[Poesia. Jordi Julià. Planisferi lunar. Editorial Moll, 96 pàgines. Premi Mallorca de Poesia 2007. 8 euros]
Jordi Julià (Sant Celoni, 1972) és un poeta impressionant. M'agrada molt el seu català ferm i genuí, que t'atrapa i et sedueix. I la riquesa dels jocs literaris que fa, els divertiments mig en broma mig seriosos, els pensaments laberíntics, els excursus errants i extemporanis, l'atreviment adolescent, l'extraordinària capacitat de treball, la freqüent emulació de Gabriel Ferrater. Amb Hiverns suaus (2005) va sorprendre tothom en transvestir-se i demostrar un cop més la inexistència de la literatura femenina (la que exhibeix els genitals com a identitat) i, per torna, l'escassa, feble consistència d'allò masculí, i fins i tot la fragilitat i rompiment de qualsevol personalitat humana, sempre a la intempèrie. Hi ha qui el va acusar de ser un escriptor acadèmic, no només per la seva condició de professor de Literatura a la universitat, sinó pel seu món privat, molt més cultureta que no pas sincer. Això tant li és perquè la literatura no es construeix amb sinceritat sinó amb ofici. Tant se'ns en dóna si a Madonna li agrada besar-se amb una noia, em val si la creeiem o no i si aquest gest ens satisfà. Mai no s'ha aconseguit explicar perquè menjar paella és viure la vida, la de debò, i llegir Poe és no viure del tot, com si llegir no ens omplís la vida més que certs petons. ¿On pot ser aquesta vida que val la pena de ser viscuda? No en l'aventura amorosa sinó en la nostàlgia del món perdut.
“També escric per l'enyor d'un món vellíssim,
i en la imaginació tinc llocs i gent
que no han tornat mai més, i les paraules
que vaig sentir-me dir, i la figuera, símbols materns.”
En la perillosa tradició de la sinceritat sentimental, Julià ens parla en la vella llengua de Sant Celoni de la seva infantesa, de la seva família, del paisatge natural que encara testimonia el que ens arrisquem a oblidar. Aquest és un bon llibre però no sembla sensat descriure quan un es mira al mirall com “veure el teu reflex en el llac vitri” i potser la seva infantesa sigui massa previsible, amb els seus fruits secs, els gats i els gossos, les magarrufes. És un dels grans i ens té avesats a molt més. Se'n recorden d'aquella cançó de Julio Iglesias, del que significa?
(Publicat a La Vanguardia el 10 de desembre de 2008. Traduït i amb esmenes)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada