La novel·la de novel·les de novel·les de Cabré


Cabré fracassa en voler fer de la seva darrera novel·la un clàssic contemporani

[Jaume Cabré. Jo confesso. Proa. Barcelona, 2011. 1005 pàgines]

Tot el que envolta aquesta novel·la és desmesurat. En primer lloc l’esforç i la tenacitat de Jaume Cabré quan decideix dedicar a la seva ficció no menys de mil pàgines per desenvolupar-la davant dels lectors. A més a més, i per primera vegada en la història de la literatura catalana, el llibre es presenta inequívocament amb tots els atributs d’un flamant clàssic, publicat amb el luxe i la voluminosa contundència que s’atorga a un valor segur. Les xifres de les tirades previstes en català, espanyol, anglès, francès i alemany són insòlites i majúscules. I la campanya de presentació i promoció és tan rotunda com obertament immoderada. Ho és tant que sembla que mai no s’hagi escrit res de millor i que només el millor se li podria comparar. Així, s’ha vinculat Jo confesso amb el més excel·lent de la gran novel·la europea contemporània, amb l’envejable llinatge de Fiódor Dostoievski i Marcel Proust. Fins i tot, Àlex Sussanna, des de les pàgines d’El Mundo, s’ha vist en la necessitat de comparar Jaume Cabré amb Kundera, Eco, Marías, Grass, Little, Amis, Coetzee, Vargas Llosa, Ford i Murakami. La bona nova proclama als quatre vents que, la pàtria, per fi, té un gran escriptor de relleu internacional.
Seria meravellós que fos així. Però ni l’èxit que va aconseguir Jaume Cabré a Alemanya amb Les veus del Pamano ni el triomf de La catedral del mar d’Ildefonso Falcones tenen res a veure amb el prestigi de la literatura feta a Catalunya, ja sigui catalana o espanyola. La celebrada literatura popular de Jaume Cabré, resultat de la seva gran experiència com a guionista de serials televisius, no és comparable ni a Coetzee ni a Vargas ni a Kundera de la mateixa manera que Folch i Torres no és Hemingway tot i que, tots dos, van aconseguir el generós favor del públic. Tan injust i odiós és menystenir un escriptor perquè no té gaire lectors com idolatrar-ne un altre perquè té seguidors a tot el món. I en sentit invers també és veritat. El fet de no vendre llibres no és cap senyal de qualitat literària ni tampoc l’èxit comercial és sinònim de mala literatura. Chesterton ja va advertir contra aquesta perillosa simplificació. La reacció a la idea segons la qual el que és bo sempre fracassa és la idea que el que és bo sempre guanya. De cap manera. Per aquest camí podríem arribar a pensar, aleshores, contra tota evidència i seny, que sempre és bo tot el que triomfa. I Les veus del Pamano, ja que hi som, és un exemple il·lustratiu del que no és una bona novel·la, tot i el seu gran triomf. Va covar el seu èxit a l’escalf de la mala consciència de l’actual Alemanya sobre el seu passat totalitari. La novel·la de Jaume Cabré és tècnicament molt hàbil i efectista, molt treballada i sagaç, on els dolents són tan clars i nítids com els bons, sense ambigüitats. Però sense veritat. La trama és rocambolesca i difícil de creure, inversemblant en molts aspectes. Es fan quadrar tots els cercles per aconseguir un efecte moral i edificant. Però sense veritat. Si cal, si es vol, una bona novel·la pot ignorar la realitat tal com és i continuar essent una bona novel·la però no pot ignorar la veritat. Una bona novel·la és sempre un exercici de veritat.
És en aquest sentit que, més enllà de la previsible venda de milers i milers d’exemplars, Jo confesso no només és una mala novel·la sinó clarament un estrepitós fracàs literari. Reprèn alguns temes i obsessions de Cabré que ja apareixien en les seves novel·les anteriors però sense millora ni esmena, sense res que la faci vertadera ni digna d’esment perpetu. Sense mostrar cap interès ni per la veritat ni tan sols per una diminuta veritat, viu i s’alimenta indiferent a res que no siguin les preocupacions de l’univers personal de Cabré. És la història d’una saga familiar, amb seminarista que penja els hàbits per l’amor d’una dona que trobàvem a L’ombra de l’eunuc, que torna a aparèixer a Jo confesso estructurant la narració a la manera d’una variació o reinterpretació musical de l’obra anterior. El lector trobarà un cop més un món dividit en dos, entre bons i dolents com a Senyoria o Les veus del Pamano sense profunditat ni complexitat literària, sense interès pel món que evoca, sense reflexions que no siguin previsibles, sense cap aprenentatge nou per al lector. Sense millora. Els diàlegs són breus però feixucs perquè ningú no diu res que no s’esperi. Les escenes en què passa l’acció no deixen espai per suggerir res ni per invitar al lector a tenir cap dubte sobre cap cosa, per ínfima que pugui ser. Cabré sempre és allà per dir-nos el que pensen, senten, intueixen els personatges, amb tota mena de detalls. I fins i tot per dir al lector el que ha de pensar, sentir i la manera en què ho ha de fer. Aquesta tirania narrativa és un dels principals llasts que ofeguen les possibilitats de la novel·la.
