IX. La revolta de Tunísia (Dilluns, 17 de gener)

Retrat de la humanitat que s'amuntega en l'aeroport de Tunis


Escapa si pots

Una cosa és que et deixin tirat a l'aeroport uns controladors, i una altra és que et quedis bloquejat per un toc de queda...

-“Ho sento, cuca. No sé a quina hora arribaré a París. Sí. Sí. Aham. És clar, pel toc de queda”, diu al meu costat un francès pel mòbil. Quan el toc de queda acaba a les set del matí i els primers vols estan programats;a les cinc, la transformació de les lleis de la metafísica que es produeix en la sala d'espera és severa. A saber: els passatgers arriben quan poden, els avions surten quan els dóna la gana i tot surt tan malament com quan hi havia un horari estricte, però ara amb una bona excusa. La mala llet es continua acumulant a molts hectòmetres per segon, com és habitual. Especialment si passem davant, entre les files de viatgers catalans abandonats, els que contemplen quaranta segles de greuges.

“Els de l'ambaixada ens han deixat tirats –diu el Josep Maria–. És una vergonya. Aquests paios que s'alimenten de canapès a l'estranger no han fet res per nosaltres. Truques al consolat demanant ajuda, informació, i primer et contesten que només atenen en hores d'oficina, i després que no saben res de res. El que funciona són les agències de viatge. Ells ens han tret d'aquest trencacolls i així hem pogut arribar a l'aeroport”. Són les vuit del matí i l'aeroport encara és gairebé buit. “Hem sortit de l'hotel a les set perquè fins a aquesta hora els militars podien fer diana amb el teu cos –explica l'Antoni–. No hi ha taxis ni autobusos, ni cotxes que et vulguin portar. Nosaltres mai havíem estat a Tunísia i, la veritat, no ens podem queixar. Ens han tirat gasos lacrimògens, ens han arrossegat en un enterrament multitudinari d'un màrtir, hem vist ambulàncies amb regueres de sang, cops de pedra que ens han abonyegat el cotxe i trets per totes bandes. I, a sobre, el cònsol espanyol m'ha contestat que, tenint com té Espanya quatre milions d'aturats, el nostre cas no és gens greu, i que ens espaviléssim”.

A Tunísia tot sembla petit perquè sempre hi ha molta gent: l'aeroport es va omplint com un formiguer, amb maletes amb restes de terra, de fang, de pols dels camins on no hi ha taxis. Semblem un poble sencer que fuig de la guerra, però només som turistes farts i tunisians que tenen el privilegi de sortir. Hafedh, per exemple, un home de Kasserine que viu a Sant Cugat i que regala els seus coneixements sobre la cuina de les espècies, un tipus de menjar de societats modestes, que busca amagar la pobresa dels aliments en l'èmfasi. Els seus amics espanyols porten llavors la conversa fins a un territori segur: la paella. La controvèrsia es fa majúscula davant la parsimònia d'una senyora àrab que es venta amb el seu passaport i la seva targeta d'embarcament. Acaba de denominar shit a una compatriota que també viatja cap a Londres. S'enxarxen. S'insulten i s'estiren dels cabells, i uns homes les separen. Pel que sembla l'afront es basa en una mala mirada. El cessament de les hostilitats conforta les nostres consciències. Aquí un alemany que fuma en l'espai prohibit amb cara de dolent, allà una jove mama amb niqab que sembla molt maca, en un altre costat un dels 130.000 policies d'aquest petit Estat que es busca a ell mateix. Una noia francesa que es morreja amb el seu nòvio d'Hammamet, que ha vingut a acomiadar-la. Una sociòloga interessada en l'opinió d'unes senyores. Una monja vestida blava. I a tot arreu, a totes les files, nens, nenes, moltíssims. Bramen, criden, juguen, es persegueixen, ensopeguen. Moltes criatures de tots els colors, de totes les grandàries, amb uns ulls enormes de nen, plens de ganes i buits de formalitat en una Tunísia atrapada en ella mateixa i que es desborda.

