Per a la postguerra que vindrà

[Dietari. Valentí Puig. Porta incògnita. Dietaris 1970-1984. Destino, 2002, 239 pàgines]

Per als que ens formem políticament en el catalanisme universitari dels anys vuitanta corejant lemes com el de “OTAN no, bases fora”, els dietaris de Valentí Puig eren tan sols un exercici de solipsisme carca, els acudits d’un antipàtic escriptor mallorquí de dretes, indiferent no només al concepte de Països Catalans sinó (i això era el més greu) a la idea que un món millor era possible. A tot estirar podíem arribar a admetre el que avui brilla com una evidència: Puig escrivia molt bé, amb una sorprenent quantitat de lectures ben llegides (hi ha qui, posem per cas, se sap el Quixot de memòria i, en canvi, no l’ha llegit), una sòlida cultura literària anglosaxona, també molts llibres francesos, un criteri personal insubornable, indiferent a les modes i a les ingenuïtats dels que teníem, a la nostra tendra edat, Joaquim Molas com a únic referent crític.

Després de tots aquests anys, els prejudicis sobre l’obra literària de Puig, i en especial, als seus dos primers dietaris (Bosc endins, 1982 i Matèria obscura, 1991, avui reeditats) s’han anat diluint, revelant-se com una lúcida mostra de literatura d’idees des de la perspectiva autobiogràfica. És sorprenent veure com abans de l’arribada al poder del partit socialista i de CiU a Madrid i a Barcelona, Puig ja segregués una àcida anàlisi sobre les possibilitats reals de l’acció política, i que es regirés contra la ingenuïtat dels ben intencionats moviments de masses. L’individualisme, l’esperit crític i de contradicció, l’escepticisme, la defensa de la llibertat individual, tots elements irrenunciables en un analista de la societat, són vindicats amb força. “Record l’hipersensibilitat ideològica dels cercles universitaris (a hores d’ara desbaratada per la logorràgia psicodèlica i el quietisme oriental) fets d’ortodoxia i heterodòxia, de superescissions i hipergrupúsculs”. Per a Puig, seguint Paul Leautaud, “s’han d’expressar les idees pròpies, sobretot si van contra les idees generalment admeses”. I fins i tot afirma que “la bona literatura mai no és un fet revolucionari sinó la constatació perpètua del principi conservador que diu que la realitat és tal com és. Com Maquiavel”.

N’hi hauria d’haver prou aquí amb la cita de Maquiavel per demostrar la pertinència i el rabiós interès que significa la reedició dels dietaris de Puig. El pessimisme històric de Maquiavel que creu en la guerra com a motor de la història ens hauria de fer pensar molt. En tot cas, per matisar el nostre “no a la guerra”. ¿S’equivoca Maquiavel quan segueix el rastre de Tucídides, Titus Livi, Polibi, Froissart i ens quedem només amb l’argumentació d’un Pedro Almodóvar? La postguerra que s’acosta serà una nova ocasió per donar o no la raó a Puig. Donant però, això sí, al cèsar el que és del cèsar. ¿Per què Puig es mostra tan crític amb l’esquerra i no gosa mesurar la dreta amb el mateix regle? ¿Per què la política li corca la literatura com si fos Saramago? ¿Hi ha a Espanya una dreta culta i civilitzada que beu Moët Chandon més enllà de la seva fantasia?

(Publicat a La Vanguardia, el 16 d'abril de 2003. Traduït i amb esmenes)

Vegeu també sobre Barcelona cau de Valentí Puig: Autoajuda Valentí Puig:
http://undiaenlescarreres.blogspot.com.es/2012/03/autoajuda-valenti-puig.html