Només per veure Barcelona (Ruta literària)


(Cervantes a Barcelona). La derrota de Don Quixot a la Barceloneta, gravat de Gustave Doré 


Don Quixot i Sancho Panza finalment fan camí de tornada cap al seu llogarret; la segona part de la novel·la gairebé ja s’acaba. Cervantes s’adona que ha escrit un llibre excepcional i encara la redacció del final amb un serè, dilatat, radiant crepuscle. El cavaller errant està conversant amb don Álvaro Tarfe en un mesón veí d’aquell “lugar de la Mancha” on tot va començar. Recordem que don Álvaro es un personatge del Quixot d’Avellaneda, un text pirata que entre la publicació de la primera (1610) i segona part (1615) va intentar suplantar l’autèntic Quixot de Cervantes. És, per tant, el moment escollit per denunciar la impostura. El fals personatge enraona amb l’autèntic don Quixot. És el moment de la veritat. I, a la impensada, don Quixot, que ha estat derrotat per les armes a Barcelona i obligat a tornar a casa, fa el cèlebre elogi de la nostra ciutat: Archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza, única; y aunque los sucesos que en ella me han sucedido no son de mucho gusto, sino de mucha pesadumbre, los llevo sin ella, solo por haberla visto.”


“Només per haver-la vist...” ¿però què va veure Cervantes a Barcelona que pogués suscitar una admiració tan encesa i sincera dita per boca de don Quixot? ¿Per què la novel·la té el seu primer final a Barcelona, i per què el cavaller de la trista figura és derrotat precisament aquí per sempre més? ¿Què va veure, què va viure aquí el gran escriptor, què va passar, què va ser tan important perquè només contemplar la ciutat compensés de tantes desventures? I no només en el Quixot. En Las dos doncellas (1613), una de las Novelas ejemplares de Cervantes, podem llegir aquest altre elogi: “admiróles el hermoso sitio de la ciudad, y la estimaron por flor de las bellas ciudades del mundo, honra de España, temor y espanto de los circunvecinos y apartados enemigos, regalo y delicia de sus moradores, amparo de los extranjeros, escuela de la caballería, ejemplo de lealtad y satisfacción de todo aquello que de una grande, famosa, rica y bien fundada ciudad puede pedir un discreto y curioso deseo.” Cervantes mai no va parlar en aquests termes de cap altra ciutat. Només de Barcelona.
No coneixem cap document fefaent que testimoniï la visita de Cervantes a Barcelona però és molt probable que conegués breument la ciutat durant el seu apressat viatge a Itàlia de 1569 i de manera més reposada (uns tres mesos) durant l’estiu de 1610. En aquest segon viatge va poder conèixer els greus problemes que ofegaven els barcelonins (pirates turcs i bandolers) i participar en les seves festes, com la de Sant Joan. I va ser tan ben acollit que es desfarà en elogis que només va dedicar a Barcelona.
Cervantes va ser feliç a Barcelona. Potser va venir, com don Quixot, durant la vigília de la diada de sant Joan, la nostra festa tradicional més antiga i popular. Els textos que va escriure sobre la capital de Catalunya tenen un inconfusible perfum biogràfic, estan pendents de molts detalls, de diferents aspectes en què brilla l’optimisme, i que proven la felicitat que va experimentar l’escriptor a la ciutat i entre la seva gent. Lluny dels maldecaps de Madrid, el viatge a Barcelona fou un bàlsam, una experiència lluminosa que va quedar reflectida en el trist final de Don Quixot de la Manxa. Emperò, ¿quins van ser els escenaris barcelonins de la novel·la, quina és la ruta Cervantes de la nostra ciutat? Fem-ne la via.

