Nuria Amat, un pecat

[Crònica] A Na Nuria Amat, 

Distingida senyora,

Fa mesos vaig defensar el dret de Javier Cercas a estar en contra de la independència de Catalunya. El dilema era i és tal i com el va plantejar Albert Camus: “si cal escollir entre la justícia i la mare, escullo la mare”. Tothom té dret a defensar la mare, la pàtria, els seus. Res a dir-hi. En el cas de la independència de Catalunya, Cercas defensa Espanya. Com Vargas Llosa, com vostè, com molts d’altres.

Llegeix-ne més »

En defensa de Javier Cercas

[Crònica] Vull sortir en defensa de Javier Cercas que, des de fa uns dies, està patint una crítica molt dura per part d’aquells i aquelles que no capeixen prou la diferència d’alguns fets diferencials. Miraré de ser comprensiu i psicopedagògic. Potser perquè sóc fill de Gavà (Baix Llobregat) i la família del meu avi patern era provinent de Múrcia, potser perquè he conegut des de ben petit la frustració i l’amargor ―fins i tot el ressentiment― d’alguns emigrants, potser perquè conec bé la retòrica del xarnego i de l’ofès inadaptat, potser perquè la família de la meva ex muller és una família de militars espanyols que enyoraven l’antic règim, avui em sento en disposició d’explicar mínimament perquè l’eximi escriptor Javier Cercas va dir el que va dir a Democracia y derecho a decidir a El País del passat 13 de setembre. 

Llegeix-ne més »

Autoajuda Valentí Puig

[Ressenya] un model literari

Narrativa. Valentí Puig. Barcelona cau. Proa. Barcelona, 2012. 170 pàgines.

  

Perquè ens el prenguem seriosament Valentí Puig ho ha provat tot. Sap que no n’hi ha prou amb alguns llibres ben correctes. Li cal alguna cosa més per enlluernar com a escriptor, alguna cosa per seduir, per desvetllar passions i controvèrsies, per sovintejar en boca de tothom com passa amb un Quim Monzó, o almenys com un Baltasar Porcel, o encara que fos com una Maria de la Pau Janer. Així que ha excel·lit en l’exercici de la discòrdia pública i la polèmica política, primer ocupant l’únic espai que el progressisme i el catalanisme havien deixat poc poblat. Després fent-se una personalitat literària de gran senyor cosmopolita i moderadament conservador del tot inversemblant excepte per a Salvador Sostres. Al llarg dels anys, Valentí Puig ha imaginat tota mena de maneres per cridar l’atenció, per dibuixar una singularitat literària de bona arrel romàntica, una aura d’escriptor maudit amb què perfilar-se enmig de l’irritant resplendor dels seus companys de generació, l’angèlic Miquel Bauçà, l’exuberant Biel Mesquida o l’incisiu Guillem Simó. De l’escàndol, de ser un maleït pot néixer l’interès. Fins i tot a través de la provocació pública, de l’oprobi. Encara que sigui de la traïció. O si més no de vindicar-se com a cràpula, com a escriptor de sexualitat poc convencional. És a partir d’aquest univers mental que neix Barcelona cau, una novel·la breu sobre els darrers dies d’un quintacolumnista a la Catalunya republicana.

Llegeix-ne més »