Un altra forma inconvenient és l’excessiva prolixitat de la narració. Una novel·la de mil pàgines no s’ha de fer necessàriament llarga perquè les bones novel·les sempre semblen curtes. Aquí, en canvi, el relat s’embranca de manera inacabable. Cabré s’agrada molt escrivint, hi xala i, despòticament, dilata el text de manera innecessària, amb jocs privats, repetint-se, subratllant, detallant, precisant, divagant fins a convertir-lo en un dia sense pa. El símil és a la novel·la mateixa, perquè Jo confesso es planteja com un discurs calculat que ho prova d’encabir tot, fins i tot la disconformitat i la clàssica figura de la captatio benevolentiæ. Però, no ens equivoquéssim pas, aquest no és un gest de modèstia sinó una astúcia més destinada a augmentar la desmesura que ho arrossega tot aquí. Si, de vegades, en d’altres conegudes novel·les i films es fa aparèixer com a personatge algun nom il·lustre per tal d’homenatjar-lo aquí és exactament al revés. El venerable nom d’Isaiah Berlin es convocat a Jo confesso perquè lloï sense reserves el que Jaume Cabré escriu. Sense reserves i sense vergonya.
Un altre aspecte enutjós es quan el maniqueisme obre el pas a la tergiversació històrica, amb una més que segura bona intenció d’esquerres. Cabré dibuixa, un cop acabada la guerra civil una Universitat de Barcelona que “es va posar a parlar en castellà i a lluir una ignorància desacomplexada” (p. 69). ¿Algú recorda en quina llengua parlaven els doctors Vila i Vendrell i Vila i Nadal i quin era el docte contingut de les seves classes? En parla Josep Pla al Quadern gris a propòsit de l’any 1919 i no deixa cap marge per al dubte. Com tampoc no hi ha marge per al dubte davant l’opció lingüística que ha escollit Jaume Cabré en escriure Jo confesso. Vegem només alguns exemples remarcables. Mentre tothom diu col·loquialment “anar al cole” i rollo, Cabré diu col·le i rotllo (p. 61 et al.). A la pàgina 89 es diu que els monjos trepitjaven el sòl “en lloança del Déu totpoderós” (?). A la pàgina 449 un personatge en lloc d’agrair que li facin costat diu que agreix “el suport” com si fos un partit polític. A la pàgina 564, a un personatge, enlloc de “no tocar-li ni un pèl” no li toquen “ni un cabell”. A la 673 enlloc de “ser boja” una persona “està boja” i també trobem una simpàtica gallina que “va fugir corrents cap a fora...” enlloc de fer-ho cap a dins s’entén. Igualment inquietant és la fixació que té Cabré amb la paraula basarda, una paraula que utilitza de manera peculiar, com a la frase de cloenda final o en la pàgina 77: “em feia una mena de basarda intranquil·la”. Seria tota una sorpresa que poguessin existir basardes tranquil·les.  I seria una sorpresa que aquesta novel·la, amb aquest peculiar registre lingüístic, pugui posar-se al mateix nivell de cap dels grans noms que constitueixen el més excel·lent de la literatura catalana. Ni tan sols de Josep Robrenyo.
A la manera d’una enfadosa divagació, aquest relat és, en definitiva, un simple embolic, una ruse, una història molt prima que no aconsegueix seduir el lector desesperat que mai no acabarà d’entrar en matèria. A la ràdio se’n sol dir inflar el gos i  al món de les lletres divagació. Amb grandiloqüència s’intenta conformar el lector cada cent pàgines amb tot de jocs de mans i d’equívoques raons tècniques com si estiguéssim llegint l’Ulisses de Joyce i com si fos prou justificació. Hi surten, entre d’altres, monjos medievals, nazis dolents, rics objectes d’antiquari, belles noies eslaves i un violí storioni. S’esmenta, això també, la preocupació d’alguns personatges per l’origen del mal i per l’autèntica naturalesa de la condició humana, de l’amor, del poder redemptor de l’art, però sense gaire més transcendència novel·lística. Tothom sap que esmentar una flor no convoca cap fragància ni parlar d’una font fa que l’aigua pugui brollar. Fer bategar la vida a través de les pàgines d’un llibre, com si fos veritat, és el gran repte de l’ofici d’escriure. A les mil pàgines de Jo confesso el batec és ben bé un altre.