Gambada 1: (Del Palau de Mar, passeig Joan de Borbó, a la Facultat de Nàutica, Pla de Palau).
Vigília de Sant Joan, una mica abans de les clarors del dia. El viatger d’avui que ha d’esquivar els nombrosos obstacles de la revetlla de Sant Joan (borratxos dorments i agressius borratxos, venedors de flors, músics intempestius, pirotècnia ensordidora i lesiva) no oblida que el conticini regnava a aquelles hora, el silenci complet; tothom dormia quan don Quixot i Sancho, el seu fidel escuder, van arribar a Barcelona. Sense electricitat no hi ha festa nocturna que duri tota la nit. Don Quixot i Sancho no van penetrar a la ciutat pel Portal de l’Àngel o pel Portal de Sant Antoni (on avui hi ha el mercat), les entrades habituals per als viatgers que venien de ponent. Els nostres personatges, amb premeditació i nocturnitat, guiats pel seu amic Roque Guinart (el nom que dóna Cervantes al bandoler nyerro Perot Rocaguinarda) “por caminos desusados, por atajos y sendas encubiertas” arriben a la platja de Barcelona. Una platja que acabava aleshores més o menys on avui hi ha el Palau de Mar i el carrer Ginebra. El territori d’al·luvió que avui forma la Barceloneta no hi era però l’antiga illa de Maians ja formava part de la línia de costa, amb un sòlid espigó que s’endinsava en el mar.
Intento imaginar-ho. Davant del Museu d’Història de Catalunya la història de Cervantes. Al damunt de les bèsties, don Quixot i Sancho esperen en silenci l’arribada del dia. Està previst que Antonio Moreno, un amic del bandoler, els aculli a Barcelona. La ciutat està en silenci, només se senten les onades que no veuen. Es fa de dia lentament, se senten “muchas chirimías y atabales, ruido de cascabeles”, sens dubte les fanfàrries de Sant Joan, i de sobte, miren en totes direccions, atònits: “vieron el mar, hasta entonces dellos no visto; parecióles espaciosísimo y largo... vieron las galeras que estaban en la playa, las cuales, abatiendo las tiendas, se descubrieron llenas de flámulas y gallardetes que tremolaban al viento y besaban y barrían el agua.” Els soldats de les galeres i els de Montjuïc disparen salves de joia mentre Sancho es queda mirant els rems de les naus, bocabadat de “cómo pudiesen tener tantos pies aquellos bultos que por mar se movían.” La felicitat és, sens dubte, a Barcelona, tal i com ho ens ho explica Cervantes: “El mar alegre, la tierra jocunda, el aire claro, solo tal vez turbio del humo de la artillería, parece que iba infundiendo y engendrando gusto súbito en todas las gentes.”
On avui hi ha la Facultat de Nàutica hi havia el Portal de Mar, la porta de la muralla que corre paral·lela a la costa i per la qual Don Quixot i Sancho van penetrar a la ciutat. La muralla de Barcelona era sòlida i molt ampla. Ho era tant que, per la part de dalt, hi havia un passeig al que s’accedia per rampes i que va ser durant molts anys l’únic respir d’un nucli urbà comprimit al màxim, amb carrers molt i molt estrets, gairebé sense espais oberts, sense indrets per a l’esplai ciutadà. L’amfitrió dels nostres protagonistes, Antonio Moreno, els conduirà a casa seva, “que era grande y principal”, però Cervantes  no detalla on és. Podem suposar que és un habitatge proper als barris vorers al port (¿el carrer Montcada, el Born, el carrer Ample?) que son els únics als quals fa referència el nostre escriptor. La Barcelona de Cervantes viu abocada al mar tal i com pertany a una capital marinera i comerciant, similar a Venècia, Lisboa o Gènova.
Tanmateix, abans d’endinsar-nos a la ciutat, hem de contemplar el panorama que avui es pot veure i imaginar el que fou la platja de Barcelona davant de la muralla. Allà on avui comença la Barceloneta don Quixot va ser derrotat per sempre. És un indret principal de la història de la literatura. Aquí acaba pràcticament una de les novel·les més importants de tots els temps, quan el batxiller Sansón Carrasco, disfressat com el cavaller de la Blanca Luna justa contra don Quixot, hi combat i el derrota. “...y sin tocar trompeta ni otro instrumento bélico que les diese señal de arremeter, volvieron entrambos a un mesmo punto las riendas a sus caballos, y como era más ligero el de la Blanca Luna, llegó a don Quijote a dos tercios andados de la carrera, y allí le encontró con tan poderosa fuerza, sin tocarle con la lanza (que la levantó, al parecer, de propósito), que dio con Rocinante y con don Quijote por el suelo una peligrosa caída. Fue luego sobre él y, poniendo la lanza sobre la visera, le dijo: ―Vencido sois, caballero, y aun muerto, si no confesáis las condiciones de nuestro desafío.’ ” El xoc entre els dos cavallers es va produir en algun punt indeterminat de la platja, probablement paral·lel a la muralla o en direcció cap al que va ser l’illa de Maians. No existeix, en l’actualitat, cap inscripció que informi al viatger de la importància literària del lloc, per més que sigui el propi Cervantes qui ho subratlli quan fa dir a don Quixot: “Al salir de Barcelona, volvió don Quijote a mirar el sitio donde había caído y dijo: ―¡Aquí fue Troya! ¡Aquí mi desdicha, y no mi cobardía, se llevó mis alcanzadas glorias, aquí usó la fortuna conmigo de sus vueltas y revueltas, aquí se escurecieron mis hazañas, aquí finalmente cayó mi ventura para jamás levantarse!”

