La vergonyosa crítica de Guillamon

[Crònica] Precisament perquè he defensat amb entusiasme i convicció, des de sempre (aquí), la feina de Julià Guillamon com a crític literari i com a escriptor —la crítica no és sinó un gènere entre molts d’altres— que goso ara encarar-m’hi, només en honor a la veritat. Perquè callar davant de l’abús, l’arbitrarietat i la manipulació podria semblar connivència i perquè, al capdavall, sant Joan Evangelista ens té dit que la veritat ens farà lliures i, molt més ençà, Jacques Lacan ens promet que la paraula cura. En la ressenya del passat dimecres, Julià Guillamon no hauria d’haver desqualificat personalment l’escriptor Toni Sala amb el pretext d’analitzar els dos llibres que acaba de publicar. No pot dir que l’escriptor “s’autodeclara autor d’obres mestres” senzillament perquè no és veritat, ni tampoc ho és que Sala reveli “un neguit de ser reconegut i apreciat una mica malaltís”. No és veritat, entre d’altres coses, perquè vaig ser jo qui va afirmar que la narració El cotxe —ara publicada en paper dins el volum Provisionalitat— és una “petita obra mestra” fent servir el meu dret a l’opinió. No cal dir que puc anar errat. Però, encara que Empúries hagi citat aquest meu comentari —en el full promocional que distribueix en ocasió del llançament del llibre— jo mai no he participat en les campanyes publicitàries de cap editorial, i menys encara amb el grup 62 amb qui, públicament i contundent, acostumo a discrepar-hi. No participo del joc d’interessos econòmics al voltant del món del llibre a diferència de Julià Guillamon, el qual, després de disset anys de crític titular a La Vanguardia pot presumir de moltes i admirables virtuts però, certament, no pas d’aquesta.

         La ressenya de Julià Guillamon és impresentable perquè —més enllà de quatre línies de farcit— no analitza les obres que promet i dedica el cos del text a l’atac personal contra Sala i a abominar de l’estratègia editorial d’Empúries. Amb els anys, és ben curiós constatar que el presumpte gust literari de Guillamon —sempre vivament interessat pels aspectes sociològics— es decanti cada vegada més cap a la jerarquia social dels escriptors i no pas cap a la jerarquia artística o creativa. Avui, el seu gust completament consolidat ja coincideix, punt per punt, amb una exactitud de rellotger, amb el que cal, amb el que convé, mostrant-se fort amb els febles i feble amb els forts. Posem per cas Barcelona cau, de Valentí Puig, una novel·la que literalment fa caure la cara de vergonya aliena: en treu una ressenya positiva. Puig és un poder fàctic i en el moment de la publicació treballava a La Vanguardia. Un altre cas de corporativisme: Pura sang d’Ada Castells, també ressenya positiva. Sánchez Piñol: ressenya molt negativa quan publica La pell freda i ningú no el coneix i ara grans barretades amb Victus perquè té el poder de ser un supervendes. Jordi Puntí: clatellada perquè no és una persona poderosa. Jesús Moncada: el mateix i per les mateixes raons. Màrius Carol, director de Comunicació de La Vanguardia: ui, la darrera novel·la de Màrius Carol es veu que és bona però que molt bona, “muy agradable de leer”. Quanta desgana en les ressenyes dels darrers anys. Quants resums d’arguments fets només per omplir, quanta llagoteria calculada. Quant de temps ha passat, ¿oi Julià?, quan t’atrevies a denunciar la hipocresia de Pere Gimferrer lloant desmesuradament els llibres menors de Terenci Moix perquè “era la mano que le da de comer”. ¿A on és la poesia i el delit de llibertat, digues?

         ¿A on és la independència de la crítica que legitima l’opinió en una societat europea, moderna i democràtica com la nostra? ¿No és molta casualitat que t’acarnissis amb el perfil psicològic de Toni Sala en comptes de fer-ho amb els seus llibres pocs dies després que l’escriptor manifestés, precisament a La Vanguardia Digital, que “la crítica literaria es literatura del mismo modo que toda literatura es también crítica literaria. Naturalmente no estoy hablando de la crítica de los periódicos, hoy prescindible en general. (...) Nadie cree en la prensa, sólo hay que ver el aspecto físico de los periódicos en papel. La creatividad se ha desplazado a internet, donde no se ve agobiada por la presión economicopolítica”? ¿Ens voldràs fer creure, Guillamon, que et mantens al marge d’aquest apassionant debat de sociologia literària? No és el teu estil. I més quan hi ha altres coincidències que esdevenen alarmants.

Després de tants anys de col·laborar amb la promoció d’alguns dels millors llibres del catàleg de can 62, vet aquí que t’adones, de cop i volta, com si sortissis d’un somni, baixant d’un núvol puríssim i angelical que —¡horror, desolació!— en aquell grup barregen Sándor Marai amb Lluís Llach i Haruki Murakami amb Miquel de Palol. ¿No recordes qui va ser el crític que va defensar l’elevació als altars de Palol? Ah, perdona, és que aleshores en Palol i tu, éreu amics. Sí, sí, mira, s’entén. El que també s’entén, perfectament, és que després d’haver publicat tres llibres a Empúries que ningú encara no ha aconseguit vendre —el darrer Uh, Gabirú és el llibre menys venut de tot el catàleg de l’editorial: 122 exemplars— l’editorial no s’interessés per la teva novel·la La Moràvia, entre d’altres coses, perquè no hi volien perdre més calés. Vaig estar molt content que al final la col·loquessis a Galaxia Gutenberg, casualment relacionada amb la Fundació Palau i Fabre on tens una responsabilitat important. Però per presumir de mans netes s’ha de poder. I per escopir sobre Empúries després de tot el teu passat amb ells s’ha de tenir molta mala fel. Estalvia’ns més jeremiades. Menteix tant com vulguis, Julià, però almenys que sigui creïble. És la primera exigència, indefugible, de la bona ficció.

