De Sagarra sobre Sagarra
Abans d’entrevistar Joan de Sagarra per a La Vanguardia a finals de 2006 ja m’havien advertit que, fos quina fos la meva idea sobre el seu pare, Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau, el fill no s’hi correspondria. A més, Nèstor Luján i els seus amics li deien “el monstre” perquè, asseguraven, sempre havia estat un nen consentit de la mama i un dèspota. Jo el vaig trobar encantador, tendre, pugnaç durant la llarga conversa que vam tenir al seu domicili, al passeig de Sant Joan, un lloc estrany, amb alguns mobles coberts amb llençols i una absoluta sensació de desposseïment, com si hi acabessin de passar per allà uns lladres. La jove i discreta dona de Joan de Sagarra ens va deixar sols i vam xerrar molt, i, naturalment, vam buidar una ampolla sencera de Jameson i vam riure molt. Per a algú al qual tothom, en privat, anomenava Sagarreta la grandària de les coses semblava que fos l’únic important en la vida, molt preocupat del que diran malgrat el teatre que feia. Li interessava sobretot l’anomenada, poder fer el fatxenda. Em va semblar un vellet acomplexat però fascinant, una persona molt interessant i difícil. Un monstre desorientat perquè tanta gent sempre volia parlar del seu pare i gens d’ell. L’endemà, contra el meu costum i com un gest de cortesia, vaig cometre l’error d’enviar la transcripció de l’entrevista. A les poques hores em va trucar molt irat, insultant-me grosserament per fer-me avinent que a La Vanguardia, on l’acabaven d’entrar, no es podien escriure paraulotes com ara ‘hòstia’. Implacable, em va imposar una entrevista alternativa, completament inventada per ell, amb respostes que no tenien res a veure amb les que m’havia donat el dia abans. Al diari van dir que sí i que sí, i que li digués a tot que sí. Com que tenia altra feina vaig deixar-me fer. Avui la recupero perquè em sembla una conversa molt divertida i perquè explica algunes coses del seu pare, Josep Maria de Sagarra, de qui avui es commemora el cinquantè aniversari de la seva mort. Ell em va maleir els ossos però a mi encara m’entendreix llegir-la. Mai no voldrà passar per tou però a mi m’és completament igual.
