L'esmolada llengua de Sei Shonagon

Les formes són el significat

[Narrativa. Sei Shonagon. Quadern de capçalera. Traducció de l'anglès de Xavier Roca-Ferrer. La Magrana, 2008, 319 pàgines]

Dos genis es disputen el primer lloc de les lletres japoneses cap a l'any mil. Són dues dones, i pertanyen al mateix clan, el dels Fujiwara. Murasaki Shikibu, la cortesana favorita de la chugu, Akiko, la segona emperadriu i autora de La novel·la del Genji, el llibre que esdevindrà el gran clàssic de la literatura del Japó. L'altra dona és Sei Shonagon, la seva terrible rival, la dama més temuda de la cort de Sadako, la primera emperadriu. La seva llengua és esmolada i precisa, el seu enginy el més incisiu que es pugui imaginar, les seves anècdotes i els seus pensaments són anotats sense cap ordre aparent en un llibre de memòries i impressions que guarda sota el coixí del llit; sembla que escrigui seguit i sense pensar-s'hi gaire però, en realitat, el text té tanta qualitat que rivalitza amb el Genji mateix, és el Makura no soshi, o com en diu en català el traductor Xavier Roca-Ferrer, el Quadern de capçalera, un dels textos més extraordinaris de tots els temps.

Hi ha llistes delicioses d'elements que Sei Shonagon s'entreté en col·leccionar, en recopilar sense sentit aparent. Els noms de certes muntanyes del Japó i de certs llacs, per exemple. Es diria que són allà només perquè tenen un nom bonic, i així, el text es revela com un poema d'avantguarda, sense significat, un fragment que ho confia tot a la musicalitat de la fonètica, al poder d'evocació d'unes síl·labes combinades amb les altres: Ogura, Mikasa, Konokure, Waserazu, Iritachi, Kase, Hiwa, Katasari...També hi ha llistes del mercat, descripcions de moda, de sumptuosos quimonos, de dibuixos extraordinaris, de paisatges que són tan excel·lents com diferents dels del gust occidental. Coses que l'entristeixen i coses que la fan contenta. Coses que fan por. Coses que destil·len puresa, coses que agraden més de nit que de dia, coses que no s'han de sentir, coses que semblen molt agradables però que són nocives, coses delicioses, coses que angoixen... Sei Shonagon fa moltes llistes i de la seva enumeració en sorgeixen històries, contes, fragments, en un tècnica bigarrada de gran mestra, on hi resplendeix amb molta força la seva intel·ligència, la seva capacitat de mirar, la seva percepció de la realitat tan generosa, és a dir, tan japonesa. La contemplació de la vida, per causa del sincretisme religiós del Japó és sempre sinònim d'agraïment íntim i celebració de la realitat. El conte de la gata imperial i del gos Okinamaro m'agrada més que el conte del gat d'Hemingway, que fins ara era el meu preferit, gairebé semblen coetanis. L'ànima humana és analitzada amb detall, els gestos davant la societat i davant el mirall, les relacions amoroses, els equilibris del poder, el poder de la malícia que sempre queda per sobre de les bones intencions. "No tolero la gent que deixa oberta la porta quan entra" o [no puc suportar] "un home amb el qual hi tinc una relació i que no para de cantar-nos les lloances d'una altra dóna que va conéixer". Sei Shonagon té nombrosos i distingits amants en la cort imperial. No accepta cap error en les formes. Un error en les formes és un error de contingut perquè forma i sentit són una mateixa cosa.

La gran escriptora viurà fins a la mort de la primera emperadriu amb una absoluta llibertat de moviments. La intimitat que té amb la seva augusta amiga és enorme, i potser, fins i tot, és una mica més que això. Mai no llegirem un escriptor o escriptora més desimbolt, més franc, més lliure que Sei Shonagon i que, alhora, segueixi de manera més exigent, la més rigorosa etiqueta social. És irònica, cruel i despietada. Sentimental i altruista, despreocupada, provocativa, sarcàstica, tendra. Té la capacitat de desentranyar el sentit de les coses, dels gestos, dels comportaments com un antropòleg o un psicoanalista. Té un sentit comú sense rival. Arriba fins i tot a explicar-nos el sentit més profund de la vida. La seva resposta és molt trista i molt digna però aquí no es dirà. El lector la descobrirà tot llegint aquesta obra mestra de la literatura de tots els temps.

(Publicat a La Vanguardia el 4 de juny de 2008. Traduït i amb esmenes)