L'entrevista prohibida amb Joan de Sagarra


Josep Maria de Sagarra amb el seu fill Joan al Port de la Selva l'any 1943

De Sagarra sobre Sagarra
      Abans d’entrevistar Joan de Sagarra per a La Vanguardia a finals de 2006 ja m’havien advertit que, fos quina fos la meva idea sobre el seu pare, Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau, el fill no s’hi correspondria. A més, Nèstor Luján i els seus amics li deien “el monstre” perquè, asseguraven, sempre havia estat un nen consentit de la mama i un dèspota. Jo el vaig trobar encantador, tendre, pugnaç durant la llarga conversa que vam tenir al seu domicili, al passeig de Sant Joan, un lloc estrany, amb alguns mobles coberts amb llençols i una absoluta sensació de desposseïment, com si hi acabessin de passar per allà uns lladres. La jove i discreta dona de Joan de Sagarra ens va deixar sols i vam xerrar molt, i, naturalment, vam buidar una ampolla sencera de Jameson i vam riure molt. Per a algú al qual tothom, en privat, anomenava Sagarreta la grandària de les coses semblava que fos l’únic important en la vida, molt preocupat del que diran malgrat el teatre que feia. Li interessava sobretot l’anomenada, poder fer el fatxenda. Em va semblar un vellet acomplexat però fascinant, una persona molt interessant  i difícil. Un monstre desorientat perquè tanta gent sempre volia parlar del seu pare i gens d’ell. L’endemà, contra el meu costum i com un gest de cortesia, vaig cometre l’error d’enviar la transcripció de l’entrevista. A les poques hores em va trucar molt irat, insultant-me grosserament per fer-me avinent que a La Vanguardia, on l’acabaven d’entrar, no es podien escriure paraulotes com ara ‘hòstia’. Implacable, em va imposar una entrevista alternativa, completament inventada per ell, amb respostes que no tenien res a veure amb les que m’havia donat el dia abans. Al diari van dir que sí i que sí, i que li digués a tot que sí. Com que tenia altra feina vaig deixar-me fer. Avui la recupero perquè em sembla una conversa molt divertida i perquè explica algunes coses del seu pare, Josep Maria de Sagarra, de qui avui es commemora el cinquantè aniversari de la seva mort. Ell em va maleir els ossos però a mi encara m’entendreix llegir-la. Mai no voldrà passar per tou però a mi m’és completament igual.


Senyor Joan de Sagarra, ¿què creu que ha passat amb el seu pare, Josep Maria de Sagarra? De ser un autor de molt èxit, ha passat a ser un nom qüestionat?

El meu pare va morir el 1961. Un any abans, li van donar la Gran Creu d’Alfons X el Savi i alguns van pensar que això volia dir alguna cosa, ¿no? Doncs no! Érem a Espot estiuejant i el meu pare rep un telegrama de felicitació de la Societat General d’Autors. Però el meu pare no sabia de què anava tot allò. I diumenge arriba La Vanguardia i s’assabenta que li han donat la Gran Creu. El meu pare es va sorprendre: “¿Per què em donen això?”. Pel que sembla, hi havia un Ministre d’Educació, anomenat Ros, que va llegir les Memòries del meu pare, en les quals descriu perfectament el Madrid de l’època en què ell estudiava a l’Escola Diplomàtica. I el Ministre va dir: “Però si això és una meravella!”. I li van donar la Creu. I ja està. Després, quan mor el meu pare, hi havia tot un grup de gent, que són els Castellet, Moles i companyia, que anava cap a una cosa molt determinada, ja m’entens. I, llavors, fins que torna Tarradellas, al meu pare no el reconeixen gens ni mica. Es comporten com si mai no s’haguessin escrit les Memòries. Josep Pla es queda acollonit en llegir-les. M’ho va dir Nèstor Luján: Pla mai no va saber encaixar el cop.
Avui la cosa és diferent: hi ha un grup molt reduït que van de moderns... Però Sagarra està tornant. Em trobo molta gent jove que llegeix Vida privada i diu: “Hòstia!  ¿I, això?, per què no m’havien parlat d’aquesta novel·la?” Fa poc, al Grec, l’actor Lluís Soler va recitar El Comte Arnau, i la gent estava entusiasmada. Després està l’Ovidi Montllor, que cantava poemes del meu pare i això també arriba al públic. Molts anys després de la mort del meu pare, vaig anar a veure en Castellet, a Edicions 62, per a la publicació de les Obres Completes del meu pare. I Castellet em va dir: “Ho he parlat amb tothom i m’han dit tots que no”. No hi va haver manera. Després me’n vaig anar a Proa, a Enciclopèdia Catalana, a l’Oriol Izquierdo. Ens en vam anar a menjar —que seria el mes de maig o juny— i quedem d’acord en que sí. I al setembre reclamo el contracte. Mai no em van respondre. O sigui, que no. Mai no he sabut per què i, al final, va haver de ser l’Eliseu Climent qui ho publica en l’edició de Garolera. O sigui, que els d’aquí es van negar a fer-ho.

