La Bíblia segons alguns

[Ressenya] Bíblia. Il·lustracions de Perico Pastor. Edicions Proa. Barcelona, 2011.  2.544 pàgines.

Almenys jo, mai no havia fet una ressenya d’una faixa publicitària d’aquestes que acompanyen un llibre en lloc de parlar pròpiament del llibre. Avui ho faré perquè el llibre s’ho val i va sol des de fa temps. És la Bíblia. Avui en una bonica i cuidada edició il·lustrada per Perico Pastor i en la versió tradicional catalana de can Claret i de la Societat Bíblica. Res a veure, per tant, amb la magnífica i modernitzadora versió dels Evangelis que va publicar en aquesta mateixa editorial Joan Francesc Mira, benefactor i savi. Es veu que el text canònic és el que és i tan li fa el que hagi pogut fer Mira.

Llegeix-ne més »

La vergonyosa crítica de Guillamon

[Crònica] Precisament perquè he defensat amb entusiasme i convicció, des de sempre (aquí), la feina de Julià Guillamon com a crític literari i com a escriptor —la crítica no és sinó un gènere entre molts d’altres— que goso ara encarar-m’hi, només en honor a la veritat. Perquè callar davant de l’abús, l’arbitrarietat i la manipulació podria semblar connivència i perquè, al capdavall, sant Joan Evangelista ens té dit que la veritat ens farà lliures i, molt més ençà, Jacques Lacan ens promet que la paraula cura. En la ressenya del passat dimecres, Julià Guillamon no hauria d’haver desqualificat personalment l’escriptor Toni Sala amb el pretext d’analitzar els dos llibres que acaba de publicar. No pot dir que l’escriptor “s’autodeclara autor d’obres mestres” senzillament perquè no és veritat, ni tampoc ho és que Sala reveli “un neguit de ser reconegut i apreciat una mica malaltís”. No és veritat, entre d’altres coses, perquè vaig ser jo qui va afirmar que la narració El cotxe —ara publicada en paper dins el volum Provisionalitat— és una “petita obra mestra” fent servir el meu dret a l’opinió. No cal dir que puc anar errat. Però, encara que Empúries hagi citat aquest meu comentari —en el full promocional que distribueix en ocasió del llançament del llibre— jo mai no he participat en les campanyes publicitàries de cap editorial, i menys encara amb el grup 62 amb qui, públicament i contundent, acostumo a discrepar-hi. No participo del joc d’interessos econòmics al voltant del món del llibre a diferència de Julià Guillamon, el qual, després de disset anys de crític titular a La Vanguardia pot presumir de moltes i admirables virtuts però, certament, no pas d’aquesta.

Llegeix-ne més »

Màrqueting AELC per Jaume Cabré amb rotet a Sòria

[Crònica] A Sòria s’ha aplegat un esbart de savis de les quatre grans llengües de les Espanyes i han acordat atorgar els guardons de la Crítica. A Sòria, els de la facció catalana, els de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), han donat un premi a Jo confesso de Jaume Cabré i un altre a Pagèsiques de Perejaume, establint d’aquesta manera una contradicció grossa, un oxímoron, una greu confusió, un abús. Perejaume és gran pintor i gran poeta del nostre moment escàpol, el discret imprescindible, l’ufanosa qualitat catalana i el prestigi internacional, l’antònim de camarilles, de màfies literàries, de subrepticis culturals. Ai, ai, Perejaume ets el continuador de la tradició fecunda del nostre trobador Bernat Martí que va fins a Narcís Comadira passant per Pere Serafí, Alexandre de Riquer, Rusiñol i Dalí, entre ploma i pinzell, entre tot de llenguatges potents i opims. Ai, ai. A Sòria han anat pel pedregar i han dit que el llibre de Perejaume es diu Del campesinado, i no. I que Jo confesso és el millor llibre de narrativa. I tampoc. Com diu Jaume Cabré “on es reconeix l’escriptor és en l’estil, en la manera de tractar el llenguatge”. És exactament on vam descobrir que era un impostor. Com quan un personatge de Jo confesso es penja d’una “biga corcada”. Que no. Ara tornaríem a repetir el que vam dir i no cal. Jaume Cabré és fet i deixat estar. 

Que a Sòria els de l’AELC li hagin donat un premi a Jaume Cabré sí que fa sentit i s’hi reconeix l’estil. Al capdavall Jaume Cabré va ser el factòtum, el capo de l’AELC durant molts anys de llagoteries i de besamans amb els uns, d’advertiments secs amb els altres. Són molts anys de carrera literària, són molts de dies en les carreres i s’entén que els filocapristes li donin el premi de Sòria. Jo, una vegada, a Montpeller, vaig deixar a Cabré una corbata de les meves —blava amb aspes blanques— perquè anés a un besamans, pobre tio, ei, Galves, enrolla’t que el Cabré ha d’anar presentable, tu. 

Recordo també com si fos ahir quan vaig conèixer els bons mètodes de l’AELC, era l’any 1998 i els diamants podien ser més grans que el Ritz. L’any abans m’havia fet càrrec de la major part de la secció de literatura catalana del suplement de l’edició espanyola del Diccionario Bompiani, on fins aleshores només hi sortien tres o quatre escriptors catalans. Com en un vaga japonesa vaig redactar tot d’entrades noves, més de vuitanta, que si faltava Carner, que si no hi era El quadern gris, ni Villalonga, Rodoreda, Calders. D’aquesta manera es va produir un fet sensacional. El darrer suplement de la Bompiani en espanyol (1987-1997) té un deu per cent de la literatura universal dedicat a autors catalans quan, ni farts de vi, no som ni el tres per cent de la literatura que es fa al món. Els de l’AELC es van queixar i exclamar perquè ells no hi sortien. Ai. ¿Com m’havia pogut deixar en un diccionari de literatura universal a n’Antònia Vicens? No t’hauries d’haver deixat na Vicens, cony, que mana molt a l’AELC i es fa amb en Jaume Matas, el president balear. 

Naturalment a mi tot allò me la bufava perquè aleshores ja preparava una edició del Tirant lo Blanc i altra feina tenia. Però és cert. Al capítol XCVIII no hi vaig saber veure la premonició, i nois, el clàssic quan té raó la té. Gent del jurat de Sòria, vosaltres, Lluïsa Julià, Àlex Broch, Anna M. Gil, Joan-Josep Isern, Jordi Llavina, “sou gent desconeixent, que sou tals com los àsens de Sòria, que van carreguats de or e menjen palla. E per ço crech que tot deu ésser burla e no u dieu sinó per enganar-me”. Jo confesso és una mala novel·la, digueu el que digueu. Un patafi, això sí, molt ben promocionat. Però com que la transcendència del premi de la Crítica és escassa, espero que, si més no, hàgiu fet un bon dinar. Fa molt bonic tot de defensors de la pàtria i de la cultura catalanes anant a fer el rotet a Sòria.

Vegeu també: http://undiaenlescarreres.blogspot.com.es/2011/09/la-novella-de-novelles-de-novelles-de.html

Llegeix-ne més »

Un premi discutible per a Josep Massot

[Crònica] El monjo Josep Massot rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

Si Josep Pla no mereixia el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes perquè, com s’ha dit i repetit, tenia les lletres però no l’honor, avui s’ha de dir el contrari. Potser hi ha qui es pensa que Josep Massot té l’honor per a aquest premi, però, certament, no té les lletres. El jurat compost per Laura Borràs, Margarida Casacuberta, Lluís Duran i Solà, Pilar Garcia Sedas, Ramon Pla i Arxé, Damià Pons i Pons, Joaquim Maria Puyal, Carles Solà i Josep Maria Terricabras ha anat més enllà de la llibertat de criteri i dels habituals interessos que aixopluga Òmnium Cultural. Una cosa és donar aquest venerable premi a Jaume Cabré que té una obra discutida i discutible. O a Joan Solà, que sabia tant de català teòric que no destacava precisament pel seu estilisme. Però quan un jurat es pensa que pot fer literalment el que vulgui perquè la seva fantasia pot substituir la realitat, o perquè el catalanisme i la literatura són tan benintencionades que el paper tot ho aguanta, és que hem perdut el món de vista. Una cosa és viure en un país sense estat i imaginar que tenim un estat. Una cosa és imaginar que el català no està tocat de mort i fem veure que no ens n’adonem. Fins i tot podem seguir imaginant que la nostra pàtria té un Gaudí i un Miró i un Dalí vivint a cada cantonada. Però no a cada portal. Josep Massot no pot merèixer el Premi perquè mai ningú no ha llegit un llibre seu. No siguem hipòcrites.

Llegeix-ne més »

La novel·la de novel·les de novel·les de Cabré

Cabré fracassa en voler fer de la seva darrera novel·la un clàssic contemporani

[Jaume Cabré. Jo confesso. Proa. Barcelona, 2011. 1005 pàgines]

Tot el que envolta aquesta novel·la és desmesurat. En primer lloc l’esforç i la tenacitat de Jaume Cabré quan decideix dedicar a la seva ficció no menys de mil pàgines per desenvolupar-la davant dels lectors. A més a més, i per primera vegada en la història de la literatura catalana, el llibre es presenta inequívocament amb tots els atributs d’un flamant clàssic, publicat amb el luxe i la voluminosa contundència que s’atorga a un valor segur. Les xifres de les tirades previstes en català, espanyol, anglès, francès i alemany són insòlites i majúscules. I la campanya de presentació i promoció és tan rotunda com obertament immoderada. Ho és tant que sembla que mai no s’hagi escrit res de millor i que només el millor se li podria comparar. Així, s’ha vinculat Jo confesso amb el més excel·lent de la gran novel·la europea contemporània, amb l’envejable llinatge de Fiódor Dostoievski i Marcel Proust. Fins i tot, Àlex Sussanna, des de les pàgines d’El Mundo, s’ha vist en la necessitat de comparar Jaume Cabré amb Kundera, Eco, Marías, Grass, Little, Amis, Coetzee, Vargas Llosa, Ford i Murakami. La bona nova proclama als quatre vents que, la pàtria, per fi, té un gran escriptor de relleu internacional.

Llegeix-ne més »