La vergonyosa crítica de Guillamon



[Crònica] Precisament perquè he defensat amb entusiasme i convicció, des de sempre (aquí), la feina de Julià Guillamon com a crític literari i com a escriptor —la crítica no és sinó un gènere entre molts d’altres— que goso ara encarar-m’hi, només en honor a la veritat. Perquè callar davant de l’abús, l’arbitrarietat i la manipulació podria semblar connivència i perquè, al capdavall, sant Joan Evangelista ens té dit que la veritat ens farà lliures i, molt més ençà, Jacques Lacan ens promet que la paraula cura. En la ressenya del passat dimecres, Julià Guillamon no hauria d’haver desqualificat personalment l’escriptor Toni Sala amb el pretext d’analitzar els dos llibres que acaba de publicar. No pot dir que l’escriptor “s’autodeclara autor d’obres mestres” senzillament perquè no és veritat, ni tampoc ho és que Sala reveli “un neguit de ser reconegut i apreciat una mica malaltís”. No és veritat, entre d’altres coses, perquè vaig ser jo qui va afirmar que la narració El cotxe —ara publicada en paper dins el volum Provisionalitat— és una “petita obra mestra” fent servir el meu dret a l’opinió. No cal dir que puc anar errat. Però, encara que Empúries hagi citat aquest meu comentari —en el full promocional que distribueix en ocasió del llançament del llibre— jo mai no he participat en les campanyes publicitàries de cap editorial, i menys encara amb el grup 62 amb qui, públicament i contundent, acostumo a discrepar-hi. No participo del joc d’interessos econòmics al voltant del món del llibre a diferència de Julià Guillamon, el qual, després de disset anys de crític titular a La Vanguardia pot presumir de moltes i admirables virtuts però, certament, no pas d’aquesta.

         La ressenya de Julià Guillamon és impresentable perquè —més enllà de quatre línies de farcit— no analitza les obres que promet i dedica el cos del text a l’atac personal contra Sala i a abominar de l’estratègia editorial d’Empúries. Amb els anys, és ben curiós constatar que el presumpte gust literari de Guillamon —sempre vivament interessat pels aspectes sociològics— es decanti cada vegada més cap a la jerarquia social dels escriptors i no pas cap a la jerarquia artística o creativa. Avui, el seu gust completament consolidat ja coincideix, punt per punt, amb una exactitud de rellotger, amb el que cal, amb el que convé, mostrant-se fort amb els febles i feble amb els forts. Posem per cas Barcelona cau, de Valentí Puig, una novel·la que literalment fa caure la cara de vergonya aliena: en treu una ressenya positiva. Puig és un poder fàctic i en el moment de la publicació treballava a La Vanguardia. Un altre cas de corporativisme: Pura sang d’Ada Castells, també ressenya positiva. Sánchez Piñol: ressenya molt negativa quan publica La pell freda i ningú no el coneix i ara grans barretades amb Victus perquè té el poder de ser un supervendes. Jordi Puntí: clatellada perquè no és una persona poderosa. Jesús Moncada: el mateix i per les mateixes raons. Màrius Carol, director de Comunicació de La Vanguardia: ui, la darrera novel·la de Màrius Carol es veu que és bona però que molt bona, “muy agradable de leer”. Quanta desgana en les ressenyes dels darrers anys. Quants resums d’arguments fets només per omplir, quanta llagoteria calculada. Quant de temps ha passat, ¿oi Julià?, quan t’atrevies a denunciar la hipocresia de Pere Gimferrer lloant desmesuradament els llibres menors de Terenci Moix perquè “era la mano que le da de comer”. ¿A on és la poesia i el delit de llibertat, digues?
         ¿A on és la independència de la crítica que legitima l’opinió en una societat europea, moderna i democràtica com la nostra? ¿No és molta casualitat que t’acarnissis amb el perfil psicològic de Toni Sala en comptes de fer-ho amb els seus llibres pocs dies després que l’escriptor manifestés, precisament a La Vanguardia Digital, que “la crítica literaria es literatura del mismo modo que toda literatura es también crítica literaria. Naturalmente no estoy hablando de la crítica de los periódicos, hoy prescindible en general. (...) Nadie cree en la prensa, sólo hay que ver el aspecto físico de los periódicos en papel. La creatividad se ha desplazado a internet, donde no se ve agobiada por la presión economicopolítica”? ¿Ens voldràs fer creure, Guillamon, que et mantens al marge d’aquest apassionant debat de sociologia literària? No és el teu estil. I més quan hi ha altres coincidències que esdevenen alarmants.
Després de tants anys de col·laborar amb la promoció d’alguns dels millors llibres del catàleg de can 62, vet aquí que t’adones, de cop i volta, com si sortissis d’un somni, baixant d’un núvol puríssim i angelical que —¡horror, desolació!— en aquell grup barregen Sándor Marai amb Lluís Llach i Haruki Murakami amb Miquel de Palol. ¿No recordes qui va ser el crític que va defensar l’elevació als altars de Palol? Ah, perdona, és que aleshores en Palol i tu, éreu amics. Sí, sí, mira, s’entén. El que també s’entén, perfectament, és que després d’haver publicat tres llibres a Empúries que ningú encara no ha aconseguit vendre —el darrer Uh, Gabirú és el llibre menys venut de tot el catàleg de l’editorial: 122 exemplars— l’editorial no s’interessés per la teva novel·la La Moràvia, entre d’altres coses, perquè no hi volien perdre més calés. Vaig estar molt content que al final la col·loquessis a Galaxia Gutenberg, casualment relacionada amb la Fundació Palau i Fabre on tens una responsabilitat important. Però per presumir de mans netes s’ha de poder. I per escopir sobre Empúries després de tot el teu passat amb ells s’ha de tenir molta mala fel. Estalvia’ns més jeremiades. Menteix tant com vulguis, Julià, però almenys que sigui creïble. És la primera exigència, indefugible, de la bona ficció.
         Probablement s’ha arribat a aquest punt d’arbitrarietat, d’injustícia, de prepotència i de mentida perquè, segons el teu càlcul de poders i no poders, La Vanguardia és clarament un poder en ell mateix i et sents impune. Un dia deies que et sents com l’Eugeni d’Ors i que el país et va petit. Et planyo. No només penses —els fets així m’ho fan creure— que pots fer i dir literalment el que et doni la gana sinó que les paraules ja no tenen per a tu un significat inequívoc i sòlid, sinó dúctil i mòbil, ajustadís, canviant segons el que tu decideixis, segons el que tu interpretis perquè la teva opinió penses que és llei, fins i tot en el territori del diccionari. N’estic convençut després d’un diàleg personal que vam mantenir per correu electrònic fa un temps, exactament el dia 7 de setembre de 2011, a propòsit de la teva elogiosa crítica sobre Jo confesso de Jaume Cabré, una de les aixecades de camisa més sensacionals dels darrers temps i en la qual vas prendre part activa. Vas intitular la ressenya “Una gran novela europea” i hi parlaves amb fascinació del poder, de l’èxit, qualificant d’ “éxito global” els 300.000 exemplars venuts només a Alemanya de Les veus del Pamano. Segons tu, Jo confesso és una novel·la d’iniciació, és una novel·la d’idees —perquè el protagonista esdevé un intel·lectual que “se interroga sobre la belleza y el mal, la verdad y la culpa”— i també és un novel·la d’amor. El tema del llibre és, ni més ni menys, una cosa que tu sabràs què vol dir i que vas qualificar de la “restitución del dolor”. Estableixes algunes tímides reserves, és ben veritat, però un cop formulades compares la novel·la amb la “gran novelística del siglo xx” i més concretament amb Thomas Mann, un nom que penso que ningú hauria de prendre’s a la lleugera. Com que a l’hora d’afalagar mai no se’n fa prou afirmes que “la construcción es tan apabullante, el tiempo y el ritmo están tan bien contados, los referentes históricos y musicales están tan bien encajados, el juego entre verdad y ficción acaba siendo tan revelador sin simplificaciones ni ingenuidades que...” En defintiva que mai hi havia hagut en català una novel·la com aquesta, amb vocació de gran novel·la europea.
         Molt bé. Vet aquí que t’escric, indignat, perquè he llegit el llibre i t’he llegit prou, durant anys, per saber que no penses el que dius i perquè recordo que en una de les primeres ressenyes havies arribat a anomenar “rata” —“rata sabia”, ep— a Jaume Cabré. La teva resposta és memorable, em deixa literalment bocabadat: “Hola Jordi. Cadascú hi llegeix el que vol, sembla, als articles. A can 62 estaven esgarrifats i emprenyats. Dit això: jo no he dit que sigui Thomas Mann ni que sigui una gran novel·la europea. Ho vol ser i té vocació de ser-ho, que és molt diferent. Salut!” (15:26 h.). Aleshores replico. Et dic que no, que no es pot fer un ús abusiu i enganyós del llenguatge, que cal dir obertament si la novel·la és bona o és dolenta, que no s’hi valen les trampes ni enganyar els lectors perquè tothom quedi content i enganyat. Resposta: que la ressenya és negativa perquè està plena de retrets i “Thomas Mann i les grans novel·les europees de cartró pedra (...) no amaguen la realitat de fons.”(16:59 h.). Et faig aleshores una pregunta que em sembla fonamental: “A tu com a crític ¿què t’importa el que vulgui can 62?” I em respons (21:16 h.) amb una llarguíssima anàlisi del teu propi text en què et convences a tu mateix que el que tothom ha llegit com una crítica positiva, de fet no ho és. I que les discrepàncies han de ser velades perquè “escriure una novel·la de mil pàgines, ambiciosa (dins del seu gènere) i amb aquesta repercussió internacional, són coses que cal tenir en compte. No hi ha gaires autors que ho puguin dir.” Novament el criteri de la feblesa amb els forts i de la duresa amb els febles. Gairebé es podia intuir que feies el que feies per responsabilitat patriòtica, per ajudar a la promoció del llibre més internacional de la història de la literatura catalana. Afegiré només una cosa per acabar. Ni l’opacitat semàntica ni les pràctiques tèrboles, mafioses, d’una determinada manera d’entendre la crítica literària em semblen gaire patriòtiques. Avui estem vivint l’esperança d’un nou model polític per a Catalunya que, necessàriament, tindrà una traducció social de vocació republicana. I no crec gens que perpetuar les velles inèrcies tramposes en un futur país independent sigui un bon negoci. Senzillament perquè són immorals i perquè ens fan vergonya. 

14 comentaris:

  • Àngel says:
    9 de novembre de 2012 a les 12:19

    Déu n'hi dò, suposo que el Guillamon ja no deu voler parlar amb tu de fa temps, no?

    A tot això, la veritat és que deixant a banda la narrativa clàssica i consagrada que ja no és causa de gaire debats, tinc molts dubtes respecte de la qualitat dels autors catalans contemporanis, o fins i tot dels estrangers, de manera que compro molt poques novel·les, i de tant en tant trobo que són fluixes, que falla alguna cosa. No sé si podries fer-me una llista d'autors que valguin la pena.

    Gràcies.

  • Muriel says:
    9 de novembre de 2012 a les 13:00

    Àngel: vist el panorama no m'estranya que compris poc, em passa igual... Això és el que denúncia el crític que al final ningú comprarà llibres a aquest pas. Però en aquesta mateixa pàgina hi ha moltes resenyes de llibres d'actualitat bons (per exemple "Victus" de S.Piñol, te l'aconsello personalment)i una llista de llibres de qualitat...
    I sobre l'article la veritat és que com diu el meu pare:pena de país!!!

  • Anònim says:
    9 de novembre de 2012 a les 15:44

    Clavat, l'article. Felicitats per la lucidesa i coratge de dir les coses pel seu nom. Em quedo amb el comentari sobre el crític que es mostra fort amb el feble i feble amb el fort. Previsible covardia i mesquinesa del comportament de la majoria d'humans, i, per tant, de la majoria de crítics. Aquest fet lamentable va en la mateixa línia penosa de donar bombo als autors que menys ho necessiten. Així va el país. Un autèntic tap anorreador per als autors amb talent. País penós, aquest.

  • Joan says:
    9 de novembre de 2012 a les 18:56

    D'acord amb quasi tot – ab les formes, no. Tot això es pot fer perfectament sense acarnissament.
    Ja convé que es denunciïn casos com el Sr. Palol, la Sra. Castells, el Sr. Alzamora, o el pobre Sr. Puig.
    Però encara convé més que es parli i s'escrigui de gent tan vàlida, tan genuïna i tan valenta com el Casasses o, precisament, el Toni Sala.
    Jo sóc un admirador de fa anys del Toni Sala. Rere uns textos d'aparença modesta, s'amaga una ambició literària (i una qualitat) enormes.
    Com que no sóc amic seu, no sé si deu refusar els cenacles i tot allò que permet –no només en "aquest país", per cert– tenir una presència als mitjans. Aquells altres sí que tenen temps per fer magarrufes.
    En Toni Sala és un escriptor de qualitat, que pot anar a tot arreu. Gràcies per recordar-ho.
    Em sembla.

  • GLÒRIA says:
    10 de novembre de 2012 a les 1:45

    Em fa gaudir la teva valentia. Per desgràcia, tot i que voldria fer-ho, els escriptors catalans tendeixen a dissuadir-me de llegir-los.
    M'agrada en Monzó. Cal tenir-lo en compte i agrair-li que solament publiqui contes quan els considera realment especials. Aquest sistema l'ha fet fugir d'un clixé que podria ser pesat i sembar molt trampós.
    Jo tinc en compte el que he llegit d'Olga Xirinacs i sobretot "Al meu cap una llosa" que és una lliçó d'estil. I tal com et vaig dir un dia crec que un bon escriptor ho és també Ponç Puigdevall encara que no sé si té imaginació, sé que és un virtuós de l'idioma, capaç de fer-te llegir per no explicar-te quasi res o quasi sempre el mateix conte i això es deu al seu funambulisme verbal.
    No vull llegir el que has escrit sobre Victus fins que l'hagi llegit jo.
    Salutacions!

  • Anònim says:
    13 de novembre de 2012 a les 11:01

    Massa autocomplaent, per ser digne de crèdit, Galves. Abomines del col.lega (¡?), i tu no tens empatx a penjar la crítica que vas fer a Martí i Pol, dedicada, sembla ser, a lectors amb vocació d´hermeneuta del teu humor sibil.lí... Quanta conya marinera, total, per defensar el conte sobre un pobre imbècil cardanenes de cap de setmana al cap de Creus, escrit amb la suficiència de qui gosa fer-lo etzibar a la primera pàgina: "Encara que la serenitat dominava completament el cementiri...". ¿Què sol passar als "petits cementiris de poble"? ¿Que potser se n´altera regularment la quietud quan s´hi fan danses d´esquelets per a turistes en horaris convinguts? ¿O és que a l´estil repentinat d´en Sala li convenia un altre deliqui de transcendència? Encara sort que no li va passar pel magí que la peripècia condònica, condonista i àdhuc condonatòria tingués lloc la magna diada dels morts! Plagues de la crítica, com us heu de veure!

  • Jordi Galves says:
    13 de novembre de 2012 a les 12:08

    Pel teu estil grandiloqüent i obsessionat amb el sexe sembles talment Sergi Jover Rejsek. Podries donar la cara i no amagar-te al darrere del covard anonimat... Naturalment, en la forma i en el contingut, estàs equivocat del tot. Que tinguis un excel·lent dia. Ah, se m'oblidava: "sembla ser" és un barbarisme, abandona'l, creu-me, ja veuràs com després et sents molt millor

  • Anònim says:
    13 de novembre de 2012 a les 13:50

    Ui, ui, com pica! No hi entrareu a la torre,/pel darrer ni pel davant.

