1. Albert
Sánchez Piñol. Victus. La
Campana.
2. Ken Follett. L’hivern del món.
Traducció de Mireia Alegre i altres. Rosa dels Vents.
3. Toni Sala. Provisionalitat.
Empúries.
4. Yukio Mishima. La escuela de
la carne. Traducció de Carlos Rubio. Alianza.
5. Javier Cercas. Las leyes de
la frontera. Mondadori.
6. Manel Ollé (tr.). Pedra i
pinzell. Antologia de la poesia xinesa clàssica. Editorial Alpha.
7. Biel Mesquida. Llefre de tu.
Club Editor.
8. Georges Simenon. El gos groc.
Traducció de Lluís Maria Todó. Quaderns Crema.
9. Josep Pla. El quadern gris.
Destino.
10. Joan Sales. Incerta glòria.
Club Editor.
11. Paul Auster i J. M. Coetzee. Ara
i aquí. Cartes 2008-2011. Traducció d’Albert Nolla i Dolors Udina. Edicions
62.
12. Tomàs Garcés. Obra completa.
Galaxia Gutenberg.
A part del que dius...també
per a mi un dels grans descobriments és Teju Cole, Ciutat oberta. Feia temps que no gaudia tant. Que bo!
No hi ha cap dona que escrigui o que hagi publicat un llibre que valgui la pena? (Ser millor que el de Cercas no costa gaire...) Aquest rànquing, en aquest sentit, és pitjor que el d'"El País".
Un lector normal podria fer aquesta llista, molt poc arriscada (Sales, Pla...). Però d'un especialista esperaríem alguna cosa més. No sé, una novel·la que faci quinze dies que s'hagi publicat, per exemple, o una primera novel·la, com una que destaca per la llengua i l'estil ("Terra Promesa", d'Oleguer Homs).
Adrià, que no hi ha cap dona a la llista és una dada objectiva. Quina importància té si ho diu algú que signa o no?
És ben veritat que no hi ha cap dona. No he acabat de llegir encara cap llibre escrit per una dona que em sembli digne de ser a la llista. Una llista que no és simplement l'enumeració dels llibres que em semblen que tenen un mínim de qualitat. Són els llibres de qualitat que, a més a més, es venen, encara que sigui una mica. També vull dir que a mi també m'agradaria trobar llibres nous, inesperats, de fa quinze dies, etc. Però el que he llegit de tot el que hi ha a les llibreries i que em sembla que té un mínim de qualitat és la llista que publico. Naturalment, estaré encantat de saber d'aquest llibre d'Homs que, naturalment, desconec. Per últim: em sembla molt arriscat dir que la llista no és arriscada. Ja ens ho trobarem
I mai parles dùn dels millors: Ponç Puigdevall que quasi no explica res però t'aatrapa amb els funambulisme del seu envejable llenguatge.
A més a més m'agradaria un rànquing dels teus 12 llibres predilectes. M'encanta còrrer a les llibreries i trobar el què busco amb delit.
Salutacions!
Doncs jo sóc llec, però em xoca molt que inclogui Ken Follett a la llista. El seu nou llibre em va semblar amè, però d'escassa qualitat.
He promès que parlaria del Ponç Puigdevall però no puc parlar de tothom i a totes hores. També cal que treballi per guanyar-me el pa. Em fa gràcia quan em comparen amb El País: no hi ha punt de comparació possible des del punt de vista econòmic, és a dir, de capacitat de treball. I sobre Ken Follet deixeu-me dir que no és un gran estilsta, és veritat, no té una llengua admirable però tècnicament, compositivament, a mi em sembla un mestre. Si puc ho raonaré en algun article properament
No té cap interès que hi hagi una dona a la llista, pel simple fet biològic de ser dona, si no ha publicat cap llibre de qualitat que es vengui
Em sembla que acabo de descobrir una causa de les preferències de Galves: les bosses d'ulls. O bé li agraden autors que tenen sempre bosses d'ulls (Garriga, Monzó, Casasses, Joan de Sagarra, Tísner--només una visible--) o bé, d'escriptors que de vegades en tenen i de vegades no, tria fotos que en tinguin: Dalí, Carner, Cercas i Toni Sala. En general, estic d'acord en les seves tries, però considero sobrevaloradíssims Cercas i Sala, i fa estona que penso què coi hi troba. Bé, de fet, els considero mediocres amb avarícia. Però també trobo estadísticament estrany que no hi hagi cap dona, i també trobo que l'estil i la llengua d'Oleguer Homs són remarcables (un pelet barroc lèxicament, però superior sintàcticament a Cabré o Sala, que li doblen i més l'edat), potser una mica sentimental (però està bé que una novel·la et faci plorar) i amb alguna metàfora que ja voldrien molts poetes, fins i tot Casasses o Garriga. Però "Terra Promesa" és de ciència-ficció i l'autor no té bosses d'ulls de moment... Bé, miro si trobo el que havia vingut a buscar en aquesta web, que no era tot això, però ja passa que a Internet sempre bades.