A Catalunya dir Josep Maria de Sagarra (1894-1961) és dir èxit. És dir, sobretot, calor popular, veus aplegades als teatres, les places, els cafès, els camins; llibres com a pa calent, encant, entusiasme, conjunció de totes les arts i estratègies per produir emoció, impressió, revelar les contradiccions vives, portar els sentiments a flor de pell. Dir Sagarra és a dir grandesa i orgull de Catalunya. La seva Obra Completa, publicada per 3i4 sota la direcció filològica de Narcís Garolera, té la rotunditat de les coses belles i ben fetes, restituint minuciosament les paraules exactes de l’escriptor, conservant la seva lliçó per al futur, i brillant per fora com un fabulós palau de paper i tinta, amb colors malves, amb blavosos, ocres, taronges, de color d’oliva, verds, en el majestuós disseny pensat per Enric Satué per a l’edició. Són els quinze volums —encara queda per publicar la major part del teatre— d’una de les obres més importants de la literatura catalana de tots els temps. I sens dubte una de les més estimades pel públic, en contrast amb el menyspreu d’alguns.
Aquesta edició crítica té algunes sorpreses que són un tresor, com un paràgraf autocensurat per Sagarra a Memòries (1954), que avui continua vigent. El text suprimit i ara recuperat exposa els termes d’un conflicte no resolt: “En definitiva, si s’ha convingut que jo sóc popular —i que vaig ser-ho des d’aleshores— és perquè la gent m’entén, i perquè en el meu vers ha trobat un contingut, que, més que servir l’obscura introversió, refinament egolàtric, o qualsevol mena de pretensió personal, va directament al gra, i procura caçar l’escalfor de la vida, en la senzillesa i en la claredat de les paraules. Avui dia aquesta manera de veure les coses i ser com he estat jo, i com procuro perseverar, és navegar en aigües fora de la moda; però és igual: dintre uns quants anys és fàcil que torni a tenir predicament, i a la llarga li toqui la de guanyar. Perquè la condició de les vanitats humanes és aquesta. Amb tota l’eternitat per endavant, els moviments que fan avançar i recular les tendències i les escoles són tan ràpids com els de la ressaca de la mar. Ara bé, sobre el popularisme, i l’èxit popular, sempre s’han mantingut reserves. Inclús hi ha l’actitud farisaica, completament, de combatre per principi l’autor massa popular. En general, tot això no és res més que el llepafilisme de l’enveja. A mi, l’actitud de certs complicats i refinats minoritaris que conec, en general m’ha fet sempre una certa gràcia, i he pensat que, quan la guineu no les pot haver, diu que són verdes”.
Els minoritaris eren Carles Riba i els seus seguidors, partidaris d’una literatura hermètica i metafísica, de gran ambició intel·lectual, enlluernada per la cultura grecollatina i allunyada no només del gust popular, sinó del geni mateix de la llengua a l’encalç d’una poesia pura, com la preconitzada per Paul Valéry per trobar una sortida al laberint del simbolisme, la nova retòrica que ofegava el francès. De Sagarra avui se’n diria mediàtic, tan omnipresent en la temporada teatral, com en els diaris i les llibreries, però la seva ambició, que en deixa molts de perplexes, no tenia res a veure amb les d’altres escriptors. Mentre al nostre país, com en tot Europa, hi havia una competitivitat cada vegada més ferotge per qui demostrava ser més modern, Sagarra es mantenia indiferent, preocupat per una altra meta no menys important ni literària: la intrascendència, la intemporalitat, com Carner. ¿Es pot demanar un desafiament més gran?
Sagarra admirava molt Riba però Riba i els ribians el menyspreaven per popular. No eren els únics contrincants; sobretot hi havia aquell altre vell amic i ara temible rival: Josep Pla. Tots dos deixebles de Pujols, cara i creu d’una mateixa moneda —i paradoxa— literària. Pla sempre es va proclamar enemic de l’intel·lectualisme i de la literatura poc comprensible, seguidor de Montaigne, de la superficialitat de Gide, de la literatura no pretenciosa i, tanmateix, va fer costat a Riba contra Sagarra. ¿Per què? Perquè Pla s’erigeix en intel·lectual. Construeix el seu homenot sobre un prejudici de Riba, ço és, que Sagarra necessitaria d’un gran dolor per poder escriure una gran obra. Aquestes opinions no s’aguanten com va demostrar Lluís Permanyer a Sagarra vist pels seus íntims. Sagarra es proposa com Lampedusa, com Pagnol, aturar el temps i salvar el que es pugui d’un món que s’acaba, l’anterior a la primera guerra mundial, lluny de qualsevol ideologia, de qualsevol idea. Es proposa de descriure la pluja i que sigui com si estigués plovent, parlar de la font i que brolli. “Quina conversa la pluja i la font!” No sabem el que diuen —tant és— però mai no vam llegir una cosa tan autèntica. El món i la seva gent no tenen millor intèrpret que Sagarra perquè mai no els traeix, no els jutja, no teoritza. Només comprèn i explica.
En una literatura tan fràgil com la catalana, amb una tradició tan pobra, la de Sagarra, evitant modes, modernismes, tesis, pretensió i transcendentalismes, està com suspesa en el temps, com a una cosa catalana que, per fi, pot ser veritablement eterna.
[Publicat a La Vanguardia el 7 de març de 2007, traduït i amb esmenes]
Vegeu també l'entrevista prohibida a Joan de Sagarra:
http://undiaenlescarreres.blogspot.com.es/2011/09/lentrevista-prohibida-amb-joan-de.html
Sagarra excels. Encara recordo el gran espectacle de la Sardà al lliure recitant Sagarra fa uns mesos. A mesura que l'espectacle avançava es va anar imposant un silenci emocionant. Al final vaig veure espectadors plorant! No ho oblidarè mai. Tant emocionant com quan el recitava l'Ovidi.
Comparteixo l'emoció que descrius. Penso que poques persones diuen el vers de Sagarra com la Sardà. Jo li vaig veure fa molts anys un "Hostal de la Glòria" que em va fer enormement feliç. A través de Sagarra i de la Sardà, és com si tot el passat, els avis, els besavis, tots els que van ser aquí i que parlaven en català haguessin estat convocats i fossin a tocar dels dits.