Si Josep Pla no mereixia el Premi d’Honor de les Lletres
Catalanes perquè, com s’ha dit i repetit, tenia les lletres però no l’honor,
avui s’ha de dir el contrari. Potser hi ha qui es pensa que Josep Massot té
l’honor per a aquest premi, però, certament, no té les lletres. El jurat
compost per Laura Borràs, Margarida Casacuberta, Lluís Duran i Solà, Pilar
Garcia Sedas, Ramon Pla i Arxé, Damià Pons i Pons, Joaquim Maria Puyal, Carles
Solà i Josep Maria Terricabras ha anat més enllà de la llibertat de criteri i
dels habituals interessos que aixopluga Òmnium Cultural. Una cosa és donar
aquest venerable premi a Jaume Cabré que té una obra discutida i discutible. O
a Joan Solà, que sabia tant de català teòric que no destacava precisament pel
seu estilisme. Però quan un jurat es pensa que pot fer literalment el que
vulgui perquè la seva fantasia pot substituir la realitat, o perquè el
catalanisme i la literatura són tan benintencionades que el paper tot ho
aguanta, és que hem perdut el món de vista. Una cosa és viure en un país sense
estat i imaginar que tenim un estat. Una cosa és imaginar que el català no està
tocat de mort i fem veure que no ens n’adonem. Fins i tot podem seguir
imaginant que la nostra pàtria té un Gaudí i un Miró i un Dalí vivint a cada
cantonada. Però no a cada portal. Josep Massot no pot merèixer el Premi perquè
mai ningú no ha llegit un llibre seu. No siguem hipòcrites.
