[Novel·la] José Maria Eça de Queirós. La capital. Traducció espanyola de Javier Coca i Raquel R. Aguilera. Acantilado. 461 pàgines. 25 euros.
Mai no refiar-se gaire d'un mateix. Aquesta és la clau. I juntament amb això, una inapel·lable disciplina de treball. Així podem explicar-nos una cosa sorprenent: José Maria Eça de Queirós (1845-1900) va aconseguir escriure una sensacional obra mestra, sens dubte una de les millors novel·les de la seva època però mai no va arribar a publicar-la. Escrita entre 1877 i 1884, el text va quedar prudentment en repòs en un calaix fins a 1925 quan el fill de l'escriptor es va decidir a dur-lo a la impremta, sense gaire eco internacional ni l'atenció pública que mereix. El 1992, l'erudit Luiz Fagundes Duarte va establir i va publicar per fi l'edició definitiva d'aquest text extraordinari, poderós, fascinador, que es llegeix amb un interès creixent fins que tot ho vessa i ho governa, oferint al lector infinitat de recompenses, de suggestions, d'idees, d'emocions que se succeeixen amb un ritme frenètic i que ens conquereixen amb la intensitat, la força, la veritat i la calor de la vida mateixa. ¿Com Eça de Queirós havia de confiar en si mateix si aquesta és, precisament, la gran lliçó del llibre, si aquesta va ser la seva extraordinària feina, comparable només a Madame Bovary, Bouvard i Pécuchet de Flaubert, al Quixot de Cervantes, a Pàl·lid foc de Nabòkov? Aquesta és la història d'un antiheroi, d'un fals bergant, d'un home que vol viure una vida de gran valor i emoció però que només aconsegueix malaguanyar miserablement el temps, negar-se qualsevol forma de felicitat plausible, desconèixer qualsevol ensenyament de l'art, la literatura o la música. Artur Corvelo és un jove artista que té tant d'afany per triomfar, tanta por d'equivocar-se en la vida, tanta confiança en si mateix i en la seva particular percepció de la realitat que es deixata en l'ambició de les seves pròpies mentides. Menysprea la realitat i es refugia en l'art però la realitat no només és insistent i sòlida. La realitat no té cor ni pietat.
La capital no és només una sàtira o una àcida crítica del món intel·lectual i elegant de l'època a la manera del seu gran contemporani (i germà en tantes coses), Oscar Wilde. Amb un llenguatge exquisit i envoltant, amb paraules gravades amb cisell, amb detalls gairebé cinematogràfics de gran mestre (com passa el carro a mig galop i obliga Artur a refugiar-se en un portal al final de la pàgina 121!) Eça de Queirós fa el seu autoretrat, el d'un home que viu la vida en funció de la literatura, de la competició artística, menyspreant allò que és bo perquè invariablement somia en el que és millor. Hi ha l'humor però també el candor, hi ha la diversió que conviu amb l'atrocitat i, per descomptat, la compassió infinita que té Eça pels seus personatges que es degraden a ells mateixos, que agafen el camí de la imaginació i acaben prop de la bogeria, atrapats en un somni que esdevé una presó d'on no poden escapar. La capital és aquest somni impossible, aquest lloc de llocs, aquesta vida meravellosa i prometedora mai no assolida. Anar a Lisboa és per al provincià Artur el mateix que per a molts va ser anar a París o Nova York. La capital és la promesa de l'aventura, del festeig, d'una felicitat que no només existeix sinó que pot ser a l'abast de la mà: “El aire le parecía lleno de una vida más intensa... miraba con avidez las fachadas de las casas, los letreros de las esquinas, la extensión de las calles."
(Publicat a La Vanguardia l'1 d'octubre del 2008. Traduït i amb esmenes)
Mai no refiar-se gaire d'un mateix. Aquesta és la clau. I juntament amb això, una inapel·lable disciplina de treball. Així podem explicar-nos una cosa sorprenent: José Maria Eça de Queirós (1845-1900) va aconseguir escriure una sensacional obra mestra, sens dubte una de les millors novel·les de la seva època però mai no va arribar a publicar-la. Escrita entre 1877 i 1884, el text va quedar prudentment en repòs en un calaix fins a 1925 quan el fill de l'escriptor es va decidir a dur-lo a la impremta, sense gaire eco internacional ni l'atenció pública que mereix. El 1992, l'erudit Luiz Fagundes Duarte va establir i va publicar per fi l'edició definitiva d'aquest text extraordinari, poderós, fascinador, que es llegeix amb un interès creixent fins que tot ho vessa i ho governa, oferint al lector infinitat de recompenses, de suggestions, d'idees, d'emocions que se succeeixen amb un ritme frenètic i que ens conquereixen amb la intensitat, la força, la veritat i la calor de la vida mateixa. ¿Com Eça de Queirós havia de confiar en si mateix si aquesta és, precisament, la gran lliçó del llibre, si aquesta va ser la seva extraordinària feina, comparable només a Madame Bovary, Bouvard i Pécuchet de Flaubert, al Quixot de Cervantes, a Pàl·lid foc de Nabòkov? Aquesta és la història d'un antiheroi, d'un fals bergant, d'un home que vol viure una vida de gran valor i emoció però que només aconsegueix malaguanyar miserablement el temps, negar-se qualsevol forma de felicitat plausible, desconèixer qualsevol ensenyament de l'art, la literatura o la música. Artur Corvelo és un jove artista que té tant d'afany per triomfar, tanta por d'equivocar-se en la vida, tanta confiança en si mateix i en la seva particular percepció de la realitat que es deixata en l'ambició de les seves pròpies mentides. Menysprea la realitat i es refugia en l'art però la realitat no només és insistent i sòlida. La realitat no té cor ni pietat.
La capital no és només una sàtira o una àcida crítica del món intel·lectual i elegant de l'època a la manera del seu gran contemporani (i germà en tantes coses), Oscar Wilde. Amb un llenguatge exquisit i envoltant, amb paraules gravades amb cisell, amb detalls gairebé cinematogràfics de gran mestre (com passa el carro a mig galop i obliga Artur a refugiar-se en un portal al final de la pàgina 121!) Eça de Queirós fa el seu autoretrat, el d'un home que viu la vida en funció de la literatura, de la competició artística, menyspreant allò que és bo perquè invariablement somia en el que és millor. Hi ha l'humor però també el candor, hi ha la diversió que conviu amb l'atrocitat i, per descomptat, la compassió infinita que té Eça pels seus personatges que es degraden a ells mateixos, que agafen el camí de la imaginació i acaben prop de la bogeria, atrapats en un somni que esdevé una presó d'on no poden escapar. La capital és aquest somni impossible, aquest lloc de llocs, aquesta vida meravellosa i prometedora mai no assolida. Anar a Lisboa és per al provincià Artur el mateix que per a molts va ser anar a París o Nova York. La capital és la promesa de l'aventura, del festeig, d'una felicitat que no només existeix sinó que pot ser a l'abast de la mà: “El aire le parecía lleno de una vida más intensa... miraba con avidez las fachadas de las casas, los letreros de las esquinas, la extensión de las calles."
(Publicat a La Vanguardia l'1 d'octubre del 2008. Traduït i amb esmenes)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada