IX. La revolta de Tunísia (Dilluns, 17 de gener)

Retrat de la humanitat que s'amuntega en l'aeroport de Tunis


Escapa si pots

Una cosa és que et deixin tirat a l'aeroport uns controladors, i una altra és que et quedis bloquejat per un toc de queda...

-“Ho sento, cuca. No sé a quina hora arribaré a París. Sí. Sí. Aham. És clar, pel toc de queda”, diu al meu costat un francès pel mòbil. Quan el toc de queda acaba a les set del matí i els primers vols estan programats;a les cinc, la transformació de les lleis de la metafísica que es produeix en la sala d'espera és severa. A saber: els passatgers arriben quan poden, els avions surten quan els dóna la gana i tot surt tan malament com quan hi havia un horari estricte, però ara amb una bona excusa. La mala llet es continua acumulant a molts hectòmetres per segon, com és habitual. Especialment si passem davant, entre les files de viatgers catalans abandonats, els que contemplen quaranta segles de greuges.

“Els de l'ambaixada ens han deixat tirats –diu el Josep Maria–. És una vergonya. Aquests paios que s'alimenten de canapès a l'estranger no han fet res per nosaltres. Truques al consolat demanant ajuda, informació, i primer et contesten que només atenen en hores d'oficina, i després que no saben res de res. El que funciona són les agències de viatge. Ells ens han tret d'aquest trencacolls i així hem pogut arribar a l'aeroport”. Són les vuit del matí i l'aeroport encara és gairebé buit. “Hem sortit de l'hotel a les set perquè fins a aquesta hora els militars podien fer diana amb el teu cos –explica l'Antoni–. No hi ha taxis ni autobusos, ni cotxes que et vulguin portar. Nosaltres mai havíem estat a Tunísia i, la veritat, no ens podem queixar. Ens han tirat gasos lacrimògens, ens han arrossegat en un enterrament multitudinari d'un màrtir, hem vist ambulàncies amb regueres de sang, cops de pedra que ens han abonyegat el cotxe i trets per totes bandes. I, a sobre, el cònsol espanyol m'ha contestat que, tenint com té Espanya quatre milions d'aturats, el nostre cas no és gens greu, i que ens espaviléssim”.

A Tunísia tot sembla petit perquè sempre hi ha molta gent: l'aeroport es va omplint com un formiguer, amb maletes amb restes de terra, de fang, de pols dels camins on no hi ha taxis. Semblem un poble sencer que fuig de la guerra, però només som turistes farts i tunisians que tenen el privilegi de sortir. Hafedh, per exemple, un home de Kasserine que viu a Sant Cugat i que regala els seus coneixements sobre la cuina de les espècies, un tipus de menjar de societats modestes, que busca amagar la pobresa dels aliments en l'èmfasi. Els seus amics espanyols porten llavors la conversa fins a un territori segur: la paella. La controvèrsia es fa majúscula davant la parsimònia d'una senyora àrab que es venta amb el seu passaport i la seva targeta d'embarcament. Acaba de denominar shit a una compatriota que també viatja cap a Londres. S'enxarxen. S'insulten i s'estiren dels cabells, i uns homes les separen. Pel que sembla l'afront es basa en una mala mirada. El cessament de les hostilitats conforta les nostres consciències. Aquí un alemany que fuma en l'espai prohibit amb cara de dolent, allà una jove mama amb niqab que sembla molt maca, en un altre costat un dels 130.000 policies d'aquest petit Estat que es busca a ell mateix. Una noia francesa que es morreja amb el seu nòvio d'Hammamet, que ha vingut a acomiadar-la. Una sociòloga interessada en l'opinió d'unes senyores. Una monja vestida blava. I a tot arreu, a totes les files, nens, nenes, moltíssims. Bramen, criden, juguen, es persegueixen, ensopeguen. Moltes criatures de tots els colors, de totes les grandàries, amb uns ulls enormes de nen, plens de ganes i buits de formalitat en una Tunísia atrapada en ella mateixa i que es desborda.

