[Assaig. Pierre Bergounioux. Una habitació a Holanda. Traducció catalana d’Anna Casassas. Minúscula. Barcelona, 2011]
per Anna Fornieles
Pierre Bergounioux és autor d’una extensa obra a França que amb prou feines es coneix aquí. L’editorial Minúscula s’ha atrevit, un cop més, a traduïr un text savi i mesurat, breu, però excepcional. Curt però no ens ha d’enganyar, com tampoc no ho fan moltes les bones crítiques que ha rebut. Una habitació a Holanda no és un llibre senzill; sí, es fa entendre i l’agilitat de la narració ens endinsa fàcilment a la lectura, però el seu contingut amaga un pou d’història i pensament sense fi.
Bergounioux vol descobrir la solució d’un enigma: ¿Per què Descartes va viatjar fins a Holanda per donar llum al Discurs del mètode? El camí que ens fa resseguir per respondre a aquesta qüestió és el leitmotiv de l’assaig. Davant nostre ens desplega la història de França, des de les Gàl·lies fins al sorgiment dels nacionalismes; hi fa aparèixer les figures que van fer bullir el pensament i la cultura europea (Hobbes, Cervantes, Spinoza, Shakespeare), i poc a poc ens va encaminant al segle de René Descartes. El recorregut per arribar a l’habitació del filòsof dóna sentit a la posició conflictiva de França, pressionada geogràficament, camp de batalla religiós i social. Escriu Bergounioux que “la situació del país, entre el nord i el sud, els Alps i l’Atlàntic, l’ha exposat, des del començament dels temps històrics, a Europa, a les perspectives interessades de tots els veïns”.
L’escapada de Descartes als Països Baixos va precedida de molts viatges i dubtes; deixar París no és fàcil, i l’aïllament en un país estranger l’enfronta amb el seu pensament. De la mateixa manera que Siddharta va haver de fugir dels homes i endinsar-se al bosc per superar la condició humana, Descartes talla la comunicació amb els coneguts callant on vivia, dirigint les cartes dels amics a una adreça diferent, i així poder redibuixar la filosofia occidental. Va deixar d’existir per poder pensar.
Holanda és un territori on hi ha pau, comoditat i fred. Aquestes són les condicions ideals pel seu règim filosòfic, sumades a la realitat d’un lloc on no hi té lligams sentimentals, un indret que emboira les percepcions i convida a la reflexió, al silenci. Thomas Carlyle, uns quants anys més tard, digué que “el silenci és l’element en el que es formen totes les coses grans”, i sembla que Descartes ja ho sabia quan va decidir buscar la complicitat del nord per regalar-nos les seves visions.
