Nuria Amat, un pecat


[Crònica] A Na Nuria Amat, 
Distingida senyora,

Fa mesos vaig defensar el dret de Javier Cercas a estar en contra de la independència de Catalunya. El dilema era i és tal i com el va plantejar Albert Camus: “si cal escollir entre la justícia i la mare, escullo la mare”. Tothom té dret a defensar la mare, la pàtria, els seus. Res a dir-hi. En el cas de la independència de Catalunya, Cercas defensa Espanya. Com Vargas Llosa, com vostè, com molts d’altres.


No només és legítim, també és un exercici de fidelitat corprenedora. Però, en la citació de l’algerià de cultura francesa, quedava ben clar que a una banda hi ha la justícia i a l’altra banda la mare. Ja ho sé. A tots ens agradaria tenir-ho tot, a Camus també li hauria agradat, no us penseu que no. A Camus li agradaria poder defensar França i alhora tenir la justícia del seu costat... però té molt clar que no és possible, que quan un país es vol independitzar només hi ha dos bàndols possibles: el de la justícia i el de la mare. Perquè estem parlant d’això, de la independència de Catalunya, no del sexe dels àngels.

    Al que no tenen dret ni Cercas ni vostè, per molt escriptors i fabuladors que siguin, és a fer partidisme i disfressar-lo de veritat neta i objectiva. Vostès mateixos es desqualifiquen i perden crèdit. L’escriptor de Girona no té raó quan qualifica el nacionalisme d’assassí —com li acaba de recordar Patrizio Rigobon des de Venècia (aquí)—. Ni la té vostè quan modifica amb excessiu atreviment determinats fets i realitats. Encara que li costi de creure, vostè no els coneix de manera exclusiva i, fins i tot, hi ha, potser, qui els pot conèixer molt millor. Lamento no haver-li fet ben abans aquest advertiment, potser aleshores no s’hauria vist embolicada en aquell sale affaire en què va ser acusada i condemnada per plagiar un llibre que, ves per on, no només vostè havia llegit.

     Vostè afirma en el seu recent article a El País (aquí) que és una escriptora que escriu en castellà i “també en català”. No és ben bé així. En el món de l’edició barcelonina tots ens coneixem i podria citar-li més d’un corrector dels seus textos “en català” que els van haver de refer de dalt a baix perquè aquell magma informe no es corresponia amb cap llengua culta apta per a l’escriptura. El que vostè ha defensat sempre és el dret a la ignorància del català, signant el manifest babèlic i escrivint el seu catalaníssim nom de fonts sense ortografia reconeguda. Faci el que consideri més oportú amb la seva identitat pública però no tingui l’atreviment de confondre el patuès amb un idioma fet i dret, major d’edat. Un idioma que mereix respecte. Un idioma que li ha fet guanyat premis i diners.

  També faria bé de revisar els seus coneixements abans de desacreditar-se en públic. Barcelona no entra a la història de la literatura quan el genial Miguel de Cervantes va decidir visitar-nos un dia. Martí de Riquer, el meu mestre, va estudiar aquest episodi i jo mateix li he dedicat algunes pàgines plenes de passió i admiració. El primer gran escriptor de la nostra ciutat va ser Dècim Magne Ausoni i, molt abans de Cervantes, podríem recordar, a tota velocitat, l’epopeia de la conquesta de Barcelona d’Ermold el Negre, les fascinants referències barcelonines de Bernat Metge, Jean d’Arràs, Al-Himiari, Lucio Marineo Sículo i la més que probable redacció del Tirant lo Blanc a Barcelona, “el mejor libro del mundo” segons, precisament, Miguel de Cervantes. Catalunya no és bona només quan actua com a “receptora de lo mejor de las literaturas hispanas”, perquè el nostre país no és un forat, una butxaca, un territori colonial importador d’art i de qualitat des de la metròpoli.

   Vostè, Amat, no sap res del que haurien dit sobre el procés d’independència de Catalunya Pla, Riba, Espriu o Castellet —per cert, ¿qui és aquest Castellet?— ni jo tampoc. Amb el mateix dret que vostè podria dir el contrari però no ho faré, per respecte al morts, a la família, ¿comprèn? El que sí que li diré és que George Orwell no va condemnar el catalanisme sinó el nacionalisme imperialista britànic que, si em permet, no és exactament el mateix, o si ho prefereix, no hi té res a veure. Va formar part, juntament amb el meu avi Mateu Pasqual, del POUM, un partit catalanista dirigit per Andreu Nin, defensor d’una determinada idea utòpica de llibertat a mig camí del socialisme i l’anarquisme. Orwell no es va assabentar de gaire, com solen fer alguns turistes anglesos fora dels límits de l'imperi del que tant abominen. Paul Preston ha recordat manta vegada que Orwell va viure la guerra civil sense entendre-la i que no parlava ni una paraula d’espanyol ni de català. Possiblement per això és un gran escriptor i no un testimoni de càrrec.

     Entre la justícia i la mare, escullo la mare, va dir Camus. Amb aquest dret, que jo li defenso amb la meva vida si cal, vostè va escriure una novel·la i un estudi — ¿no hauria estat millor fer-ho al revés, primer l’estudi?— sobre un avantpassat seu, Ramon —escrit sense accent— Mercader, que amb un piolet, que hauria pogut pertànyer al Centre Excursionista de Catalunya, va assassinar Lev Trotski. Vostè mateixa ha dit que va ser “un sicópata sin conciencia”, però perquè era de la seva família vostè li dedica la màxima atenció i, almenys, dos llibres. Ja deia Pla que la família és una cosa curiosa i complicada, per això no li parlaré del seu germà, el gran pintor. Però, perdoni l’atreviment ¿vostè creu que a Orwell li agradaria una carta oberta com la seva que no fa altra cosa que repetir les consignes de la FAES, la fàbrica d’idees del PP? La seva carta oberta és un pecat.


29 comentaris:

  • Anònim says:
    3 de setembre del 2014, a les 17:24

    Per a mi les paraules de la senyora Amat només tenen una explicació: ha pactat el Planeta (o ser finalista)

  • Anònim says:
    3 de setembre del 2014, a les 17:33

    Home, entendre que algú triï la mare per sobre de la justícia sí, però defensar-li el "dret" amb la vida potser és una mica massa, no? Al cap i a la fi, la justícia també es pot defensar, i en tot cas, vostè també deu tenir mare.

  • Anònim says:
    3 de setembre del 2014, a les 18:09

    Enhorabona al senyor Galves pel seu article. Ahir vaig enviar un article de rèplica al de la senyora Amat a El País, però no crec que el publiquin. L'unionisme té això, només escolta els seus. Espero que surti entre avui i divendres a Núvol, el diari digital de cultura. L'article de la senyora Amat és una vergonya.

  • Anònim says:
    3 de setembre del 2014, a les 21:50

    És "ves per on", i no "vés per on". Ho diu l'OPtimot:

    Fitxa 6301/1

    Títol
    vés o ves? (accent diacrític)
    Resposta
    Hi ha mots que porten un accent distintiu (anomenat diacrític) per diferenciar-se d'altres mots que s'escriuen igual, amb els quals es podrien confondre. És el cas de vés i ves.

    S'usa vés en el cas següent:
    - quan és una forma del verb anar (imperatiu): Vés a veure què vol, Vés a saber!

    S'usa ves en el cas següent:
    - quan és una forma del verb veure (imperatiu, 'veges'): Ves què et dic!, Ves per on!

    Molt bon article, però!

  • Jordi Galves says:
    3 de setembre del 2014, a les 21:59

    Teniu tota la raó. Esmeno l'ortografia. Moltes gràcies

  • Anònim says:
    4 de setembre del 2014, a les 8:58

    Bona repassada!

  • Anònim says:
    4 de setembre del 2014, a les 12:03

    El problema de la majoria d'unionistes que conec és que tenen mentalitat feixista; alguns ho saben, d'altres no, però cap ho admet. Vet aquí el nucli del conflicte: perquè, com pots dialogar i acordar res amb algú que considera que no hi tens dret, i que a més no ho vol perquè no li convé, però no ho diu?

