Els enigmes del Pare Brown

[Narrativa. G.K. Chesterton. Los relatos del Padre Brown. Traducció de Miguel Temprano García. Acantilado. 1.172 páginas. 33 euros ]

Dir Chesterton (1874-1936) és dir sorpresa. Entreteniment sense límit, literatura que mai no cansa, que manté la tensió del lector fins a la darrera pàgina i el fa pensar, li afina els sentits. Aquesta és la primera obligació dels grans escriptors, fer-se llegir. Borges el va comparar amb Kafka i amb Poe per les seves històries prenyades de malsons, les seves excitants formes de l’horror. Sens dubte els seus llibres més populars van ser els de la sèrie de contes policials protagonitzats pel Pare Brown, una divertida paròdia i al mateix temps una reinvenció vitalista del gènere, on res no és el que sembla i en el que el final sempre és insospitat. Aquesta nova edició espanyola, traduïda amb mà mestra per Miguel Temprano, inclou no només les cinc col·leccions de relats, també tres històries recuperades recentment i inèdites en espanyol. Però, ¿quin és el prodigiós secret del Pare Brown, quin és el misteri de la seducció que desperta en el lector? Ho podem veure des d’una perspectiva detectivesca.

El crim: “Vostè va atacar la raó —va dir el Pare Brown—, i això és mala teologia.” El delicte és la irreflexió, la estupidesa, la manca de racionalitat, el criminal no només és malvat, també és estúpid tot i els seus aires de grandesa i el seu aparent poder. Contra la lògica del facinerós, sempre freda i sense humanitat, hi ha el mètode Chesterton. El Pare Brown és un sacerdot catòlic, despistat i rabassut (la seva silueta recorda intencionadament la del propi Chesterton, característica que es va haver de suprimir en l’adaptació cinematogràfica a càrrec d’Alec Guiness). El coneixement que té de l’ànima humana el fa infal·lible.

La víctima: De la mateixa manera que les novel·les policials tradicionals acostumen a tenir una considerable càrrega de denúncia social i de defensa dels més desfavorits, les víctimes en les històries del Pare Brown són persones indefenses, preses que no són cap proesa seriosa. Des d’un altre punt de visa, la víctima són les aparences, un món que sembla concret i fiable però que es revela inconsistent. La víctima és el nostre pretès coneixement de la realitat.

La perquisició: el mètode de mossèn Brown és només aparentment contrari a la lògica. La seva actitud és humil i serena, per això sempre veu el costat innocent i senzill de les coses, el que l’arrogància intel·lectual no pot controlar. En El secreto del Padre Brown, el protagonista revela el seu mètode. S’identifica amb el culpable, pensa en els detalls del crim. El busca posant-se dins la seva pell. A més a més, és un curiós exercici de pietat cristiana.

La intriga: Chesterton planteja les seves històries com en un somni, com si el narrador no acabés d’entendre exactament el que s’esdevé, tot inquietant el lector i posant en escac les seves conviccions més profundes. Amb un estil ben literari, amb grans encerts estilístics, sorprenents metàfores i paradoxes que mai no acaben, amb sucoses descripcions, paisatges impressionistes, la història es va desenvolupant amb un interès que augmenta, ben pendent de les convencions socials. La brevetat dels contes dóna molta emoció a la trama.

El mòbil. La crueltat humana porta al lladronici i a l’assassinat. Escriptor catòlic, Chesterton vol convertir les seves històries en paràboles amb sentit religiós, afortunadament sense aconseguir-ho. La solució no apareix en identificar una disfressa, una careta o una porta amagada. La trobarem a la nostra ment, en un parany psicològic: una fal·làcia, una superstició, un hàbit mental, un clixé sense sentit. Aquests són els mòbils del crim.

El culpable: El dolent, com el professor Moriarty en les històries de Sherlock Holmes, és Flambeau. Els casos que semblen tenir una explicació sobrenatural i miraculosa acaben rendint-se a l’imperi de la raó. El culpable sempre té un còmplice: ser previsible, vulgars. La nostra estupidesa.

(Publicat a La Vanguardia el 24 de desembre de 2008. Traduït i amb esmenes)