Record de Josep Soler-Vidal



[text aparegut com a pròleg a Els March de l'Eramprunyà i llur branca valenciana. Josep Soler-Vidal. Ajuntament de Gavà, Gavà, 2006. En la imatge, Josep Soler-Vidal caminant pel Paseo de la Reforma de la Ciutat de Mèxic amb Josep Carner, Maria Serra i el seu marit, Miquel Ferrer, en 1941]




Josep Soler-Vidal va saber fer de la seva biografia un model lluminós i admirable. Naturalment que tenia defectes, no eren pocs ni tampoc lleus; els vaig saber durant els més dels quinze anys que el vaig conèixer familiarment. Però ni ara ni mai no en diré res perquè va ser el meu amic i el meu mestre. Durant els dies intensos i fascinadors de l’adolescència el vaig estimar i admirar com a cap altra persona i, passats els anys, continuo pensant i sentint el mateix que aleshores, mentre la seva figura pública s’ha anat engegantint i vindicant per un nombre creixent de persones. No hi ha dubte, va ser un individu extraordinari en tots els sentits. Era la viva imatge de l’autoritat —que no s’ha de confondre amb la potestat— i de la gran categoria humana, era paternal, bonhomiós i reflexiu, pacient, meticulós, afectuós, crític i prodigiosament savi.
El recordo, molt nítid com si fos ara, al llindar de la porta de casa seva, durant les celebracions d’homenatge que es van fer a Gavà en ocasió dels seus vuitanta anys. Plovia, era el 12 de novembre de 1988, a les deu del matí. L’aire era fresc i de vegades es violentava; queia un ruixat molt fi però intens d’un cel tapat, color de ferro, que anava xopant les barretines que els caramellaires de la coral La Igualtat duien, capnús, penjant sobre l’espatlla esquerra. Escoltava silent, amb gran dignitat, les cançons que li dedicaven en aquell dia d’aplaudiments, el cap també descobert i moll, sense recer, dret com un soldat, fràgil i menut de cos com era, el rostre plàcid, lleugerament tocat de la verola, les ulleres banyades, les mans perlejades d’aigua, seguien el dibuix del braç, els talons dels peus gairebé junts. Des del cancell, Magdalena Vinyes, la dona benvolguda, s’ho mirava tot enriallada. Aquell moment inoblidable representa molt bé, en un sol gest, qui va ser Josep Soler-Vidal, prodigi de voluntat i de determinació, constància del capteniment davant de la inclemència o de l’infortuni, no va aixoplugar-se si aquells amics es mullaven. Harmonia del saber ser i del saber estar en el món seguint tothora una moral exigent i individual; i sobretot, una fe completa en la capacitat, en la força il·limitada de la voluntat. En l’esforç que tot ho pot i tot ho guanya. N’he conegut ben pocs com ell. Em va afillar i vaig tenir la sort de créixer a l’ombra de les seves conviccions, que avui són essencialment les meves i que només m’han portat ventura i coratge. Em va ensenyar que hom pot ser sempre qui vol ser.
Quan a quinze anys vaig poder admirar, per primer cop la seva biblioteca —que ocupava pràcticament totes les habitacions de l’espaiós domicili— vaig comprendre que Soler-Vidal era, per sobre de cap altra cosa, un home de lletres pur, un exemple magnífic del que havia arribat a ser la cultura catalana durant els anys tumultuosos i prolífics que s’escolen entre l’aparició del noucentisme i la derrota militar de la república. No només era la biblioteca més important i valuosa que hi havia al Gavà d’aleshores —a enorme distància del migrat fons de la municipal i de les de qualsevol lector de la vila, per gran que fos—, era sobretot un lloc encantat on el simple fet d’estar-s’hi esdevenia un plaer intens i calmós, un rotund testimoni de la saviesa i dels anhels del món, un clos de meravelles a l’abast de la mà en el que el meu mestre m’ensenyava i jo vaig aprendre a ser jo mateix.
En un lloc destacat, emmarcada i penjant d’una de les parets, un retrat i una carta autògrafa d’Émile Zola, l’escriptor compromès i crític que personifica la responsabilitat i l’exigència de l’intel·lectual modern, en constant evolució i canvi, independent i sempre al servei de la societat a través dels llibres, dels diaris, de la participació en la vida política i col·lectiva. Molts anys més tard vaig adonar-me que l’exemple coratjós de Zola va acabar de decidir Soler-Vidal —ell que havia viscut enamorat de la revolució russa de l’any 1917, que havia fundat amb els seus companys el Partit Comunista Català (PCC) l’any 1928 i el Bloc Obrer i Camperol (BOC) el 1931, que havia format part del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) el 1936 fins a esdevenir un