicis han nascut d'aquí i, així, i per posar un exemple, Dario Fo com que és un bufó mai no hauria merescut el Nobel. O qualsevol poema sempre serà superior a una novel·la, o una novel·la a un conte. El classicisme seria doncs la rigorosa separació d'aquests estils mentre que altres èpoques els barrejarien sense escrúpol. La mescladissa porta a adoptar, per lògica, un estil mitjà en el qual es realitza més obertament el que podríem anomenar realisme. O el que el lector jutja més realista. El que imita millor la realitat. Aquesta imitació, quan s'aconsegueix, quan a ulls del lector sembla verdadera, autèntica (real), és quan ens commou per la seva veritat, pel seu realisme. És el que Auerbach denomina mímesi.

El seu primer gran treball sobre aquest concepte va ser Dante, poeta del mundo terrenal, publicat a Berlín el 1929, un any després de la versió completa del Mein Kampf. En la nostra tradició l'element mimètic deu molt a l'aparició del cristianisme i a la popularització de la vida de Crist, precisament com a model que s'ha de seguir, d'imitar. Mescla perfecta de vida quotidiana i humil i de sublimitat divina. A la que cal sumar dues tradicions literàries contraposades però essencials: la jueva de la Bíblia i la grega d'Homer. D'aquesta intersecció (substituint Homer per Virgili i les lletres llatines) sorgeix la Commedia de Dante, d'aquestes dues maneres diferents de realisme, d'aquestes dues maneres de veure el món que és la síntesi medieval. Dante s'estableix com a alternativa a l'idealisme de la literatura dels trobadors i es presenta a ell mateix com a realista, com a fusió entre un estil humil i un altre sublim, el que es denomina "realisme figurat". És el crèdit que com a llibre "verdader" té la Commedia malgrat el seu viatge d'ultratomba i els seus morts. El real no només és l'aparent, també els somnis, les idees, l'imaginari, la religió, les conviccions són tan reals com el paper en el qual el lector està ara llegint Dant. Abans amb els gravats de Doré, ara amb les tintes de colors de Miquel Barceló, demà amb altres il·lustracions però permanentment nou i actual perquè aconsegueix semblar-nos verdader.

(Publicat a La Vanguardia el 7 de gener de 2009. Traduït i amb esmenes)

Llegeix-ne més »

El gran crític és Wilson encara

[Assaig. Edmund Wilson. Obra selecta. Edició i pròleg d’Aurelio Major. Lumen, 2008. 930 pàgines. 48 euros]

Ningú com el nord-americà Edmund Wilson (1895-1972) representa la crítica literària del segle XX; tampoc podríem trobar cap altre escriptor contemporani més capaç i que fes amb l’assaig sobre llibres un gènere tan perfecte per ser reproduït i divulgat en els diaris sense perdre ni profunditat ni exigència. Cap dels que van venir després de Sainte-Beuve ha estat ni tan gran ni tan llest. Ni Harold Bloom que cerca al Déu dels seus pares en Shakespeare i els clàssics, ni Roland Barthes amb els seus textos exquisits només per a iniciats, ni tampoc Cyril Connolly quan enumerava i raonava llistes d’obres, ni per descomptat George Steiner, que només brilla quan l’imita. Wilson és encara avui el gran recensor, el gran crític, perquè treballa molt, entén de les més variades coses, de les més complexes, esmunyedisses i difícils de la literatura de la seva època i, a continuació —això sí que és difícil— aconsegueix explicar-ho de manera plausible, comprensible, eficaç, atractiva. Literària, tancant d’aquesta manera el cercle. Criticar no és com ara dir que t’estimes més el color verd que el taronja. Els seus gustos gairebé ens són igual, el que importa és el que hi aprenem. Envejat, imitat, odiat (bé, de fet, tots els crítics són odiats) Wilson és un prodigi de claredat i de sentit comú que no creu en l’objectivitat però sí en l’aproximació a la veritat, una veritat que ha de ser coneguda pel conjunt de la societat. Des de la immensa influència que va aconseguir com a crític insubornable en diversos mitjans com Vanity Fair, Dial, New Republic o New Yorker, oferia la seva lectura, sobretot, com un exercici públic de llibertat, conscient de la funció social que exerceixen a la premsa les ressenyes independents i subjectives en el món lliure, sanitàriament alienes als forts interessos de la indústria editorial que espera transformar el crític literari en un divulgador, en un comercial.

Aquesta Obra selecta, de gairebé mil pàgines en espanyol, és una estupenda idea que ha tingut Aurelio Major, la de reunir una antologia de ressenyes representatives de la biografia de Wilson al costat d’estudis literaris de tota mena —s’hi inclouen, per exemple, els treballs sobre Proust i Joyce trets del seu clàssic llibre El castell d’Axel—, nombroses cròniques i, fins i tot, cartes que en realitat són petites classes de Literatura. L’ordenació, tanmateix, no és cronològica “sino más bien temática y rítmica” que és una manera de dir que Major ha fet el que li ha donat la gana amb un resultat magnífic i que, així, el llibre aplica també el criteri wilsonià d’atrevir-se a exercir la llibertat sempre que el resultat esdevingui útil. Trobem nombroses pàgines sobre els seus amics Scott Fitzgerald, Hemingway, Dos Passos, sobre els llibres de Faulkner, Thornton Wilder, Auden, Henry James, Dickens, pero alhora treballs inesperats sobre Stravinski, Einsenstein i una espècie d’hilarant reglament sobre les relacions entre escriptors i crítics anomenat Poloni del treball literari. Hi trobem molta Rússia (especialment Txèkhov) i la seva recent història. D’acord amb aquesta passió Wilson va aprendre rus i va esdevenir un bon coneixedor de la realitat cultural de l'URSS durant la guerra freda. En 1940 havia escrit En l’estació de Finlàndia, una mirada crítica sobre els orígens intel·lectuals de la revolució russa que va suscitar l’amistat de Vladímir Nabòkov, a qui va ajudar a instal·lar-se als Estats Units durant el seu exili després de la invasió nazi de França. Durant vint anys van ser com Don Quixot i Sanxo i es van influir determinantment l’un a l’altre.

Wilson, va néixer a New Jersey i pertanyia a la intel·lectualitat que venia de les classes benestants moralment implicades en la revolució soviètica i que van anar desenganyant-se amb l’stalinisme. La veïna Nova York va ser durant aquells anys la ciutat roja del país i durant els seus estudis a Princeton (on va conéixer Fitzgerald) va relacionar-se amb la progresia sense mai arribar a militar en el partit comunista. Malgrat tot, sempre serà profundament un purità, en el sentit històric que té la paraula als Estats Units, però també en el sentit més moralista, potser l’aspecte menys atractiu de Wilson. Se sent, per exemple, molt incòmode amb la sexualitat d’Oscar Wilde, censura les sortides de to de qualsevol autor, encara que sigui molt important (excepció feta de Jean Genet, no se sap ben bé perquè) i, després de llegir Lolita, la novel·la del seu gran amic, afirma que és el pitjor que li ha llegit. En canvi, en una carta li confessa que s’ha passat tot el dia buscant “todos los equivalentes de la palabras groseras inglesas en el diccionario Dahl”. És el que Nabòkov acostumava a denominar filisteisme.

Amb tot, el criteri de Wilson sempre és generós, estable, sensat i molt intel·ligent. Les seves apreciacions, per exemple, sobre Ezra Pound són sens dubte dures en excès, i la malícia amb què es burla de Tolkien (¡Ooooh, qué orcos tan horripilantes!) encantarà als detractors de l’escriptor britànic i potser farà reconsiderar algunes coses als seus seguidors més conspicus. És ben sabut que quan un crític es mostra dur amb un escriptor que no ens agrada ens sentim, d’alguna manera, venjats. Wilson és el gran defensor, el gran vengador, l’autor que és capaç d’hitpnotitzar-te durant gairebé mil pàgines durant dies. Magnífic, superlatiu.

Alguns dards wilsonians trets del llibre:

Chesterton, C. K. : “…dijo cosas excelentes, pero cuya escritura (…) está siempre despeñándose en esa peculiar borrachera seudopoética que se enfrenta a las grandes ideas e ignora los hechos reales más evidentes.”

