Casasses elabora una extraordinària faula sobre el poder de la poesia
[Poesia. Enric Casasses. Bes nagana [Без нагана]. Amb una il·lustració i fotografies de l’autor. Edicions de 1984, 190 pàgines, Barcelona, 2011]
[Ressenya] El que Enric Casasses aporta és energia. Energia fosforescent que il·lumina i tot ho atansa, les dones adormides i els poetes que declamen, el mos de la poma que sap, l’àmbar del caramel i la fel fosca, el viu i el que era viu, la matèria i l’antimatèria, a la que també podem dir-li emoció. Casasses riu boig de content quan desentranya el misteri de la felicitat perduda, és a dir, que el llenguatge ho és tot, que ho pot tot i que som i que vivim perquè en el ventre del món ressona el seu galop, perquè el foc escalfa i crepita poderós en la caverna de l’eloqüència. Les paraules d’aquest llibre no estan gastades ni s’equivoquen com en la poesia dels concursos, repetició somnàmbula dels llocs comuns de sempre. Aquestes són les paraules de la sorpresa i de la festa del viure, rudes i delicades, entremaliades i seques, com si el català comencés de nou, com si mai res no hagués estat ni dit ni escrit, com si fos possible tornar a començar perquè, com assegura la ciència, l’energia es transforma i mai no es destrueix, el foc s’apaga i torna a brotar d’entre la cendra. El món continua, tot viu per sempre mentre perduri la capacitat de seducció i de deixar-se seduir. O el que és el mateix, la capacitat per a l’amor. A Bes nagara, Casasses es revela com un poderós poeta del coneixement, únic, despert i científic, com un Lucreci més nou, amb jeans i cabellera electrificada, que ha passat de ser un atribut punk per esdevenir, amb el temps, la testa d’un vell profeta que rep vida i s’alimenta de les amors del cel. Al poema Què busca la poesia s’hi diu:
Llegeix-ne més »
