[Poesia. Josep Lluís Aguiló. Llunari. Proa. Premi dels Jocs Florals 2008. 81 pàgines, 13 euros]
La poesia de Josep Lluís Aguiló (Manacor, 1967) es revela com una poderosa novetat, tan inesperada com interessant. L'últim guanyador dels Jocs Florals de Barcelona, autor de Cants d'arjau (1986), La biblioteca secreta (2004), L'estació de les ombres (2004) i Monstres (2005) es presenta a ell mateix sense a penes nota biogràfica, i només vol que en sapiguem que "viu set mesos de l'any a una casa de fora vila al terme de Manacor i el que en resta a Portocristo". No és més que una de tantes sabudes estratègies per suscitar l'interès del lector, el misteri, els petits i grans secrets, les informacions que el bon escriptor ha de saber administrar amb mestria. En contrast amb molts poetes que avorreixen, que s'enroquen en el seu rocós món interior de pedra, sense gaire interès per construir un llibre que s'hagués de poder llegir i gaudir sense traves, Aguiló aconsegueix treure partit de tot el que toca, i en especial, dels recursos de la narració. Aquí no hi ha menyspreu pel respectable ni fanfarronada. Aquesta és una poesia on passen coses, on el lector és arrossegat d'història en història amb l'habilitat de Xeherezade, d'anècdota en anècdota, de passatge en passatge, en un laberint de superba factura, relatat amb l'èmfasi i la convicción imprescindibles en un llibre que es pren seriosament a ell mateix:
"He escrit dues normes dels laberints
als marges estrets del llibre del temps".
Josep Lluís Aguiló és l'entusiasme, la capacitat de veure el món a través de les trampes de la ficció, verdaderes en la seva falsedat.
"Per què no ho fas ara? És fàcil, és màgia."
És també la pròpia biografia contada amb ganes i ofici, els cotxes que va conèixer -Tres Packards-, les gestes bèl·liques de la infantesa, la fascinació per les lectures vives i per un món que, malgrat la seva sordidesa, brilla com un diamant entre els fems:
"No t'ho dic per res, però crec
que convé que tenguis en compte
que hi ha una possibilitat
que moris sol,
amb els calçons cagats,
i que el teu cadàver,
emmortallat amb vòmit i sang,
sols el vetlli l'estàtica del televisor".
Fill de l'estoïcisme d'autors com Foix, atent a la duresa inapel·lable de la realitat, amb quina força no se'ns mostra aquest poeta, amb quin vitalisme, amb quin excel·lent exercici de poesia es conjura davant del desastre i la fatalitat. Ens resta molt poc, sí, però ens agrada tant.
(Publicat a La Vanguardia el 14 de gener de 2009. Traduït i amb esmenes)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada