Un premi discutible per a Josep Massot

[Crònica] El monjo Josep Massot rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

Si Josep Pla no mereixia el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes perquè, com s’ha dit i repetit, tenia les lletres però no l’honor, avui s’ha de dir el contrari. Potser hi ha qui es pensa que Josep Massot té l’honor per a aquest premi, però, certament, no té les lletres. El jurat compost per Laura Borràs, Margarida Casacuberta, Lluís Duran i Solà, Pilar Garcia Sedas, Ramon Pla i Arxé, Damià Pons i Pons, Joaquim Maria Puyal, Carles Solà i Josep Maria Terricabras ha anat més enllà de la llibertat de criteri i dels habituals interessos que aixopluga Òmnium Cultural. Una cosa és donar aquest venerable premi a Jaume Cabré que té una obra discutida i discutible. O a Joan Solà, que sabia tant de català teòric que no destacava precisament pel seu estilisme. Però quan un jurat es pensa que pot fer literalment el que vulgui perquè la seva fantasia pot substituir la realitat, o perquè el catalanisme i la literatura són tan benintencionades que el paper tot ho aguanta, és que hem perdut el món de vista. Una cosa és viure en un país sense estat i imaginar que tenim un estat. Una cosa és imaginar que el català no està tocat de mort i fem veure que no ens n’adonem. Fins i tot podem seguir imaginant que la nostra pàtria té un Gaudí i un Miró i un Dalí vivint a cada cantonada. Però no a cada portal. Josep Massot no pot merèixer el Premi perquè mai ningú no ha llegit un llibre seu. No siguem hipòcrites.

Llegeix-ne més »

L'entrevista prohibida amb Joan de Sagarra

Josep Maria de Sagarra amb el seu fill Joan al Port de la Selva l'any 1943

De Sagarra sobre Sagarra

      Abans d’entrevistar Joan de Sagarra per a La Vanguardia a finals de 2006 ja m’havien advertit que, fos quina fos la meva idea sobre el seu pare, Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau, el fill no s’hi correspondria. A més, Nèstor Luján i els seus amics li deien “el monstre” perquè, asseguraven, sempre havia estat un nen consentit de la mama i un dèspota. Jo el vaig trobar encantador, tendre, pugnaç durant la llarga conversa que vam tenir al seu domicili, al passeig de Sant Joan, un lloc estrany, amb alguns mobles coberts amb llençols i una absoluta sensació de desposseïment, com si hi acabessin de passar per allà uns lladres. La jove i discreta dona de Joan de Sagarra ens va deixar sols i vam xerrar molt, i, naturalment, vam buidar una ampolla sencera de Jameson i vam riure molt. Per a algú al qual tothom, en privat, anomenava Sagarreta la grandària de les coses semblava que fos l’únic important en la vida, molt preocupat del que diran malgrat el teatre que feia. Li interessava sobretot l’anomenada, poder fer el fatxenda. Em va semblar un vellet acomplexat però fascinant, una persona molt interessant  i difícil. Un monstre desorientat perquè tanta gent sempre volia parlar del seu pare i gens d’ell. L’endemà, contra el meu costum i com un gest de cortesia, vaig cometre l’error d’enviar la transcripció de l’entrevista. A les poques hores em va trucar molt irat, insultant-me grosserament per fer-me avinent que a La Vanguardia, on l’acabaven d’entrar, no es podien escriure paraulotes com ara ‘hòstia’. Implacable, em va imposar una entrevista alternativa, completament inventada per ell, amb respostes que no tenien res a veure amb les que m’havia donat el dia abans. Al diari van dir que sí i que sí, i que li digués a tot que sí. Com que tenia altra feina vaig deixar-me fer. Avui la recupero perquè em sembla una conversa molt divertida i perquè explica algunes coses del seu pare, Josep Maria de Sagarra, de qui avui es commemora el cinquantè aniversari de la seva mort. Ell em va maleir els ossos però a mi encara m’entendreix llegir-la. Mai no voldrà passar per tou però a mi m’és completament igual.

Llegeix-ne més »

Per a la postguerra que vindrà

[Dietari. Valentí Puig. Porta incògnita. Dietaris 1970-1984. Destino, 2002, 239 pàgines]

Per als que ens formem políticament en el catalanisme universitari dels anys vuitanta corejant lemes com el de “OTAN no, bases fora”, els dietaris de Valentí Puig eren tan sols un exercici de solipsisme carca, els acudits d’un antipàtic escriptor mallorquí de dretes, indiferent no només al concepte de Països Catalans sinó (i això era el més greu) a la idea que un món millor era possible. A tot estirar podíem arribar a admetre el que avui brilla com una evidència: Puig escrivia molt bé, amb una sorprenent quantitat de lectures ben llegides (hi ha qui, posem per cas, se sap el Quixot de memòria i, en canvi, no l’ha llegit), una sòlida cultura literària anglosaxona, també molts llibres francesos, un criteri personal insubornable, indiferent a les modes i a les ingenuïtats dels que teníem, a la nostra tendra edat, Joaquim Molas com a únic referent crític.

Després de tots aquests anys, els prejudicis sobre l’obra literària de Puig, i en especial, als seus dos primers dietaris (Bosc endins, 1982 i Matèria obscura, 1991, avui reeditats) s’han anat diluint, revelant-se com una lúcida mostra de literatura d’idees des de la perspectiva autobiogràfica. És sorprenent veure com abans de l’arribada al poder del partit socialista i de CiU a Madrid i a Barcelona, Puig ja segregués una àcida anàlisi sobre les possibilitats reals de l’acció política, i que es regirés contra la ingenuïtat dels ben intencionats moviments de masses. L’individualisme, l’esperit crític i de contradicció, l’escepticisme, la defensa de la llibertat individual, tots elements irrenunciables en un analista de la societat, són vindicats amb força. “Record l’hipersensibilitat ideològica dels cercles universitaris (a hores d’ara desbaratada per la logorràgia psicodèlica i el quietisme oriental) fets d’ortodoxia i heterodòxia, de superescissions i hipergrupúsculs”. Per a Puig, seguint Paul Leautaud, “s’han d’expressar les idees pròpies, sobretot si van contra les idees generalment admeses”. I fins i tot afirma que “la bona literatura mai no és un fet revolucionari sinó la constatació perpètua del principi conservador que diu que la realitat és tal com és. Com Maquiavel”.

N’hi hauria d’haver prou aquí amb la cita de Maquiavel per demostrar la pertinència i el rabiós interès que significa la reedició dels dietaris de Puig. El pessimisme històric de Maquiavel que creu en la guerra com a motor de la història ens hauria de fer pensar molt. En tot cas, per matisar el nostre “no a la guerra”. ¿S’equivoca Maquiavel quan segueix el rastre de Tucídides, Titus Livi, Polibi, Froissart i ens quedem només amb l’argumentació d’un Pedro Almodóvar? La postguerra que s’acosta serà una nova ocasió per donar o no la raó a Puig. Donant però, això sí, al cèsar el que és del cèsar. ¿Per què Puig es mostra tan crític amb l’esquerra i no gosa mesurar la dreta amb el mateix regle? ¿Per què la política li corca la literatura com si fos Saramago? ¿Hi ha a Espanya una dreta culta i civilitzada que beu Moët Chandon més enllà de la seva fantasia?

(Publicat a La Vanguardia, el 16 d'abril de 2003. Traduït i amb esmenes)

Vegeu també sobre Barcelona cau de Valentí Puig: Autoajuda Valentí Puig:
http://undiaenlescarreres.blogspot.com.es/2012/03/autoajuda-valenti-puig.html

Llegeix-ne més »

Romeu, abruptament

[Memòries] Josep Romeu i Figueras. Dietari sense dates. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008, 240 pàgines. 17 euros

De vegades, la manera amb què el professor Josep Romeu (1917-2004) acabava les frases -o paràgrafs- sorprenia i feia pensar molt. També el seu llenguatge premeditadament i subtilment intencionat. Sabia els plecs i replecs de la retòrica virtuosament i la seva enorme obra d'investigador de la literatura, etnògraf i poeta se situa en els marges, amb discreció irònica, a la recerca d'una falsa insignificança que no era més que forta independència de criteri i bona disposició per a la felicitat personal. En aquest interessant segon volum de memòries -continuació de Quadern de memòries (2003)- se'ns presenta amb astuta reserva i alliberadora mordacitat. En el peculiar i freturós món de l'erudició acadèmica i de la literatura catalana més rància, Romeu sap perfectament on és, qui és i on va. Sap que la seva matèria d'estudi no interessa tant com la tele d'havent dinat, però no per això deixa de fer el que li pertoca, el que sent tan propi com transcendental, posem per cas l'estudi del teatre medieval, l'obra de Joan Brossa o la periodització de la literatura catalana. Per a la conciliació en societat s'esmerça molt en els jocs del formulisme -en català encara es fa servir el castellanisme modos, que sembla importat del Siglo de Oro espanyol-, reparteix felicitacions, gentileses i finors amb destacats personatges de la nostra cultura, s'esforça en aixecaments de barret -en català, barretades- dibuixa elegants arabescos per descriure d'aquesta manera la ximpleria absurda en què ens hem ficat tots. Abruptament.
L'arabesc s'estronca de sobte. L'exposició d'una idea es talla en sec. La descripció d'un personatge s'interromp aparentment sense motiu. Se n'atipa i ho deixa córrer. Passa a una altra cosa i indica així al lector que faci el mateix. Si d'una banda, Romeu evoca amb afecte i complicitat algunes personalitats -Francesc Massip, Lluís Bonada, Narcís Garolera, Miquel Pairolí o Bartomeu Fiol entre molts d'altres- per una altra banda i en contrast, s'interromp perquè pensa que no ha de dir res més. El silenci que fa és molt eloqüent. I encara més eloqüent és que el trenqui, almenys, en dues memorables ocasions dedicades a Joaquim Molas i als imparables.
El gal·licisme "fer l'amor", la poesia de Salvat Papasseit, anècdotes referides a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, a l'Ateneu Barcelonès o a l'Acadèmia Pérez Iborra. Les seves opinions sobre Martí i Pol i sobre els Sonets a Orfeu de Rilke són part de la multitud d'interessos d'aquestes saboroses memòries abandonades en morir. Abruptament.

(Publicat a La Vanguardia el 18 de març del 2009. Traduït i amb esmenes)

Llegeix-ne més »