destacat membre de la Unió General de Treballadors (UGT) al costat d’Antoni Sesé— i va trencar fortament amb la Internacional Comunista i va separar-se, desenganyat i crític, del marxisme-leninisme per passar a defensar la socialdemocràcia i l’esquerra liberal catalana. Autodidacte i sempre mancat de diners per a la seva pròpia formació, mai va deixar de ser un intel·lectual de formació marxista, com ho proven algunes de les seves obres històriques més economicistes —en especial L’expansió dels cultius gavanencs i la rompuda de les marines (1968) i Plet de termes i pastures entre Gavà i Viladecans (1981)—. Tanmateix va ser Soler-Vidal qui em va fer estimar i saber de cor els llibres de Jaume Vicens Vives i les belles monografies de la història de la cultura de Martí de Riquer. Sens dubte la seva bandera política va ser sempre la de la llibertat com en el cas exemplar de Zola i, per aquest motiu, potser els seus llibres més importants i més ben escrits són els dedicats al radicalisme polític anterior al marxisme, Abdó Terrades, primer apòstol de la democràcia catalana (1983) i Pels camins d’utopia (1958) sobre els icarians, els seguidors catalans d’Étienne Cabet que encalçaven un món més just i perfectament possible.
L’escriptori de treball del meu mestre estava presidit, amb gran reverència, per un exemplar color grana de la primera edició del Diccionari general de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra, precisament el mateix exemplar que va poder salvar durant la derrota, utilitzar en el seu exili mexicà de gairebé vint anys i que va retornar a casa, com un emblema de continuïtat i determinació, de fidelitat a la idea de Catalunya com una realitat permanent i inesborrable. La seva admiració pel gramàtic era majúscula i tan convincent fins al punt que anys més tard vaig llicenciar-me en filologia catalana seguint el seu consell. Fabra representava ni més ni menys que la civilització, Catalunya entesa com a construcció, com a voluntat de superació i de refinament, com una cultura europea de primera magnitud que encara havia de donar el millor d’ella mateixa i que s’havia d’exigir molt a ella mateixa més enllà de les dissorts de la història contemporània i de la bel·licositat dels nostres enemics. Soler-Vidal havia conegut molt bé Pompeu Fabra, havia estat deixeble seu a les classes impartides a l’Atheneum Polytechnicum i l’havia acompanyat no poques vegades en excursions per la muntanya de Gavà, en caminades amb altres nois dels cursos que es culminaven indefectiblement en el castell d’Eramprunyà, davant l’espectacular panorama que des d’allà es contempla sobre la plana del Llobregat.
També va ser deixeble de Jordi Rubió, qui li va fer conèixer Jaume March, senyor del castell, poeta de Gavà. Per aquest motiu quan llegeixo textos de Joan Coromines dedicats a Catalunya i al seu jou polític sembla que estigui sentint parlar Soler-Vidal. Són les mateixes expressions, el mateix llenguatge cuidat i culte, el mateix contingut directe, radical i alliberador. Els dos van ser deixebles directes de Fabra i en això s’assemblaven. I creien, i jo els segueixo, que la independència de Catalunya, sense tuteles veïnes, és l’esdevenidor més sensat i adient per al nostre país. Soler-Vidal era un independentista i un autèntic cosmopolita, coneixia el francès i l’anglès, a la seva llar de la plaça Magdalena Trias hi havia mil i un records dels anys que va viure a Mèxic, com a mostres de gratitud per aquella terra d’acollida. Un país que em va fer estimar fortament com tot el que estimava de debò. A Mèxic, al Mèxic perdut i enyorat i ara en mans dels americans, va dedicar precisament molts bons llibres com Pere Fages, descobridor, cronista i governador de Nova Califòrnia (1953) i Catalans als inicis de San Francisco de Califòrnia (1988). Però Catalunya va ser sempre la seva prioritat ideològica, política, vital. Sense cap ombra de visceralitat ni de sentimentalisme però, sense cap rancúnia ni cap odi ni menyspreu per Espanya o França, per cap territori o col·lectiu humà.
Cada llibre de la seva biblioteca em portaria a un nou record, viu i net, com són tots els que la memòria considera realment importants perquè els estima i els guarda. Hi havia molts llibres dels seus grans amics escriptors, els antics i els nous, Pere Quart, Pere Calders, Xavier Benguerel, Tísner, Vicenç Riera Llorca, Miquel Ferrer, Artur Bladé i Desumvila, Rafael Tasis, Abelard Tona i Nadalmai, Agustí Bartra, Domènec Guansé i l’aleshores jove Jesús Moncada. De tots me n’explicava anècdotes saboroses i camins per llegir-los amb propietat. En aquells prestatges vaig conèixer Josep Carner —qui Soler-Vidal va freqüentar a la Ciutat de Mèxic tot prenent el te—, el seu poeta preferit, el que més el va marcar i del que més en parlàvem. El meu mestre creia, com havia après del poeta, que la vida s’ha de viure amb entusiasme i agraïment, celebrant sense defallença el que té de bo i tractant amb la defensa de la ironia i de l’humor el que ens fa mal o ens derrota, sense deixar-se mai endur per l’abatiment ni el dramatisme, tan sols tolerant, de vegades, l’aixopluc protector de la melangia.
Anys més tard, a la impensada, vaig descobrir que al poema Nabí no només hi havia la mostra més excel·lent de la poesia de Carner, hi havia tota la dolorosa experiència de la derrota de Catalunya a la guerra civil —“contra la cual se encarniza hoy una Nínive pigmea” com diu el poeta al pròleg de la versió espanyola— i l’escruiximent de l’exili, el pa amarg del desterrat, la buidor que mai no es pot omplir. Allà hi és tot, si algú ho vol saber, i hi ha el consol “de la ciutat en runes, poblada d’invisibles/ del bosc incendiat, del molí que no mol, / del camp on ja no van del riu les fresques fibles, de guerra i pau horribles...”. I hi ha l’absurd del món: “Déu, que fa l’arbre, el destraleja; / i els nostres pensaments no són sinó corquim”. Soler-Vidal va ser el primer en fer-me adonar que la història, la realitat de les vides passades o la de les d’avui es troba més fidelment —més positivament, més exactament— representada en les grans obres literàries que en els textos històrics pretesament objectius i vertaders. Per aquest motiu també parlàvem molt de Josep Pla, en uns temps en els que ningú no parlava de Pla o només se’l blasmava. El meu mestre el va arribar a conèixer un dia dels anys seixanta, ja novament retornat, al restaurant La Punyalada del passeig de Gràcia. Penso que Pla devia quedar ben sobtat de constatar la forta admiració que aquell vell comunista tenia pels seus llibres, en cert sentit tan allunyats ideològicament dels que ell havia escrit, i per l’altra tan propers a la generació de Fabra i Carner, la generació del gran esclat cultural dels anys vint i trenta, els seus, la seva gent.
“Mon seny en la fosca reneix”, aquest altre vers de Nabí resumeix l’esperit de superació i d’esforç, de recomençament permanent que compartien Carner i Soler-Vidal. Tots dos van refer les seves vides i van refer-se ells mateixos moltes vegades davant de la contingència desfavorable. Sabien viure perquè sabien lluitar sense desanimar-se ni somicar, per això crec que la biografia del meu mestre va ser admirable i lluminosa. El destí, sempre irònic i punyent va fer que tots dos, el poeta i l’historiador i polític, patissin a les acaballes el mateix mal que els va llevar la memòria i la consciència per sempre més. Soler-Vidal treballava en aquest llibre que ara es publica sobre la família March quan va començar a desorientar-se; me n’havia llegit algunes pàgines. Va quedar inacabat i orfe fins avui que s’ha pogut editar gràcies al concurs de moltes bones persones. Recordo el darrer petó que em va fer lúltima vegada que em va reconèixer, a casa seva, mentre Magdalena el mirava, inquieta pel seu estat. Jo no sabia aleshores que aquell gest era un comiat ni tampoc el sentit profundíssim i benèfic de tot el que m’havia ensenyat. Recordar-lo ara i aquí és una manera de fer-lo renéixer, com també ho és conversar amb els seus fills, els meus amics, Martí, Magalí i Jordi. Josep Soler-Vidal va néixer a Barcelona, a Sant Martí de Provençals el 2 d’abril de 1908 i va finar el 12 de desembre de 1999 a Gavà. Va marcar molt positivament tot un grup de gavanencs d’aleshores i avui és un dels grans noms de la ciutat i de l’estudi de la Història de Catalunya. Va ser declarat fill adoptiu de Gavà i distingit amb la creu de Sant Jordi pel govern de Catalunya l’any 1988.









2 comentaris:

  • San Pedro Quiere Rosquillas says:
    7 de gener de 2009 a les 17:11

    Apreciat Amic, creiem que és del vostre interès la recent troballa duta a terme a la casa d'unes minories culturals i satíriques que sempre amb bona intenció exerceixen la llibertat d'expressió. Esperem que sigui del seu agrat.

    Atentament DuodaSabina.

    Tota la informació: http://sanpedroquiererosquillas.blogspot.com

  • Anònim says:
    19 de maig de 2012 a les 0:06

    Homenatge i record admirable i emocionant.