Gambada 2: (De la Facultat de Nàutica, Pla del Palau, a la Casa de Cervantes, passeig de Colom, núm. 2, passant per la Delegació del Govern a Catalunya, antic Govern Civil).
Al deixar enrere la Facultat de Nàutica, hem travessat imaginàriament la muralla de Barcelona. Hem de suposar l’escena i gairebé no existeixen representacions gràfiques dels capítols barcelonins de Don Quixot de la Manxa (potser siguin les de Gustau Doré les més famoses). Per això, no podem deixar de visitar les interessantíssimes i poc conegudes pintures que decoren una de les dependències privades de la Delegació del Govern a Catalunya. Es tracta, lògicament, d’un indret d’accés restringit, antiga decoració de les habitacions dels governadors de Barcelona. Són sis pintures, dues de grans dimensions i quatre més de petites, que representen l’entrada de don Quixot i Sancho a Barcelona, el ball a casa d’Antonio Moreno, la trobada amb Roque Guinart i la derrota de don Quixot a la platja de Barcelona. No ens consta el nom del pintor, però semblen de finals del segle xviii, tal volta inspirades en les il·lustracions que Antonio Carnicero va preparar per a la luxosa edició de la Reial Acadèmia Espanyola de 1780. Don Quixot duu cabellera i bigotis a la manera dels mosqueters i Sancho, en algunes imatges amb barba i d’altres afaitat, no és gaire gras, fins i tot sembla un truà, un individu de baixa condició com els que van pintar Velázquez i Murillo.
            De l’antic Govern Civil anem en direcció a la Casa de Cervantes. La Barcelona que va conèixer Cervantes i la que fa visitar a don Quixot i Sancho Panza tenia aquí el seu centre econòmic, al Pla del Palau, al voltant de l’edifici de la Llotja, on es podia veure l’extraordinari espectacle, bulliciós, bigarrat, viu, d’un dels grans ports de la Mediterrània. Un intens olor de mar impregnava els comerciants, portaveus, escrivents, notaris, camàlics, carreters, descarregadors del moll, mariners i pescadors que rondaven per entre un sorprenent laberint de caixes de fusta, bótes i barrils de totes les mides, sirgues, cordes, sacs de gra, de farina, de sucre, coixins, draps, merceries, vidres, bastons, espelmes, ganivets, estisores de ferro, búcars, alfàbies, tapins i xinel·les. Qualsevol necessitat havia de ser satisfeta.
No sabem en quina casa es van hostatjar don Quixot i el seu escuder, però sí en canvi, en la que, segons la tradició urbana, es va allotjar Miguel de Cervantes. Una cop més ens falta la confirmació documental, i hem de recórrer al que, sense que sigui segur del tot, sembla el més probable. L’edifici que duu el número 2 del Passeig de Colom (a prop de l’oficina de Correus) és un estret i bell edifici construït a mitjans del segle xvi. És per això que el cap humà de pedra que guarneix una de les finestres del tercer pis no pot ser un retrat de Cervantes com imaginen alguns. Amb tot, la tradició determina que la llar de l’escriptor castellà era al tercer pis de l’immoble.
            La possibilitat de veure Barcelona des d’on la va veure Cervantes, possiblement des del mateix lloc des d’on potser escrivia, entusiasma fins i tot el lector més temperat. L’edifici s’identifica fàcilment, és molt elegant, tot i que la placa commemorativa es gairebé il·legible, massa lluny dels ulls, massa bruta i negra. La casa llueix, tanmateix, un rètol a la porta amb l’eslògan Guerra no. El soldat que va ser Cervantes potser estaria d’acord amb l’esperit pacífic dels nous veïns de l’escala, especialment pel que fa a les armes de destrucció massiva (Al capítol 38 de la segona part s’hi pot llegir: “...endemoniados instrumentos de artillería, a cuyo inventor tengo para mí que en el infierno se le está dando el premio de su diabólica invención, con la cual dio causa que un infame y cobarde brazo quite la vida a un valeroso caballero...”) Cervantes era contrari dels combats desiguals, però també del gregarisme acrític que impedeix reflexionar lliurement.
            El tercer pis està ocupat per unes oficines, les de Ibérica marítima, una empresa que, en certa manera, i amb aquest nom, fa ben fet d’ocupar la que va ser la casa de l’escriptor. Les finestres, això és el que volem veure, per favor, les finestres, això és, la vista que saltava la muralla de la ciutat i deixava espiar la platja sense problemes. El decorat on Cervantes va aspirar el perfum salobre de Barcelona, intentem reconstruir la perspectiva que tan li va impressionar. Però no. Avui des del tercer pis només veiem una frondosa filera de plàtans que gairebé arriben al tercer pis, i al lluny, algunes construccions de la Barceloneta i del Maremàgnum. Truquem sense èxit a totes les portes del quart, cinquè i sisè pis. Ningú no ens obre, la fotografia des de l’estudi de Cervantes esdevé impossible.