Vostè va néixer a París i a França el tracte als escriptors és diferent.

Sí, jo vaig néixer a París. Em vaig doctorar a la Sorbona. Sóc més francès que d’aquí. No sóc afrancesat: sóc francès. A França tenen La Pléiade (assenyala la seva col·lecció de llibres). El meu pare, a França, seria a La Pléiade, però el meu pare és d’aquí i jo també. A França tenen el que tenen i nosaltres no. Bé, a Proa, jo sé que tenen les Obres Completes de Porcel i vaig al Mercat de Sant Antoni i me les regalen per 20 euros i, en canvi, els llibres del meu pare jo els col·loco. Quaderns Crema me’ls publica, els seus articles. Isabel Martí publica els Poemes satírics del meu pare. I es venen set edicions. Les escoles em demanen Els ocells amics, etc. El meu pare funciona bé com a escriptor.

Quan va morir el seu pare vostè tenia vint-i-dos anys. ¿Ja sabia qui era el seu pare o se’n va adonar passats els anys?

No, no. Jo ho sabia des de petit. Anava amb ell per la Rambla i la gent es parava per saludar-lo i el saludaven: “Senyor Sagarra”. I es treien el barret. Era l’amo de Barcelona. Em vaig adonar pel carrer de qui era el meu pare. Vivia en una Barcelona en la qual, quan el meu pare anava pel carrer, la gent el reconeixia: “el senyor Sagarra”. Quan jo em trobava al senyor Foix a la Rambla de Catalunya, també li deia: “senyor Foix”. Igual, el mateix. Sempre es feia així. Des que tenia vint anys he anat amb barret.

Però, vostè, ¿quan va llegir realment el seu pare?

Quan jo vaig néixer, el meu pare tenia quaranta-cinc anys. Sempre vaig entendre que el meu pare era el meu avi. Jo, la relació la tenia amb la meva mare, que em va tenir als trenta anys, i el meu pare i la meva mare es portaven quinze anys. La meva mare, Mercè Devesa, era d’Olot. El meu pare, quan ens veia, a la meva mare i a mi, sovint exclamava: “sou dues gotes d’aigua”. La relació era molt diferent amb l’un i amb l’altra. Mai no vaig tenir amb ell una conversa d’home a home. Quan anava amb el meu pare a prendre una copa, quan m’ensenyava Barcelona, sempre era el senyor Sagarra. Vaig tenir una relació d’amor-odi amb la meva mare, però no amb el meu pare. Naturalment, quan va morir —deixant vídua a la meva mare en el context de la cultura catalana d’aquella època—, vaig haver de defensar la seva figura. Però ho feia per ella. I, en cert sentit, en un altre sentit, m’assabento del que és el meu pare quan m’ho neguen.

¿Va ser aleshores quan va començar a llegir-ho?

No, si jo no el llegia, simplement anava al Romea. Anava al teatre amb pantalons curts i, al final de l’obra, quan el públic reclamava l’autor, apareixia el meu pare i jo, evidentment, estava encantat. Com tu estaries encantat si el teu pare fos Ronaldinho o Tamudo. El meu pare era un personatge molt important a Barcelona i estava molt orgullós d’ell, ho estic i ho estaré sempre. Però mai no vaig tenir el que un fill parla en un moment determinat amb el seu pare. Aquesta conversa mai no es va produir. Amb la meva mare sí.

¿Quins records té de l’època de París i de la tornada a Catalunya?