         Probablement s’ha arribat a aquest punt d’arbitrarietat, d’injustícia, de prepotència i de mentida perquè, segons el teu càlcul de poders i no poders, La Vanguardia és clarament un poder en ell mateix i et sents impune. Un dia deies que et sents com l’Eugeni d’Ors i que el país et va petit. Et planyo. No només penses —els fets així m’ho fan creure— que pots fer i dir literalment el que et doni la gana sinó que les paraules ja no tenen per a tu un significat inequívoc i sòlid, sinó dúctil i mòbil, ajustadís, canviant segons el que tu decideixis, segons el que tu interpretis perquè la teva opinió penses que és llei, fins i tot en el territori del diccionari. N’estic convençut després d’un diàleg personal que vam mantenir per correu electrònic fa un temps, exactament el dia 7 de setembre de 2011, a propòsit de la teva elogiosa crítica sobre Jo confesso de Jaume Cabré, una de les aixecades de camisa més sensacionals dels darrers temps i en la qual vas prendre part activa. Vas intitular la ressenya “Una gran novela europea” i hi parlaves amb fascinació del poder, de l’èxit, qualificant d’ “éxito global” els 300.000 exemplars venuts només a Alemanya de Les veus del Pamano. Segons tu, Jo confesso és una novel·la d’iniciació, és una novel·la d’idees —perquè el protagonista esdevé un intel·lectual que “se interroga sobre la belleza y el mal, la verdad y la culpa”— i també és un novel·la d’amor. El tema del llibre és, ni més ni menys, una cosa que tu sabràs què vol dir i que vas qualificar de la “restitución del dolor”. Estableixes algunes tímides reserves, és ben veritat, però un cop formulades compares la novel·la amb la “gran novelística del siglo xx” i més concretament amb Thomas Mann, un nom que penso que ningú hauria de prendre’s a la lleugera. Com que a l’hora d’afalagar mai no se’n fa prou afirmes que “la construcción es tan apabullante, el tiempo y el ritmo están tan bien contados, los referentes históricos y musicales están tan bien encajados, el juego entre verdad y ficción acaba siendo tan revelador sin simplificaciones ni ingenuidades que...” En defintiva que mai hi havia hagut en català una novel·la com aquesta, amb vocació de gran novel·la europea.

         Molt bé. Vet aquí que t’escric, indignat, perquè he llegit el llibre i t’he llegit prou, durant anys, per saber que no penses el que dius i perquè recordo que en una de les primeres ressenyes havies arribat a anomenar “rata” —“rata sabia”, ep— a Jaume Cabré. La teva resposta és memorable, em deixa literalment bocabadat: “Hola Jordi. Cadascú hi llegeix el que vol, sembla, als articles. A can 62 estaven esgarrifats i emprenyats. Dit això: jo no he dit que sigui Thomas Mann ni que sigui una gran novel·la europea. Ho vol ser i té vocació de ser-ho, que és molt diferent. Salut!” (15:26 h.). Aleshores replico. Et dic que no, que no es pot fer un ús abusiu i enganyós del llenguatge, que cal dir obertament si la novel·la és bona o és dolenta, que no s’hi valen les trampes ni enganyar els lectors perquè tothom quedi content i enganyat. Resposta: que la ressenya és negativa perquè està plena de retrets i “Thomas Mann i les grans novel·les europees de cartró pedra (...) no amaguen la realitat de fons.”(16:59 h.). Et faig aleshores una pregunta que em sembla fonamental: “A tu com a crític ¿què t’importa el que vulgui can 62?” I em respons (21:16 h.) amb una llarguíssima anàlisi del teu propi text en què et convences a tu mateix que el que tothom ha llegit com una crítica positiva, de fet no ho és. I que les discrepàncies han de ser velades perquè “escriure una novel·la de mil pàgines, ambiciosa (dins del seu gènere) i amb aquesta repercussió internacional, són coses que cal tenir en compte. No hi ha gaires autors que ho puguin dir.” Novament el criteri de la feblesa amb els forts i de la duresa amb els febles. Gairebé es podia intuir que feies el que feies per responsabilitat patriòtica, per ajudar a la promoció del llibre més internacional de la història de la literatura catalana. Afegiré només una cosa per acabar. Ni l’opacitat semàntica ni les pràctiques tèrboles, mafioses, d’una determinada manera d’entendre la crítica literària em semblen gaire patriòtiques. Avui estem vivint l’esperança d’un nou model polític per a Catalunya que, necessàriament, tindrà una traducció social de vocació republicana. I no crec gens que perpetuar les velles inèrcies tramposes en un futur país independent sigui un bon negoci. Senzillament perquè són immorals i perquè ens fan vergonya.