Rebo la traducció de la biografia de Peter Ackroyd (2005) sobre Shakespeare subtitulada "the biography" amb una coberta terrorífica. Em poso a mirar els dos quadernets de sants que hi ha al mig del llibre. Hi ha el fascinant retrat de Grafton que, com diu el peu de foto, és molt "temptador" d'identificar amb el jove Shakespeare. Després hi ha les imatges de Marlowe, Wriothesley i tota la colla. El Mr. W.H. dels Sonets té com a candidat més probable William Herbert, fill del comte de Pembroke i així és identificat en el llibre. El que em fa gràcia és que la imatge de Herbert és la d'un senyor madur i lleig tot i l'excel·lent retrat (o retrats) de l'holandès Daniël Mijtens conegut a Anglaterra com Daniel Mytens el Vell. Tant és així que el peu de la foto afegeix "anys després" com si es justifiqués que aquell cos que havia encès i trasbalsat Xècspir havia perdut molt amb el temps.
Això de fer-se físicament gran no fa cap gràcia, naturalment. Com ho explica el suposat poema que Pierre Corneille envia a Marquise, una actriu molt més jove que ell i que el tornava boig. Cantat pel mestre Georges Brassens
Marquise, si mon visage
A quelques traits un peu vieux,
Souvenez-vous qu'à mon âge
Vous ne vaudrez guère mieux.
Le temps aux plus belles choses
Se plaît à faire un affront
Et saura faner vos roses
Comme il a ridé mon front.
Le même cours des planètes
Règle nos jours et nos nuits
On m'a vu ce que vous estes;
Vous serez ce que je suis.
Peut-être que je serai vieille,
Répond Marquise, cependant
J'ai vingt-six ans, mon vieux Corneille,
Et je t'emmerde en attendant.