Vaig néixer el 1938 i tornem a Barcelona el 1947. Pensava que no tornaríem mai més. Va ser durant la tornada, quan em vaig apropar més al meu pare. Em vaig adonar que tenia pare i mare. A Barcelona ell em va ficar als Jesuïtes de Sarrià i és una cosa que mai no li podré perdonar, dit sigui entre cometes. ¿Per què, quan torno aquí, em va ficar en aquest col·legi? No ho entenc. Els Sagarra sempre havien anat als jesuïtes, i tal i qual. D’acord, però no ho entenc.

Vostè forma part de la poca aristocràcia del nostre país. Una família aristòcrata és una família que té memòria del seu llinatge, a diferència de la majoria de les famílies que desconeixen tot o gairebé tot del seu passat. El seu fill es diu Josep Maria, com el seu avi. ¿Quina importància té formar part d’una família aristòcrata, d’una família amb memòria?

El meu fill està a punt de complir quaranta-un anys i està com a director a l’Institut Cervantes de Budapest i abans va estar al de Varsòvia. Sap molt bé qui era el seu avi, però que molt bé. I n’està molt orgullós. A través de la meva mare, quan ell era petit —el paper de la meva mare és fonamental—, i també de casa meva, de la biblioteca... El meu fill té molts llibres que procedeixen de la biblioteca del meu pare i que li permeten conèixer bona part d’aquesta memòria de la que em preguntes. Al meu avi Ferran de Sagarra i de Siscar el coneixem, sobretot, per com el va descriure el meu pare en les seves Memòries. I de quina manera! És un retrat extraordinari. El que passa és que, a partir dels anys vint, la gran popularitat del meu pare eclipsa el meu avi, el “vell Sagarra”, com se’l denominava llavors, passa a ser “el pare del poeta”. De fet, la meva família els Sagarra, no són nobles: són pagesos que es casen amb pubilles, que s’enriqueixen i que arriba un moment en què es converteixen en gent molt rica. És pel costat de la meva àvia paterna, que és una Castellarnau, de Tarragona. Són una família que procedeix de La Vall Ferrera, que procedeix de l’Edat Mitjana, de la noblesa més antiga que hi ha a Catalunya. La meva àvia mor quan el meu pare té catorze anys. L’actual palau de la Diputació de Tarragona és la casa dels Castellarnau. De la meva família, dels Sagarra, no en queda res. Però tinc unes cosines de La Vall Ferrera que són les noies Castellarnau.

El seu pare, per molt aristòcrata que fos, era un treballador de la literatura.


El meu pare no anava ni de treballador ni de noble ni de res: anava per la vida de Sagarra. Vida privada va ser escrita en dos mesos a la Biblioteca de l’Ateneu. Per aquesta novel·la li van donar el premi Crexells. La meva mare el va mecanografiar quan encara eren nòvios. I quan al meu pare li encarreguen el Poema de Nadal —que va escriure segurament en tres dies— va al Palau de la Música per llegir-ho, però per la gran quantitat de gent que aplega l’ha de tornar a llegir al dia següent. La literatura catalana no sé com funciona ara, però llavors anava així. Alhora escrivia a La Publicitat. A les quatre del matí se’l podia trobar perfectament en un bar del barri xino. L’endemà s’anava a menjar amb Tal, o amb Qual... A l’altre amb la marquesa de Tal o amb Tal de Qual: vivia d’aquesta manera. Vivia amb el meu avi. Quan el meu avi se n’anava a missa de les monges a les sis del matí, era quan el meu pare arribava i, llavors, se saludaven. I ja està: no sé com viuen ara els que es dediquen a la literatura catalana. No en tinc ni idea ni m’interessa.

Al seu pare sempre li van recriminar la facilitat, la sorprenent facilitat per escriure.

Sí. Tinc un llibre de Jorge Guillén dedicat a “nuestro Lope catalán” en referència, és clar, a la facilitat que el meu pare tenia amb l’escriptura. Hi ha gent que considera que el meu pare havia d’haver dedicat més temps a l’escriptura de les seves obres teatrals. Aquesta gent no sap, possiblement, com jo, que alguns empresaris teatrals es presentaven d’improvís a la nostra casa de la Bonanova i li deien: “Sagarra, hem estrenat una obra que no està anant gens bé. El meu pare, en quaranta i vuit hores, els hi feia una altra perquè poguessin continuar menjant. I aquesta obra sí que tenia èxit. ¿Què vols que et digui? Això anava així.

