Nòvies (i nòvios) joves



Rebo la traducció de la biografia de Peter Ackroyd (2005) sobre Shakespeare subtitulada "the biography" amb una coberta terrorífica. Em poso a mirar els dos quadernets de sants que hi ha al mig del llibre. Hi ha el fascinant retrat de Grafton que, com diu el peu de foto, és molt "temptador" d'identificar amb el jove Shakespeare. Després hi ha les imatges de Marlowe, Wriothesley i tota la colla. El Mr. W.H. dels Sonets té com a candidat més probable William Herbert, fill del comte de Pembroke i així és identificat en el llibre. El que em fa gràcia és que la imatge de Herbert és la d'un senyor madur i lleig tot i l'excel·lent retrat (o retrats) de l'holandès Daniël Mijtens conegut a Anglaterra com Daniel Mytens el Vell. Tant és així que el peu de la foto afegeix "anys després" com si es justifiqués que aquell cos que havia encès i trasbalsat Xècspir havia perdut molt amb el temps.


Això de fer-se físicament gran no fa cap gràcia, naturalment. Com ho explica el suposat poema que Pierre Corneille envia a Marquise, una actriu molt més jove que ell i que el tornava boig. Cantat pel mestre Georges Brassens





Marquise, si mon visage
A quelques traits un peu vieux,
Souvenez-vous qu'à mon âge
Vous ne vaudrez guère mieux.

Le temps aux plus belles choses
Se plaît à faire un affront
Et saura faner vos roses
Comme il a ridé mon front.

Le même cours des planètes
Règle nos jours et nos nuits
On m'a vu ce que vous estes;
Vous serez ce que je suis.

Peut-être que je serai vieille,
Répond Marquise, cependant
J'ai vingt-six ans, mon vieux Corneille,
Et je t'emmerde en attendant.



4 comentaris:

  • San Pedro Quiere Rosquillas says:
    24 de gener de 2009 a les 16:14

    De manera similar, reflexiona François-René de Chateaurbriand a Amor i vellesa, la seva "confessió delirant":


    "Oh ! non, non, ne viens plus me tenter. Songe que tu dois me survivre, que tu seras encore longtemps jeune, quand je ne serai plus. Hier, lorsque tu étais assise avec moi sur la pierre, que le vent dans la cîme des pins nous faisait entendre le bruit de la mer, prêt à succomber d'amour et de mélancolie, je me disais: « Ma main est-elle assez légère pour caresser cette blonde chevelure ? Que peut-elle aimer en moi ? Une chimère que la réalité va détruire."

  • Philip Marlowe says:
    31 de gener de 2009 a les 11:36

    Quina vida interior i literària més rica i plena, Dr. Galves: resto bocabadat

  • Jakob says:
    18 de febrer de 2009 a les 11:57

    Please: decora!

  • San Pedro says:
    4 d’abril de 2009 a les 15:44

    ha mort el blog?