[Periodisme. Gabriel Galmés. Vull una estàtua eqüestre. Pròleg i selecció de David Castillo . Quaderns Crema, 344 pàgines. Barcelona, 2011.]
Gabriel Galmés era un escriptor que creia que la literatura serveix per passar-s’ho bé i va escriure d’acord a aquest principi. És en aquest recull d’articles d’entre 1990 i 2001, sàviament triats per David Castillo , on podem constatar la passió del mallorquí per aconseguir les històries més divertides i rocambolesques sorgides de la pressa per opinar sobre el present. L’antologia abarca onze anys del seu treball com a articulista pel Diario de Mallorca, l’Avui, El País i, sobretot, el 7Setmanari. És en aquesta revista on Galmés va fer anar més la malícia, on va fer aparèixer en forma de faules i diàlegs ficticis els personatges més coneguts i criticats de Mallorca.
La seva especialitat, però, és mirar descaradament i tendrament la vida de Manacor, on va néixer i on es va fer escriptor. Amb un català fresc i obert a la riquesa lingüística de la balear manera, Galmés va aconseguir concentrar en el microcosmos de Manacor el bon humor i la bona literatura, traspassant de llarg les fronteres previsibles. La varietat de temes que omplen les pàgines de Vull una estàtua eqüestre demostren la curiositat i la reflexió de Galmés, però n’hi ha alguns pels quals sentia autèntica debilitat: els polítics són descarnats per la seva capacitat inventiva i crítica, també el folklore i els alemanys, tòpics que defineixen i publiciten internacionalment l’illa cap al nostre imaginari popular.
La seva prosa és elàstica i madura, plena d’imatges al·lucinants, ens fa entrar sense adonar-nos en el seu món particular i alhora envejable perquè és un món lliure i feliç. Una de les majors virtuts de Gabriel Galmés és que no té predileccions a l’hora de mostrar el ridícul de les seves víctimes; ataca a parts iguals a conservadors, independentistes, cantants, infantes, veïns, cuiners i funcionaris. La vanitat dels escriptors també queda retratada sense cap mena d’escrúpuls: “Sospit que alguns encara donen al públic la imatge de l’escriptor envoltat de fantasmes, pelant-se de fred a la mansarda de Valle-Inclán, amb una ampolla de whisky DC i fumant invessantment Ideales. Picant a la vella Underwood històries tremendistes i vivint amb una puta retuda”.
Les cròniques de Galmés no passen de moda. Una bona part estan dedicades a clavar les dents als personatges polítics de Mallorca, i encara que ja hagin passat alguns anys, és emocionant llegir com la història es repeteix una vegada i una altra, amb noms diferents però amb les mateixes vanitats. Aznar, Puche, Llinás, Fageda, Cañellas... són algunes de les cares públiques que encarnen l’amiguisme i la incompetència permanent en els càrrecs polítics. Galmés no s’atura aquí, sinó que té l’enginy i l’atreviment de fer passejar per les pàgines al rei de Tonga, Alaska, Antoni Maria Alcover o una geneologia de reis mallorquins anomenats tots ells Silindro (l’Escrofulós inicia el regnat) per demostrar com n’és de rica la història de l’illa, i com es pot marejar per crear una literatura que captiva.
Un últim exemple dels seus encerts escollit a l’atzar: Ramon Llull creia que l’arbre del Paradís era un magraner, portador d’infelicitat i de saviesa, llavor del dimoni. Galmés assegura que segons la mitologia autòctona el dimoni va nèixer en temps de magranes, i que per això als llatins se’ns encén la sang quan floreixen els magraners. És una sort que ell estigués amb ganes d’escriure tot l’any per explicar-nos totes les anècdotes que l’inquietaven. Fossin certes o no.
per Anna Fornieles
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada