Pedrada al toll

[Assaig] Mario Vargas Llosa. El viaje a la ficción. El mundo de Juan Carlos Onetti. Alfaguara, 2009. 250 pàgines. 17, 50 euros


Amb només una dent a la boca, Juan Carlos Onetti(Montevideo, 1909-Madrid 1994), va pensar durant una entrevista amb Ramón Chao per a la televisió francesa, que havia de justificar d’alguna manera aquell despoblament: “En un altre temps vaig tenir una magnífica dentadura però la hi vaig regalar a Vargas Llosa”. No era la primera vegada que tots dos s’encaraven amb la fascinació que un home sent pel seu antimodel, pel contratipus que tot d’una se li imposa. L’atracció de contraris consolida i alhora il·lumina dues identitats. Onetti ja s’havia contraposat a Vargas Llosa dos cops. El primer quan va saber que l’autor de La ciudad y los perros seguia un horari i una estricta disciplina, mentre que ell no tenia cap mètode de treball i escrivia a tongades, impredictible ―“el que ens diferenciava, dirà després Vargas, tot citant el seu amic, era que jo tenia relacions matrimonials amb la literatura i les seves eren adúlteres”―. En 1966 Onetti explicava per què la seva novel·la Juntacadáveres només havia quedat finalista del premi Rómulo Gallegos i havia guanyat La casa verde: el prostíbul de la novel·la de Vargas tenia orquestra i el de la novel·la d’Onetti no. D’aquests jocs d’oposició entre dos grans noms de la literatura iberoamericana, neix aquest llibre extraordinari que és també una lliçó de literatura. En part va néixer d’un curs de Vargas a la universitat de Georgetown l’any sis.
Vargas ha anat construint amb el temps una assenyada col·lecció de lectures. Quan escriu aquest Viaje a la ficción vol descobrir a través d’Onetti en què consisteix la literatura tota, acostar-se al clos misteri de l’art, ser capaç de robar-lo incandescent i donar-lo després als homes. A aquest afany ha dedicat llibres com Carta de batalla por ‘Tirant lo Blanc’ (1969 i 1991), García Márquez: historia de un deicidio (1971), La orgía perpetua: Flaubert y ‘Madame Bovary’ (1975), La verdad de las mentiras (1990) o La tentación de lo imposible (2004) sobre Els miserables de Victor Hugo. Són les seves lectures favorites, capítol fonamental de les memòries personals, però no en forma de ressenya sinó d’assaig prolix dins d’un llibre gros, ric en detalls i idees, erudit sense plom acadèmic, apassionat i convincent, seductor, perquè don Mario és, abans que cap altra cosa, un seductor de la paraula, un escriptor enlluernador que es vanta més del que ha llegit que no pas del que ha escrit, a la manera de Borges.
Diu en Chaplin a Limelight que no cal trobar el sentit a la vida. Que cal posar-li desig. És la ficció el que dibuixa el desig i agenolla la realitat. La ficció parla de la nostra rebel·lia, insatisfacció i temeritat. I d’aquesta ficció neix el menyspreu per la vida crua, tal i com és de fet, i per l’ambició de transformar-la. Mentre passa això, si és que arriba a passar, el temps buit s’omple i modifica poderosament l’existència perquè ens tornem a trobar amb la part perduda de la nostra personalitat. Onetti és una part del Vargas que no va voler o no va saber ser i que retroba àvidament en els seus llibres que esdevenen revelacions. El mateix podríem dir en sentit contrari. El món pessimista i líric d’Onetti, amb les seves putes i els seus macrós, la violència dels baixos fons, el rovell i la corrupció, el lirisme contundent, cràpula i sense complexos són màgia simpàtica per als ulls de Vargas. Onetti és el radical, el partidari d’alliberar-se d’una realitat que fastigueja, el pessimista que ha llegit l’Eclesiastés. És el venjador, la pedrada al toll ―“Piedra en el charco” serà el nom de la seva famosa columna en el setmanari Marcha―.
Vargas repassa la vida d’Onetti, confortable i noctàmbula, presidida per un desig inacabable per conjurar la mort a través del sexe i la dissipació. Els seus llibres no es construiran com una forma de fantasia sinó, precisament, com una forma de realisme dur que ho inclou tot, fins i tot la fantasia. Des de la seva primera obra mestra Un sueño realizado (1941) fins a Cuando ya no importe (1993) passant per La vida breve (1950), El astillero (1961) o Dejemos hablar al viento (1979). Són cròniques, sovint seguint l’estela de Faulkner, de la descomposició del món, de com els éssers humans, passada la joventut, acaben esdevenint paròdies d’ells mateixos. Antiherois autodestructius, passius i estúpids, que només tenen la possibilitat d’evasió a través de la ficció, el sexe o l’alcohol. Els personatges d’Onetti s’allunyen cada vegada més de la realitat crua, viuen els seus somnis de manera tan radical que s’endinsen en la bogeria, sepultats per les paraules, segrestats pels ideals. La vida es revela impossible i reaccionen amb invencions histèriques, amb gestos que sempre precedeixen la tragèdia i el dolor. És un retrat fidel de la maldat com a incapacitat per a la vida de cada dia. La ficció ―com recorda Vargas― és el desig de donar a la vida allò que no té. Un ordre, un principi i un final, una coherència, un relat. Una lògica. La ficció serveix “para conjurar nuestros miedos y escapar de nuestras frustraciones, realizar nuestros anhelos recónditos, burlar a la vejez y vencer a la muerte, y vivir el amor, la piedad, la crueldad y los excesos que nos reclaman los ángeles y demonios que arrastramos con nosotros…” És Onetti. O tota la veritat sobre nosaltres mateixos.

(Publicat a l'Avui el 14 d'octubre del 2010)