El nom de Garriga, Francesc Garriga




[Crònica] A Francesc Garriga, sobretot, cal veure’l ben sofregit en el seu suc, irat i movent les mans, els ulls blaus desorbitats, despentinats els cabells blancs de druida, la llengua com un fuet als seus vuitanta anys un dia qualsevol quan et troba a la porta d’un restaurant.

         -Collons, Galves, diu mentre s’ensuma la roba que porta, collons, ¿saps que em sembla que ja faig olor de mort?


         Garriga sap l’alemany i es va fer home a l’Amazònia quan feia exactament de frare caputxí, i això dóna una severitat que contrasta amb els mals usos i costums melindrosos de la capital. A més a més, a ell què li expliques si és de Sabadell, com en Trabal, n’Oliver, n’Obiols o en Garcia-Planas, administradors de les contingències més cantelludes. Un poeta veritablement de la ceba que sap de declinacions i de flexions germàniques pot abocar perfectament el talent a través de la flexió i de la recomposició gramatical, pot afegir mètode i rigor a les pulsions de l’ànima. Garriga no afluixa: s’ensuma i s’ho ensuma tot però perquè ha après a flairar, a badar sense badar, a distingir una cosa d’una altra. Sap que l’ofici de l’escriptor és tant de coneixement com d’habilitat retòrica, és tant de feina com de singularitat. Quan parlem de cultura, de fet, parlem d’això, de l’esforç de l’arada, del sembrat organitzat en línies ben rectes segons els principis humils i assenyats dels pagesos ceballuts, de la dinàmica pròpia de l’aigua i del temps, de les lleis inapel·lables de la naturalesa. Garriga creu en l’elaboració eficaç que no es dóna importància, en la literatura que serveix com se serveix una bona taula. Des de la publicació el 1959 d’Entre el neguit i el silenci fins avui, l’agricultura lírica de Garriga no ha fet sinó créixer i millorar a partir d’uns principis essencials de fidelitat a ell mateix, a una manera d’escriure personalíssima que ha resistit i combatut les modes, els dubtes, les discrepàncies. La seva cotització o es manté o va a l’alça.

         -Au, mira’t la carta que es fa llegir.

El gust mana. L’atenció pel concret, pel viu, pel real mana molt en la manera d’escriure de Garriga, omple les pàgines de realitats molt concretes. Els gestos coneguts i habituals, la companyia dels animals, la naturalesa multiforme, els diàlegs amorosos, les introspeccions, els records, es van succeint, van sortint reiteradament i es fan conèixer, establint-se, poc a poc, com a emblemes compartits amb el lector, privats de tots dos, modestos talismans contra l’infortuni o el desesper. A Paraules (1962) diu:

“mes nosaltres cerquem en noves rimes
el secret de les coses.
i l’esperança de les coses.
hi estem condemnats”.

 Els llibres que escriu després són també un exercici de novetat rimada, de reflexió i de flexió, de controvèrsia entre idealisme, abstracció, conversa, got i plat damunt la taula. De millora constant.  Paraules cap al tard (1973), Els colors de la nit (1990), Setembre (1992), Ombres (2000). Però, sobretot, els seus quatre darrers títols m’agraden molt: Temps en blanc (2003), La nit dels peixos (2005), Camins de serp (2009) i Ragtime (2011). A l’ombra d’Horaci, com ho van fer Carner i Sagarra, com ho fan avui també Casasses i Perejaume, Garriga entén la poesia com a celebració de la vida, dels béns adquirits en els boscos d’un pensament complex i travat de contraris. I com Petrarca, imprudentment per al nostre temps, ens està escrivint unes noves Senils, un testimoni de la vivència de fer-se gran en plenitud, avui una experiència socialment impresentable, impertinent, dissident. Una alternativa serena a la desimboltura juvenil. A la poesia aclamada pels molts dels nostres vells editors, sempre àvids de literatura púber. Garriga sempre és intens i veraç, sempre inconvenient i fiable. Ha intensificat en aquests darrers anys un to sentenciós i solemne, sintètic, que identifica actituds sàvies des de la talaia de l’hivern, desenganyat de moltes certeses, paradoxal i dur, molt dur perquè s’ho sent, que ha viscut. Naturalment no et farà un discurs ni en els seus llibres ni quan hi parles. Tot just ve a demostrar-te, si et va bé, una certa tendència a compartir algun fragment, alguna petita certesa amb el dubte. Una aposta per l’inconcret, per l’insatisfet, per l’agredolç, per l’incomplet, per la bellesa del rescatat.
A Francesc Garriga, sobretot, cal veure’l ben sofregit en el seu suc, quan també li dius el que no t’agrada dels seus llibres, aquells pocs moments previsibles o les inèrcies d’estil. T’escolta amb bona jeia i sempre et dona la raó bocabadat, teatral, acompanyat d’un somriure infantil. Un somriure fascinant per la meravella de sentir-se viu en la incertesa de la nit, amb els seus símbols amagats i amb les vivències de cada jornada. Amb el que encara queda per venir, apassionant:

“remena el gos, la cua
i aixeca les orelles.
fosqueja.
vés a saber qui ve!