42 comentaris:

  • El gat pentina says:
    9 de setembre de 2011 a les 0:53

    Ole!

  • Anònim says:
    9 de setembre de 2011 a les 15:49

    com sempre, aquest blog diu el que altres pensen i no diuen

  • L'autor ha eliminat aquest comentari.
    Llorenç Capdevila says:
    13 de setembre de 2011 a les 23:04

    L'autor ha eliminat aquest comentari.

  • Biel Barnils says:
    17 de setembre de 2011 a les 11:11

    Felicitar-te perquè algú havia de dir que no, que no n'hi havia per tant. No m'he cregut mai les unanimitats i en aquest cas la gent hi va a favor abans d'haver-lo legit. Jo, confesso, ncara no l'he llegit.

  • Anònim says:
    7 d’octubre de 2011 a les 15:45

    Gràcies, Galves! Em pensava que ens havíem tornat tots estúpids i que era l'única que veia que el Jaume Cabré és molt dolent: Les veus del Pamano, L'ombra de l'eunuc... Fiascos, avorrits, previsibles, tòpics, recursos fàcils per vendre: guerra civil, torna-hi a dir el mateix de la postguerra, nazis, sagues a punt de convertir-se en telesèries...

  • Anònim says:
    4 de desembre de 2011 a les 2:15

    Excelente critica Galvez de ese mediocre escribiente de seriales televisivos.

  • Anònim says:
    4 de desembre de 2011 a les 3:38

    Y els de la tribu el volien com a candidat al Nobel. No tenen vergonya ni la coneixen. Felicitats Galves.

  • tweedyprof says:
    22 de març de 2012 a les 0:55

    Perdoname por escribir en español. Soy danés y tengo la más grande interés en todo lo que se relata a la Guerra de España. Me han dicho que esta novela de Cabrés trate de la Guerra. Pues voy de tu comentário que no es así Lástima. Hacen falta buenas novelas sobre esta guerra. Por preferencia leya este libro en catalán, pero si no cuenta historias de la guerra, no lo voy a leír.

  • soniagigu.blogspot.com says:
    22 d’abril de 2012 a les 23:34

    Tweedyprof te recomiendo "El corazón Helado" de Almudena Grandes. Excelente novela sobre un duro período en España.

  • Anònim says:
    23 d’abril de 2012 a les 10:58

    Doncs a mi em sembla una obra mestra...

  • Anònim says:
    1 de maig de 2012 a les 10:27

    Doncs em sembla que, com en tantes altres ocasions, Galvez no ha llegit la novel · la ...

  • Lluís says:
    6 de maig de 2012 a les 21:06

    llpv...
    em fa una mandra absoluta pensar cinc segons en una rèplica d'aquesta crítica absurda i podría dir que emana una enveja insoportable. Com un Mozart vs Salieri amb la diferencia que Salieri era un gran music i el pobre Galves seria incapaç de crear cap cosa a l'alçada del Zoo de'n Pitus.

  • Anònim says:
    13 de maig de 2012 a les 9:00

    Sembla mentida que es pugui fer una crítica de 1500 paraules si no t'ha agradat ni un borrall. I el més remarcable és que amb prou feines parla de l'obra, sinó més aviat del propi autor.

    Sense haver-me'l llegit, diria que l'autor simplement hi té quelcom contra en Jaume Cabré.

  • Jordi Galves says:
    14 de maig de 2012 a les 0:28

    La ràbia i la desmesura amb les quals alguns defensen aquí "Jo confesso" de Jaume Cabré són ben significatives. També ho és l'anonimat d'aquests valents. Es pot apreciar la fe revelada dels filocapristes que el veneren sense límits: Cabré és el millor, oé. Fins i tot el comparen amb Mozart sense gens ni mica de respecte. La qüestió no és que a mi m'agradi o no m'agradi, a veure si s'entén. La qüestió és que és un llibre dolent. És un bon best-seller, però res més. De literatura, ben poca. I de clàssic contemporani, gens. Pel que veig ni un sol argument en favor de "Jo confesso". El voldrien trobar, exhibir. En va.

  • Josep Maria says:
    15 de maig de 2012 a les 11:02

    home, jo no domino tant...o gens. Però la veritat és que a mi em va agradar molt, però també m'agradat llegir aquesta crítica: hem de conèixer tots els punts de vista

  • Adriana says:
    19 de maig de 2012 a les 17:31

    Jo vaig començar a llegir el Cabré assagista, El sentit de la ficció, La matèria de l'esperit, que em van semblar força interessants, després vaig llegir Senyoria, que em va agradar, i Viatge d'hivern, que també (tot i que amb alts i baixos), i després Les veus del Pamano sí que em va caure de les mans, la vaig trobar un fulletó de poca volada i tinc entès que si ha tingut tant d'èxit a Alemanya és perquè la traductora i l'editor van esporgar-ne unes quantes pàgines i en general van millorar considerablement el text original (cosa que aquí hauria d'haver fet l'editor si hagués fet bé la seva feina). ¿Salvaries o recomanaries alguna cosa d'en Cabré, o la teva desqualificació és a l'obra completa? Gràcies.

  • Anònim says:
    8 de juny de 2012 a les 0:50

    Probablement, Jo Confesso, no sigui el millor llibre de la història de la literatura catalana, en cas que hi hagi literatura catalana, però francament, aquesta crítica frega el ridícul. Malgasta paraules en parlar de la promoció i altres crítiques de l'obra, fregant una actitud conspiranoica. Fracassa en situar l'obra en el context literari actual; la referència al treball de l'autor a TV i al llibre de Falcones diu més del crític que no pas de l'obra. Les cites "més representatives" que, de tota l'obra, escull el crític són per petar-se i dignes de sortir al Polònia. Ara bé, gràcies a aquesta crítica prometo que seguiré aquest bloc, promet hores de diversió garantida.

  • Elisabet Juncà says:
    22 de juny de 2012 a les 10:17

    Accepto les teves argumentacions com a bones. Segur que en saps més que jo. Però me'l vaig llegir i em va agradar. Potser perquè té ingredients de best seller, sí, i no vaig aprofundir massa en el rerafons. L'estil narratiu és fluid, i acabes estimant, en certa manera, el protagonista. Les teves paraules no fan gens de nosa, ans al contrari. Està bé conèixer diferents punts de vista. I, ostres, escrius bé.

  • Guillem Cortès says:
    26 de juny de 2012 a les 11:02

    Hi ha, a més, tres qüestions fonamentals que fan de jo confeso una novel·la insidiosa: 1.- Equipara la persecució Nazi dels jueus amb la persecució inquisitorial, tot deixant de banda que la indústria de la mort dels camps d'extermini respon a una intencionalitat i a una connivència social absolutament dierent de la promoguda per la inquisició medieval. Tot un consol pr als alemays nazis que queden justificats. Pobra Hanna Arend, tot el difícil argument (difícil d'acceptar i pair) del mal banal sacrificat per un mal universal. 2.- El protagonista, el jo (Cabré), no és prou intel·ligent (no és prou nin-heroi) com per construir el seu personatge al marge de la família. Tota la tensió argumental es sustenta en la pertinença al clan. Com a totes les sèries televisives. Pobre personatge sense autonomia que necessita permís per a tot. Ni Proust, ni Homer, ni Nietzsche: sembla que necessita un pare per dir. Ni tan sols un Kafka, que amb l'assassinat de Samsa es carrega a la família feliç que no el vol estrany. I, 3.- El barroquisme de filigrana argumental per fer invisible els dos jos, els dos amics, les dues voluntats, les dues passions, acaba diluït perquè no hi ha dos: sempre ha estat un omniscient i, al final, literari. I, aleshores, per a què?