(Publicat a La Vanguardia el 17 de gener del 2011)

Llegeix-ne més »

VIII. La revolta de Tunísia (Diumenge, 16 de gener)

Els saquejos enfosqueixen la revolució de gessamí i el nihilisme es barreja amb els crits de llibertat

La pitjor nit

Onze del matí. La Nabilà camina com un espectre, indiferent entre la fumera dels gasos lacrimògens, entre la gentada i els crits, entre els antidisturbis que reparteixen llenya i els insurgents que s'encaren. “Nabilà, Nabilà!” crido. I és aleshores quan em veu, quan em reconeix entre els altres i m'abraça.
–Oh, ha estat terrible, terrible. La pitjor nit de la meva vida– diu.
La Nabilà no plora pas. La Nabilà té la mirada perduda en el buit.

–Han saquejat la teva sabateria? 

–No, no –sospira.

Ha estat la pitjor nit de Tunis, el Sant Bartomeu més negre, el moment en el què la revolta dels joves ha escopit a la lluna. Escombraries, infàmia i bogeria. Sense avisar, la meravellosa èpica de l'anomenada revolució de gessamí ha quedat colgada de vòmits, com després d'una lamentable nit de borratxera. L'anhel de llibertat ha deixat pas al simple lladronici. La rue Houbia, el Passage, la Plaça de Barcelona, la facultat de Llengües Estrangeres... Davant dels nostres ulls, tot i que van prometre no fer-ho més, la policia obre foc real sobre un Peugeot 404 que no respon a l'alto. Probablement el conductor no és el propietari legal del vehicle. Els casquets de bala cauen per terra, el cotxe fot el camp entre la cridòria.

–Ho estan robat tot –diu la Nabilà secament, com si parlés sola. Fugim corrents pels carrers i veiem dos tipus de botigues, les tancades i les saquejades. Les principals víctimes són les grans superfícies, Carrefour, Magasin Général, Géant, Monoprix. Però també petits comerços com el Salon de Thé o el Café du Turc. Molts ous esclafats per terra. Molts locals socarrimats. Les escombraries noves es barregen amb les escombraries de sempre. La Nabilà sembla un ànima en pena. Ha estat desperta tota la nit bevent cafè negre amb por, amb el seu germà, amb garrots, defensant la cofurna on el seu pare ven les sabates més barates. El pare va ser mujahidí voluntari en la guerra d'Algèria; a Bugia se les va heure amb els francesos  a trets en 1962 i ara es grata el cap sota la txètxia perquè sap que es vell i, quan rumia, de vegades, es perd.

La Nabilà no ha dormit gens i, de tant de cafè, no pot descansar. La ciutat de Tunis tampoc no pot descansar, delirant, convulsa, fora de control. Ahir Ben Alí va fotre el camp però tot continua igual, la policia de sempre, els preus, pitjors que mai. Hi ha visques a la llibertat mentre el saqueig es generalitza, mentre els joves kamikazes entren en la deriva més nihilista. La televisió tunisiana ensenya una desena de xavals agenollats i diu que són alguns dels culpables. Pots comptar. Són els nois de Tunis de tots els carrers, de totes les hores, els d'ahir, els de sempre, insubordinats, enamorats del que ells creuen que és la llibertat, sense mesura, idèntics entre ells, embriacs de venjança. Roben igual el súper de la cantonada que el palau de Cartago, on fins fa unes hores vivia el tirà que han enderrocat. En el bar on ens hem refugiat, el del Grand Hôtel de France, un dels pocs oberts, tots els parroquians contemplen, fetillats, les imatges per televisió. Un senyor amb ulleres diu que Ben Alí i la seva família posseeixen el 80% de la riquesa del país. Sigui veritat o no, això pensen. Potser per això els joves arrasen amb tot el que troben. Tot, gairebé tot és de Ben Alí. L'expresident és a l'Aràbia Saudita però la seva ombra continua dominant-ho tot, posseint-ho tot. I ningú ja no creu en la socialdemocràcia europea que Ben Alí predicava, aquesta que proclama la redistribució de la riquesa. ¿On és la riquesa del petroli o del turisme? A sac. A sac, sac, estaran ara apurant els que tant han tingut i ara marxen. De la misèria material a la misèria moral. Quan sona el toc de queda, em tanco a l'hotel amb la finestra oberta. El dia declina. Megàfons distorsionats criden a l'oració. I, en escriure aquesta crònica, la nit està preciosa, el temps és calorós, el cel estelat. I la lluna és creixent, bella. Sembla una nit de Sant Joan, el preciós somni d'una nit d'estiu si no fos perquè el que sento no són petards sinó trets i un helicòpter militar que rastreja la ciutat amb làser. Sota aquesta lluna es comptaran més morts i més ferits, la Nabilà continuarà defensant la seva cofurna amb un pal, les prostitutes de l'Hôtel de Gare continuaran sense clients. Sota aquesta lluna, creixent com la de la bandera, hi ha tanta por a Tunis.

 

(Publicat a La Vanguardia el 16 de gener del 2011)

Llegeix-ne més »

VII. La revolta de Tunísia (Dissabte, 15 de gener)

De la prostituta siriana que trenca un retrat de Ben Alí a l'home del fes que canvia ràpidament de jaqueta.

“Vostè és que no en papa ni una”

A la porta de l'Hôtel de Gare de Tunis una prostituta em convida a entrar... “Passa, passa, matar a tu”... És de Síria i només sap unes paraules en francès. Té vint anys i uns enormes ulls negres molt pintats, plens de por.

–Matar a tu, matar a tu– repeteix mentre es cobreix el cap amb un vel negre metamorfosejant-se, de sobte, de bagassa en pietosa amb rímel. Com que el taxista m'ha abandonat aquí, com que el carrer fa la fortor de vinagre de les guerres, no tinc altre remei i entro; les fumeres creixen a pocs metres ocultant les torres de la catedral catòlica; dones que criden, nens espantats i nens combatius. Els joves insurgents corren fugint dels antidisturbis, alguns amb espases i ganivets de cuina a la mà. Miro la prostituta. Dubto. El toc de queda comença a les cinc de la tarda i el sol comença a declinar. En el salonet megacutre d'aquesta mena d'hotel de senyoretes set senyors tunisians, tres senyoretes amb hijab i aquest que escriu ens posem a mirar Al Yazira a la pantalla de la televisió. Estem gelats, no hi ha calefacció i ningú no s'atreveix a mirar al carrer d'aquest barri tan pobre; se senten sorolls que semblen de revolta. Amb un crit, el propietari em priva d'apropar-me a la finestra. De sobte, un enorme cop, la porta del carrer s'obre i apareix una noia morta de por, la seva llarga cabellera despentinada, sanglotant, corre a abraçar les seves amigues. Tots criden i diuen coses que no entenc amb gran felicitat. Algaravia.

Quan Al Yazira anuncia que Ben Alí ha fotut el camp, tots aplaudeixen, criden, es feliciten, miren la tele com si alguna cosa meravellosa acabés d'esdevenir-se. Per si no n'he papat res m'ho diuen en francès: “Le tyran est parti”. Dic que sí amb el cap i somric. En aquest moment, la noia siriana s'enfila a una cadira i despenja entre visques un retrat del president enderrocat. Està molt contenta i, coqueta, quan baixa, es tapa les cames amb el retrat. Una de les seves companyes es recorda que hi ha un altre retrat de Ben Alí al passadís i surt a buscar-lo i torna, victoriosa, amb la peça caçada, la fotografia de cap per avall.

Els homes passen aleshores a l'acció perquè no poden permetre que les fèmines tinguin tot el protagonisme insurgent. Els prenen els dos grans retrats i els destrossen al pati, esquincen les fotos, trenquen els vidres, els marcs, i ho apilen tot amb les escombraries que ja hi eren allí. No fan gaire soroll perquè continuem sota el toc de queda. Miro l'escena i, com que no tinc res per menjar, recordo el sopar de la nit anterior a la ciutat de Sussa. En el restaurant Le Bonheur -La Felicitat-, les costelles de xai eren molt saboroses i el Château Saint Augustin Imperial Magnus m'enamorava. Un senyor amb fes vermell defensava coratjosament el president Ben Alí mentre apurava una cervesa de mig litre, fumava sense parar i es ficava amb Europa. De sobte un clàxon, després tres o quatre més. Al final, la tele va dir que Ben Alí perdia la braça feta.

–Assassí, tirà, fora Ben Alí!– va cridar el senyor del fes.

–Perdoni, ¿vostè no l'estava defensant abans?

–Sí, és clar, vostè ho ha dit. Abans. Veig que és com tots els estrangers. Realment vostè és que no en papa ni una.

(Publicat a La Vanguardia el 15 de gener del 2011)

Llegeix-ne més »

IV. La revolta de Tunísia (Dimecres, 12 de gener)

Les protestes continuen ben vives malgrat els 50 morts i les promeses del règim

Revolta imparable a Tunísia

La intifada de Tunísia, pedres contra bales, continua creixent i indignant l'opinió pública del Magrib i, fins i tot, la internacional. Anit i malgrat les promeses del president Ben Alí de crear fins a 300.000 llocs de treball en els propers dos anys, les protestes augmentaven, fins a arribar fins a alguns barris de la capital. Segons fonts de l'oposició, el nombre de morts ja s'eleva a 50, xifra que el règim rebaixa a 21. En una primera reacció de Washington, un portaveu del Departament d'Estat va declarar que “els Estats Units està molt preocupat per les informacions que indiquen un ús excessiu de força per part del govern tunisià”. Els rebels del Magrib continuen imposant la seva lògica juvenil al conflicte. Si en la veïna Algèria han cremat setanta escoles i instituts, a Tunísia totes les institucions educatives continuen tancades a pany i forrellat.

Les protestes i els disturbis es van reactivar anit, després d'una certa calma posterior al desplegament de tropes de l'exèrcit, fins a arribar a la capital. Al barri popular d'Ettadamen, centenars de joves van tallar carrers, van cremar una sucursal bancària, van assaltar botigues i van ser perseguits per la policia. La violència va esclatar minuts després que el Govern comptabilitzés tres noves víctimes mortals. La determinació i la valentia d'aquests joves continua sorprenent tothom, i després de la intervenció televisiva del dilluns del president tunisià Ben Alí, sembla que el foc no només continua fora de control sinó que s'ha avivat. Tota previsió de futur per a aquest conflicte és prematura, però sembla clar que la societat tunisiana i magribina en el seu conjunt considera inadmissible que el president Ben Alí hagi permès que la policia dispari indiscriminadament contra els joves rebels. O que Tunísia, productor de petroli, i Algèria, productor de gas i de petroli, tinguin segrestades les seves enormes riqueses naturals per unes classes dirigents suposadament modernes i progressistes (nacionalistes i socialistes), a les que Occident fa costat quan, en realitat, presenten més coincidències que diferencies amb les monarquies absolutes del Golf petroler. Mentrestant els intents d'instrumentalització del moviment juvenil i estudiantil no s'aturen: el president libi, Muammar el Gaddafi, ha intervingut per oferir feina a “tots els joves llicenciats que no en tinguin”. I, per la seva banda, la màxima autoritat islàmica, el muftí de la República de Tunísia, Otman Batij, ha fet una crida a l'ordre i ha recordat que els joves suïcides que han mort durant aquesta intifada han atemptat greument contra la religió islàmica, ja que “només Déu totpoderós pot donar i llevar la vida”. El cert és que els discursos oficials procedents del nacionalisme àrab o de les autoritats islàmiques, o fins i tot de l'islamisme polític, no sembla que interessin gaire els joves revoltats descontents que continuen morint sota les bales d'una policia que manca d'autorita moral per als tunisians.
Ahir a Kasserin les càmeres de la televisió francesa entrevistaven al pare d'un dels joves morts per la policia. Accedia a mostrar el cos del seu fill, embolicat en una mortalla verda amb versicles de l'Alcorà, “perquè tothom puguin veure la seva bellesa” i per mostrar el casquet de la bala mortal.
La revolta, un cop que s'han mostrat inútils els intents d'atallar-la, és completament imprevisible. Els vells presidents de Tunis i Algèria, Zine l'Abidine Ben Alí, i Abdelaziz Buteflika, s'han petrificat en el poder amb l'anuència d'un Occident espantat per l'islamisme. El ministre de Comunicacions tunisià, Samir Labidi, deia ahir que “moviments religiosos extremistes i d'esquerra s'han infiltrat en aquestes protestes i han atiat la violència”. En realitat, la demagògia de Bin Laden res no representa per a aquests joves exaltats, que només creuen en la seva hybris, en el seu dret a la còlera. No tenen fam, però pensen que és un robatori que el sucre i l'oli dupliquin el preu. No lluiten per l'islam ni per la versió esquerrana o comunista per al tercer món; en tot això potser hi van creure els seus pares o els seus avis però a ells ja no els convenç. Ara com ara, mentre no siguin instrumentalitzats políticament, els joves rebels del Magrib tenen una causa per la qual lluitar. El seu programa polític és tan simple i inconsistent com autèntic. Simplement n'estan farts i han dit prou. No només s'enfronten a la policia, també se suïciden, impotents, com el primer jove que es va cremar com un bonze, Mohamed Buazizi. N'estan ben farts. L'interès per aquests joves ha aparegut a Europa quan han apel·lat a l'èpica, quan la seva causa sense sentit s'ha cobrat ja molts morts segons l'oposició. Quan les seves morts han posat en evidència que només poden fer el que estan fent. Dir que no.
 
(Publicat a La Vanguardia el 12 de gener del 2011)

Llegeix-ne més »

III. La revolta de Tunísia (Dimarts, 11 de gener)

El president Ben Ali qualifica la revolta de “terrorisme imperdonable”

Tunísia tanca indefinidament totes les escoles i universitats

La intifada continua cremant Tunísia i el règim continua mirant-se el llombrígol més d'agent de police: satura la televisió de partits de futbol, de reportatges del conflicte àrab-israelià i de promeses d'un futur on no hi faltarà la feina.

L'oposició va elevar ahir la xifra de víctimes mortals a trenta-cinc (el Govern només n'admet catorze). L'epicentre dels xocs amb la policia és el centre-oest del país, les ciutats de Sidi Buzid, Kasserine i Thala, i ahir s'estenia més a l'est, a Jebiniana, prop de Sfax, en la costa més turística del país. A Tunis, una manifestació convocada a través de Facebook va acabar ahir en càrrega policial i amb el primer mort que fa la revolta a la metròpoli.