  • Anònim says:
    4 de setembre del 2014, a les 13:16

    pobre-ta,el que cal fer, fins i tot perdent la seva dignitat, per aconseguir que en Lara la tingui en conte

  • Anònim says:
    4 de setembre del 2014, a les 16:13

    Per a la seva informació, sr Galves, aquesta dona ens feia comprar el seu llibre "plagiat" (no ho sabíem, és clar) per aprovar l'assignatura que impartia a l'escola universitària!

  • Jordi Galves says:
    4 de setembre del 2014, a les 18:04

    Li agraeixo molt aquesta informació. La veritat ha d'acabar, abans o després, triomfant. Gràcies un cop més

  • Anònim says:
    4 de setembre del 2014, a les 20:43

    Per dir-ho ras i curt encara que sembli maniqueu: és un honor tenir-lo a vostè al costat de la causa. És que estem en un temps en què les coses com més clares millor. Una abraçada.

  • Jordi Galves says:
    4 de setembre del 2014, a les 20:52

    Li agraeixo el seu comentari perquè sé que és sincer i emocionat. Pensi, però, que sóc independentista des dels 14 anys, gràcies al meu mestre Josep Soler-Vidal

  • Anònim says:
    4 de setembre del 2014, a les 23:11

    Part 1
    Soy catalana, sí. Mi pregunta es, que me diferencia de una persona normal? Que, a MÍ, me gustaría que Catalunya, se hiciera un referéndum para saber que quiere la ciudadanía. Pues claro que SI. I seguiría pensando igual si saliera el no o el sí. Pero nunca he discriminado, discrimino o discriminaré, a una persona por sentirse española. Yo simplemente no lo siento, no porque se me haya dicho que hablar castellano está mal (por cierto , aquí muchas cosas, para no decir casi todas, están en castellano, y como veis lo escribo perfectamente, y hablarlo no es ningún problema para mí ) no porque se me haya inculcado que todo lo español es malo, al contrario, mucha de mi familia procede de diferentes sitios de España, que migraron aquí (ya que en sus regiones no había trabajo), me gusta la comida española, me encanta. Me gusta su cultura, me enamoran los chicos con acento andaluz o gallego. Me encanta la literatura española, me encantan las sátiras de Góngora y Quevedo, siempre que puedo leo Neruda, incluso a veces me envalentono, en un vuelo de inspiración y escribo algún que otro párrafo. Pero no lo siento en mi corazón, simplemente. Yo me siento catalana, y punto. Y son mis pensamientos, mis emociones, mis decisiones, y una infinidad de cosas más, las que me hacen ser quien soy, y me hacen libre. Y nadie, excepto yo puede cambiar eso de mí. Al igual que con cada persona de este mundo. Pero yo respeto y el respeto se paga con respeto. Si no hay respeto en que te dejen expresar tú forma de ser. Que vas hacer, esconderte de ti mismo o luchar por ello?
    Per això també vull expresarme i dir:
    No son titelles els politics catalans, ho tenen molt ben estudiat per endur-se-ho tot, i deixar-nos en un pam de nas i a més a més fenos oblidar qui som i d'on venim. Que la gent catalana no som tots aquests buregesos que veig xerrant i xerrant, creant escandalera i anant contra ells mateixos, perquè no saben res, o no es volen dignar a veure la veritat.
    Que la gent catalana som comerciants, des dels que treballen la terra fins els que tenen hotels a Roses, des de sempre, i ens les hem arreglat sempre sols i molt bé ens hem espavilat, i per això tenim aquest sentiment de alegria i passió però per lo nostre, lo de cadascú, per la nostra audàcia, que es com ens han ensenyat a creixer aquí << ves a veure el de cal....que et donarà....i tu di dones això altre>> i més valia ser educat.
    Els catalans hem comerciat amb tothom qui passes per aquí, no et sigui de estranyar veure un gitano i un català fent negocis, els nostres avis ho han fet o els pares. I el 1714 la nostra guerra?
    Era la seva guerra, de dos reis, per un tro, no ets sona a sèrie de televisió? dons nosaltres som la casa de comerciants que vam dir, que ens donareu si us ajudem, i els pactes, contractes i acordances es van fer, i vam lluitar, ningú va a una guerra per honor sinó per iterés, com en totes les guerres.
    I no hi va anar el burges i va anar el fill del pages, que el seu pare l'únic que volia era que fes treballar la mula per poder canviar el menjar per cigrons i potser plantar-los, perquè les coses abans anaven així. I per acabar-ho de adobar els senyors amb qui vam fer el tracte van escaquejar, perquè els van oferir un tro totalment gratuït amb tots els serveis que pot tindre un rei i amb garantia de cap guerra, tot un xollo.

