Subirana, pa i peix




Jaume Subirana, Xè premi Gabriel Ferrater

[Poesia]. Jaume Subirana. Una pedra sura. Desè premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater. Edicions 62, 55 pàgines, Barcelona, 2011.

[Ressenya] Subirana no escriu seguit i perxò els seus llibres són fets i refets amb el temps detingut, amb la respiració serena que imposa l’ombra d’un dubte i l’escaldament d’un gat potejant entre misteris. Cada vegada més, els seus són libres pensats des de l’íntima desconfiança i des de la més gran lentitud, tot just abans de repensar-se —els dos dits fent creu amb la boca—, de vegades poeta congelat, perplex sempre, ja està entès, amb sentit del pudor i del ridícul, que són la mateixa cosa, deixant les ditades de la dificultat pertot, i en un català, precisament perxò, entenedor i entenimentat. Com que Subirana dubta i es descreu cada cop més, els seus llibres s’entenen millor i millor es deixen entendre de mica en mica, això sí, mostrant pla l’entusiasme de l’esforç, el dibuix ordenat del sembrat, amb línies ben dretes i ben dispostes, exactes, realistes, sòbries, deturades en un temps magistralment serè. D’això en diuen cultura.

A un escriptor bo no se’l coneix pels moments culminants, per les grans troballes de l’escriptura d’artista que, si no la fa l’Ors, sol ser infecta. A un escriptor no se l’estima més quan dóna la nota més alta sinó la més baixa; ens enamora exactament quan té una pobra capacitat per equivocar-se i que, quan ho fa, els seus errors no són noses. Un bon escriptor és el que, fins i tot en l’error, ens agrada com unes soles obertes que fan una boca de peix. D’altres no ho veuen així i, esperant l’imminent advent del vers immortal que els salvarà com un escapulari, han anat a la merda Joan Margarit, Carles Duarte, Àlex Susanna, Jordi Llavina i aquests. La cosa va avui així, la lluna i la llanterna fan una ombra més gran que el Tibidabo, com quan Josep Carner, capnu i lliure, s’aixopluga sota la incertesa de la poesia budista, o més tard, en l’al·legoria aquàtica del Misterio de Quanaxhuata, més atea que un còdol. Subirana s’esmena a ell mateix amb menys paraules i amb més rotunditat que com ho feia anar a Adrada (2005), un llibre irònicament subtitulat Gosar poder ser fort, com un parany per aprendre a fer servir els verbs modals catalans de Gabriel Ferrater i que, ara, els classistes repeteixen al peu de la lletra per defensar privilegis i demostrar que no han entès res. A Gorg, l’últim poema d’Una pedra sura s’hi pot llegir:

Ni qui vol
ni qui pot:
en surt qui sura.

El que ens crema com un Pirineu és que cal sobreviure. Està molt bé, per tot això, que li hagin donat un premi com el Gabriel Ferrater, poeta supervivent que va acabar en suïcidi. No només perquè Jaume Subirana sempre fa més bé a un premi que a l’inrevés; sobretot perquè l’associa a altres guanyadors també perfectes com l’Albert Roig o la Dolors Miquel que no escriuen per a ells i els seus crítics, avorrits i avorribles. Fan anar, cadascun a la seva manera personal i segons l’escola, l’ham poètic que fa la pesca. La literatura és cosa d’impossibles, cert, i vet aquí la vella qüestió plantejada per Charles Simic a partir dels estats elementals, ben bé prehistòrics i també cubistes, on l’aigua corre per la llera i les pedres s’hi enfonsen irremeiablement i pesades, sense excepció: el poema que vull escriure és impossible. Una pedra que sura. Qui s’enfronta a aquesta llei, sovint, hi queda esclafat. Les pedres no suren ni tampoc els àngels mai no ens visiten, ni els conills viuen al fons dels copaltes, ni cap natzarè camina dret damunt l’aigua. Amb tot això, ja fa anys, Jaume Subirana i Carles Torner es van atrevir a fer una antologia sobre àngels que és una meravella desconcertant.

No hi ha alternativa que no sigui la il·lusió i la fascinació per una existència que no s’acaba ben bé d’entendre. La poquesa del jo davant del misteri del món és immensa, la nostra percepció és parcial i escassa, un oi. Però la capacitat de sorpresa, d’enjogassar-se, en definitiva, de felicitat davant de l’inesperat fa possible que la literatura pugui surar, amb sort, algunes vegades. Ho diu el gran poema Pietat de Carner i ho deia, entre d’altres, un altre poema de Ki no Aritomo, un poeta i polític japonès del segle ix recollit en el Kokinwakashū o Kokinshū a Kioto cent anys després. O sigui, tothom que hi ha pensat arreu i en qualsevol època. A Subirana li lleu fer-ne una harmoniosa versió jardinera que contrasta amb el perill d’un tema persa que inclou i que copiem aquí:

Felicitat (poema persa)

L’altre dia a la nit
una veu em va dir
a l’oïda: “Una veu
mormolant-te a la oïda
en la nit és mentida”.
           
