Cada vegada que l'Himne a l'alegria, oficial a Europa, s'interpreta com el va imaginar Beethoven, els versos de Friedrich Schiller (1759-1805) travessen de nou segles i geografies, amb el mateix entusiasme: "Milions! Us abraço, / amb un petó del món sencer. / (...) Qui va tenir la gran sort / de ser amic d'un amic..." Aquesta sort, en el seu cas, es va dir Johann W. Goethe, i d'aquesta relació procedeix l'esperit de l'Alemanya moderna i, per tant, és una de les col·laboracions més sòlides i determinants del nostre món, la que l'explica i divideix entre els sentiments i les lleis, entre la mesura i les pulsions, entre la responsabilitat intel·lectual i la creativitat intuïtiva. Amb gran astúcia, aquest llibre està elaborades a partir d'aquell moment zenital, determinant de la història de la humanitat, totes les altres coses al llibre no fan més que precedir o succeir aquest instant de l'amistat. Com un nou Plutarc, aquest gran escriptor de biografies que és Rüdiger Safranski -no és fàcil escollir quina és la més interessant, entre Heidegger, Nietzsche o Schopenhauer- ens lliura ara un nou gran nom de la cultura alemanya, a partir d'una reflexió sobre els moments decisius, sobre la força dels contrastos, sobre la fascinant dinàmica de les vides paral·leles: "Goethe necessitarà Schiller com a mirall de la consciència, i Schiller aprendrà de Goethe la confiança en l'inconscient. Es componen dues meitats per formar un cercle". Molt havien sentit parlar l'un de l'altre però encara no s'havien vist. Va ser un diumenge, el 20 de juliol del 1794, Luís XVI ja havia perdut el cap i la Convenció arribava a la seva fi. Es van veure a Jena, és clar, a la sortida d'una conferència sobre botànica i, tot seguit, van iniciar una animada conversa que, indirectament, havien començat anys abans amb les seves respectives publicacions que un i un altre devoraven. Feia calor i queia la nit. Només la mort de Schiller onze anys després va interrompre aquell diàleg fecund, interminable, aquella forma elevada de l'amor en la que "dues persones siguin la meitat l'una per a l'altra, que no es repel·leixin, sinó que es connectin i complementin entre si". La seva amistat és la millor imatge de qualsevol amistat.
Coincidien de manera premeditada en ben poques coses, i en política menys que en res. Schiller, considerat malgrat la seva relativa joventut com una espècie de sant, com un clàssic vivent i indiscutible, com un fenomen de la naturalesa i de la creativitat alemanya, havia acceptat un lloc com a professor a la universitat i per la seva militància revolucionària, el títol de ciutadà honorari de la república francesa. Goethe, que vivia a sou del duc de Weimar, no era més que un criat de luxe, un intel·lectual temorós de les formes de poder i sempre tendent a la mateixa supervivència. Quan discuteix amb Schiller sobre els pros i els contres de la revolució se sent alarmat per la destrucció de les formes de relació humana a favor del "dissortat politiqueig" i de l'"esperit de partits". El que succeeix a París per a ell és fora de la civilització. En canvi, a Jena, els dos amics es dirigeixen gran quantitat de cartes i escriuen en un diari denominat Die Horen -Les hores- formant una rara harmonia, que segons l'opinió de Safranski s'ha de comparar a la composició d'"un centaure". Imaginin qui dels dos és el cavall.
Si Goethe és l'èxit social i la desmesura de les pulsions sota la seva aparença de respectabilitat, Schiller és la força de la moral, el poder il·limitat de la voluntat. Procedent d'una família modesta, es va convertir en la millor imatge de si mateix gràcies a la seva determinació i gosadia. Metge militar, autor de gran èxit teatral amb Los bandits, emblema de l'idealista Sturm und Drang, va sobresortir com un dels historiadors més importants del moment i, amb l'estudi Sobre la gràcia i la dignitat, gairebé de la nit al dia es converteix en el filòsof més decisiu de la vida alemanya. No és una opinió de Safranski: ho pensa ni més ni menys que Immanuel Kant qui, atemorit, revisa els seus escrits de filosofia moral d'acord amb les observacions de Schiller. Sobre la naturalesa del deure, entesa com a quinta essència de la llibertat. Una llibertat que no és una força cega i irresponsable sinó el triomf de la voluntat de l'ésser humà davant els nostres impulsos naturals. Si Goethe, és el gran amic i col·laborador intel·lectual, Kant serà el gran rival, el filòsof de la rigidesa entre el bé i el mal. Schiller advoca per la "gràcia", això és, per la reconciliació entre desig i llibertat. Per l'equilibri.
A través de gairebé sis-centes pàgines aquesta excel·lent biografia de Schiller -traduïda amb mà mestra i admirable per Raúl Gabás- relata amb cura i detall les grans línies dels conflictes intel·lectuals de l'Europa que va veure esclatar la Revolució Francesa. Trobem el Schiller de la documentació ciutadana però sobretot entenem les claus del seu destacat protagonisme històric. La seva lògica implacable i alliberadora, la seva imaginació domada per l'honradesa intel·lectual, el seu talent enlluernador, la seva encantadora personalitat. Quan mor, els metges se sorprenen del pèssim estat del seu cos, de com ha pogut allargar la vida tan sols amb la força de la seva determinació. Schiller no viu en el seu cos sinó en el seu esperit. És partidari de l'alegria "bonica centella dels déus" i de la màgia dinàmica del llenguatge. Només l'home d'ànim, que viu, és el que es troba a si mateix més enllà de les potències, les teories, els somnis, les frustracions. És el que coneix l'amor. Al seu estimat Goethe dirà que "davant l'eminent, no hi ha cap altra llibertat que l'amor".