  • Jordi Galves says:
    2 de juliol de 2012 a les 18:10

    En resposta a l'Adriana: L'obra de Jaume Cabré és d'una gran coherència. És literatura de consum, sense grans pretensions literàries. Com va dir Julià Guillamon a propòsit del (em sembla a mi) millor llibre, "Senyoria" és "lamentablemente, rasante". No vull insistir-hi més. Em sembla magnífic que hi hagi tants lectors de Jaume Cabré, però no és literatura seriosa ni de qualitat. No és exportable. A Alemanya "Jo confesso" ha estat editat com un best-seller i li han canviat el títol per arrodonir la seva imatge més comercial. Gens, per tant, de Thomas Mann. Perdona per haver trigat en contestar-te però no voldria eternitzar-me amb Jaume Cabré. Hi ha hagut ocasió de parlar-ne també a propòsit del recent i escandalós premi Crexells i no ho he fet. De tota manera, crec que ja he dit essencialment el que havia de dir.

  • Anònim says:
    7 d’agost de 2012 a les 17:54

    per què "escandalós Premi Crexells"?

    Agradin o no els llibres d´en Jaume Cabré, ell és educat, respectuós, elegant en les seves intervencions públiques. Estaria bé respondre amb el mateix to, tot i les diferències.

  • Anònim says:
    13 d’agost de 2012 a les 9:31

    Benvolguts,
    Cabré em cau molt bé. És això que han dit aquí dalt: elegant, noble, etc. Quan vaig llegir la crítica del Galves em vaig sentir ferit, tot i que no havia llegit Jo confesso. Ja l'he llegit, i puc dir que crec que Galves té tota la raó. Sí és veritat que el seu text és dur, i que potser seria més convincent si l'hagués refinat. Però els seus arguments són no sols contundents, sinó també lúcids. Ja ens va bé que, en un entorn cultural somnolent, algú atie les brases per provocar debats.
    El debat, si hi ha arguments i no passions al darrere, és salut cultural.

    Joan Fos

  • Anònim says:
    14 d’agost de 2012 a les 17:26

    En Jaume Cabré no sé si ha volgut fer un clàssic contemporani, però amics i familiars s´han llegit JO CONFESSO i el recomanen vivament, més entesos o menys no dubto de la seva passió per la lectura.
    Es pot opinar i criticar un llibre, però parlant del llibre, no carregar-se d´entrada l´autor.

  • Adrià Pujol Cruells says:
    3 de setembre de 2012 a les 17:46

    El més pa que formatge em fa basarda.

  • Anònim says:
    27 d’octubre de 2012 a les 20:13

    És l'única novel·la que he llegit d'en Cabré i personalment em va entusiasmar. Per a mi és l'obra mestra de la literatura catalana, la recomano vivament a qualsevol persona amb dos dits de front. En Galves és la primera persona que "conec" a qui no li ha agradat (no parlo de crítics sinó d'amics amants de la literatura).

  • XUS says:
    27 d’octubre de 2012 a les 20:26

    Hola, Jordi: he llegit gairebé tota l'obra de Cabré i penso que no és tan bluff com afirmes.
    El que sí que és cert és que el fan ser més patum del què hauria de ser.
    T'he descobert avui a l'ARA gràcies a l'article de l'ASPiñol. T'aniré llegint.
    Salut,
    Xus //
    Bloc "Elogi de l'Escorpí"
    http://blocs.mesvilaweb.com/xus

  • Anònim says:
    28 d’octubre de 2012 a les 17:34

    Hola, he llegit "Jo confesso" i m'ha agradat molt. També em va agradar molt "Senyoria", "La Teranyina" i les "Les veus del Pamano". I també els seus contes a "Viatge d'hivern" són molt bons. Potser sóc jo que no sé apreciar la "bona literatura", però tant me fot. Jo he fruit llegint Cabré. I això ningú m'ho llevarà.

  • kalamar says:
    14 de febrer de 2013 a les 20:00

    Hi ha moltes coses que comparteixo però considero que Jo Confesso té també algunes virtuds. Me n'alegro, de trobar al menys una veu diferent de l'oficial.
    Salutacions d'una lectora que fa temps et segueix.

  • Joan says:
    21 de febrer de 2013 a les 10:45

    "Jo confesso no només és una mala novel·la sinó clarament un estrepitós fracàs literari".
    Sí senyor! Algú ho havia de dir!
    La paraula fracàs és la que millor escau a "Jo confesso". Perque denuncia que Jaume Cabré ha volgut...però no ha pogut, i alhora perque xoca obertament amb "l´´èxit" de la novel.la. Gràcies Jordi per posar negre sobre blanc el que jo hauria volgut expressar.

  • josefina gasull says:
    8 de juliol de 2014 a les 20:55

    Hola, sóc una nova lectora d’aquest blog. L’article sobre Jaume Cabré m’ha fet reflexionar. Fins ara, havia pensat que era un magnífic escriptor. El seu domini lingüístic, el seu perfeccionisme alhora de triar un les paraules adients (a les veus del Pamano parlen talment com ho fan al Pallars), la seva cura en explicar els detalls, i sobretot, la magnífica capacitat que te per traslladar-se de lloc i de temps en un mateix paràgraf, fan d’ell un mestre indiscutible. Com es pot dir que “és molt dolent”?
    Ara bé, l’amic Galves m’ha obert els ulls, en asseverar que tot plegat és bastant maniqueu i no gens versemblant. Una història de bons i dolents sense lloc per el dubte ni els matisos: blanc o negre; cel o infern. Com és lògic, ja me n’havia adonat d’aquesta característica seva però, en la meva voluntat de defensar-lo, pensava que hi havia alguna intencionalitat que anava més enllà del meu enteniment. Ara, algú ha cridat que el rei va despullat i m’ha fet despertar. Gràcies, doncs, mestre, no hi ha res que s’agraeixi més que un ésser crític i pensant.
    Però una cosa no treu l’altra. Si us plau, reconeguem que tècnicament, en Cabré és un gran escriptor. No siguem maniqueus nosaltres.

  • josefina gasull says:
    8 de juliol de 2014 a les 20:59

    Per cert, fa temps que vaig llegir "Jo confesso" i la veritat és que em va cansar.Ara volia tornar a llegir-la. Vosaltres m'ho heu estalviat. Llegiré Philip Roth que és més interessant.

  • Lluís Bosch says:
    18 de juliol de 2014 a les 12:51

    Novament t'he de donar les gràcies no tan sols per dir allò que cal, si no per argumentar-ho. El debat entre qualitat literària i èxit de vendes ja sabem que és un debat absurd, malgrat que tot sovint es reediti. Però ja posats, jo hi afegiria un altre element: la història dóna tombs, i allò que avui és un èxit, demà pot ser un fracàs. De la mateixa manera que una novel·la minoritària d'avui podria aparèixer als llibres d'història de la literatura futurs.
    Jo només confesso que no he llegit aquesta novel·la, perquè amb Les veus del Pamano vaig decidir acomiadar-me de Cabré. A aquella novel·la se li podria aplicar ja l'anàlisi que fas aquí: tendència a parlar de bons/dolents, escassa veritat i massa artifici.
    I per descomptat, un excés de pàgines injustificable.

  • esther mauri says:
    9 d’agost de 2014 a les 15:04

    No tothom percep els batecs de la mateixa manera. En qualsevol cas, em sembla excessivament agosarat atrevir-se a pontificar d'aquesta manera. A mi sí que m'han arribat els batecs, i m'ha semblat una obra extraordinària.

  • Esther mauri says:
    9 d’agost de 2014 a les 15:07

    No tothom percep els batecs de la mateixa manera. En qualsevol cas, em sembla excessivament agosarat atrevir-se a pontificar d'aquesta manera. A mi sí que m'han arribat els batecs, i m'ha semblat una obra extraordinària.

  • Anònim says:
    21 d’agost de 2014 a les 14:11

    Jo confesso no m'ha emocionat, o com a mínim no m'ha emocionat tant com ho va fer Senyoria. Potser és aquesta manca de veritat que comenta el Jordi, no ho sé, però no m'ha arribat a fondre per dins com d'altres novel.les.
    Malgrat tot, és una novel.la gairebé perfecta, quant a l'estil, la tècnica narrativa i la complexa trama argumental (i això que no estimo ni la filosofia ni la música clàssica precisament). A més, és una obra catalana universal, ens agradi o no.
    I desenganyat Jordi, Cabré no és Porcel, Cabré no és un bluf, dóna-li encara una oportunitat. Ha demostrat que pot emocionar a Senyoria i ha demostrat que pot estar a l'alçada dels més grans novel.listes de tots els temps a Jo confesso. Potser algun dia arribarà la novel.la total que ha volgut construir amb Jo confesso i que s'ha quedat en un magnífic artifici literari.

