Amor idealitzat en la guerra més miserable

Vives escriu una interessant novel·la d’amor i mort que el situa entre els nostres escriptors més prometedors

[Antoni Vives. El somni de Farringdon Road. La Magrana, 473 pàgines]

         La novel·la popular catalana té exemplars excel·lents, que desperten l’entusiasme dels lectors més agraïts i així ens fan sentir a tots plegats que la cosa va bé, que els editors fan calaix, que els escriptors van a més i que, més o menys i, en general, a l’olla, l’arròs bull. Per descomptat que El somni de Farringdon Road no és una novel·la comparable a la millor narrativa internacional que ara es pot adquirir a les nostres llibreries. Sobretot perquè l’exageració sentimental i la reiteració innecessàries fan de llast enganxifós i li priven de volar amunt. Pel mateix motiu que les sèries de tevetrès s’assemblen més als serials egipcis que als britànics. Si l’editor hagués fet, professionalment, bé la seva feina de depuració potser estaríem parlant d’un altre llibre, i és que Antoni Vives s’ho mereix. Ho mereix perquè ha aconseguit, malgrat tot, oferir una enèsima novel·la sobre la nostra guerra civil que desperti interès i que doni sensació de novetat, amb un català molt ben treballat, funcional i segur, amb una fórmula clàssica que es tenyeix, quan cal, d’inventiva i de misteri, de bon fer narratiu.

         Aquesta, com totes les bones històries, és un conte d’amor i de mort. Pau Capdevila, advocat i defensor ocasional d’anarquistes, és un noi que es debat entre l’exaltació idealista de la seva integritat moral i un escepticisme polític completament inadequat en un país on gairebé tothom ha decidit matar els de l’altre bàndol. Pau comet simultàniament dos errors, es compromet sentimentalment amb la dona que li convé —la Marta, d’una rica família de la Terra Alta— i, alhora, vol ser lleial a l’amistat del seu amic Joan, un destacat quadre de la cnt, el qual representa la part inconfessable de la seva personalitat, la que el lliga emotivament a les pulsions més maximalistes i radicals. Les peripècies dels amors de Capdevila amb la seva noia no tenen, per simple comparació, ni el tremp ni l’interès humà ni intel·lectual del que suposen la revolució i la guerra civil. I és que, certament, l’hora que travessa Catalunya després del 18 de juliol de 1936 és prou greu perquè estan en gros perill no només l’edifici de la democràcia parlamentària sinó la mateixa pervivència de la pàtria. Pau Capdevila no creu en els ideals de cap dels dos bàndols perquè és una persona d’ordre enemiga dels prejudicis ideològics i socials, del vessament de sang, de la demagògia i de les simplificacions polítiques. Però es deixa arrossegar per la dinàmica de les turbes, ara al front d’Aragó com a traductor de Buenaventura Durruti, ara com a combatent en la defensa de Madrid.

         Vives ha tingut la perícia literària de tenir més present Incerta glòria de Joan Sales que Els vençuts de Xavier Benguerel i així ha pogut fer un excel·lent treball de documentació històrica, de voluntat compositiva per evocar tots els aspectes i tots els ambients possibles del conflicte dels nostres avis i besavis —trinxeres, bombardejos, hospitals, brigades internacionals—, amb algunes de les seves contradiccions en l’àmbit polític, les zones de sol i d’obaga, però no ha sabut parlar amb la mateixa propietat de les paradoxes humanes, de la incapacitat de mantenir la serenitat i els ideals civilitzats en un context generalitzat de barbàrie. Ho retrata molt bé William Golding a El senyor de les mosques. És curiós que després de tantes novel·les que presenten un bàndol superior moralment i humana a l’altre, després de tanta èpica en favor del roig republicà o del feixista revolucionari, aquest llibre presenti els radicals de dretes i d’esquerres com uns folls il·luminats i, en canvi, els liberals i els moderats siguin tothora tan equilibrats i equànimes, com si fossin d’un altre planeta, com si Cambó no hagués sufragat l’avió de Franco, com si Carrasco i Formiguera o els partidaris d’Acció Catalana acumulat fins a la saturació les virtuts humanes de les que estaven mancats anarquistes, comunistes i nacionals. Les guerres no deixen mai ni un pam de net.

         Val a dir que Antoni Vives demostra en aquesta novel·la una gran capacitat narradora i una gran ambició. Constitueix una bella esperança per a les nostres lletres. El somni de Farringdon Road és millorable però és una bona novel·la, recomanable i assenyada, fàcil per fer-hi amistat i establir-hi records. La bona literatura mai no es fàcil de compondre ni els complexos artificis que s’amaguen al darrere de l’aparent senzillesa de les grans novel·les no es pinten amb blancs, ni negres ni grisos sinó amb els milers de milions de colors que pugui captar la curiositat i sensibilitat humanes. ¿Per què no passem de novel·les catalanes compostes amb tota mena de grisos als millors colors de l’Alta Definició? És clar que Antoni  Vives ho pot fer.