  • Anònim says:
    4 de setembre del 2014, a les 23:12

    Part 2
    I ara em diuen que al meu poble volen rebre homenatge als soldats que van lluitar per la alliberació de Catalunya. Perdona, com? Algú s'ha plantejat, si eren tan bona gent, como tothom creu? Soldats que venien forçats, lluny de casa, amb armes i gana, perquè el mètode de transport d'aliments el 1714....era nul, més aviat devia ser una cosa així, ves al poble que et donin menjar o veuran les conseqüències de no complir amb la seva part del tracte, i ràpid que tenim gana. I qui torna a patir el home que treballa la terra, que devia estar fins els collons pobre, de no saber que podria anar a vendre o de donar menjar els seus fills.
    Perquè en altres paisos quan hi ha guerra tot es catastròfic i barbàric, però la guerra del 1714 va ser una cucada, tots juntets, lluitan per un bé comú, per honor, es respectava a tothom....
    Au vaa!! Seny senyors, seny!!I ment freda, si que es cert que hi han hagut moltes coses en el passat, però el que no podem fer, i se'm cau la cara de vergonya quan som iguals que els que commemoren altres guerres que van passar el 1936, amb una sola fatírica diferencia.
    Jo no miro d'imposar res, però escolto i observo, llegeixo que diuen els d'aquí i els d'allà per saber del que parlo, i després tinc la meva moral, que em diu que la gent que fa les coses malament tindria que ser castigada avui no demà, que vivim el present i que tot això a vegades ens ennuvola tota visió de per on realment ens la estan fotent.
    Com serà aquesta Catalunya independent? moltes estipulacions i que ens sortirà tot molt bé, però això pot tardar o no succeir.
    Que dieu de tota la gent de Catalunya i també d'Espanya, que també n'hi ha de bona gent collons!!, que ho pasa malament no, de cul!!
    I que si a catequesis ja em barallava que la meva mare es la meva mare i no la verge, no em vingueu amb punyetes!!
    A mi la meva mare sempre em diu que de gent bona i dolenta n'hi ha a tot arreu.

  • Xavier Bonet i Casals says:
    5 de setembre del 2014, a les 10:01

    A aquesta senyora anònima tan abrandada, parlant del castellà: "como veis lo escribo perfectamente". Doncs no, no ho veiem perquè "QUE me diferencia", "para saber QUE quiere la gente" i "QUE vas a hacer" porten tots tres accent, i en canvi "TÚ forma de ser" no en duu.

    D'altra banda, està molt be sentir-se molt catalana, enorgullir-se d'un nivell tan excels de castellà, però escriure un català de pena: "ens les hem arreglat" (que segurament ni tan sols ets capaç de veure perquè això és un castellanisme), "fenos", "de alegria", "lo nostre", "que es com", "tothom qui passes"... I no segueixo, que tinc altres coses a fer i això fa mal a la vista.

  • Anònim says:
    5 de setembre del 2014, a les 10:13

    Molt bon article!

  • Anònim says:
    5 de setembre del 2014, a les 10:19

    Com diu la Rahola avui a LV, una repassada magistral.

  • George says:
    5 de setembre del 2014, a les 13:57

    Quan aquesta senyora era professora de l'Escola de Biblioteconomia va respondre al tema del seu plet per vulneració dels drets de propietat intel·lectual penjant un retall al tauler d'anuncis. En aquest retall feia seves les paraules d'un escriptor serbi (no recordo quin) sobre el tema de la intolerància i les seves derivades en el conflicte balcànic. És el recurs dels intel·lectulament incompetents: tenir una autoritat a mà més o menys coneguda a mà per fer-te-la teva, i quan s'acaben les autoritats del repertori sempre es pot recòrrer a Hitler.