El caràcter generacional d'aquesta rebel·lió, que no entén ni de partits polítics ni de religió, va ser implícitament reconeguda pel règim del president Ben Alí quan va decretar ahir, “fins a nova ordre”, el tancament de tot el sistema educatiu, des de la primària fins a la universitat. El clima a Tunis és de bloqueig complet i de calma. O de por. La policia és visible als principals carrers i els seus uniformes habituals, anacrònics, com de domadors de circ, han estat substituïts per moderns i negres cascs antidisturbis, escuts transparents, lluents porres i armes de foc d'última generació. Totes les comunicacions per terra romanen interrompudes amb la zona fronterera d'Algèria. L'ambaixada espanyola a Tunísia recomana no viatjar, sota cap concepte, a aquest territori mentre que la televisió tunisiana té especial interès pel sofriment del poble palestí i per les últimes gestes del futbol local, que són les úniques consignes que es poden cridar en públic. El futbol tot ho tapa mentre que els periòdics oficials (que ho són tots) es desviuen per explicar en francès i àrab, amb tota mena de detalls els vastos projectes de reforma i millora que, sobtadament, ha decidit impulsar el president Ben Alí.

En el poder des que va obligar el vell pare de la independència, Habib Burguiba, a abandonar la presidència per beneficiar-se-la, Zin el Abidin Ben Alí es va mostrar ahir en un to extremadament dur en un missatge emès per televisió des de la seva residència oficial. Ben Alí no va dubtar a qualificar les protestes dels joves que s'enfronten des de mitjan desembre a la policia d' “actes terroristes imperdonables realitzats per delinqüents emmascarats” que aprofiten la protecció i la impunitat de la nit, tot manipulant “els nostres nois”. Mentre una mà es mostrava amenaçadora, amb l'altra, comprensiu, es comprometia a crear 300.000 llocs de treball fins a 2012 per a joves amb títols universitaris, sense incloure en aquesta xifra els cinquanta mil que, durant els primers moments de les protestes, ja havia decidit introduir al mercat laboral tunisià.

“No em crec res del que ha dit Ben Alí. Només sé que continuarà la mà dura”. La noia que em parla es diu Nabilà, ja ha passat els trenta anys i és llicenciada en informàtica. Amb un francès impecable, ven sabates amb el seu pare, en una asfixiant cofurna on és molt difícil trobar la sabata esquerra quan decideixes que t'agrada la dreta. “El que està passant, aquestes morts de nois... No tenen consciència”. Nabilà mira en totes direccions mentre parlem, el gest greu, les celles arrufades, amb la por que, en qualsevol moment aparegui un policia de la secreta. “No passis ànsia, els conec bé. Vaig treballar a la duana un cert temps. Però ho vaig deixar perquè guanyava més venent sabates que treballant per a l'Estat. Ara tot això s'ha acabat. Ara no hi ha gairebé ningú que tregui més d'una micona per menjar i poca cosa més”. “No treballem per guanyar-nos la vida –conclou–. Només treballem per omplir el temps”.

Webs evaporats


Després d'intimidar el popular cantant de rap le Général, el poder tunisià ha clavat mà a internet. El web de l'opositor Partit Democràtic Progressista era ahir fora de servei, de la mateixa manera que ho eren la majoria de les pàgines contràries a Ben Alí. Com a protesta, diversos pirates informàtics han atacat els webs de diferents organismes públics.


(Publicat a La Vanguardia l'11 de gener del 2011)

Llegeix-ne més »