            Tota desconfiança és poca, vet aquí que l’únic que ens queda és xalar amb l’embriaguesa dels sentits. A Una pedra sura, Subirana demostra una altra vegada que és un ferm poeta sensorial i minusculista, que escriu perquè està prou atent als tons i esclats del color, de les olors i, en especial dels tactes, una de les matèries principals que fa servir per construir objectes, per cosificar en text, en imatges, tots els plaers efímers que, naturalment, són incomunicables. Enmig de la inòpia sobre les coses realment importants vet aquí el traç segur del dibuix d’un capvespre, un radiant esclat de pol·len o la bellesa turgent d’una paia seductora dalt d’un avió. El que interessa a Subirana és que ens hi quedem ben encantats com quan, posem per cas, s’esdevé quelcom d’extraordinari, com una bona nevada a Barcelona. Quina força de sorpresa i d’inesperada bellesa no té això. Al poema Tot és aquí, dedicat a la memòria de Joan Salvat-Papasseit, hi trobem una nova i inesperada oda a la ciutat, sempre redescoberta i mai prou sabuda, amb una neu imaginària. Els temes, les lògiques mentals i els missatges encriptats en el poema es van deixatant, s’esborren, com volia Mallarmé en favor d’un l’estil pur i sensorial, en favor de la idolatria lèxica i musical a la què no li cal sentit perquè ja és tota sentit, perquè l’expressió pura ho omple tot i és el sentit, el que té, no pas re més. La ficció poètica de Subirana se situa més enllà del simbolisme que significa, i d’aquesta manera enllaça amb l’artifici poètic que vol aproximar amb paraules el que ja ha deixar de ser raó, com passa en una part de la poesia d’Ungaretti, de Juan Ramón Jiménez, en una part de la poesia de Rilke, o fins i tot i més concretament, en la poesia aspriva i artificiosa que es fa pedra, en les rime petrose de mossènyer Dant Alighieri, o en els versos petrificats d’Ausiàs March. O les qualitats de la fusta de flandes i melis, com es veurà ara. El poema de Subirana diu:

            (...)
            lenta la tarda cau
            i cau el fred com una mà suau
            que torna allà d’on mai no va marxar:
            què hi fem aquí entre tanta calma?
            cau emmandrida imaginada
            sense esma sense pausa
            una neu que no es veu cau a barrals
            sobre els flandes i melis i els cartells
            de la Barceloneta damunt de les paelles
            al moll que tu guardaves on dormen els creuers
            (...)
            parlaves del Futur i jo llegeixo
            l’autòmnibus va fent la Diagonal
            i mor al mar i les verges fan topless
            i Barcelona encanta i tothom fa que sí
            als hotels per telèfon al carrer
            llatinoamericans i magribins
            escriuen el futur damunt les serradures
            (...)
            un per un els records
            teus i meus s’esvaeixen
            en el marbre dels noms
            som els vius i dels morts
            som la carn i la fera
            i l’espera i l’esclat
            de la llum
            a la llum
            d’un fanal
           
            tot és
            aquí.

            Subirana és un poeta alt i sec, és a dir, que la seva anglofília no és de mena espirituosa ni lacrimal com la de Marta Pessarrodona, ni tampoc de tes, que a Barcelona totes les teteres pixen. El seu tall britànic consisteix més aviat en posar-se botes de goma verda per pescar salmons grossos com fan els Windsor al Canadà —o on putes que vagin— i després ser a l’hora per sopar. I sopar bé, si no és molèstia. A Subirana cal veure’l rient en una taula de restaurant o fent de xofer de les seves filles per comprendre que la seva anglofília és més un decòrum i una dignitat al volant d’un automòbil que una gorra de plat. O com deia, un determinat sentit del ridícul. A L’home que sabia massa Chesterton recorda que t’has de sentir encara jove per pensar en les teves opinions polítiques enlloc de mirar, simplement, d’oblidar-les. En contrast amb les formes de l’expressionisme fauve i maudit que tanta forrolla han fet a casa nostra sota l’estendard de l’Sturm und drang, l’anglofília de Subirana és de naturalesa empírica i, com John Locke, es menja la patata bullida d’Irlanda si els temps s’han fet difícils. Un altre partidari de l’empirisme poètic i emocional, Jordi Puntí, va demostrar en un conte de Pell d’armadillo (1998) —Després de veure a la televisió que Heidegger ha mort— que, en realitat, alguns còdols poden surar com Subirana sospitava secretament. La màgia, la fascinació sempre acaba guanyant com guanyen els bons en les pel·lícules dolentes. És el vell joc infantil anomenat de pa i peix tal i com Puntí el descriu en una conversa mixta:
              
-¿Què fas?
-Jugo a pa i peix— vaig respondre.
-¿I què és això?
-Això, ¿veus?— vaig agafar una pedra, la que em semblava més plana, i la vaig llançar a l'aigua amb totes les meves forces. Va fer un i dos i tres i quatre bots i es va enfonsar suaument, sense fer soroll ni esquitxos ni res.
               








Vegeu també:

Sobre el dietari Adrada. Gosar poder ser fort (2005) de Jaume Subirana:

Sobre la traducció de Jaume Subirana de Jardí de versos d'un nen de Stevenson:




Etiquetes de comentaris: , , , , , , , , , , , , ,
Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)