         Diu la tradició que Sòcrates va consumir els seves últimes hores de vida versificant les faules d’Isop. L’home que no va escriure res i que va ser condemnat a mort per corrompre la joventut demanant-li que pensés per si mateixa, va triar precisament aquells mites que sabia de memòria com a passatemps irònic. Precisament quan el temps valia més que mai. Precisament perquè creia sense dubtar tant en la moral com en la raó. De la tensió, de la contradicció, en surt el sentit però també la impossibilitat del coneixement sense errors. És impressionant pensar en Sòcrates enfrontant-se a la seva condemna recordant, potser, la història de la guineu i el raïm o la de la cigala i la formiga. Com és commovedor Francesc Garriga confiant sempre en les seves històries d’animals. Són arreu en tots els seus llibres. De fet la bestialització de l’humà no és sinó un honest retorn als orígens, a l’intuïtiu, a l’arcaic de la infantesa de l’home i del gènere humà. Un món dominant per la presència confortant de les àvies i pel moviment inquietant i paral·lel dels irracionals.

 “Voldria tornar al cau on convivien
guineu, formatge i corb.
i al seny esbojarrat de la lletera
i el pot a miques.
sembrat de dubtes el camí,
tornar mig d'amagat, com qui no ho vol, al llibre de faules.
coixí de fulles, abrigall de serps
els somnis
al tronc de les paraules.
Sóc lluny de casa, massa lluny de mi”.

Li dic que el camí de la serp ens recorda que alguna cosa repta entre les fulles i que en un temps passat, quan érem nens, vivíem una cosa indefinible que ara ens és tan imprescindible com impossible d’evocar. Garriga somriu amb tristesa i calla, més convençut que mai de la necessària exaltació de la vida i de la ironia socràtiques. Amb elegància parla per fer-se entendre amb un llenguatge d’ara, popular, però amb una lliçó que ha travessat segles. Riu amb ganes quan li recordo un poema seu que, per una banda sembla una estranya versió d’Els dos campanars de Verdaguer i, per l’altra, un eco de Fix you de Coldplay:

 “i al cor de la impotència tremola
la fe d’un vell cloquer (...)
Les llàgrimes massa seques ja no aguanten
les llàgrimes”.

La culpa és innocent, el mal no és més que estupidesa i desconsol perquè l’únic terrible és que no hi ha res terrible. Ho deia Rimbaud, em sembla. Ni tan sols ho és la mort, l’última però de fet una faceta més de viure. La poesia de Garriga és consol i pietat, bellesa i ironia:

“sóc jo la serp, el mentider,
paraula”.

Ironia. A Francesc Garriga, sobretot, cal veure’l ben sofregit en el seu suc, quan li dic que he sentit alguna cosa, vagament, sobre un cert premi de poesia que li han donat, no hi ha cap dubte, per prestigiar-se fent servir el nom que porta. Esclata a riure

-Ai, Galves,  va, ¿què soparem?




4 comentaris:

  • Anònim says:
    1 de gener de 2013 a les 23:27

    Aquest estiu passat vam escoltar atentament FRANCESC GARRIGA al Festival EXQUISITS de Poesia de Ripoll. Un goig la seva presència i les seves paraules.
    Ben merescut el premi Carles Riba 2012
    "del nom que sóc
    en puc desfer i refer les lletres.
    els déus em manipulen però em deixen
    jugar amb vocals i consonants,
    i és joc difícil."

    p.20 Ragtime

    Gràcies per l´acurada i excel.lent crònica.
    BON ANY 2013!!

  • Anònim says:
    13 de maig de 2014 a les 0:36

    Homenatge a FRANCESC GARRIGA BARATA

    21.5.2014

    Sala Oriol Bohigas de l´Ateneu BCN

    Imma C.

  • Anònim says:
    5 de novembre de 2014 a les 23:16

    ja no llegeixo, escolto
    prou parla el temps.

    ja no camino, miro.
    sóc el paisatge que m´acull.

    m´acosto de puntetes a les lletres
    per sorprende el silenci,
    per sorprendre´m.

    ni signes ni paraules no m´apropen
    a l´arbre que desitjo.

    llunyans els mots,
    són els ulls i el paisatge.

    p.37 RAGTIME

  • Anònim says:
    5 de febrer de 2015 a les 1:47

    Bon Viatge MESTRE!

    A reveure! Amb música de RAGTIME?