II. La revolta de Tunísia (Dilluns, 10 de gener)

Morts en la revolta juvenil contra el poder a Tunis


Morts a Tunísia. Morts a Algèria. I silenci a Europa. Tunísia va haver de suportar una tràgica matinada del dissabte al diumenge. Els xocs entre els joves i les forces de seguretat a l'interior del país van provocar una vintena de morts segons l'oposició (catorze, segons el Govern). A Algèria, la calma semblava haver tornat –momentàniament– després de d'alguns dies de revoltes i de pillatges en els què han mort entre tres i cinc persones, segons quines siguin les fonts, a més d'haver provocat vuit-cents ferits.
La policia tunisiana ha tallat totes les comunicacions per terra amb la regió centreoriental del país, fronterera amb Algèria, especialment amb les poblacions de Sidi Buzid, Kasserin i Thala, escenari dels pitjors xocs i on el poder ha establert un eficaç control comunicatiu en la telefonia, internet i la televisió, expulsada per les forces de l'ordre amb la frase “no hi ha imatges d'interès”. Els Estats Units han alçat una miqueta la veu, i Europa manté un silenci sepulcral. El dijous, l'ambaixador tunisià a Washington va ser convocat per demanar al Govern de Tunísia que “respecti el dret del poble a manifestar-se pacíficament”. El divendres, la ministra d'Estrangers francesa, Michèle Alliot-Marie, rebia a París el seu homòleg tunisià, Kamel Morjane. “No va haver-hi cap declaració; no hi va haver ni un sol micròfon a la sortida”, assenyalava l'emissora pública francesa RFI. “Va ser una visita silenciosa”, concloïa.
Mentre Europa es manté en silenci, la indignació creix a Tunísia i a Algèria, on les masses de joves kamikazes no volen ni escoltar ni entendre res que vingui de les esferes d'un poder al que, primer, li van pedre el respecte i després li han perdut la por. Segons Ahmed Nejib Chebbi, líder del Partit Democràtic Progressista, la policia ha atacat fins i tot els seguicis fúnebres en les tres ciutats en les què s'han produït els morts. En aquest conflicte, les mànegues d'aigua i els gasos lacrimògens no substitueixen les bales, tan sols les precedeixen com un advertiment. Cap organització política occidental, de cap signe polític, ha criticat fins ara la brutal repressió del Govern de Ben Alí, líder del partit hegemònic a Tunísia, el Reagrupament Constitucional Democràtic, membre de la Internacional Socialista. A Tunísia, la central sindical única, la Unió General dels Treballadors (UGTT), no obstant això, i malgrat ser el sindicat únic del país, s'ha permès discrepar del totpoderós Ben Alí i ha expressat el seu suport a les reivindicacions legítimes del moviment juvenil. Davant una gran gernació que l'aclamava, Abid Brigui, secretari general adjunt de la UGTT, ha denunciat l'ús de les bales contra els joves moments abans d'iniciar un minut de silenci en record de les víctimes, a les quals ha qualificat de “màrtirs” del moviment social, mentre sonaven l'himne nacional i altres cançons sindicalistes.
Aquest ha estat l'únic intent de fer costat als joves, que també podria ser confós amb un intent d'apropiació. Mentrestant, la resta dels actors polítics tunisians han optat per qualificar els disturbis de “criminals” i han mostrat la seva sorpresa per la “falta de diàleg dels joves”. Cap d'ells no ha oblidat d'expressar llur inqüestionable adhesió al líder que sojorna en el fabulós palau presidencial de Cartago, avui deslluït per foscos núvols. És un palau que està prohibit retratar.




El septuagenari disfressat de jove quarantí
A la plaça Barcelona de Tunis, i pels carrers de la capital, hi ha un rostre
que es repeteix, tan és que siguin enormes rètols, petits pòsters o cromos, tan és que siguin edificis oficials, hotels, bars o miserables taxiphones. És el rostre del president Zine l'Abdine ben Alí, un septuagenari disfressat de jove quarantí, disfressat amb una prodigiosa joventut que ja fa molt de temps que va perdre i que s'afanya inútilment en retenir. En tots els carrers només es repeteix aquest rostre de jove fals, mentre que els joves de debò tenen cadascun una cara diferent i no van disfressats de res perquè són el que són, milers, desenes de milers, una massa que passeja amb la desimboltura de qui ho té tot per fer, gens per perdre i tot per guanyar. Però, ben mirat, el de Ben Alí no és l'únic rostre que es repeteix. També hi ha un rètol petitó d'una senyora molt jove que sembla adreçar-se a un auditori amb molta autoritat. La senyora és, en realitat, molt jove: és la dona de Ben Alí.


(Publicat a La Vanguardia el 10 de gener del 2011)

Llegeix-ne més »