  • Anònim says:
    17 de setembre de 2014 a les 11:36

    Personalment en Cabré i tu me la peleu a parts igual: no sou res meu, ni us conec, ni ganes.

    M'acabo de llegir el llibre i em sembla immens.

    M'acabo de llegir la teva crítica i em sembla rabiosa. Tu sabràs perquè.

    1-0.

    Salut!

  • Jordi Galves says:
    19 de setembre de 2014 a les 0:03


    Benvolgut Anònim. Si t'acabes de llegir 'Jo confesso' entenc que la teva actitud sigui la que demostres. Que la teva educació es defineixi ella sola. Que siguis immensament valent refugiant-te en l'anonimat. I aquesta puntuació esportiva amb què corones el teu comentari parla encara més eloqüentment, si això fos possible, del teu univers mental. Et felicito i no canviïs mai, ets un exemplar perfecte. El perfecte lector de Jaume Cabré.

  • Josep Lopez says:
    1 de maig de 2015 a les 22:33

    JORDI NO TENS NI PUTA IDEA. ACABO DE LLEGIR EL LLIBRE I EM SEMBLA UNA OBRA D'ART. DEDICA A UN ALTRA COSA GAMARÚS.

  • Josep Manel says:
    23 de juny de 2015 a les 16:22


    Acabo de llegir Jo Confesso i m'ha agradat molt, sols amb alguna cosa criticable, com pot ser la seva extensió (crec que podria ser més curt el llibre) i algunes llibertats literàries que no comparteixo. Però he de dir que hi ha algun capítol que t'emociona com potser la seva pèrdua de facultats.
    Sóc escriptor novell i valoro molt la documentació del llibre i l'exposició d'una obra com aquesta. M'agradaria tant arribar a escriure així!
    Un consell a tots el que encara no heu llegit aquest llibre, comenceu a llegir-lo demà mateix i envieu el vostre sincer comentari.

  • Jordi Galves says:
    8 de juliol de 2015 a les 11:19

    ¿Hus eu ficsat com ascriuen els lektós que haplaudexen 'Jo confesso'? I no només pel que fa a l'ortografia i gramàtica. Quin istil! Com diria aquella vella senyora rossellonesa, estudiar-los fóra un 'afère de ciènci'.

  • Anònim says:
    4 de març de 2017 a les 12:32

    Totalment d'acord amb el Galves. Ho vaig intentar i no vaig poder. Ja el primer que vaig voler llegir del Cabré ('La teranyina', em sembla que es deia) em va caure de les mans a la primera pàgina (i si la primera pàgina no és bona, deixa el llibre). Amb 'Jo confesso' vaig obligar-me a tenir més paciència i vaig arribar quasi a la pàgina 100. Em vaig avorrir com una ostra, arreu trobava frases mal escrites i sense sentit, no entenia què collons se'm volia transmetre, em perdia entre tanta giragonsa i tanta història paral·lela i absurda... Un fiasco en tota regla. Necessitem patums i Cabré és la del moment, però és dolent com el betum.

  • Biblioaprenent says:
    13 d’abril de 2017 a les 17:45

    He escrit moltes línies per parlar de “Jo confesso”, però crec que no val la pena posar aquí tot el que en penso, només diré quatre coses ( o cinc):

    1) De les històries de l’Amani i la Gertrud en parlaré un altra dia, o no.

    2) De les grans vendes i èxit a Alemanya també.

    3) De la promesa que em vaig fer un dia de no comprar best-sellers intentaré portar-la a terme, encara que sigui difícil.

    4) De les 9 línies en llatí a les pàgines 720-721, també diré alguna cosa quan les tradueixi .

    5) El llibre és un rotllo de collons, bé, a mi no m’ha agradat gens.

    Només m’ha agradat una frase de la página 222: “ … amb aquell plor agredolç que fa les llàgrimes molt picants perquè estan fetes d’una barreja de ràbia i de pena”.