Fernàndez i Fernàndez


[Assaig] Josep-Anton Fernàndez. El malestar en la cultura catalana. La cultura de la normalització, 1976-1999. Empúries, 2009. 401 pàgines. 20 euros.

Com si fos el Rei Mides, Josep-Anton Fernàndez (Barcelona, 1963) fa gai tot el que toca. Professor de la UOC, ha estat ensenyant en el Queen Mary de la Universitat de Londres, un indret que té nom de transatlàntic de luxe però que no ho és. El seu currículum de publicacions és impressionant i no només perquè a la universitat sí que és important la grandària. També perquè s'ha dedicat als estudis ètnics, de gènere i de sexualitat que per a alguns, com Harold Bloom són una "escola del ressentiment", una impostura o directament a una presa de pèl. Amb nocions sòlides i enormement particulars de psicoanàlisi, teoria feminista i sociologia de la cultura, Fernàndez fa anys que escriu llibres d'apostolat gai dins i fora de la universitat com ara Calçasses, gallines i maricons que el 2003 em va interessar molt perquè, tot i que era simplista i tendenciós, parlava de Quim Monzó.
El cert és que el món no es divideix pas en bons i dolents, en blancs i negres que són correlat dels homosexuals i heterosexuals, dels catalans i espanyols, dels pobres i rics, de les dones i els homes. Això no és així. Ni em sorprèn que el nacionalisme català dediqui "una atenció pràcticament nul·la a altres categories identitàries, com ara el gènere, la sexualitat, o fins i tot la classe social, renunciant d’aquesta manera a articular o teoritzar aliances que haurien de reforçar la posición del nacionalisme català en la lluita per l’hegemonia". Preconitzar una mena de nacional-homosexualisme, a la manera mimètica (i invertida, per descomptat) del nacional-catolicisme em sembla com a mínim un disbarat. I que ara es digui això de la "classe social" recorda els temps divertits i delirants de Lluís Fernàndez i L'anarquista nu (1978) uns temps en els que encara no s'havia entrat en la paràlisi del victimisme.
Aquest és, tanmateix, un llibre molt bo i necessari perquè és valent i planteja els reptes de la cultura catalana, perquè s'enfronta a alguns dels nostres mandarins i els desautoritza amb arguments sòlids. El llibre és magistral en l'anàlisi del discurs que s'ordeix contra Catalunya. Però al costat d'aquest Fernàndez hi ha l'altre Fernàndez, el frívol, el que saboteja el seu propi discurs fins a ridiculitzar-lo. ¿Per què hi ha tanta conya i autoodi en el món gai?

(Publicat a La Vanguardia l'1 d'abril del 2009. Traduït i amb esmenes)

0 comentaris: