Meditació històrica
Viatjant, amb la Crònica de’n Muntaner com a Baedeker, per mars i terres que foren del nostre antic imperi, qui deixaria de meditar sobre les directives de la política medieval catalana? El tema és prou atraient ¡ burxa massa endins, arribant al moll de l’os de la nostra ruïna, perquè hon sàpiga estar-se’n.
Engrandiment nacional o domini imperial: era ben bé un dilema que es plantegés al nostre poble i que els nostres comtes haguessin de resoldre? No ho crec pas.
El territori català no podia ésser més gran del que fou. Per damunt les raons geogràfiques i cronològiques, ja prou fortes, una raó demogràfica limitava el seu eixamplament. Els habitants de la Catalunya Vella, per molt densa que volguem suposar-ne la població, amb prou feines si podien abastar al repoblament dels territoris, molt més fecundes i tres vegades més extensos, que en l’espai d’un segle els eren oferts a la Catalunya Nova, a Mallorca i a València. A València, per cert, ja s’hi començà una colonització mestissa, i aquest era un greu perill per a l’esperit nacional. Jo crec que el dilema no es plantejava pas: Catalunya ja no tenia masses humanes a distreure, ço que tenia eren productes a exportar i comerç a exercir. El domini imperial era solució que s’imposava per força, sense tria.
Aquesta expansió fou ben dirigida? Fon ben estructurada?
Es clar que si l’expansió imperial era sobre tot per recolzar-hi el nostre comerç, essent el comerç medieval essencialment marítim, l’imperialisme català havia d’ésser mediterrani. Qui ho negaria? També, però, qui negaria que el nostre domini de la mar hauria estat molt més segur i menys costós seguint la política dels Berenguers, culminada en el moment que Anfós I senyorejava de Tortosa a Niça, que no pas amb el malaurat abandonisme que seguí la batalla de Muret? Precisament la inacabable guerra marítima del xiii i del xiv els Anjous la mantenen contra els catalans servint-se, no pas de la gent del reialme de Nàpols—molt fluixos com a homes de mar—, sinó dels nostres germans, bons mariners i bons guerrers, de llur comtat de Provença. Rei de Sicília, rei de Nàpols... Noms, no res més que noms! “Ací és l’orgull de Catalunya e de Proença la honor”, diu lapidàriament Guillem Cornut en començar la batalla de Malta, on deixarà a mans de Roger de Llúria la vida i les galeres.
Malgrat tot, l’enemic és vençut, vençut cada dia; i darrera els nostres estols i les nostres companyies d’almogàvers, que planten llur senyera per les terres de llevant i la defensen bravament contra tothom, el nostre comerç prospera i el nostre Consolat de Mar és el dret comú de la Mediterrània. I tanmateix... Tanmateix aquest imperi no és un imperi.
No ho és perquè li manca una estructura política. No hi ha un vincle permanent que uneixi totes les terres conquerides o dominades per l’esforç del nostre poble. Els nostres comtes-reis no tingueren el seny deis nostres pagesos, i cegats de l’ambiciosa amor que llurs fills segons rumbegessin corona reial, no s’adonaren del tort que feien a la causa de la terra. Pere el Gran mateix, que tan de prop rebé les funestes conseqüències de la divisió, traït pel seu germà rei de Mallorca en el moment més crític de la nostra vella història, cau en igual pecat que Jaume i, i divideix el regne entre els seus fills. Encara que els tres reis de les terres catalanes siguin catalans i afavoreixin igualment el comerç de Catalunya, el poble sent el perill d’aquesta dispersió, i en nom seu una veu s’aixeca, ferma i insistent, reclamant un govern únic: la del gran patriota Muntaner, cronista almogàver. Pere iii, el millor polític català, treballa per arribar-hi, desposseint el seu oncle del regne de Mallorca (que era les Balears, Rosselló i Cerdanya) i volent debades maridar el seu primogènit amb la pubilla de Sicília. Totes les terres catalanes no seran reunides en un sol feix que per les mans ja balbes del bon rei Martí, pocs anys abans del Compromís de Casp. I àdhuc així reunit, el nostre imperi no tenia cap nexe de govern, cap institució comuna sinó la persona del rei. Per això tot seguit que Ferran ii es converteix en rei de Castella, fugen de les nostres mans Sicília, Sardenya i Nàpols.
Les bombardes de Gonzalo de Córdoba, incrustades encara avui a les portes de bronze del Castell Nou de Nàpols, malrnetent-ne els plafons on hi ha esculpida la victòria dels catalans contra els Anjous, són un símbol eloqüent. Sota els virreis dels Austries, els records catalans foren esborrats, tant com possible, dels reialmes de Sardenya, Sicília i Nàpols. El primer Borbó liquida i dispensa aquestes romanalles del nostre imperi. Vet ací la realitat crua. Res més trist per a nosaltres que la història d’aquelles terres en els segles xvi i xvii. Per poc de llatí que hom sàpiga li venen a la memòria els versos de Virgili:
Sic vos, non vobis...
És natural, però, que l’imperi català no tingués un organisme d’institucions polítiques i administratives quan àdhuc la nació no el tenia. No era pas un estat federal el nostre, era una esfumadissa confederació d’estats. Mallorca i València foren poblades de catalans, que hi dugueren la sang i la llengua, però no foren una perllongació política de Catalunya. Confederada aquesta amb Aragó, no era possible d’engrandir un tot sol dels estats: s’acceptà de no engrandir-ne cap i de crear-ne de nous. Matrimoni sense amor, en el qual no hi hagué divorci per l’exquisida correcció d’ambdues parts, a l’una i a l’altra fou perjudicial. Allunyà Aragó de la seva antiga convivència amb Navarra i de les seves afinitats Espanya endins, fent-lo participar a desgrat en empreses que no li interessaven; desvià Catalunya de la vella política occitana dels comtes i li impedí de formar, amb les noves terres, en el segle xiii una nació forta i en el xiv un imperi estable.
molt bé jordi. ets un escriptor lúcid i independent, dues coses difícils en aquests dies.
felicitats, i segueix lluitant !