(Publicat a La Vanguardia el 17 de gener del 2011)

Llegeix-ne més »

VIII. La revolta de Tunísia (Diumenge, 16 de gener)

Els saquejos enfosqueixen la revolució de gessamí i el nihilisme es barreja amb els crits de llibertat

La pitjor nit

Onze del matí. La Nabilà camina com un espectre, indiferent entre la fumera dels gasos lacrimògens, entre la gentada i els crits, entre els antidisturbis que reparteixen llenya i els insurgents que s'encaren. “Nabilà, Nabilà!” crido. I és aleshores quan em veu, quan em reconeix entre els altres i m'abraça.
–Oh, ha estat terrible, terrible. La pitjor nit de la meva vida– diu.
La Nabilà no plora pas. La Nabilà té la mirada perduda en el buit.

–Han saquejat la teva sabateria? 

–No, no –sospira.

Ha estat la pitjor nit de Tunis, el Sant Bartomeu més negre, el moment en el què la revolta dels joves ha escopit a la lluna. Escombraries, infàmia i bogeria. Sense avisar, la meravellosa èpica de l'anomenada revolució de gessamí ha quedat colgada de vòmits, com després d'una lamentable nit de borratxera. L'anhel de llibertat ha deixat pas al simple lladronici. La rue Houbia, el Passage, la Plaça de Barcelona, la facultat de Llengües Estrangeres... Davant dels nostres ulls, tot i que van prometre no fer-ho més, la policia obre foc real sobre un Peugeot 404 que no respon a l'alto. Probablement el conductor no és el propietari legal del vehicle. Els casquets de bala cauen per terra, el cotxe fot el camp entre la cridòria.

–Ho estan robat tot –diu la Nabilà secament, com si parlés sola. Fugim corrents pels carrers i veiem dos tipus de botigues, les tancades i les saquejades. Les principals víctimes són les grans superfícies, Carrefour, Magasin Général, Géant, Monoprix. Però també petits comerços com el Salon de Thé o el Café du Turc. Molts ous esclafats per terra. Molts locals socarrimats. Les escombraries noves es barregen amb les escombraries de sempre. La Nabilà sembla un ànima en pena. Ha estat desperta tota la nit bevent cafè negre amb por, amb el seu germà, amb garrots, defensant la cofurna on el seu pare ven les sabates més barates. El pare va ser mujahidí voluntari en la guerra d'Algèria; a Bugia se les va heure amb els francesos  a trets en 1962 i ara es grata el cap sota la txètxia perquè sap que es vell i, quan rumia, de vegades, es perd.

La Nabilà no ha dormit gens i, de tant de cafè, no pot descansar. La ciutat de Tunis tampoc no pot descansar, delirant, convulsa, fora de control. Ahir Ben Alí va fotre el camp però tot continua igual, la policia de sempre, els preus, pitjors que mai. Hi ha visques a la llibertat mentre el saqueig es generalitza, mentre els joves kamikazes entren en la deriva més nihilista. La televisió tunisiana ensenya una desena de xavals agenollats i diu que són alguns dels culpables. Pots comptar. Són els nois de Tunis de tots els carrers, de totes les hores, els d'ahir, els de sempre, insubordinats, enamorats del que ells creuen que és la llibertat, sense mesura, idèntics entre ells, embriacs de venjança. Roben igual el súper de la cantonada que el palau de Cartago, on fins fa unes hores vivia el tirà que han enderrocat. En el bar on ens hem refugiat, el del Grand Hôtel de France, un dels pocs oberts, tots els parroquians contemplen, fetillats, les imatges per televisió. Un senyor amb ulleres diu que Ben Alí i la seva família posseeixen el 80% de la riquesa del país. Sigui veritat o no, això pensen. Potser per això els joves arrasen amb tot el que troben. Tot, gairebé tot és de Ben Alí. L'expresident és a l'Aràbia Saudita però la seva ombra continua dominant-ho tot, posseint-ho tot. I ningú ja no creu en la socialdemocràcia europea que Ben Alí predicava, aquesta que proclama la redistribució de la riquesa. ¿On és la riquesa del petroli o del turisme? A sac. A sac, sac, estaran ara apurant els que tant han tingut i ara marxen. De la misèria material a la misèria moral. Quan sona el toc de queda, em tanco a l'hotel amb la finestra oberta. El dia declina. Megàfons distorsionats criden a l'oració. I, en escriure aquesta crònica, la nit està preciosa, el temps és calorós, el cel estelat. I la lluna és creixent, bella. Sembla una nit de Sant Joan, el preciós somni d'una nit d'estiu si no fos perquè el que sento no són petards sinó trets i un helicòpter militar que rastreja la ciutat amb làser. Sota aquesta lluna es comptaran més morts i més ferits, la Nabilà continuarà defensant la seva cofurna amb un pal, les prostitutes de l'Hôtel de Gare continuaran sense clients. Sota aquesta lluna, creixent com la de la bandera, hi ha tanta por a Tunis.

