Mann, sense prejudicis

  

[Biografia. Hermann Kurzke. Thomas Mann. La vida como obra de arte. Una biografía. Traducción de Rosa Sala. Galàxia Gutenberg, 2003, 763 pàgines, 39 euros]

Hi ha un camí que sempre ens mena fins a Thomas Mann, i és el de l’entusiasme per la bellesa. Ja fos assegut davant la taula de feina, reflexionant silenciosament sobre els diàlegs de Lodovico Settembrini i Leo Nafta a La muntanya màgica o neguitejat davant dels micròfons de la ràdio, incitant els alemanys contra la dictadura nazi, Mann va tenir una vida abocada al compromís moral que ve de la inquietud artística. No contradiu Plató, separant el bell del bo, com en el retrat de Dorian Gray de Wilde, en els cabells verds punk de Baudelaire o en el mòrbid Dràcula de Bram Stocker. La seva actitud olímpica, hieràtica, no és fruit de la indiferència sinó de l’autocontrol, de la mesura, de la prudència intel·lectual davant del desastre. ¿Per què no dir-ho? De la por d’equivocar-se.

No poques coses ha vist. L’excitació romàntica d’alguns dels seus companys wagnerians, esverats continuadors del Sturm und Drang els ha portat a vestir-se amb camises negres, brunes i a linxar comunistes i jueus. Thomas de Quincey ja havia ironitzat entre el 1827 i el 1854 sobre els perills de la irresponsable desmesura estètica del món romàntic en L'assassinat considerat com una de les belles arts. Thomas Mann està esverat, escèptic davant dels beneficis de la democràcia burgesa i també davant dels de la revolució russa. Dubta. Pensant en Nietzsche ha escrit i reescrit Consideraciones d'un apolític, buscant una tercera via. Al seu diari anota: "El parlamentarisme nu i pelat és una cosa que no puc aprovar. Al cap i a la fi, es tracta precisament d'inventar alguna cosa nova en política, i cal que sigui alguna cosa alemanya" (3 de març del 1919). D'una banda se sent orgullós del seu país, de la seva cultura i de l'experiència primigènia de la seva generació, la de la guerra del 1914. Però per una altra també es deixa endur per l'atractiva i justiciera aura del comunisme ("També jo, en el fons, estic a favor dels soviets"). Thomas Mann, l'escriptor més important de l'Alemanya d'aleshores, especula amb una "revolució conservadora", amb una aliança entre "Hölderlin i Marx". L'estètica el perd, amenaça d'arrossegar-lo fins a la barbàrie romàntica. Però, de sobte s'atura i rumia amb calma sobre la qüestió jueva. Probablement pensa en Heinrich Heine, l'escriptor jueu, un dels pares de la literatura alemanya i del romanticisme esteticista. Per al gran Heine, no hi ha cap diferència entre vida i literatura, entre política i ciència, entre art i religió. Els artistes són, alhora, "tribuns i apòstols". La temptació burgesa de refugiar-se en l'escepticisme, en el jardí dels cirerers del seu admirat Txèkhov és enorme. Però Txèkhov també és fina ironia, sentit crític. I la figura de Mann, com recorda Arthur Schnitzer, es retallava en La muntanya màgica com la d'un "humorista deambulant en la immensitat". Aquesta frase li plau; es reconeix plenament en l'humorisme. La coherència de Nafta (un personatge inspirat en el crític hongarès György Lukács) s'esfondra davant l'assenyada moral de Settembrini (qui, per la seva banda, recorda el seu germà Heinrich). De Lessing i Goethe, Mann ha après a més la disciplina, una de les grans lliçons de la personalitat alemanya. L'autocontrol i el respecte per la feina. El rebuig del sentimentalisme. Això sí que és Alemanya, i no Adolf Hitler. Ell, Thomas Mann és Alemanya. L'escriptor, per protegir-se, uneix la seva vanitat amb la d'una Alemanya desvalguda. El seu cognom alemany, al cap i a la fi vol dir això: Mann, l'home. L'artista no pot quedar al marge de les lleis. Per això Mann va entendre millor que ningú aquella incertesa: o els nazis o el seu Doctor Faustus.

Amb aquesta important i nova biografia que comentem avui, Hermann Kurzke ha aclarit un dels grans malentesos que hi havia sobre la figura de Thomas Mann. L'escriptor, sota l'espessa capa de gel de la seva hieràtica personalitat pública, va ser en realitat un decidit enemic dels nazis i des d'hores molt primerenques, un artista compromès moralment amb l'esdevenir del seu país. Aquests són els fets: va ser alhora un artista conservador i engagé. "¿Qué otro escritor alemán, es pregunta amb raó Kurzke, combatió públicamente el fascismo desde 1923 con una frecuencia creciente y una coherencia imperturbable?" Del cert, no pot citar-se cap altre nom. Llavors, ¿d'on prové la idea de la tebior de Mann respecte als totalitarismes més enllà de les vacil·lacions encadenades en un sentit i un altre, de les inèrcies del pensament pròpies d'una època confusa? Kurzke no es pronuncia però, intencionadament, afegeix: "En comparación, de la gran antípoda de Mann que es Bertolt Brecht, encontramos muy poca agitación anti-Hitler anterior a 1933".

Brecht va identificar maliciosament els qui no compartien les seves idees amb els nacionalsocialistes tot i que, en realitat, tota la documentació aportada per Kurzke demostra que van ser els nazis els grans enemics públics de la literatura de Thomas Mann. La gèlida arrogància del literat tan desmesuradament sobrevalorat són expressions extretes de la propaganda del NSDAP. Després de la crisi del 1929, Mann va anar adoptant posicions cada vegada més properes a l'esquerra. En el seu Discurs alemany pronunciat a Berlín el 1930 pot llegir-se que "en l'actualitat, el lloc polític de la burgesia alemanya és de part de la socialdemocràcia". El discurs, desgraciadament, no va poder ser llegit íntegrament perquè vint busca-raons de les SA vestits d'esmòquing van fer suspendre la conferència. Entre els joves nazis Kurzke hi ha identificat Friedrich Georg Jünger i el seu germà Ernst, el gran escriptor. "¿Com ho va poder soportar?"es preguntaria Mann temps després, reconeixent la indiscutible alçada intel·lectual del seu oponent. Als seus diaris, Jünger hi apareixerà definit com a "llibertí de la barbàrie".

La complexa i matisada personalitat de Thomas Mann es dibuixa en totes les seves etapes, amb totes les seves màscares, els seus perfils, les seves contradiccions, sovint desconcertants. Sens dubte, el llibre de Kurzke és molt perspicaç i útil però, inexplicablement, no ha utilitzat ni la informació ni les opinions de cap de les notables i consciencioses biografies que l'han precedit. Thomas Mann, historia de una disonancia de Roman Karst (1970), Thomas Mann d'H. Mayer (1984) o Thomas Mann y los suyos de M. Reich-Ranicki (1989), entre d'altres. A més, el cèlebre i valuós retrat que va fer l'escriptora polonesa Maria Dombrowska el 1956 no hi apareix, ni tampoc les adhesions literàries d'André Gide, Hermann Hesse, Rainer M. Rilke o Franz Kafka. Kurzke fa servir el seu bisturí amb gran fredor i competència, aturant-se potser massa en certes misèries de Mann i la seva família, oblidant investigacions literàries valuoses, excloent per sistema qualsevol criteri interpretatiu que no sigui el de Mann, els seus coetanis i Kurzke mateix.

Amb tot, determinats aspectes han estat tractats amb una intel·ligència lectora de primer ordre. Així podem comprendre com Mann aplica a la seva biografia íntima els mateixos criteris de rectitud i de lleialtat a uns principis morals, els de la burgesia civilitzada i cosmopolita. Quan, per exemple, Mann descobreix que l'espiritisme és una falòrnia ataca durament contra el que, ingènuament, havia cregut. No hi ha en l'escriptor ni una doble moral ni cap falsejament en el fet que, per exemple, Thomas Mann, casat i amb sis fills, tingués inclinacions homosexuals. L'armari de Mann és molt voluminós i en surten inesperades evidències, inquietants similituds, lluminoses conclusions. L'escriptor porta al clatell el "gnom de la creació" literària que el devora, una ansietat que és comparable, segons Kurzke, amb l'hàbit del tabac i que constitueix una de les principals claus per aproximar-se a La muntanya màgica. "¿Por qué fuma el ser humano? Por placer y por amor a la muerte. Thomas Mann fumó cigarrillos y puros durante toda su vida (...) Fumar es un acto de oposición. Significa hacer algo insensato frente al atildado sentido común de la sociedad burguesa. Es la droga de quienes están dispuestos a seguir las reglas del juego de la burguesía, pero necesitan compensaciones toleradas a fin de poder soportarlo."

Una cosa semblant es pot dir sobre la sexualitat de Mann. Mai no es proposa modificar o substituir les regles de la moral burgesa. Mann viu estable entre tensions i, segons Kurkze, mai no va consumar el seu desig homosexual. Quan el 1922 s'inicia un debat públic per revocar el paràgraf 175 del codi penal alemany que castigava la pràctica de l'homosexualitat, Thomas Mann es declara obertament favorable a la despenalització, però això no el converteix en partidari de l'equiparació, de la normalització social de l'homosexualitat. Per a l'escriptor, l'interès pels nois bells (i no pas pels homes) forma part d'una esfera íntima, poètica, lligat als tabús socials més consolidats, com el de l'incest. Un interès que aviva un amor pur perquè mai no es consuma, mai no es manifesta ni va més enllà del desig. Mann va sublimar les seves inclinacions homosexuals a través de la literatura i, qui va voler comprendre i saber, va saber quins eren els seus plantejaments, com en La mort a Venècia. Aquest llibre, sigui dit de passada, va impressionar molt Josep Pla. Creia que estava molt bé escrit però li era narrativament desconcertant. ¿Què pretén Mann amb el seu mutisme amorós? Per a qui tingui la capacitat moral de la comprensió esdevé diàfan. L'escriptor alemany no surt de l'armari només com a homosexual. Sobretot es mostra obertament voluptuós en el seu sacrifici. Masoquista és la paraula exacta. Tot en nom del compromís amb la bellesa, fins i tot el dolor i la mort. La gran lliçó de l'últim dels grans novel·listes romàntics.

(Publicat a La Vanguardia el 21 de gener de 2004. Traduït i amb esmenes)