La popularitat del seu pare va ser una mica difícil d’acceptar pels seus contemporanis.

Carles Riba primer va ser el seu amic i, després, el seu enemic. Va valorar el seu primer Llibre de sonets. Josep Pla mai no va poder assumir que el meu pare escrigués les seves Memòries. Palau i Fabre diu: “Si jo hagués llegit el Comte Arnau quan tenia vint anys, m’hagués estalviat moltes coses”. Molta gent es torna boja amb la seva poesia satírica. La seva obra és molt extensa. Si la seva obra fos en els llibres de La Pléiade, donaria per fer sis volums. Però en aquest país ja se sap: ara sí, ara no, ara això, ara l’altre... Aquestes raons polítiques o aquelles... El cert és que quan el meu pare anava pel carrer, tothom es treia el barret i, en canvi, quan passava Riba, no. Ningú sabia qui era. Riba tenia una enveja terrible de la popularitat del meu pare. El meu pare va dir en les seves Memòries que Riba era el mariscal de la literatura catalana i Riba s’ho va prendre molt malament, perquè va interpretar que el meu pare, en ser el bastó de mariscal més curt que el d’altres oficials, s’estava referint a que Riba era petit de talla, la qual cosa és una estupidesa. En canvi, quan Riba mor l’any cinquanta-nou, el meu pare considera que ha d’anar a l’enterrament i hi va amb llàgrimes als ulls i escriu sobre Riba un article sensacional a La Vanguardia. Un article impressionant. És innegable que pertanyien a dos mons molt diferents. La meva mare em va explicar que en una ocasió van convidar a dinar a París els Riba. La meva mare es va excusar, perquè no tenien coberts de postres. I, llavors, Clementina Arderiu, la dona de Riba, els va confessar: “nosaltres no hem tingut mai coberts de postres”.  A mi, això m’és igual, però la cosa anava així. Tot això ja està superat.

Una part de la Universitat ha girat l’esquena al seu pare.

Bé, les Obres Completes de Josep Maria Sagarra estan editades a 3i4 per Narcís Garolera, que és un filòleg que, no només és molt bo, sinó que té la màxima consideració de Martí de Riquer. No és dels moletes [deixebles de Joaquim Molas], sinó tot el contrari. Els moletes, que van tenir una certa autoritat en un moment determinat, ara van de capa caiguda total. Total. Això s’acaba. És més: ja s’ha acabat. Ara els moletes no pinten res i el meu pare triomfa al Grec amb Lluís Soler i amb els Poemes satírics. Perquè, a veure: Molas, ¿qui és? Bé, Molas és un professor que en cert moment va tenir certa autoritat a la universitat. Quan el 1994 es va celebrar el centenari del meu pare, a la Universitat no va fer res. Molt bé! Però la força d’una persona com el meu pare no es dilueix així com així. Jo me’n vaig ara, posem per cas a la plaça que hi ha davant de la Sagrada Família i els llegeixo a uns xavals de quinze o setze anys El cementiri dels mariners i callen de sobte per escoltar. Ara al 2007 es compleix el 75 aniversari de Vida privada, amb pròleg de Lluís Permanyer i un epíleg de Xavier Pla. Avui dia, parlar de Sagarra és com parlar de Maragall o de Verdaguer, d’un escriptor clàssic. A Molas i a Castellet ja els han donat totes les medalletes. Però res més. A veure, aquests tios, ¿què han fet? Ara te’n vas a Gràcia i vas a una botiga i si hi ha unes noies que tenen vint anys i tu els dius: “Perquè avui és santa Llúcia, dia de l’any gloriós...” Elles et diuen: “Això m’ho recitava la meva àvia”. Això és del meu pare. Mai no et diran res de Molas, però sí del meu pare. Ni de Castellet. Sí, d’acord, aquest país pot ser una olla de grills. Però les coses encara són d’aquesta manera: no fotem! El meu pare tenia un do extraordinari amb la llengua, no sé què cony és, però el té, arriba a la gent. I no només amb els d’aquí, amb tot el món. Permanyer en la seva biografia recorda com Federico García Lorca i Margarita Xirgu es cargolaven de riure amb La balada de Fra Rupert del meu pare. I Lorca va dir aquella cèlebre frase: “Amb una actriu com tu (Xirgu) i un poeta com Sagarra, la llengua catalana no morirà mai”.