    Jordi Pradas
    Ex-bibliotecari Escola Biblioteconomia

  • Anònim says:
    5 de setembre del 2014, a les 15:13

    Estimat Xavier Bonet i Casals, ja se que la meva ortografia no es la millor, ni en català, ni en castellà. No soc de lletres i tampoc una escriptora, tan de bo algú me'l hages pogut rellegir i ajudar-me, ja que quan escrius moltes vegades intentes dir tantes coses, que no te'n adones d'altres. I si potser tinc castellanismes, però tanmateix tinc catalanismes en el castellà. El que intentava, més enllà de fer-li mal la vista, era que algú em pogués donar una resposta sincera, no només corregint els meus error ortogràfics, ja que vinc d'una època on l'escola s'acabava als 12, i encara tinc molta sort de saber escriure tan correctament. Tret de l'ortografia algú podria respondre'm?

  • Anònim says:
    5 de setembre del 2014, a les 18:20

    George, perquè ningú no es confongui, els plagis eren de llibres sobre biblioteconomia i documentació; o sigui que la barra ja ve de lluny.
    Això del retall no ho sabia. Vertaderament al·lucinant.

  • Unknown says:
    6 de setembre del 2014, a les 0:53

    Independentment de l'idioma que utilitzi la senyora Amat té una escriptura imfumable.
    Fa anys vaig intentar llegir-la i vaig haver d'abandonar. Quasi li dono les gràcies de que no maltracti la llengua catalana.
    Escel·lent crònica senyor Galves!

  • Anònim says:
    6 de setembre del 2014, a les 2:37

    Impecable, senyor Galves. He tingut la mala sort de conèixer personalment, socialment i professionalment la Sra. Amat i puc assegurar que el seu article, els seus plagis i els seus abusos (forçar la compra del seu llibre) són totalment coherents amb la seva manera de ser i de fer cotidians, des de quan agafa la ploma fins a la seva vida social. Un element tronat i residual de la "gauche divine".

  • Anònim says:
    6 de setembre del 2014, a les 17:13

    Sí senyor, que Amat i Cercas no s'identifiquin amb l'independentisme és fins i tot comprensible i acceptable, però no tenen dret a opinar, això ja fora massa, tot allò que s'aparti del pensament únic és automàticament fals. Com el que opinen en Raimon, en Puigverd i tants d'altres. Tot plegat molt democràtic, tots a votar, sí sí...

  • Jordi Galves says:
    6 de setembre del 2014, a les 21:34

    POTSER no m'he explicat bé o potser és que no se'm vol entendre. Una cosa és opinar i una altra cosa és mentir. Dir que el catalanisme, com qualsevol altre nacionalisme és una ideologia assassina, no és una opinió: és una mentida. Ara bé, la qüestió no és que tothom té dret d'opinar. Uns pensen una cosa, els altres una altra. No. Gent com Cercas o Amat, a més a més, es consideren moralment superiors als que pensem diferent. I això si que em sembla inacceptable.Els uns són bons ciutadans, els altres no. Li prego, per favor, que torni a llegir el que he escrit a veure si em faig entendre. Gràcies

  • Paco Valero says:
    10 de setembre del 2014, a les 11:21

    La cita de Camus es errónea: lo que dijo es que entre la verdad y su madre, elegía a su madre. Entre la "verdad" patriótica y su madre, escogía a esta última (la frase la dijo tras recibir el Premio Nobel y preguntarle los periodistas por enésima vez por la causa argelina: su madre vivía en Argel y podía ser víctima de los atentados del frente de liberación de Argelia). En realidad, una metáfora de su radical humanismo: frente a las grandes abstracciones (Patria, Independencia, Comunismo…), la certeza de lo inmediato y cercano.

  • Jordi Galves says:
    10 de setembre del 2014, a les 13:08

    Sr. Valero, naturalment he repassat les meves notes, els meus llibres, la xarxa d'internet. I, no, en aquesta ocasió no m'he equivocat gens. La meva cita és correcta. Naturalment que té vostè raó sobre la referència al terrorisme algerià. Una referència que vaig voler evitar en la meva refutació de Nuria Amat perquè podria distreure de la qüestió. Les interpretacions han estat variades i li recomano un text que explica alguns punts de vista. ( http://www.liberation.fr/culture/2010/01/02/camus-cet-etrange-ami_602169 )
    El que em sembla interessant és la posició de Camus que reconeix una 'justícia' al bàndol contrari, encara que no combregui amb el terrorisme independentista. Tots els escrits polítics de Camus se situan en l'anticolonialisme però, alhora, no és un hipòcrita com Juan Goytisolo o d'altres que 'imaginen' que no són occidentals i, per tant, part del colonialisme.Aquest debat em sembla interessant i no pas la barroera utilització de George Orwell per part de Nuria Amat.Li agrairé que reconegui que la meva cita sí que és correcta.

