IV. La revolta de Tunísia (Dimecres, 12 de gener)

Les protestes continuen ben vives malgrat els 50 morts i les promeses del règim

Revolta imparable a Tunísia

La intifada de Tunísia, pedres contra bales, continua creixent i indignant l'opinió pública del Magrib i, fins i tot, la internacional. Anit i malgrat les promeses del president Ben Alí de crear fins a 300.000 llocs de treball en els propers dos anys, les protestes augmentaven, fins a arribar fins a alguns barris de la capital. Segons fonts de l'oposició, el nombre de morts ja s'eleva a 50, xifra que el règim rebaixa a 21. En una primera reacció de Washington, un portaveu del Departament d'Estat va declarar que “els Estats Units està molt preocupat per les informacions que indiquen un ús excessiu de força per part del govern tunisià”. Els rebels del Magrib continuen imposant la seva lògica juvenil al conflicte. Si en la veïna Algèria han cremat setanta escoles i instituts, a Tunísia totes les institucions educatives continuen tancades a pany i forrellat.

Les protestes i els disturbis es van reactivar anit, després d'una certa calma posterior al desplegament de tropes de l'exèrcit, fins a arribar a la capital. Al barri popular d'Ettadamen, centenars de joves van tallar carrers, van cremar una sucursal bancària, van assaltar botigues i van ser perseguits per la policia. La violència va esclatar minuts després que el Govern comptabilitzés tres noves víctimes mortals. La determinació i la valentia d'aquests joves continua sorprenent tothom, i després de la intervenció televisiva del dilluns del president tunisià Ben Alí, sembla que el foc no només continua fora de control sinó que s'ha avivat. Tota previsió de futur per a aquest conflicte és prematura, però sembla clar que la societat tunisiana i magribina en el seu conjunt considera inadmissible que el president Ben Alí hagi permès que la policia dispari indiscriminadament contra els joves rebels. O que Tunísia, productor de petroli, i Algèria, productor de gas i de petroli, tinguin segrestades les seves enormes riqueses naturals per unes classes dirigents suposadament modernes i progressistes (nacionalistes i socialistes), a les que Occident fa costat quan, en realitat, presenten més coincidències que diferencies amb les monarquies absolutes del Golf petroler. Mentrestant els intents d'instrumentalització del moviment juvenil i estudiantil no s'aturen: el president libi, Muammar el Gaddafi, ha intervingut per oferir feina a “tots els joves llicenciats que no en tinguin”. I, per la seva banda, la màxima autoritat islàmica, el muftí de la República de Tunísia, Otman Batij, ha fet una crida a l'ordre i ha recordat que els joves suïcides que han mort durant aquesta intifada han atemptat greument contra la religió islàmica, ja que “només Déu totpoderós pot donar i llevar la vida”. El cert és que els discursos oficials procedents del nacionalisme àrab o de les autoritats islàmiques, o fins i tot de l'islamisme polític, no sembla que interessin gaire els joves revoltats descontents que continuen morint sota les bales d'una policia que manca d'autorita moral per als tunisians.
Ahir a Kasserin les càmeres de la televisió francesa entrevistaven al pare d'un dels joves morts per la policia. Accedia a mostrar el cos del seu fill, embolicat en una mortalla verda amb versicles de l'Alcorà, “perquè tothom puguin veure la seva bellesa” i per mostrar el casquet de la bala mortal.
La revolta, un cop que s'han mostrat inútils els intents d'atallar-la, és completament imprevisible. Els vells presidents de Tunis i Algèria, Zine l'Abidine Ben Alí, i Abdelaziz Buteflika, s'han petrificat en el poder amb l'anuència d'un Occident espantat per l'islamisme. El ministre de Comunicacions tunisià, Samir Labidi, deia ahir que “moviments religiosos extremistes i d'esquerra s'han infiltrat en aquestes protestes i han atiat la violència”. En realitat, la demagògia de Bin Laden res no representa per a aquests joves exaltats, que només creuen en la seva hybris, en el seu dret a la còlera. No tenen fam, però pensen que és un robatori que el sucre i l'oli dupliquin el preu. No lluiten per l'islam ni per la versió esquerrana o comunista per al tercer món; en tot això potser hi van creure els seus pares o els seus avis però a ells ja no els convenç. Ara com ara, mentre no siguin instrumentalitzats políticament, els joves rebels del Magrib tenen una causa per la qual lluitar. El seu programa polític és tan simple i inconsistent com autèntic. Simplement n'estan farts i han dit prou. No només s'enfronten a la policia, també se suïciden, impotents, com el primer jove que es va cremar com un bonze, Mohamed Buazizi. N'estan ben farts. L'interès per aquests joves ha aparegut a Europa quan han apel·lat a l'èpica, quan la seva causa sense sentit s'ha cobrat ja molts morts segons l'oposició. Quan les seves morts han posat en evidència que només poden fer el que estan fent. Dir que no.
 
(Publicat a La Vanguardia el 12 de gener del 2011)

Llegeix-ne més »

III. La revolta de Tunísia (Dimarts, 11 de gener)

El president Ben Ali qualifica la revolta de “terrorisme imperdonable”

Tunísia tanca indefinidament totes les escoles i universitats

La intifada continua cremant Tunísia i el règim continua mirant-se el llombrígol més d'agent de police: satura la televisió de partits de futbol, de reportatges del conflicte àrab-israelià i de promeses d'un futur on no hi faltarà la feina.

L'oposició va elevar ahir la xifra de víctimes mortals a trenta-cinc (el Govern només n'admet catorze). L'epicentre dels xocs amb la policia és el centre-oest del país, les ciutats de Sidi Buzid, Kasserine i Thala, i ahir s'estenia més a l'est, a Jebiniana, prop de Sfax, en la costa més turística del país. A Tunis, una manifestació convocada a través de Facebook va acabar ahir en càrrega policial i amb el primer mort que fa la revolta a la metròpoli.

El caràcter generacional d'aquesta rebel·lió, que no entén ni de partits polítics ni de religió, va ser implícitament reconeguda pel règim del president Ben Alí quan va decretar ahir, “fins a nova ordre”, el tancament de tot el sistema educatiu, des de la primària fins a la universitat. El clima a Tunis és de bloqueig complet i de calma. O de por. La policia és visible als principals carrers i els seus uniformes habituals, anacrònics, com de domadors de circ, han estat substituïts per moderns i negres cascs antidisturbis, escuts transparents, lluents porres i armes de foc d'última generació. Totes les comunicacions per terra romanen interrompudes amb la zona fronterera d'Algèria. L'ambaixada espanyola a Tunísia recomana no viatjar, sota cap concepte, a aquest territori mentre que la televisió tunisiana té especial interès pel sofriment del poble palestí i per les últimes gestes del futbol local, que són les úniques consignes que es poden cridar en públic. El futbol tot ho tapa mentre que els periòdics oficials (que ho són tots) es desviuen per explicar en francès i àrab, amb tota mena de detalls els vastos projectes de reforma i millora que, sobtadament, ha decidit impulsar el president Ben Alí.

En el poder des que va obligar el vell pare de la independència, Habib Burguiba, a abandonar la presidència per beneficiar-se-la, Zin el Abidin Ben Alí es va mostrar ahir en un to extremadament dur en un missatge emès per televisió des de la seva residència oficial. Ben Alí no va dubtar a qualificar les protestes dels joves que s'enfronten des de mitjan desembre a la policia d' “actes terroristes imperdonables realitzats per delinqüents emmascarats” que aprofiten la protecció i la impunitat de la nit, tot manipulant “els nostres nois”. Mentre una mà es mostrava amenaçadora, amb l'altra, comprensiu, es comprometia a crear 300.000 llocs de treball fins a 2012 per a joves amb títols universitaris, sense incloure en aquesta xifra els cinquanta mil que, durant els primers moments de les protestes, ja havia decidit introduir al mercat laboral tunisià.