Per a qui vulgui introduir-se a l’obra de Josep Maria de Sagarra, ¿per on creu que hauria de començar?

No ho sé. Per a un lector de vuit anys Els ocells amics. És un llibre que li van encarregar al meu pare els de la Mancomunitat de Catalunya perquè els nens a les escoles aprenguessin els noms dels ocells. Si és una noia de dotze o tretze anys, li recomanaria Vida privada i així veuria a la novel·la com una noia de tretze anys és capaç d’anar-se’n a cardar amb un tio.

¿Amb tretze anys?

Sí. Perquè avui dia les noies de dotze a catorze anys... Doncs... I als més, més grans, les Memòries, on hi ha una descripció extraordinària de la Barcelona de principis de segle XX.

S’ha acusat al teatre de Sagarra d’anacrònic, de ser del segle dinou. Vostè, com a crític teatral, ¿què valora de les obres teatrals del seu pare?

Quan jo tenia quatre o cinc anys vaig anar al Port de la Selva. És el Port de la Selva immediatament posterior a la guerra dels anys quaranta. Era molt dur. Molt. Hi havia un batalló de càstig instal·lat al Port i el maquis posava bombes i destruïa el que podia. Hi ha una obra que es diu El Cafè de la Marina que pren el nom d’un bar que hi havia en aquesta població. Quan als anys trenta el meu pare va estrenar aquesta obra, els pescadors van llogar un camió i van venir a veure l’obra el dia de l’estrena. Quan després del franquisme es va tornar a representar l’obra, van assistir alguns destacats representants del catalanisme. Hi era l’Aina Moll. El públic es va quedar acollonit en veure la manera d’expressar-se dels pescadors catalans. També estava Miquel Roca Junyent, que havia estat company meu a la universitat. Potser, quan es va estrenar, no hi tenia res a veure amb el teatre d’aquells anys, però.. . ¿i el valor d’aquest tros de món que ja no existeix? Això a França ho anomenen un clàssic. Recordo perfectament la cara de Roca i de la Moll, estaven entusiasmats, tots al teatre es van tornar bojos amb la representació. De totes les obres de teatre del meu pare em quedo amb El Cafè de la Marina. En podria escollir una altra, però em quedo amb aquesta. Té a veure amb la meva infantesa, un món que vaig conèixer, unes paraules que vaig aprendre. Quan després em van portar a Barcelona, a l’escola, els meus professors se sorprenien perquè jo deia “em cago en Déu!” Jo parlava com els pescadors, el meu pare em deixava amb els pescadors i jo em cagava en tot.

¿És veritat que el seu pare va morir recitant la Cançó de l’escolà de mossèn Cinto Verdaguer?

                S’ha dit, sí. Pot ser, perfectament que fos així, jo no estava en aquell moment. El que és impressionant de la passió del meu pare per Verdaguer és que, amb només vuit anys, va insistir tant que va aconseguir anar a l’enterrament de Verdaguer. Quan el seu pare el va presentar a mossèn Cinto el meu pare té cinc anys i li diu: “aquest és el meu fill petit”. El meu pare coneixia Verdaguer molt bé, s’ho sabia tot. Hi ha un petit llibre del meu pare que és una conferència que va donar sobre Verdaguer, poeta de Catalunya. No crec que cap moletes s’oposi a aquest fet: a Catalunya, després de Verdaguer el gran poeta popular és el meu pare, el més popular del segle XX. El poeta popular d’ara no sé qui és, potser algú que surti per la tele. El meu pare era popular quan no existia la tele.

És un poeta popular indiferent amb la modernitat.

