[Crònica] L’imperi de Planeta, l’imperi dels Lara, s’ha construït i
conservat fins avui gràcies a la propietat elàstica. Gràcies a la capacitat per
a la deformació reversible —i a la necessitat— el ballarí de revista José
Manuel Lara Hernández va esdevenir successivament capità de la Legió durant la
Guerra Civil, mestre, empresari, editor i aristòcrata. Va flexibilitzar fins a
tal punt la seva anatomia que es va adaptar per igual als despatxos de
l’amiguisme franquista i als territoris inhòspits de l’edició barcelonina on
s’arraulien, vençuts i ganuts, tot de rojos i separatistes. La concòrdia
nacional va començar, de fet, en aquell àmbit: els uns hi posaven els diners,
els altres el talent i, com en el cas de la medusa, es feia de més i de menys.
Per això un comunista tan conspicu como Manuel Vázquez Montalbán parlava tan bé
de Lara. O, per això, els Lara parlaven tan bé d’un indesitjable social com
Terenci Moix. La capacitat de ser pràctics, plàstics i mal·leables ha anat
continuant impertorbable fins als nostres dies, com tothom pot constatar cada 6
de gener durant la proclamació dels premis Pla i Nadal a l’antic Ritz de
Barcelona, davant de tot de polítics i escriptors. L’elasticitat i l’ambigüitat
són completes. ¿Com entendre, si no, que el nom de Josep Pla faci de teloner
d’Eugenio Nadal, ínfim escriptor, i tothom ho trobi tan natural? Als salons del
gran hotel es veuen deambular tot d’escriptors catalans, fins i tot
independentistes , fent tot de balls, fins i tot bons zapateaos, a major glòria dels Lara —Jordi Llavina, Hèctor López Bofill, Sebastià Alzamora, Eva Piquer, Gaspar Hernàndez—, seguint el mestre Pere Gimferrer. Tan
il·lustrat com és pronuncia “Seis (6) Barral” enlloc de “Seix Barral” perquè
l’espanyol fa més cosmopolita. Enlloc de Barcelona es menja tan malament com en
aquell banquet però puc testimoniar que Baltasar Porcel, any rere any,
s’empassava impertorbable aquell ranxo com un califa acostumat als millors
dàtils.
