¿Bon escriptor, Carles Sentís?

Més enllà de les controvèrsies polítiques, des d’un punt de vista simplement professional, a títol només informatiu i per entendre’ns: ¿va ser Carles Sentís un bon escriptor, un gran periodista, com han afirmat, entre d’altres, noms de pes com Joan de Sagarra o Julià Guillamon, en l’estela del periodisme d’Albert Londres i de Paul Morand als anys 30? Alguns dels articles recollits a 'L’Instant abans del 36' (La Campana, Barcelona, 2004) semblen prova suficient per respondre que sí. Però és estrany. Si Sentís fos un gran escriptor i periodista, com Pla, com Sagarra, com Gaziel o com Xammar, ¿com és que no suscita l’admiració o l’enveja dels seus iguals i contemporanis? ¿O més aviat cal ajustar el seu nom al costat dels excel·lents però no tan brillants Díaz-Plaja i Ignasi Agustí? Les relacions incestuoses de Carles Sentís amb el món de la política —ara periodista, ara secretari polític, ara una altra vegada periodista, ara diputat, ara novament periodista— sens dubte han distorsionat la seva imatge. I el frontisme entre dretes i esquerres ha desviat l’atenció de la qüestió literària encara que no es vulgui parlar de la guerra civil. ¿El prometedor i jove Sentís que escriu a la premsa en català és el mateix que després escriu en castellà? Costa de creure que aquest sigui un gran periodista amb un tema tan important entre mans (“Los horrores del campo de concentración de Dachau”, La Vanguardia, dimarts, 15 de maig de 1945):

“La entrada de Dachau —sector amplio rodeado de un alto muro y de edificios cuarteleros— es muy trabajosa y minuciosa. Con nosotros —once periodistas— entra también Mr. Jefferson Geoffrey, embajador de los Estados Unidos en Francia. Los soldados norteamericanos nos ponen a todos en hilera, y con un aparato parecido al de los insecticidas nos meten por las mangas, debajo de las ropas, grandes cantidades- da polvos desinfectantes «D. D. T.», que, con la penicilina, son el moderno «curalotodo». Quedamos todos como buñuelos para la sartén. Luego, una inyección del mismo producto: un pinchazo que todavía me duele. Un oficial norteamericano nos reúne. Las últimas instrucciones: en el campo, donde casi todos son detenidos políticos, hay tifus, disentería y otras enfermedades, docenas, de moribundos y centenares de cadáveres insepultos de los dos mil que encontraron los norteamericanos al llegar. No debemos separarnos de los oficiales norteamericanos ni dar la mano a nadie aquí por razones sanitarias. Ante semejante programa me entran ganas de volverme atrás, pero fumando cigarrillos, comiendo pastillas, las manos protegidas en el bolsillo, penetro en el mundo fantasmagórico.”

No és gaire cosa. I es podrien citar altres exemples. No gaire bons. En una carta de Just Cabot datada a París —18.VII.1951, publicada a El periodisme silenciat. Just Cabot: vida i cartes de l’exili, Edició de Valentí Soler. A Contra Vent, Barcelona, 2008— podem trobar una solució a l’enigma. El noi del que es parla, naturalment, és Carles Sentís:

“Aquest noi va començar a Mirador, i en Passarell et pot explicar la cara que feien els originals seus després d'haver-los escrit ell i abans de passar a les mans del linotipista. Després va escriure a L'Instant, i en Miquel Capdevila es va quedar tan parat de la diferència entre els articles que n'havia llegit a Mirador i els que sortien a L'Instant, que sense que ningú li ho digués va copsar les raons de la diferència. I després, l'home va fer la guerra, de primer des de París i d'altres indrets, després des de cal Franco, i ja me'l tens heroi, influent i considerat. Ara és monàrquic, i àdhuc deixa entendre que els seus viatges no són estrictament periodístics, sinó que estan empeltats d'altres activitats més importants i delicades. Cal dir, a part tot, que si és un porquet en certs aspectes, jo personalment no puc dir que sigui mala persona perquè als pocs dies d'haver entrat els moros a Barcelona es va presentar a casa meva –això sí, vestit d'uniforme cosa que de moment no resultà gaire tranquil·litzador per a la meva germana que el va rebre– a preguntar per mi i a oferir-se en tot el que em convingués. Et diré francament que això és, si vols, d'agrair, però que a mi em sap molt greu haver-li-ho d'agrair. Ultra les seves activitats periodístiques (i diplomàtiques, segons diu ell) que em penso que li reporten bastant, no és negligible el fet que havent-se casat amb una Casablancas de Sabadell, l'home es pot permetre quan ve a París d'estar-se al Claridge com la Marlene Dietrich.”

¿El treball d’esmena de Cabot va ser tan important com per crear dues escriptures diferents de Carles Sentís? És possible i no seria el primer cas. El cert és que les polèmiques polítiques han enterbolit qualsevol anàlisi serena. Els uns han caigut, ahir i abans d’ahir, en l’hagiografia abusiva mentre que, a Fora de la comunitat catalana, un text de 1947, Eugeni Xammar l’havia arribat a descriure així: “Carlos Sentís, rata de claveguera dedicada a les feines més vils de l’espionatge per compte de l’enemic, és una categoria a part”. El que no es pot negar és que la gran carrera literària de Carles Sentís s’estronca amb la guerra i que, tot i ser un periodista considerat i influent no deixarà, en castellà, una obra ni remotament comprable a la que va estudiar i aplegar Guillamon en el volum abans esmentat. El procés de Nuremberg viscut per Carles Sentís és una curiositat que només pot interessar al públic català, i gràcies. Dels textos escrits posteriorment, Tragedia política en el Caribe: ¿Puerto Rico o Puerto Pobre? (1951), Manuel Fraga Iribarne: perfil humano y político (1977), I de sobte, Tarradellas (2002) i Seis generaciones de Borbones y un cronista (2004) potser no caldrà comentar-ne res.