Cummings, e. e. : “Nunca se percata de cuándo está escribiendo mal y cuándo lo está haciendo bien. Aparentemente, su capacidad de autocrítica es nula. Es fácil imaginárselo produciendo sus poemas con la misma espontaneidad con la que transpira e invirtiendo en ellos muy poco de su intelecto.

Fitzgerald, Francis Scott: “Se ha convertido, tan sólo dieciocho años después de su muerte, en una referencia obligada: una obra que quedará intacta cuando los sueños y el caos que se materializan en ella también hayan muerto.

Genet, Jean: “Como escritor es perfectamente extraordinario; cuesta entender cómo pudo, siendo autodidacta, llegar a saber tanto y como cultivó un talento tan rico.”

Hemingway, Ernest: “La condición de la vida es el dolor, y las alegrías de aspecto más inocente están ligadas de algún modo a sus sofocantes angustias. La afirmación de esta disonancia en el arte conformó la belleza de los cuentos de Hemingway. En el proceso había templado una espléndida prosa.”

Pound, Ezra: “El fracaso de Pound como poeta es un curioso fenómeno literario. (…) Uno de los síntomas de esta deficiencia es su constante recurso de traducción; trata de realizar su propia personalidad disfrazándose con los hábitos de otros poetas (…); revela su fatal incapacidad por la defectuosa imitación que hace de ellos.”

[Publicat a La Vanguardia el 26 de novembre de 2008. Traduït i amb esmenes]

Llegeix-ne més »

Prestidigitació (carreres i tribunes)

[Assaig. Xavier Roig. La dictadura de la incompetència. La Campana, 2008. 186 pàgines. 14 euros]

Ens ofereixen divulgació sobre l’estat actual de l’economia però acaba sortint una denúncia apassionada i un intent d’identificar els responsables del desori. Més o menys exagerats o parcials, aquests llibres solen guanyar-se l’entusiasme dels que ja estaven convençuts d’entrada. Son llibres per aücar conviccions, per fer-li la rosca al lector que pensa com tu. Hi ha els encesos partidaris de l’economia de mercat sense controls i, per altra banda, els defensors de l’intervencionisme de l’Estat. ¿Qui és el canalla? ¿El capitalisme sense mida o la incompetència del sector públic?

Segons Xavier Roig (Barcelona, 1957) no hi ha pas dubte. Com a exdirectiu de multinacionals, empresari, professor de màster de globalització i columnista en l’Avui, la incompetència de l’Estat enfonsa l’economia, arrosegant-ne al darrere la societat. El seu discurs és directe, però tot sovint cau en el simplisme. L’encerta, i molt, quan desprestigia certes polítiques d’esquerres, quan les espolsa sense manies, i quan denuncia la marginació de la societat civil en favor dels buròcrates i dels que viuen, directa o indirectament, dels diners del contribuent. És denigrant que els parlaments espanyol i català tinguin el 72 i 68 per cent, respectivament, de diputats que venen del sector públic. O que l’educació s’estigui enfonsant, soterrada per la manca d’esforç, de disciplina, i per entossudir-se en valors que ja s’ha vist que són caducs.

Però no tots son jutjats amb el mateix regle. Roig enderroca el seu propi discurs quan només és dur amb els uns i mai no ho és amb els altres. ¿Com es pot criticar l’intervencionisme de l’Estat sense recordar que el proteccionisme va salvar l’economia catalana productiva que no podia competir amb Mànchester? ¿Com es pot oblidar que els empresaris catalans no inverteixen en cultura com els nord-americans, i només pensen en l’esport? ¿De la diferència entre Cambó i De la Rosa? ¿I els rics de Nova York que inverteixen en el Met i que aquí van deixar de mantenir el Liceu? ¿Com es pot dir que “al Liceu hi ha molta gent que només hi va a fer el merda?” ¿N’hi ha molta? ¿Quanta? ¿I quanta n’hi ha a la llotja del Laporta? Dades, arguments sòlids, i no pas desqüalificacions genèriques ni batalletes personals com l’avi Cebolleta, li prego si em fa el favor. ¿Amb aquests llibres l’assaig català pot anar pel món?

[Publicat a La Vanguardia el 19 de novembre de 2008. Traduït i amb esmenes]

Llegeix-ne més »