Arnaut Daniel,
primeríssim de la nostra tradició
[Poesia] Arnaut Daniel. Poesies. Edició de Martí de Riquer. Acantilado.
Barcelona, 2004. 248 pàgines.
[Ressenya] ¿Un
poeta que Joan Brossa admirés sense peròs? Arnaut Daniel (cap a 1150-?). ¿I que
alhora enlluernés Ezra Pound? Arnaut Daniel. ¿Un poeta que, sense ser ni grec
ni llatí, entusiasmés el tebi Petrarca? ¿Algú que Paul Verlaine imités però
sense haver-ho llegit mai? Arnaut Daniel. ¿Que fascinés fins a tal extrem Dant que sigui un dels primers protagonistes de la Divina comèdia? Arnaut, Arnaut Daniel, joglar a sou en els temps
del rei Ricard Cor de Lleó, trobador
orgullós de la seva habilitat amb les paraules, amb les idees, amb els ritmes,
màxim exponent de la sumptuositat i el luxe expressiu, renovador de significats
arcans, i alhora amic d’estranys, vells mots, i també d’expressions noves i
corrents, de la poesia actual, d’exuberant, inesgotable, inventiva. Li devem la
sextina, la composició mètrica més difícil mai no creada, potser la més bonica
manera d’escriure poesia, la més obsessiva i més laberíntica, commovedora
perquè s’assembla a l’escriptura mateixa, a la lectura mateixa. A la vida
mateixa.