 

(Publicat a La Vanguardia el 16 de gener del 2011)

Llegeix-ne més »

VII. La revolta de Tunísia (Dissabte, 15 de gener)

De la prostituta siriana que trenca un retrat de Ben Alí a l'home del fes que canvia ràpidament de jaqueta.

“Vostè és que no en papa ni una”

A la porta de l'Hôtel de Gare de Tunis una prostituta em convida a entrar... “Passa, passa, matar a tu”... És de Síria i només sap unes paraules en francès. Té vint anys i uns enormes ulls negres molt pintats, plens de por.

–Matar a tu, matar a tu– repeteix mentre es cobreix el cap amb un vel negre metamorfosejant-se, de sobte, de bagassa en pietosa amb rímel. Com que el taxista m'ha abandonat aquí, com que el carrer fa la fortor de vinagre de les guerres, no tinc altre remei i entro; les fumeres creixen a pocs metres ocultant les torres de la catedral catòlica; dones que criden, nens espantats i nens combatius. Els joves insurgents corren fugint dels antidisturbis, alguns amb espases i ganivets de cuina a la mà. Miro la prostituta. Dubto. El toc de queda comença a les cinc de la tarda i el sol comença a declinar. En el salonet megacutre d'aquesta mena d'hotel de senyoretes set senyors tunisians, tres senyoretes amb hijab i aquest que escriu ens posem a mirar Al Yazira a la pantalla de la televisió. Estem gelats, no hi ha calefacció i ningú no s'atreveix a mirar al carrer d'aquest barri tan pobre; se senten sorolls que semblen de revolta. Amb un crit, el propietari em priva d'apropar-me a la finestra. De sobte, un enorme cop, la porta del carrer s'obre i apareix una noia morta de por, la seva llarga cabellera despentinada, sanglotant, corre a abraçar les seves amigues. Tots criden i diuen coses que no entenc amb gran felicitat. Algaravia.

Quan Al Yazira anuncia que Ben Alí ha fotut el camp, tots aplaudeixen, criden, es feliciten, miren la tele com si alguna cosa meravellosa acabés d'esdevenir-se. Per si no n'he papat res m'ho diuen en francès: “Le tyran est parti”. Dic que sí amb el cap i somric. En aquest moment, la noia siriana s'enfila a una cadira i despenja entre visques un retrat del president enderrocat. Està molt contenta i, coqueta, quan baixa, es tapa les cames amb el retrat. Una de les seves companyes es recorda que hi ha un altre retrat de Ben Alí al passadís i surt a buscar-lo i torna, victoriosa, amb la peça caçada, la fotografia de cap per avall.

Els homes passen aleshores a l'acció perquè no poden permetre que les fèmines tinguin tot el protagonisme insurgent. Els prenen els dos grans retrats i els destrossen al pati, esquincen les fotos, trenquen els vidres, els marcs, i ho apilen tot amb les escombraries que ja hi eren allí. No fan gaire soroll perquè continuem sota el toc de queda. Miro l'escena i, com que no tinc res per menjar, recordo el sopar de la nit anterior a la ciutat de Sussa. En el restaurant Le Bonheur -La Felicitat-, les costelles de xai eren molt saboroses i el Château Saint Augustin Imperial Magnus m'enamorava. Un senyor amb fes vermell defensava coratjosament el president Ben Alí mentre apurava una cervesa de mig litre, fumava sense parar i es ficava amb Europa. De sobte un clàxon, després tres o quatre més. Al final, la tele va dir que Ben Alí perdia la braça feta.

–Assassí, tirà, fora Ben Alí!– va cridar el senyor del fes.

–Perdoni, ¿vostè no l'estava defensant abans?

–Sí, és clar, vostè ho ha dit. Abans. Veig que és com tots els estrangers. Realment vostè és que no en papa ni una.