“No em crec res del que ha dit Ben Alí. Només sé que continuarà la mà dura”. La noia que em parla es diu Nabilà, ja ha passat els trenta anys i és llicenciada en informàtica. Amb un francès impecable, ven sabates amb el seu pare, en una asfixiant cofurna on és molt difícil trobar la sabata esquerra quan decideixes que t'agrada la dreta. “El que està passant, aquestes morts de nois... No tenen consciència”. Nabilà mira en totes direccions mentre parlem, el gest greu, les celles arrufades, amb la por que, en qualsevol moment aparegui un policia de la secreta. “No passis ànsia, els conec bé. Vaig treballar a la duana un cert temps. Però ho vaig deixar perquè guanyava més venent sabates que treballant per a l'Estat. Ara tot això s'ha acabat. Ara no hi ha gairebé ningú que tregui més d'una micona per menjar i poca cosa més”. “No treballem per guanyar-nos la vida –conclou–. Només treballem per omplir el temps”.

Webs evaporats


Després d'intimidar el popular cantant de rap le Général, el poder tunisià ha clavat mà a internet. El web de l'opositor Partit Democràtic Progressista era ahir fora de servei, de la mateixa manera que ho eren la majoria de les pàgines contràries a Ben Alí. Com a protesta, diversos pirates informàtics han atacat els webs de diferents organismes públics.


(Publicat a La Vanguardia l'11 de gener del 2011)

Llegeix-ne més »

II. La revolta de Tunísia (Dilluns, 10 de gener)

Morts en la revolta juvenil contra el poder a Tunis


Morts a Tunísia. Morts a Algèria. I silenci a Europa. Tunísia va haver de suportar una tràgica matinada del dissabte al diumenge. Els xocs entre els joves i les forces de seguretat a l'interior del país van provocar una vintena de morts segons l'oposició (catorze, segons el Govern). A Algèria, la calma semblava haver tornat –momentàniament– després de d'alguns dies de revoltes i de pillatges en els què han mort entre tres i cinc persones, segons quines siguin les fonts, a més d'haver provocat vuit-cents ferits.
La policia tunisiana ha tallat totes les comunicacions per terra amb la regió centreoriental del país, fronterera amb Algèria, especialment amb les poblacions de Sidi Buzid, Kasserin i Thala, escenari dels pitjors xocs i on el poder ha establert un eficaç control comunicatiu en la telefonia, internet i la televisió, expulsada per les forces de l'ordre amb la frase “no hi ha imatges d'interès”. Els Estats Units han alçat una miqueta la veu, i Europa manté un silenci sepulcral. El dijous, l'ambaixador tunisià a Washington va ser convocat per demanar al Govern de Tunísia que “respecti el dret del poble a manifestar-se pacíficament”. El divendres, la ministra d'Estrangers francesa, Michèle Alliot-Marie, rebia a París el seu homòleg tunisià, Kamel Morjane. “No va haver-hi cap declaració; no hi va haver ni un sol micròfon a la sortida”, assenyalava l'emissora pública francesa RFI. “Va ser una visita silenciosa”, concloïa.
Mentre Europa es manté en silenci, la indignació creix a Tunísia i a Algèria, on les masses de joves kamikazes no volen ni escoltar ni entendre res que vingui de les esferes d'un poder al que, primer, li van pedre el respecte i després li han perdut la por. Segons Ahmed Nejib Chebbi, líder del Partit Democràtic Progressista, la policia ha atacat fins i tot els seguicis fúnebres en les tres ciutats en les què s'han produït els morts. En aquest conflicte, les mànegues d'aigua i els gasos lacrimògens no substitueixen les bales, tan sols les precedeixen com un advertiment. Cap organització política occidental, de cap signe polític, ha criticat fins ara la brutal repressió del Govern de Ben Alí, líder del partit hegemònic a Tunísia, el Reagrupament Constitucional Democràtic, membre de la Internacional Socialista. A Tunísia, la central sindical única, la Unió General dels Treballadors (UGTT), no obstant això, i malgrat ser el sindicat únic del país, s'ha permès discrepar del totpoderós Ben Alí i ha expressat el seu suport a les reivindicacions legítimes del moviment juvenil. Davant una gran gernació que l'aclamava, Abid Brigui, secretari general adjunt de la UGTT, ha denunciat l'ús de les bales contra els joves moments abans d'iniciar un minut de silenci en record de les víctimes, a les quals ha qualificat de “màrtirs” del moviment social, mentre sonaven l'himne nacional i altres cançons sindicalistes.
Aquest ha estat l'únic intent de fer costat als joves, que també podria ser confós amb un intent d'apropiació. Mentrestant, la resta dels actors polítics tunisians han optat per qualificar els disturbis de “criminals” i han mostrat la seva sorpresa per la “falta de diàleg dels joves”. Cap d'ells no ha oblidat d'expressar llur inqüestionable adhesió al líder que sojorna en el fabulós palau presidencial de Cartago, avui deslluït per foscos núvols. És un palau que està prohibit retratar.




El septuagenari disfressat de jove quarantí
A la plaça Barcelona de Tunis, i pels carrers de la capital, hi ha un rostre
que es repeteix, tan és que siguin enormes rètols, petits pòsters o cromos, tan és que siguin edificis oficials, hotels, bars o miserables taxiphones. És el rostre del president Zine l'Abdine ben Alí, un septuagenari disfressat de jove quarantí, disfressat amb una prodigiosa joventut que ja fa molt de temps que va perdre i que s'afanya inútilment en retenir. En tots els carrers només es repeteix aquest rostre de jove fals, mentre que els joves de debò tenen cadascun una cara diferent i no van disfressats de res perquè són el que són, milers, desenes de milers, una massa que passeja amb la desimboltura de qui ho té tot per fer, gens per perdre i tot per guanyar. Però, ben mirat, el de Ben Alí no és l'únic rostre que es repeteix. També hi ha un rètol petitó d'una senyora molt jove que sembla adreçar-se a un auditori amb molta autoritat. La senyora és, en realitat, molt jove: és la dona de Ben Alí.


(Publicat a La Vanguardia el 10 de gener del 2011)

Llegeix-ne més »

I. La revolta de Tunísia (Diumenge, 9 de gener)

El futur buit

Primer va ser un nano que s'immola a Tunis com un bonze. Després han vingut els altres, els dos morts a Algèria des del divendres –tres, segons fonts no oficials– i els centenars de ferits i de detinguts en els enfrontaments entre la policia i la joventut que protesta per l'augment desmesurat del preu dels aliments. Ahir a la nit es respirava una calma tibant als carrers del centre històric de Tunis i, també, una opinió clara i unànime. Tant és que siguin tunisians de la ciutat o de províncies. O que siguin turistes. Cal aprofitar com sigui el temps plàcid del cap de setmana i mostrar-se indolent. De vegades és una indolència real, però acostuma a ser molt premeditada, un automatisme. Semblant a l'automatisme de les armes automàtiques que duen tots els policies que omplen com dos ous el parell d'autobusos que han aturat prop del Bab el Bahr, el Portal de Mar, a un tret de pedra de la tomba del nostre Anselm Turmeda, a la medina.
“N'estem farts, ben farts. I tot això no ha fet res més que començar”, afirma Abdelaziz, un jove algerià que torna demà al matí al seu país. “No, no hi posis el meu nom, digues que em dic Abdelaziz”, el nom de pila del president algerià Buteflika, em diu entre riallades. Aquest no és, per descomptat, ni un conflicte religiós, ni nacionalista ni gens que s'hi assembli. Té, ben al contrari, la lògica, la duresa i l'humor de la joventut. És la ràbia de la joventut la que es desferma contra el poder establert. El jove que m'acompanya té amb prou feines vint-i-cinc anys. “No és estrany que els joves hàgim acabat a hòsties amb la policia. Fins i tot hi ha nens, molts nens, que participen en aquesta revolta: són els nostres germans petits. La majoria ni tan sols saben el que vol dir l'encariment de la vida o altres tecnicismes, l'única cosa que saben és que n'estem farts de no tenir futur, que facin amb nosaltres el que els doni la gana”. Li pregunto si té estudis. “No, no serveixen per res. Molts dels meus amics tenen estudis, n'hi ha que són metges, advocats i són el mateix que jo: muristes”. ¿Muristes? “Sí, home, els que ens passem el dia recolzats a la paret, aguantant el mur. Muristes. Estudiïs o no estudiïs és el mateix, no hi ha feina. Tampoc no pots marxar fora del teu país, a treballar a alguna altra banda perquè tampoc no et volen. ¿Com podem viure sense treballar? Vas a un restaurant i només hi ha vells amb noies joves, perquè només són els vells els que tenen calés. Ells van fer la guerra d'independència contra els francesos i no sé quantes coses més. O estan jubilats o tenen feina, mentre que nosaltres no tenim res”. Gairebé el 75% de la població del Magrib són joves que tenen menys de trenta anys.
“Demà me'n torno a la meva ciutat, a Algèria. Allà fins i tot han utilitzat fusells d'aire comprimit contra la policia”. Pregunto el perquè. “Els policies no només són corruptes, són intocables, són impunes, fan el que els dóna la gana, i només ajuden els poderosos. El conflicte va començar perquè van duplicar el preu de l'oli i del sucre. I perquè al barri Bab l'Oued d'Alger la policia es va enfrontar amb els venedors il·legals, els que venen al carrer, perquè no tenien llicència. És curiós que, en un país on tothom es passa la llei per l'arc de triomf i la corrupció no té límits, hagin de ser els pobres que venen al carrer qui pagui els plats trencats”. Abdelaziz ho té clar. “Ara diuen que anul·laran la pujada dels preus i que ens trobaran feina. A Algèria o a Tunísia és el mateix. Moltes paraules boniques. Ens acusen, als joves, de ser violents i que alguns han robat televisors o d'altres coses. ¿Quin futur ens queda si no hi ha feina i tots sabem que no n'hi haurà? Doncs fer el kamikaze. Els vells fan la vida dels joves, en treuen el suc, mentre que nosaltres fem la vida dels vells. Ens preparem, d'una manera o d'una altra, a morir”.

Cremen els cotxes, com a França

"Hem tingut molts enfrontaments amb la policia. Han cremat el Banc Nacional i els jutjats. Jo no hi era, en el merder, però m'haguria agradat ser-hi. Tot plegat no va, no funciona, cal començar de nou. Fora els diners, per això van cremar el banc. I fora els jutjats. No ens serveixen per res. Aquí no hi ha justícia”, afirma en conversa telefònica Abdel, un jove de la ciutat algeriana de Bejaïa (l'antiga Bugia). Una altra jove, Aldja, em diu des d'Alger: “Han saquejat les botigues, les d'electrodomèstics i les de roba, i han començat a cremar cotxes, com a França. És curiós que mentre el Govern parla de diàleg i demana calma, algunes persones grans no només no critiquen els joves sinó que els aplaudeixen perquè la corrupció política és insostenible. No crec ni una sola de les paraules que diuen sobre aquestes reformes que volen fer”. Hackim, també d'Alger, sentencia: “No hi ha feina ni manera d'aconseguir diners si no és fent alguna cosa il·legal”.

(Publicat a La Vanguardia el 9 de gener del 2011)

http://edicionimpresa.lavanguardia.es/premium/epaper/20110109/54098967700.html

http://www.courrierinternational.com/article/2011/01/13/avec-ceux-qui-ont-ete-prives-d-avenir

Llegeix-ne més »