                A veure. El meu pare aplica el principi que si alguna cosa no funciona cal tornar a l’anterior. El 1947, tornant de Paris va intentar fer un tipus de teatre diferent, La Galatea, i quan veu que no funciona, torna a allò d’abans i escriu Les vinyes del Priorat. I després L’hereu i la forastera i la gent acudeix en massa, i com que el meu pare no estava per hòsties, va dir, això voleu, doncs això tindreu. Ho va intentar però no va funcionar. El meu pare es casa amb la meva mare a París el 1936 i en aquesta ciutat va veure moltes coses del millor teatre que s’estava fent en aquell moment. I durant el 1947, d’aquesta reflexió en surt La Galatea que és l’obra que més m’interessa del meu pare encara que El Cafè de la Marina és la que més m’apassiona. És extraordinari. Tothom es quedava impressionat per la gran facilitat que tenia el meu pare amb el català, amb l’escriptura, i deien: “si ho treballés una miqueta més els resultats serien prodigiosos”. Doncs no, el meu pare mai no va voler treballar-s’ho en absolut. Mira, cadascú és com és.

Com era el seu pare en la vida diària. ¿Quin català utilitzava?

¿El meu pare? El de Barcelona. Deia els castellanismes típics del català de llavors: adiós, después, bones tardes, com qualsevol senyor de Barcelona. La meva mare com que era d’Olot parlava un català més perfecte. El meu pare la va conèixer quan treballava de secretària, primer amb Ventura Gassol i després al despatx de Macià. Parlaven, sortien junts, etc. Però el meu pare anava a la Garrotxa i ho dominava tot, la llengua no tenia secrets per a ell. A casa no parlàvem català d’Olot però era un català infinitament superior al català d’ara de tevetrès.  Jo crec que tot això de la llengua se n’ha anat a fer punyetes des que està tevetrès, que quedi clar. Si el meu pare hagués vist tevetrès s’hagués enfadat moltíssim, hagués agafat un emprenyament descomunal.

El seu pare més que ser catalanista, que em sembla que ho era...

Sí, ho era.

El que més estimava el seu pare era la llengua i la gent que la parlava.

Que collons! No. El meu pare estimava la llengua, i la gent, però també el paisatge, coneixia els ocells, coneixia les famílies, d’on era cadascú. Res abstracte, estimava tot el que era viu. Jo anava per Catalunya amb el meu pare i em deia aquest poble, això, i aquest altre, allò, i aquesta casa és de tal família, etc, etc. I aquests són cosins nostres i aquests altres no ho són. Jo he conegut Catalunya com si fos un pastís, una coca. Poques persones he conegut que poguessin desenvolupar-se tan bé al Pirineu, la Costa Brava, la zona de Reus, la zona de Ponent. Tot el que vulguis. I el meu pare ho coneixia tot. A l’obra del meu pare, als poemes, a les obres de teatre, la seva prosa, hi ha un sembrat de referències, de records de tota mena de pobles i de comarques del país: a Les vinyes del Priorat es diu quants graus té el vi perquè el coneixia de primera mà. Hi havia família Sagarra per tot arreu. Els Sagarra procedeixen de Verdú. Els Castellarnau, de Vall Ferrera i de Tarragona, on vivia la meva àvia. La meva mare és d’Olot, però després anàvem tot l’estiu a la Costa Brava, Sant Pol, Blanes, etc. Jo conec molt bé Catalunya gràcies als meus pares, des que era criatura.

La poesia humorística dedicada als amics, com Francesc Fontanals o Valentí Castanys és molt coneguda i divertida. Allà el seu pare parla de si mateix com d’un sentimental.

                Són poemes molt bons. El meu pare va treure algunes idees de Paroles de Jacques Prévert, que era un llibre que jo li vaig deixar i que li va agradar. Crec que això mai no ho havia dit fins ara, vaig ser una mica l’instigador d’aquests poemes.

Ara vostè parla més del seu pare als seus articles i abans no ho feia tant.

No, abans parlava molt més del meu pare, quan la meva mare vivia. Després vaig deixar de fer-ho i ara torno a parlar del meu pare. Ho faig per la meva mare, pel record de la meva mare.

Quan reclamava en un article que li tornessin el bust del seu pare...

Bé, ho vaig escriure per divertir-me. No per reclamar que me’l tornin ni res, en realitat, sinó per cagar-me en aquests imbècils. No ho faig pel meu pare sinó per cagar-me en aquesta gentussa, exactament, aquests del (gesticulant) Teatre Nacional de Catalunya, bah! Això és l’Ikea, collons. ¿M’explico? Jo de sentimental res... em cago en vostè...

El seu pare ¿com era a casa?, ¿era realment un sentimental?