  • Paco Valero says:
    10 de setembre del 2014, a les 17:53

    La frase de Camus tiene una larga historia. La referencia que usted incluye del diario Liberation, fue contestada días después por Passouline, el crítico literario de Le Monde:

    http://litteranaute.blogspot.com.es/2010/01/je-prefererai-toujours-ma-mere-la.html

    En todo caso, en su escrito hay algo que me escandaliza: no refuta lo que dice Nuria Amat, sino que se dedica a cuestionar su honradez personal y talla literaria, y le niega además su condición de “escritora catalana”, con argumentos que dejarían fuera la “catalanidad” de una parte considerable de la obra de Pla (la escrita primero en castellano, por ejemplo, o la sometida a una poda inmisericorde para eliminar los “castellanismos”, como el Quaden Gris). Convendrá conmigo en que es un juego peligroso. Que comienza cuando uno dice: “Fa mesos que vaig defensar el dret de Javier Cercas…”. Si hay que defender ese derecho es que mal vamos…

  • Jordi Galves says:
    10 de setembre del 2014, a les 20:20

    Per consideració amb els lectors responc tots els comentaris que m'interpel·len. Tot i que el seu darrer comentari es respongui per ell mateix, diré, en atenció a d'altres lectors el següent: Primer. La pàgina que vostè cita no parla, en cap moment de 'veritat' sinó de 'justícia', tal i com jo havia citat, correctament. La meva interpretació de les paraules de Camus no només és legítima sinó, amb la llum que vostè em proporciona, molt adient. Segon, estem parlant del dret d'un poble a escollir el seu destí, de la justícia, del dret dels pobles a la independència. La senyora Amat no només és una plagiària jutjada i condemnada, és una persona que no diu la veritat, tampoc en el cas que ens interessa. Tercer: discrepo de les seves opinions perquè es basen en afirmacions falses que vostè no s'ha molestat en verificar.

  • Pablo Rodriguez says:
    4 de setembre del 2016, a les 23:26

    La Núria Amat i el seu home Jordi Garcés van construir una casa que bloqueja l'únic accés existent al camí de ronda, al mirador d'en Perals, al emblemàtic taffoni conegut com “l'Ocellot” i al camí de pescadors que comunica amb el mar.

    http://www.vilaweb.cat/noticia/2502233/20070802/extracte-comunicat-salvem-crit-aritjol.html

    "Durant la visita, els responsables de l'ajuntament, van poder comprovar i confirmar-nos insitu les importants il•legalitats existents en la zona:

     Tancament de l'únic accés existent al camí de ronda, al mirador d'en Perals, al emblemàtic taffoni conegut com “l'Ocellot” i al camí de pescadors que comunica amb la ZMT i el mar.
     Construcció il•legal d'una piscina.
     Construcció il•legal d'una 2º planta soterrània.
     Color platejat il•legal de la façana.
     Ocupació il•legal de la zona ZMT amb la instal•lació a les roques d'esglaons i agafadors per facilitar l'accés privat al mar. "


    Extracte del post: http://rocafull.blogspot.com.es/2015/02/un-cami-de-ronda-perdut-del-tot-de.html

    "Ens ha quedat per veure no pas poca cosa: l’Ocellot, emblemàtic “taffoni” de roca granítica, el mirador d’en Parals, els roquissers de la cala de Cabres, ... Les tres finques que s’aboquen sobre els penya-segats que coronen la cala ho impedeixen del tot, en especial la de la parella formada per l’escriptora Núria Amat i l’arquitecte barceloní Jordi Garcés que, malgrat les protestes de les associacions ecologistes Arítjol i Salvem el Crit (6) i les inspeccions municipals, han tancat el pas d’accés a aquests indrets tan emblemàtics de la costa, en un clar exemple de sentit de país i de sensibilitat (perduda)."