(Publicat a La Vanguardia el 15 de gener del 2011)

Llegeix-ne més »

VI. La revolta de Tunísia (Dijous, 13 de gener)

Els turistes, aliens als disturbis, compren souvenirs i contemplen l'horitzó

“De debò, que no passa res”

Ahir els núvols van alliberar la seva càrrega sobre la costa turística de l'est de Tunísia. Sussa, una barreja de Lloret i de Peníscola, va clarejar encostipada; les imponents muralles de la medina medieval, d'un color ocre molt pàl·lid; i la llimada pedra que recobreix els carrers antics, és particularment relliscosa per a tota mena de peus. Especialment, per al peu europeu, les bambes ianquis o els pesats sabatots dels jubilats russos.

–Papa, ¿què t'agrada més, el camell o la tortuga?

Per descomptat que és el marit, no son pare, i la pregunta no obté resposta.

–La veritat, no sé si haig de comprar el camell o la tortuga– diu la senyora francesa parlant sola mentre el president d'aquest país està aculat en el seu palau de Cartago. A Sussa no hi ha un sol policia als carrers. Com que plou, els turistes no prenen el confortable sol africà de gener i s'han tancat en uns magatzems de souvenirs. S'anomena Soula Shopping , your holiday shopping place.

–No, no passa res, estem comprat moltes coses, tranquil·la. De debò, que no passa res. Ja veuràs què mono, m'he comprat un vel àrab preciós, turquesa– diu una altra francesa pel mòbil–... i una gel·laba –afegeix–. La senyora parla amb el telèfon en una mà i amb una cistella en l'altra, on va posant petits objectes, un cendrer amb motius àrabs, un clauer amb un alacrà tancat en fals ambre, l'escultura d'un rei Neptú que esperona dos cavallets de mar, un plat de ceràmica de colors, unes babutxes vermelles, un moneder de cuir brillant,unes arracades aparatoses i un mocador amb lluentons.

Al seu costat, un turista rus intenta fer lloc en el cotxet del seu fill que ara va omplint de souvenirs. El vailet s'entreté amb l'escala mecànica, i vigila qui puja i qui baixa, mira les armes morunes de l'establiment i demana que li comprin alguna cosa, el que sigui, una espasa, una simitarra, un pistolot, alguna cosa per controlar aquesta frontera imaginària en l'escala automàtica. Al seu costat hi ha els jocs d'escacs. Les ambientacions són diverses. Enlloc de blanques i negres pots escollir un enfrontament egipci: Un faraó contra un altre faraó. Si s'opta, en canvi, per l'Edat Mitjana tenim Ricard Cor de Lleó contra Saladí.

–Papa, compro el camell o la tortuga? –insisteix la senyora.

Quan per fi deixa de ploure el sol ja declina per les muntanyes, per Kasserine, en l'epicentre d'aquesta revolta i per on el 14 de febrer de 1943 les divisions 10a. i 21a. Panzer van entrar en l'Algèria aliada i van posar en dubte, per uns moments, la derrota de l'Afrika Korps. Els alemanys d'avui s'apleguen en les terrasses de les gelateries, miren els menús dels restaurants i es dediquen a una administració contemplativa de les seves vacances bastant insòlita. A Sussa, com a totes les ciutats d'aquesta costa, no hi ha noies per veure però sí que hi ha molt de peix per descarregar, escombraries en gairebé totes bandes i una malenconia especial. Els turistes han abandonat avui la ciutat vella perquè gairebé totes les botigues han tancat per la intifada i, no sabent què fer, miren l'horitzó, s'entretenen comptant les ones del mar, escodrinyen els curiosos souvenirs que han acabat comprant i, de vegades, només de vegades, es queden mirant, pensatius, els vells àrabs que també són aquí, per passar l'estona, amb una altra manera de vestir, és clar, amb un altre aspecte, és clar, però idèntica quietud.

Fora de servei fins que arribi l'estiu hi ha ni més ni menys que sis vaixells pirates de gran tonatge ancorats en el port. Buits. Vaixells pirates segons el model del Carib, amb gran luxe de decoració que anuncien, per a quan faci bo “Natació, pesca, amanida amb peix, escalopa, pa. Possibilitat de veure els dofins. Espectacles. Dansa oriental. Folklore”.
En la sorra de la platja s'aixeca solitària una cabana estil de la Polinèsia. A la teulada les banderes que van posar l'estiu passat, l'alemanya, la francesa, la britànica, l'holandesa. Fetes esquinçalls.