Gambada 3: (De la Casa de Cervantes al carrer Ample).
            Al sortir de la casa de Cervantes i endinsar-nos en el carrer Ample, —anomenat així perquè fa 6 metres d’amplada en contrast amb l’angoixosa estretor de tots els altres carrers de principis del segle xvii— continuem perseguint la lluminosa mirada de Cervantes. Aquest és el carrer principal d’aleshores, el passeig de Gràcia de l’època, i allà segurament van dur al pobre don Quixot perquè tothom el veiés, amb un rètol a l’esquena on se n’hi podia llegir el nom. Veure i deixar-se veure, aquest és un dels principals temes del Quixot. Recordem la retòrica descripció de la sortida del sol a Barcelona, i com té molt en comú amb la descripció de l’alba en la primera sortida de don Quixot pel camp de Montiel. S’hi parla de “las puertas y balcones del manchego horizonte” i a Barcelona de “cuando comenzó a descubirse por los balcones del oriente la faz de la blanca aurora alegrando las yerbas y las flores”. Exacte, d’això es tracta ara, dels balcons.
            Quan Cervantes va arribar a Barcelona sens dubte va adonar-se de la fascinació ciutadana pels balcons, de la profunda revolució arquitectònica que va ser. Moltes ciutats a Itàlia y Espanya van viure aquest fenomen, però es precisament a Barcelona on don Quixot surt a un balcó (“...y sacarle a vistas con aquel su estrecho y acaramuzado vestido... a un balcón  que salía a una calle de las más principales de la ciudad, a vista de las gentes, y de los muchachos, que como mona le miraban.”). A principis del segle xvii i coincidint amb l’enorme expectació popular que suscitaven les processons religioses (recordem que la placeta Montcada i la placeta d’en Marcús van ser construïdes perquè els passos de les processons poguessin donar la volta als extrems del carrer Montcada) moltes finestres eren transformades en portes que s’obrien sobre lloses i que se sostenien gràcies a barres de ferro encastades a la paret. Els barcelonins de bon gust embellien qualsevol façana que calgués amb aquest afegit i es van construir miradors per a la contemplació dels carrers i de la ciutat des de dins, com el que avui podem admirar a la plaça de Sant Just. Sens dubte la primera notícia que tenim del paisatge urbà va néixer des de la sorpresa mirada des d’un talaia.
            El carrer Ample és un carrer amb molts balcons i moltes mirades, com ho és el de Montcada i el passeig del Born. En algun d’aquests grans palaus urbans (que en català s’anomenen casa i no palau com s’entesten alguns a dir) don Quixot va ser calorosament acollit per Antonio Moreno i els seus amics, que eren el més preuat de la societat local, encapçalats pel virrei. S’hi desenrotlla l’episodi del cap parlador i el de don Quixot ballarí. Allí el nostre heroi va comprovar el tradicional luxe barceloní, sòlid però discret, poc ostentós, amb tapissos de Flandes, setins de Milà, domassos, velluts, miralls, imatges sagrades, rajoles valencianes, closques de tortugues, cadires de vaqueta de Moscòvia, i tarongers en els jardins interiors, plantats en testos de ceràmica brillant.

