La veritat de les mentides


[Assaig. Erich Auerbach. Dante, poeta del mundo terrenal. Traducció de Jorge Seca. Acantilado. 296 páginas. 24 euros ]


A Istanbul també van arribar molts refugiats fugint d'una Europa en guerra i es va crear un ambient com el que mostra el film Casablanca. Erich Auerbach (1892-1957), alemany i jueu, culte i elegant, encara que havia lluitat pel Reich com a soldat durant la Gran Guerra, va haver d'escapar dels nazis i, en la seva ruta cap als Estats Units, es va dirigir a l'oest per l'est, assolint el 1936 la frontera turca. Mai no va sentir, tanmateix, la pulsió, la crida de l'Orient, ni es va dirigir a l'estat d'Israel: es va encaminar insistentment a Occident, a Amèrica. Es va quedar a Istanbul alguns anys com a professor a la universitat, escrivint, una mica com en Rick, el personatge de Bogart que sembla no voler deixar la ciutat, que només vol sobreviure camuflat entre molts d'altres. Tanmateix, Auerbach, físicament, s'assemblava més a Victor Laszlo, el personatge que interpreta Paul Henreid, el nòvio fi i idealista de la Bergman. I, intel·lectualment, és un dels grans orgulls d'Alemanya, un dels mestres europeus que ens han ensenyat a llegir. Amb només Mimesis i Dante, poeta del mundo terrenal, el seu nom ha passat a la història recent com un triomf de la capacitat de comprensió, com un avenç de la intel·ligència, o el que, en paraules de René Wellek, és nogensmenys que "una conquesta positiva de la nostra civilització". Pocs comentaristes han aportat tant, han enriquit, com Midas, tot el que tocaven.


Mimesis va ser escrit majoritàriament a Istanbul entre maig de 1942 i abril de 1945, sense gairebé cap llibre, notes ni suports. El llibre es va anar imposant com una inèrcia, com una voluntat i enteniment de la prodigiosa memòria d'Auerbach i avui s'ha convertit en un model internacional de capacitat lectora. Naturalment no és una manera sistemàtica de fer sinó més aviat una disposició mental, una manera d'aproximar-se al món interior de la consciència del lector, a la raó per la qual un determinat llibre se'ns clava en la vida i ens desvetlla protagonisme. Quan agrada. Successor de Leo Spitzer en la càtedra de Marburg, Auerbach continua i aprofundeix la seva anàlisi històrica de l'estil (majoritàriament sobre literatura francesa però sense oblidar grans llibres anglesos i alemanys). Perquè la literatura, abans que cap altra cosa, és forma, com s'esdevé amb qualsevol de les belles arts. La divisió tradicional del món antic es fa pertinent gràcies a la seva influència al llarg del passat i encara en el nostre present. Són els famosos nivells estilístics, compostos de, primer, l'estil humil o còmic, el mitjà o realista i, finalment, el sublim. Molts prejudicis han nascut d'aquí i, així, i per posar un exemple, Dario Fo com que és un bufó mai no hauria merescut el Nobel. O qualsevol poema sempre serà superior a una novel·la, o una novel·la a un conte. El classicisme seria doncs la rigorosa separació d'aquests estils mentre que altres èpoques els barrejarien sense escrúpol. La mescladissa porta a adoptar, per lògica, un estil mitjà en el qual es realitza més obertament el que podríem anomenar realisme. O el que el lector jutja més realista. El que imita millor la realitat. Aquesta imitació, quan s'aconsegueix, quan a ulls del lector sembla verdadera, autèntica (real), és quan ens commou per la seva veritat, pel seu realisme. És el que Auerbach denomina mímesi.


El seu primer gran treball sobre aquest concepte va ser Dante, poeta del mundo terrenal, publicat a Berlín el 1929, un any després de la versió completa del Mein Kampf. En la nostra tradició l'element mimètic deu molt a l'aparició del cristianisme i a la popularització de la vida de Crist, precisament com a model que s'ha de seguir, d'imitar. Mescla perfecta de vida quotidiana i humil i de sublimitat divina. A la que cal sumar dues tradicions literàries contraposades però essencials: la jueva de la Bíblia i la grega d'Homer. D'aquesta intersecció (substituint Homer per Virgili i les lletres llatines) sorgeix la Commedia de Dante, d'aquestes dues maneres diferents de realisme, d'aquestes dues maneres de veure el món que és la síntesi medieval. Dante s'estableix com a alternativa a l'idealisme de la literatura dels trobadors i es presenta a ell mateix com a realista, com a fusió entre un estil humil i un altre sublim, el que es denomina "realisme figurat". És el crèdit que com a llibre "verdader" té la Commedia malgrat el seu viatge d'ultratomba i els seus morts. El real no només és l'aparent, també els somnis, les idees, l'imaginari, la religió, les conviccions són tan reals com el paper en el qual el lector està ara llegint Dant. Abans amb els gravats de Doré, ara amb les tintes de colors de Miquel Barceló, demà amb altres il·lustracions però permanentment nou i actual perquè aconsegueix semblar-nos verdader.
(Publicat a La Vanguardia el 7 de gener de 2009. Traduït i amb esmenes)

1 comentaris:

  • Guiri de Mierda says:
    1 de maig de 2009 a les 6:36

    Que blouque tan interessan, simpatik y extravagent.