El meu pare era un home molt dolç. Que mai no va saber com tractar una criatura, que era jo. D’ell, en canvi, vaig aprendre moltes coses. El meu pare em cantava moltes cançons populars i mirava per mi. Però sempre el vaig veure com un home gran. Quan jo tenia tretze o catorze anys, de vegades, el meu pare es trobava amb algú de l’època dels anys trenta, i si aquesta persona feia referència a la vida dissoluta del meu pare, immediatament em deia: aquest és un boig. El món tomàquet del meu pare mai no el vaig poder conèixer. Ara bé, el que sempre li hauré d’agrair al meu pare és que des dels sis o set anys, no em va fer llegir sinó que em va ensenyar a llegir. El meu pare no em deixava llegir còmics, però jo els llegia, anava a casa de la nena que vivia a la porteria de casa meva, la Florita, i hi llegia el DDT i coses d’aquestes. Però el meu pare no volia saber res de tot això. Només li interessaven els llibres bells, els llibres seriosos.
 

¿I com va fer per convènce’l?

No em va convèncer. Els llegia d’amagat. El meu pare em va donar L’illa del tresor en francès i em vaig tornar boig d’entusiasme, i després me la va regalar en anglès. I em va donar un diccionari, i em va dir, jo he après d’aquesta manera. I després va venir la literatura en italià. Jo desitjaria que tots els nens de Catalunya haguessin tingut un pare com el meu, en el sentit de com t’oferia els llibres. I quan se’n va enterar que jo llegia Julio Verne es va tornar boig d’alegria, em comprava tots els llibres. Recordo que, sent a Blanes, poc abans de morir, va sortir Lolita de Nabòkov. I a mi m’entusiasmava i, en canvi, va publicar un article a Destino dient que era una obra immoral. O quan em va veure llegint Sartre, em va fer veure que aquest era un autor dolent, un ximple comparat amb el gran autor que és Céline i el seu Voyage au bout de la nuit. Per això vaig llegir Céline, a la biblioteca de l’Ateneu. I després és clar, estaven els llibres que el meu pare tenia amb pany i clau però que jo sabia com llegir d’amagat. Jo sabia com agafar aquesta clau i allà vaig descobrir Jean Genet, que el meu pare no volia que llegís perquè no m’influís la seva orientació sexual.

Els llibres han estat la gran passió familiar.

El meu pare admirava moltíssim també Carner, que era un dels seus mestres. I que estimava molt el meu pare, que era una mica més jove que ell. Sí, i els llibres, la gran passió de la meva mare. Li vaig regalar el Quartet d’Alexandria i li va encantar. Em va preguntar, ¿qui és aquest tio? Bé, doncs, ara quan sortim t’ensenyaré tots els llibres de Lawrence Durrell de la meva mare enquadernats. En anglès, francès, castellà. No sé com la meva mare va descobrir que Durrell vivia a Sommières i va aconseguir el seu número de telèfon. I algunes vegades, després de sopar, la meva mare prenia dos whiskys, agafava el telèfon i parlava amb en Durrell. I es van fer molt amics, tant, tant que va arribar un moment que vaig creure que la meva mare es podria tornar a casar amb... Lawrence Durrell! Jo li vaig dir, si vols anem a Sommières, però ella mai no va voler anar-hi. I jo deia per mi, hòstia, seria la pera que jo al final acabés sent no només fill de Sagarra sinó fill adoptiu de Lawrence Durrell. A Durrell no el trobaria sinó molts anys després, a Sicília, a Taormina, amb dues senyores angleses. Ens mirem, jo era a la barra prenent un dry Martini i vaig fer un gest, una salutació amb la copa. Ell me’l va tornar. En aquell moment m’hagués encantat dir-li sóc el fill de Mercedes de Sagarra però no ho vaig fer. Això va ser tot. Millor així. Perfecte.

És una història tan bonica que sembla que se l’estigui inventant ara.

No, ara ho veuràs que no dic cap mentida... (aixecant-se i tornant a seure)

Però si el crec, el crec.

És la pura veritat, la meva mare estava boja per aquest tio. Ell la trucava: “Mercedes, com estàs”? I tal i qual. Parlaven en francès.

La seva mare tenia una gran personalitat i, també, criteri literari.