(Publicat a La Vanguardia el 13 de gener del 2011)

Llegeix-ne més »

V. La revolta de Tunísia (Dimecres, 12 de gener)

La propaganda oficial presenta en els diaris un futur ple de promeses


“Ens prenen per beneits”

El poder absolut no ho pot tot quan frega el ridícul completament. Mentre el món occidental, en el que s'empara el règim de Ben Alí, no entén la democràcia sense la llibertat de premsa i d'informació, el poder a Tunísia està ancorat en el passat més tronat, completament desconnectat de la desbordant realitat que representen els joves kamikazes que el desafien sense parar. El president, general Ben Alí, continua omnipresent a tot arreu, com si fos Déu. No només en les desenes de milers d'imatges que poblen els carrers de la capital, també en la televisió, la ràdio, els mitjans de comunicació escrits. En gairebé totes les fotografies de la premsa oficial podem veure el general Ben Alí, que –no cal oblidar– és una mena de Putin del Magrib. Partidari convençut de la mà dura, abans d'enderrocar el president Habib Burguiba,va ser el responsable de la seguretat de l'Estat, el millor especialista en repressió. Tot i que el món ha canviat completament, els seus mètodes contiuen essent els clàssics, tan brutals com insostenibles. Fins i tot ridículs.

És ridícul que fa dos dies La Presse de Tunisie, el principal rotatiu del país, repetís el mateix titular en portada, paraula per paraula, que Le Renouveau, l'òrgan oficial del Reagrupament Constitucional i Democràtic, el partit de Ben Alí: “Adhesió i suport a les polítiques de reforma global i de concòrdia nacional”.L'un dels articles és idèntic a l'altre i la foto dels dos diaris és la mateixa: el primer ministre Mohamed Buchiha conversa amb Ben Alí en la residència presidencial. Per augmentar el desconcert, la mateixa publicitat en portada de l'any internacional de la Joventut 2010-2011 que se celebra a Tunísia sota el lema “És el nostre any, és la nostra veu”. L'endemà, La Presse de Tunisie ja no fa servir subtileses i anuncia que Ben Alí ha animat la banca perquè inverteixi per crear molts llocs de treball per a joves. En pàgines interiors hi ha una foto que mostra el jove Ben Alí aplaudit per altres joves i el titular: “Diàleg permanent i directe amb els joves”, que s'acompanya d'un espontani lema ciutadà: “Ben Alí, amb vostè, caminem amb la cara ben alta. Ben Alí, és amb vostè que volem continuar construint la Tunísia actual i la del futur”. El diari és ple a vessar d'informacions sobre tantes i tantes coses bones i felices que esperen als joves amb les reformes econòmiques que Ben Alí ha decidit abordar de sobte.“El pitjor és que ens prenen per beneits; la solució és que ens deixin marxar a Europa”, diu Tareq, un jove opositor amb qui parlo en un cafè de Tunis. El seu company riu i l'esmena: “Potser podrem enderrocar Ben Alí però mai no aconseguirem obrir les fronteres d'Europa”. “Bé –contesta–,doncs... a la merda tot!


(Publicat a La Vanguardia el 12 de gener del 2011)

Llegeix-ne més »

IV. La revolta de Tunísia (Dimecres, 12 de gener)

Les protestes continuen ben vives malgrat els 50 morts i les promeses del règim

Revolta imparable a Tunísia

La intifada de Tunísia, pedres contra bales, continua creixent i indignant l'opinió pública del Magrib i, fins i tot, la internacional. Anit i malgrat les promeses del president Ben Alí de crear fins a 300.000 llocs de treball en els propers dos anys, les protestes augmentaven, fins a arribar fins a alguns barris de la capital. Segons fonts de l'oposició, el nombre de morts ja s'eleva a 50, xifra que el règim rebaixa a 21. En una primera reacció de Washington, un portaveu del Departament d'Estat va declarar que “els Estats Units està molt preocupat per les informacions que indiquen un ús excessiu de força per part del govern tunisià”. Els rebels del Magrib continuen imposant la seva lògica juvenil al conflicte. Si en la veïna Algèria han cremat setanta escoles i instituts, a Tunísia totes les institucions educatives continuen tancades a pany i forrellat.

Les protestes i els disturbis es van reactivar anit, després d'una certa calma posterior al desplegament de tropes de l'exèrcit, fins a arribar a la capital. Al barri popular d'Ettadamen, centenars de joves van tallar carrers, van cremar una sucursal bancària, van assaltar botigues i van ser perseguits per la policia. La violència va esclatar minuts després que el Govern comptabilitzés tres noves víctimes mortals. La determinació i la valentia d'aquests joves continua sorprenent tothom, i després de la intervenció televisiva del dilluns del president tunisià Ben Alí, sembla que el foc no només continua fora de control sinó que s'ha avivat. Tota previsió de futur per a aquest conflicte és prematura, però sembla clar que la societat tunisiana i magribina en el seu conjunt considera inadmissible que el president Ben Alí hagi permès que la policia dispari indiscriminadament contra els joves rebels. O que Tunísia, productor de petroli, i Algèria, productor de gas i de petroli, tinguin segrestades les seves enormes riqueses naturals per unes classes dirigents suposadament modernes i progressistes (nacionalistes i socialistes), a les que Occident fa costat quan, en realitat, presenten més coincidències que diferencies amb les monarquies absolutes del Golf petroler. Mentrestant els intents d'instrumentalització del moviment juvenil i estudiantil no s'aturen: el president libi, Muammar el Gaddafi, ha intervingut per oferir feina a “tots els joves llicenciats que no en tinguin”. I, per la seva banda, la màxima autoritat islàmica, el muftí de la República de Tunísia, Otman Batij, ha fet una crida a l'ordre i ha recordat que els joves suïcides que han mort durant aquesta intifada han atemptat greument contra la religió islàmica, ja que “només Déu totpoderós pot donar i llevar la vida”. El cert és que els discursos oficials procedents del nacionalisme àrab o de les autoritats islàmiques, o fins i tot de l'islamisme polític, no sembla que interessin gaire els joves revoltats descontents que continuen morint sota les bales d'una policia que manca d'autorita moral per als tunisians.
Ahir a Kasserin les càmeres de la televisió francesa entrevistaven al pare d'un dels joves morts per la policia. Accedia a mostrar el cos del seu fill, embolicat en una mortalla verda amb versicles de l'Alcorà, “perquè tothom puguin veure la seva bellesa” i per mostrar el casquet de la bala mortal.
La revolta, un cop que s'han mostrat inútils els intents d'atallar-la, és completament imprevisible. Els vells presidents de Tunis i Algèria, Zine l'Abidine Ben Alí, i Abdelaziz Buteflika, s'han petrificat en el poder amb l'anuència d'un Occident espantat per l'islamisme. El ministre de Comunicacions tunisià, Samir Labidi, deia ahir que “moviments religiosos extremistes i d'esquerra s'han infiltrat en aquestes protestes i han atiat la violència”. En realitat, la demagògia de Bin Laden res no representa per a aquests joves exaltats, que només creuen en la seva hybris, en el seu dret a la còlera. No tenen fam, però pensen que és un robatori que el sucre i l'oli dupliquin el preu. No lluiten per l'islam ni per la versió esquerrana o comunista per al tercer món; en tot això potser hi van creure els seus pares o els seus avis però a ells ja no els convenç. Ara com ara, mentre no siguin instrumentalitzats políticament, els joves rebels del Magrib tenen una causa per la qual lluitar. El seu programa polític és tan simple i inconsistent com autèntic. Simplement n'estan farts i han dit prou. No només s'enfronten a la policia, també se suïciden, impotents, com el primer jove que es va cremar com un bonze, Mohamed Buazizi. N'estan ben farts. L'interès per aquests joves ha aparegut a Europa quan han apel·lat a l'èpica, quan la seva causa sense sentit s'ha cobrat ja molts morts segons l'oposició. Quan les seves morts han posat en evidència que només poden fer el que estan fent. Dir que no.
 
(Publicat a La Vanguardia el 12 de gener del 2011)

Llegeix-ne més »