  • Adrià Pujol Cruells says:
    14 de novembre de 2012 a les 20:29

    A tot això, en Sala què hi diu? Perquè a mi em sembla un escriptor amb projecte, cosa difícil de trobar. I tenir projecte implica, no només fer marrades, sinó una resistència, en el sentit d'una fortalesa d'esperit i de capacitat per al treball.

    Acabo de llegir les dues nouvelles d'en Sala. M'han fatigat. Tanmateix, i en cap cas, mereixen la mala bava Guillamonívola. I aquest d'en Galves ja explica per què no la mereixen.

    La resta és orifum.

  • gloriargent says:
    15 de novembre de 2012 a les 9:56

    Us deixo la meva opinió:

    http://www.nuvol.com/critica/lanalisi-del-mal/

    Glòria Farrés

  • Anònim says:
    16 de novembre de 2012 a les 14:05

    A la primera part de la seva crítica, en definitiva, Guillamon diu que li preocupa l´estat actual de la lit.cat.; com ho enfoca, i les conclusions que se´n desprenen, són qüestions opinables, però es lícit que les plantegi a partir de la calculada ambivalència, dins l´actual sistema literàrio-mercantil, amb què el llibre és presentat al lector: al cap i a la fi, Sala té una trajectòria i la indefinició (volgudament obscura, entenc) de l´embolcall voldria potser indicar una precisa voluntat de tall (com dient: aquí comença l´"etapa Empúries"), que caldria justificar per no semblar que es vol ensarronar el lector fidel d´en Sala amb jocs de mans de mercadotècnia. A la segona part, i en ben poc espai, Guillamon explica al lector que no el convenç la consistència literària (i, en darrera instància, moral) dels relats d´en Sala, al marge de les intencions de l´autor: això també és discutible, certament, però no hi sabria veure acarnissament, sinó, com deia aquell, "l´apre verité" (d´en Guillamon, esclar, però, al cap i a la fi, ell firma la crónica i n´és el responsable). La part d´en Galves està massa tenyida de qüestions personals, i difícils d´escatir per al lector del blog, entre altres raons perquè tira massa pro domo sua i les seves afirmacions no són verificables (llástima, perquè el debat prometia, egos al marge).

  • Jordi Galves says:
    16 de novembre de 2012 a les 17:02

    Benvolgut anònim: Trobo el seu text una defensa pro domo Guillamonis molt sincera. Llàstima perquè també prometia. No acabo de veure per què l'ego de vostè en queda al marge i els dels altres no. Ni que aporti cap prova del que diu ni reflexió més enllà de les opinions que aquí publica. Per cert, la frase en francès està mal escrita, i "aquell" segur que no ho escrivia així. Rebi una salutació.

  • Anònim says:
    18 de novembre de 2012 a les 11:53

    Senyor Galves, jo em vaig limitar a dir que les opinions del senyor Guillamon eren discutibles. No vaig dir què en pensava, ni d´ell, ni dels relats de Toni Sala. Res més. Però la seva tendència a menystenir els que no pensen com vostè, impedeixen dialogar a un nivell raonablement civilitzat.

  • Lluís Bosch says:
    19 de juliol de 2014 a les 1:23

    En Julià Guillamon, a qui vaig conèixer fa molt anys -quan era un poeta sense gràcia i amic de l'Alfred Bosch- sempre em va semblar un tipus obsedit en aconseguir notorietat. Veig que l'ha obtinguda, però com que fa dècades que no lleigeixo res de La Vanguardia no me n'havia assabentat. Més aviat sento pena per ell, i m'estalvio els comentaris que hi afegiria. En tot cas, en tinc prou amb reproduir el que a poc em va explicar l'editor d'una de les petites editorials que estan salvant la nostra literatura: les crítiques del Julià Guillamon ja no tenen cap incidència en les vendes, en és igual que parli o que no parli de nosaltres.