Gambada 4: (Del carrer Ample a les drassanes).
            Don Quixot i Sancho no van visitar les drassanes però van participar en una petita incursió per mar contra un vaixell àrab a bord de la galera capitana de l’esquadra de Catalunya. Gràcies a aquest episodi s’ha pogut determinar l’exactitud del passatge de la novel·la contrastant-ho amb els esdeveniments històrics esdevinguts a la ciutat a l’entorn de 1610. No hem d’oblidar que Miguel de Cervantes, el manc de Lepant, va participar en la famosa batalla naval i que el nostre Museu Marítim compta amb una reproducció a escala natural de la galera capitana de don Joan d’Àustria. Hi ha quelcom de molt íntim que uneix Cervantes amb Barcelona, i l’aparició de les galeres a la caça del moro amb don Quixot i Sancho a bord, sens dubte, tenen quelcom d’eco biogràfic, de fascinació pel mar, pels bucs de guerra, per un món on Cervantes va viure la seva joventut. El germà de l’escriptor també va ser com soldat professional i va morir a Flandes. Veure Barcelona des del mar (un altre cop la mirada) és amb el que premia Cervantes els seus personatges i als seguidors de la ruta cervantina. A prop de les drassanes hi ha les cèlebres golondrines de Barcelona, val a dir.

Gambada 5: (De les drassanes a la impremta de Sebastià de Comelles, carrer del Call 14-16):
            Podem aprofitar la passejada per la Rambla per imaginar aquella riera sense urbanitzar i sense arbres que marcava el límit de la ciutat antiga. A mà esquerra (si pugem) hi havia el Raval, és a dir, els suburbis de la ciutat, molt poblat de grans finques, de convents i altres institucions religioses. A mà dreta també són abundosos aquests edificis i els jardins que tenen, almenys fins al que avui és el carrer de Ferran. Cervantes dibuixa un bucle al damunt de la història de don Quixot, aprofitant l’adversitat que vol dir l’aparició del fals Quixot d’Avellaneda. Sorprèn que aquest personatge que es va tornar boig de tan llegir llibres de cavalleria visiti, precisament, en la que serà la capital mundial de l’edició en castellà, una impremta on s’està estampant el Quixot apòcrif. La tradició, novament, ha identificat el lloc amb la impremta de Sebastià de Comelles, i en aquest lloc, se suposa que Cervantes, a través de don Quixot, dóna la seva opinió sobre l’art de traduir.
            L’edifici de la impremta encara mostra una façana molt bonica, amb dibuixos del segle xviii que fan referència al comerç de llibres, i avui, és una mena de ferreteria a la planta baixa. Una àvia amable ens indica que viu exactament on va ser “la llibreria de don Quixot.” Els veïns del davant, els responsables de l’hotel Call, ens diuen amb accent argentí que no entenen el català i que no ens deixen fer fotos “para nada”. S’imposa, per tant, una imatge des del carrer.

Gambada 6: (De la impremta de Sebastià de Comellas al carrer Perot lo Lladre).
            El carrer Perot lo lladre també forma part de les tradicions de la ciutat ja que suposa que l’esmunyedís bandoler i heroi nyerro s’amagava en aquest estret passatge durant les seves visites a Barcelona. El lloc ens serveix per recordar el passatge previ a l’arribada a Barcelona, on aquell “desfacedor de entuertos” o “espècie de Robin Hood” català com el va anomenar Nabòkov, fa amistat amb el cavaller boig. Hem de destacar que, a diferència de les bromes sobre els biscaïns en el Quixot, Cervantes tracta sempre els personatges catalans amb molt de respecte, no deixa d’assenyalar sempre que parlen en català; i fins i tot cita directament del natural un insult com el de “lladres”, trencant la unitat lingüística de la novel·la per una llengua, aleshores, sense prestigi literari. El Quixot té una paraula catalana.

Gambada 7:
            Acabem el nostre recorregut al carrer del Carme, potser el mateix camí que van utilitzar don Quixot i Sancho per deixar Barcelona i tornar al seu llogarret de la Manxa. Hem mirat de veure el que Cervantes va contemplar a Barcelona i va dibuixar després en la seva gran novel·la. A la Biblioteca de Catalunya, a partir del fons donat per Isidre Bonsoms, s’hi troba una de les biblioteques cervantines més riques i millor dotades del món. És el fastuós testimoni de l’amor de molts catalans per Cervantes i el seu Quixot. En una tradició com la catalana, sense clàssics coneguts, la Comèdia de Dante, i el Quixot van suplir la manca de llibres insígnia per aprendre de llegir i d’escriure amb seny. La sala cervantina del carrer del Carme és la justa correspondència del amor que va tenir Cervantes per Barcelona. El seu Quixot porta quatre-cents anys “cavalcant per les jungles i les tundres del pensament humà, i ha crescut en vitalitat i alçada. Ja no ens en burlem. El seu escut és la compassió, el seu estendard és la bellesa. Representa tot el que hi ha d’amable, de perdut, de generós i de gallard. La paròdia s’ha transformat en parangó.” Aquestes paraules també son del mestre Nabòkov (1)
           
* Aquest capítol va aparèixer publicat en la seva primera versió al suplement Cultura/s de La Vanguardia el 13 d’agost del 2003. 

Hem d’agrair la col·laboració de Lluís Permanyer.
                       
                                                                                                                                  
Prodedència dels textos
(1) Martín de RiquerPara leer a Cervantes. El Acantilado. Barcelona, 2003
Albert García EspucheEl inventario. Muchnik Editores, Barcelona, 2002
Vladimir NabokovEl Quijote. Ediciones B, Barcelona, 1987
Miguel de CervantesDon Quijote de la Mancha. Edició revisada, introducció i notes de Martín de Riquer. Planeta, Barcelona, 2002.
Miguel de CervantesDon Quijote de la Mancha. Edició de l’Instituto Cervantes dirigida por Francisco Rico, 2 vol. Crítica, Barcelona, 1998.



0 comentaris: