[Crònica] Dia 30 de desembre de 2000.
Centelles, divendres, set de la tarda del 30 de desembre del 2000. Amb el
fred ha arribat la festa del Pi de Centelles. En aquesta vila d’Osona s’espera
que sigui Nadal una altra vegada, però alhora ben diferent. A la plaça Major
veig vàries persones fan cua per comprar, per acumular provisions. A la
cansaladeria Ca la Maria ,
una de les més antigues d’aquí despatxen sense parar, sense entretenir-se gens.
Demà, ben aviat, al bell mig del bosc, molts veïns esmorzaran pa i botifarra a
la brasa i cal tenir amb què. Les cares són de fred, però diferents les de les
àvies divertides, les dels homes que surten de la feina, les dels joves amb
bambes blanques, brutes i humides. Mentre s’omple la botiga i l’acumulació
humana escalfa l’ambient, un noi mal afaitat i malcarat entra dins la botiga.
Duu una arma. Pel cap baix metre i mig de trabuc de fusta i metall brillants.
No és ni un trabucaire, ni un pistoler. És un galejador,
un dels 45o, entre homes i dones que demà dissabte faran de Centelles la vila
més sorollosa de Catalunya, sense descomptar Barcelona. Galegen la Mare de Déu de Santa Coloma
en honor de la qual es fa la festa. Pels carrers es veuen tot d’armes, moltes,
senyores amb el carret d’anar a comprar amb el mosquetó a sobre, botiguers
panxuts amb l’arma, nens que no fan ni mig trabuc d’alçada portant-ne un amb
els pares a la reraguarda.
El senyor Josep Giol, capità dels galejadors s’espera a les Escoles Velles,
l’arsenal de més de 500 quilos de pólvora que es distribueixen entre els veïns.
“Som, en proporció, el lloc de Catalunya, amb més gent armada. 450 homes armats
pels 6.000 habitants que té Centelles”. Són armes que busquen la festa i no la
violència. Els galejadors que fan cua són festius i semblen un pomet de pirates
esperant la seva ració de pólvora. Demà començarà la festa a les set del
dematí. Cal anar a dormir d’hora, mentre regolfen alguns trabucades aïllades,
com si s’hagués esvalotat una guerrilla urbana. Cal anar a dormir d’hora però
la festa, tot i el fred, mana, mana la pólvora perquè embriaga, mana el mam
perquè arrossega. Les ampolles de xampany s’obren fent trabucades petites al
celler Barnils on m’ensenyen un cava del Penedès etiquetat especialment per a
la festa amb una imatge ben clara del Pi de Centelles. “És el nostre orgull”
diu la propietària als visitants. I afegeix, ufana: “L’embotellen per a
nosaltres, especialment”. Als ulls l’hi brilla una llumeta i al vidre de les
ulleres s’hi queda pintada una barretina catalana, d’un roig encès.
Dia 31 de desembre de 2000
Si trepitjar l’estació de
Perpinyà és ser al centre del món segons Salvador Dalí, Centelles és la millor
talaia per entrar al mil·lenni segons alguns. Tenen la festa del Pi, arcaica i
misteriosa, rural i renovada, es desborda com pensem que eren els rituals
aborigens o, el que és igual, com una coreografia de la Fura dels Baus. Ahir es va
tallar al bosc el pi que se sacrifica a santa Coloma, el tòtem que s’ofereix a
la deïtat local. Els homes van amb el vestit denominat típic, arraïmats al peu,
i amb les barretines semblaven una taca de sang fresca amb l’arbre amputat. Com
mana la tradició, el van dur en una carreta tirada per bous fins a l’església,
el van fer ballar, el van fer girar moltes vegades fent ploure tot de pinassa.
El van ficar dins del temple a coll, el van penjar cap per avall i el van anar
decorant amb pomes vermelles perquè sí, estrelles de pa daurat i oblies molt
blanques. Un cant ritual, fet sense música, va se entonat com si fos l’himne de
la fi del món, amb una barreja de ràbia, d’il·lusió i d’afecte. El Pi de
Centelles es cosí germà dels avets de Nadal que vénen dels Estats Units. La
mateixa superstició dels homes que pateixen el rigor de l’hivern i que
convoquen el bon temps amb màgies en les que ni creuen ni deixen de creure-hi.
