El tresor amagat de Stevenson




[Poesia] Robert Louis Stevenson. Jardí de versos d’un nen. Traducció de Jaume Subirana. Castellnou Edicions. Barcelona, 2011. 84 pàgines.




Com més gran és un llibre més lectors diferents té. Lectors de personalitat diversa, de gustos contraposats i imprevisibles, de vida dilatada o que tot just comença. De tots els països i de totes les llengües del món, de totes les conviccions i creences si és que en tenen de debò. De totes les èpoques i de totes les edats humanes en què és possible l’experiència de la lectura. De tota mena de manera i de tota condició possible, Jardí de versos d’un nen, de Robert Louis Stevenson, és un d’aquests grans llibres que són de tothom, d’arreu i de per sempre. Tan extraordinari com L’illa del tresor, escrit perquè vet aquí que a Escòcia plovia sense parar i perquè, amb un tros de guix, Stevenson havia acabat dibuixant un mapa a terra i el seu fillastre, Lloyd Osbourne, no parava de preguntar on era aquella terra i què era, amb aquella forma de triangle, amb pujols, badies i un golf. Un amagatall de pirates, per descomptat, amb molt d’or enterrat i amb el vell Ben Gunn que mira la lluna a les nits i imagina que és de formatge. Amb la mateix desfici amb què s’abandonen els pantalons curts en sentir-nos pubescents, quan madurarem sempre tornem a Stevenson, elixir de perpètua joventut. Als seus llibres tenim per sempre deu, quinze, vint, vint-i-cinc anys, el món és tot nou, brillant, sensacional. I la vida s’hi desborda, goluda.


La poesia de Stevenson sol ser menys llegida però està també tocada per l’encant de les seves històries de bucaners i de fascinants viatges per mars llunyans. De fet, el seu poder literari té pocs límits, tant és que li llegim una novel·la, una faula o fins i tot una pregària, potser un poema. Tant és que ens parli del sol que crema als Mars del Sud o de la foscor humida d’Edimburg. Sempre hi tindrem a frec dels dits l’oportunitat extraordinària de transformar la realitat, d’omplir-la de vitalitat, de cor i d’ironia. Oimés si són els infants els protagonistes d’aquest llibre de fantasia, de poemes per a nens:

“El meu llit és com un vaixell,
la Cummy m’ajuda a embarcar:
m’acotxa amb l’abric mariner
i m’endinsa en l’obscuritat”


Stevenson recupera el temps feliç i enyorat de quan es té el cos petit i les corredisses són el sistema de transport més sovintejat. El temps vivíssim de les pors que s’encenen amb l’arribada de la nit, la màgica combinació entre la llar confortable i feta de racons amb l’aventura constant del jardí o del bosc. Les joguines de fusta i el gronxador es barregen amb el galop del vent, els estels de la nit, les ombres inquietants, el xipolleig de l’aigua en el molí. Amb la ferma convicció de l’existència de l’amic invisible, el company en el que es desdoblen els infants i que se’ns explica amb tanta habilitat com en L’estrany cas del doctor Jeckyll i Mr. Hyde:


“Quan els nens s’entretenen ells tots sols al jardí
ve a trobar-los l’amic que ningú mai no ha vist.
Quan els nens juguen sols i contents són bons,
llavors l’Amic dels Nens gosa sortir del bosc.

Ningú no l’ha sentit i ningú no l’ha vist,
si volies pintar-lo el paper es torna gris;
però siguis on siguis pots comptar que ell hi és
quan els nens juguen sols, són bons i estan contents.

(...)

Li agrada ser petit, ni li agrada ser gran,
ell és qui viu al fons del clot que vas cavant;
ell és qui juga amb tu quan jugues a soldats
i accepta ser els francesos i perd tots els combats.

(...)”

L’encant de Stevenson no és fàcil d’explicar però els seus llibres són una forta experiència de felicitat. Són poderosament simpàtics. Són els llibres d’un home que creu en el poder benefactor de la moral i en la necessitat natural de saber que hi ha coses que es poden fer i d’altres que no. I són, a més a més, els llibres d’un escriptor que es va passar la major part de la seva vida malalt, enllitat, suportant forts dolors físics gràcies a la seva inventiva i poderosa fantasia. Potser per aquest motiu, són un encès cant a la vida. La simpatia i la virtut no són sinó la més enraonada manera de viure. I la literatura no hi és mai per competir contra la vida. No és un refugi ni una substitució de la vida. N’és una celebració. Que no té por de descriure tal i com és. En una carta en la que polemitzava amb el seu admirat Henry James, Stevenson li diu:

“... si mai no ha buscat un tresor amagat, queda prou demostrat que vostè mai no ha estat un infant. Mai no hi ha hagut un infant (excepte el Mestre James) que no hagi buscat or i que no hagi estat pirata, i comandant militar, i bandit de les muntanyes; que no s’hagi barallat i que no hagi patit naufragis i presó, i que no hagi sucat les seves manetes en sang, i que no s’hagi revenjat gallardament d’una batalla perduda i que no hagi protegit de manera triomfant la bellesa i la innocència.”

Com tots els seus llibres, Jardí de versos d’un nen és sobretot un joc per a adults, una ficció. Però un joc en què no és gens clar quin és el costat de la moralitat ben entesa, el territori que cal guanyar després d’una aventura entre bé i mal, d’un procés iniciàtic, d’un sacrifici. La incertesa alimenta les narracions de Stevenson i les fa imprevisibles, lectures inquietants. Desvetllen el gran poder de la curiositat.

Molt malalt, Stevenson, cap al final dels seus dies, i sota la prohibició mèdica de parlar, duia el braç lligat al cos, per evitar convulsions al pulmó. Una dolorosa pràctica que va repetir durant anys i a la que, lògicament, mai no es va acostumar. En aquesta dolorosa, esgotadora, situació Stevenson va escriure un poema:

“The world is so great, and I am so small
I do not like it at all, at all”

(El món és tan gran i jo tan petit
que no m’agrada gens. Però gens ni mica)

De cop i volta es va aturar, va rellegir el que havia escrit i ho va rectificar:

“The world is so full of a number of things
I am sure we should all be as happy as kings.”

(Aquest món nostre té
tantes coses boniques,
que hi hauríem de ser
feliços com uns prínceps.)


No imagino un millor llibre que aquest. I més encara en mans d’un infant. O d’un adult que s’enyora. No en conec de més savi ni de més emocionant, ni més amable ni d’un interès més viu. Amb aquesta excel·lent traducció de Jaume Subirana, el públic català podrà accedir, per fi, a un dels llibres negligits de Stevenson i que ja sembla indispensable. ¿Fins ara no s’havia traduït? ¿Com es possible? La versió de Subirana és rica, veraç, lliure i entusiasmada. No és una prova fàcil. La meravellosa música de l’original és irreproduïble però en català té avui el mateix to clàssic i sensat que perfuma els poemes de Stevenson. I arriba a les mans dels vailets com si acabés d’arribar de Vailima, Samoa, de tan lluny i amb tan bon català.




Vegeu també:

Sobre el dietari Adrada. Gosar poder ser fort (2005) de Jaume Subirana:


Etiquetes de comentaris: , , , , ,
Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)