El meu pare va conèixer la meva mare perquè la meva mare havia guanyat un premi en els Jocs Florals de Barcelona. La meva mare tenia una facilitat per a la poesia extraordinària. I al meu pare la meva mare li agradava moltíssim perquè no era una noia de l’Eixample sinó que era una noia que venia d’Olot i que sabia el nom dels arbres, dels ocells, de tot. Era una noia d’Olot. Va ser el pare de la meva mare, l’escultor Celestí Devesa, d’Olot, qui la va presentar al meu pare en els Jocs Florals. La meva mare era boníssima amb els versos. I era una noia que no tenia res a veure amb el món que el meu pare coneixia i que el tenia completament saturat: el món de Barcelona. Quan el meu pare i la meva mare van començar a sortir, Sempronio va escriure un article on es deia que “Sagarra surt amb una sueca”. Era molt maca, sí, però no era sueca, només d’Olot. És el personatge més i més ben aconseguit a la biografia del meu pare feta pel Permanyer.

Vostè va viure al costat del seu pare un període determinant.

Jo vaig acompanyar el meu pare quan, des de Blanes, va prendre un taxi amb llàgrimes als ulls per anar a l’enterrament de Riba. Vaig assistir amb tretze anys a Vilanova al retrobament entre Eugeni d’Ors i el meu pare. I vaig rebre al costat de la meva mare l’emotiva carta que ens va enviar Carner des de Brussel·les amb motiu de la mort del meu pare. Bé, tot això és el que ara anomenaríem la cultura catalana. Si és que això ha existit alguna vegada. Ja saps que això de la cultureta m’ho vaig inventar jo i ho he pagat molt car. Doncs bé, estic disposat a continuar pagant i fins al final. Que es fotin tots els Pujols, els Montillas, els que siguin. Quan parlo de l’època del meu pare, del senyor Sagarra, allò era un món real. Això d’ara, la cultureta, no hi té res a veure. Aquesta gent d’ara que no fa més que queixar-se de tot. El meu amic Marsé i jo, per exemple, mai no ens hem queixat de res. Hem intentat, això sí, mirar si podíem cardar amb aquesta o amb l’altra, i anar tirant. Ja sabíem que tot això és una merda. Que el món va com va i no val la pena queixar-se de res.

La literatura d’ara no li interessa

És clar que sí. Monzó, és el millor dels d’ara. És l’únic que s’assembla en alguna cosa al meu pare. Si el meu pare fos viu llegiria Monzó. És bo com un disc de Brassens.




Vegeu sobre Josep Maria de Sagarra: Sagarra, segle XXI:
http://undiaenlescarreres.blogspot.com.es/2011/09/sagarra-segle-xxi.html

6 comentaris:

  • Vicenç says:
    8 de setembre de 2012 a les 3:22

    Si aquest document no ha rebut cap comentari, fins ara, o és que no l'ha llegit ningú, o és que els ha fet por dir l'encertat de les veritats que es couen.

  • Anònim says:
    23 de setembre de 2012 a les 17:59

    Hi han massa blogs, massa Internet, massa de tot. La cultura, l'exercisi de la intel·lectualitat, ha esdevingut material extremadament perible, tot dura dos dies. Potser a partir d'ara le coses canviaran. O no. El món viatja a una velocitat de vertigen. Ens la fotrem.

    C.C.

  • Jordi Galves says:
    4 d’octubre de 2012 a les 12:58

    Vicenç: t'aseguro que aquest document ha tingut moltes lectures. Et convido a dir-hi la teva i a valorar el que et sembla tan cert. Gràcies

  • Anònim says:
    28 d’octubre de 2012 a les 19:10

    Extraordinària entrevista. Jo sóc un fan absolut de Josep M. de Sagarra.

  • Manel Font Soler says:
    20 de gener de 2016 a les 20:54

    En sembla una entrevista molt sincera que ha enriquit molt positivament la meva minsa coneixença del Joan.
    Gràcies.

  • Antoni says:
    31 d’agost de 2017 a les 8:16

    Josep Mª de Sagarra i de Castellarnau, de Siscar i de Lleopart Príncep de Les Lletres Catalanes: poeta, prosista, traductor, ... Les seves "Memòries" magnifiques tant pel que diu i per com ho diu, d'una sensibilitat extraordinària. Sagarra Príncep!!