La festivitat de Santa Coloma és avui, 31 de desembre, i per això se la galeja,
se li fan tot de presents, de visques i de reconeixements perquè ajudi en el
mal pas, perquè calmi la inquietud que desvetlla un temps nou. Ahir, a
Centelles, el fum de la pólvora cremada era més dens la boira que va baixar del
Montseny. El pi va entrar a la plaça Major ben dret, noble, com un fantasma
vingut del bosc dels nostres avis. L’embriaguesa de la pólvora es va contagiar
a tothom perquè d’això es tractava. Es van despullar les ganes de sentir-se una
colla sense perdre les ganes de ser un mateix. Tots els homes armats disparant
sense parar, rivalitzant en el pentagrama de tro. Una noia molt bonica,
rosseta, vestida amb la seva fina barretina, el seu llacet bufó, els seus
pantalonets de pana cenyida, el seu piercing nasal anava fotent trabucades en
totes les direccions en què se l’admirava. Ahir, a Centelles, també hi vaig
veure dos japonesos espantats. El mil·lenni comença a Centelles perquè almenys
que sigui com el que avui s’acaba. Si més no. Al capdavall tothom pensa el
mateix, no estirar més el braç que la màniga.
Dia 1 de gener de 2001.
Des d’avui fins al 6 de gener, diada de Reis, el Pi de Centelles continuarà
suspès en el buit, penjat del sostre de l’església parroquial com un trofeu
robat al bosc o com un emblema triomfant. Les mares duen els fills a veure
l’arbre caigut com a prova que encara és Nadal i que, si fa no fa, aquí es viu
com quan elles eren petites. La mainada, sota l’arbre meravellós encara semblen
més menuts, més bocabadats i amb els ulls més grans, espantats, pendents dels
colors vius, del vaivé gairebé imperceptible, de l’intens olor de pi. El que no
els agrada gens ni mica als menuts són les galejades, les escopetades que
descarreguen per Santa Coloma tan si vols com si no, amb motiu o sense,
inesperadament o formant part d’un ritu de festa. Aquesta és la gran línia
divisòria entre ells i els grans. Quan comencin a aplaudir els esclats de les
armes, quan comencin a ensumar amb entusiasme el perfum de la pólvora en
l’aire, a comprendre el mecanisme de l’explosió de les carrabines, de les
escopetes i trabucs és que aquesta mainada ja s’haurà fet gran. Pocs són els
adolescents que no acaben prenent el poble per les armes, de pistolejar pels
carrers, d’embriagar-se com el joc que és, al capdavall, el de la guerra. Si
fem memòria veurem que la passió per les armes dels de Centelles ve de les
carlinades i, encara més enllà, de la guerra de Successió que va acabar amb les
llibertats de Catalunya. Hi ha documents que certifiquen la tendència local a
la batussa armada, —la brega amanida amb escopetes es remunta almenys a 1620— i
el cert és que Centelles va ser una de les poques poblacions que van mantenir
el dret de dur armes després de la derrota de 1714. Mentre que a gairebé tota
Catalunya es va confiscar qualsevol tipus d’armament —i fins i tot els ganivets
es van encadenar a les taules perquè no poguessin ser utilitzats contra el
poder absolutista de Felip V—, a Centelles hi havia armes, pólvores i el que és
més important: ganes d’exhibir-les. La població, per motius de política local
sembla que es va mantenir fidel als Borbons, va ser botiflera, que és el que
desvetlla el títol de “videlísima villa” atorgat pel rei. Segons molts
estudiosos, és d’aquí d’on arrenca el gust centellenc per l’escopetada. L’anhel
de distingir-se dels altres. Ahir es van cremar les darreres unces de pólvora
en sortir de missa. Joves i no tan joves, amb ganes d’allargar, un mica, encara
una miqueta més, la gresca. Un dels galejadors més veterans, amb la barretina a
la mà li deia el nét: “Mira, mira bé el pi. El pi és Centelles, cada una de les
branques és un carrer, cada branqueta és una casa i cada agulla és un de
nosaltres. Tu i jo també, és clar.” Els habitants de Centelles tallen un enorme
pi cada 30 de desembre i cada cada darrer diumenge de febrer en replanten una
dotzena. Tot plegat per la tradició i pel bosc.
[Publicat a La
Vanguardia , 30 de sembre de 2000-1 de gener de 2001.
Traduït i amb esmenes]
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada