Llovet, vedette, star




[Assaig. Jordi Llovet. Adéu a la universitat. L’eclipsi de les humanitats. Galaxia Gutemberg, 380 pàgines. Barcelona, 2011.]


Els grans professors són aquells que, com Jordi Llovet, fan pensar críticament; a favor o, com en el meu cas involuntari i indiscret, en contra d’alguns dels seus ensenyaments solacers. Enlloc no trobaríem un professor més divertit, enginyós i il·lustrat com ell o un conversador més letífic i filantrop, que suscités més sentides i sinceres simpaties. Com a escriptor mereix una altra consideració. Adéu a la universitat sembla una apologia dels estudis de lletres comparable als bons llibres que ja han dit això mateix fa dècades, els de George Steiner, Harold Bloom, Carlos García Gual o fins i tot la Petita crònica d’un professor a secundària de Toni Sala. En realitat, però, som davant d’una apologia de Jordi Llovet en forma de memòries, presentat idealitzadament com un noble i esforçat professor, amb fortes consciència social i vocació docent que, solitàriament i heroica, s’enfronta a la degradació del saber a la nostra universitat, en especial des de la implantació del denominat pla Bolonya de la Unió Europea. De fet, Adéu a la universitat no és la defensa d’un ideal sinó el plant desconsolat per l’abolició d’uns privilegis més feudals que cavallerescos. Només cal repassar les nombroses anècdotes personals i cites erudites que poblen aquest llibre per veure com el gust per la comèdia, l’excés de confiança en l’histrionisme i l’abús d’argumentacions forçades acaben contradient les intencions de l’autor. Almenys les conscients. Aquest és un sorprenent exercici en què Llovet acaba autoincriminant-se a la manera d’Oscar Wilde davant del tribunal que pretén escarnir olímpicament. I és que el llibre és un involuntari Retrat de Dorian Gray on el coneixement ocupa el lloc de la bellesa física emprada per al difícil art de la seducció.

          Aquí seducció no vol dir amor sinó jerarquia i domini, imperi immoderat del desig de l’autor per sobre de tot i en contra de tothom. Vegem un exemple molt clar. Un joveníssim Jordi Llovet (pp. 59 i següents) es passeja per Europa amb una borsa d’estudis del Ministeri d’Educació que ha tingut “la sort de gaudir”, decidit a aprofundir en l’estudi de la sociologia literària. S’instal·la a Frankfurt del Main, aprèn dels millors mestres de la Goethe-Universität, Alfred Schmidt, Jürgen Habermas i Rüdiger Bubner i presencia les càrregues policials contra els estudiants. Des d’aquesta ciutat fa viatges arreu —Berlín, Colònia, Bonn, Tübingen, Heidelberg, Varsòvia, Copenhaguen, Estocolm, Oslo i, en especial, Praga— on coneix tot de destacadíssimes personalitats que el reben amb sorprenent disposició i reconeixement, com si el seu nom obrís totes les portes. La notòria habilitat de Llovet per a les relacions socials, però, no es limita a aquesta vasta geografia. “Al cap de tres semestres de ser-hi [a Frankfurt] vaig decidir traslladar la beca (i la meva persona) a París, perquè em venia de lluny una gran admiració per Julia Kristeva i, en general, pels membres de la revista Tel Quel...”. A la capital de França, efectivament, esdevindrà intime de la Kristeva i amic de Pierre Vidal-Naquet, desplegarà com un paó les seves plomes tornassolades i passarà, volàtil i eficaç, per les classes de Gérard Genette, Tzevetan Todorov, Pierre Macherey, Jacques Lacan, Gilles Deleuze, Félix Guattari, Nikos Poulantzas, Louis Althusser i Michel Foucault.
És en aquest moment quan es produeix un esdeveniment que té la força de presentar-nos la categoria ètica de Llovet: “La beca que tenia em permetia de fer, parlant sincerament, una vida més que passadora: tant, que un dia que m’acabaven d’arribar a una sucursal bancària de París, per transferència, els diners de la beca corresponents a un trimestre, vam anar a celebrar-ho jo i una colla d’amics, entre ells Enrique Vila-Matas i la seva dona Paula (...) a la Closerie des Lilas.” Flâneur conspicu i diletant, Llovet se sent admirat per les plaques de metall que indiquen que, en aquell restaurant, hi van passar tot de distingides personalitats: “ ‘Aquí passava estones Baudelaire’, ‘En aquest banc s’asseia Verlaine’, ‘Aquí va seure-hi Hemingway’, ‘Aquí hi venia Apollinaire’, ‘En aquest lloc solia acomodar-s’hi Scott Fitzgerald’ ” i, empès per un íntim ressort de fill de família, decideix entaular-se i convidar els seus acompanyants a ostres i “champagne de preu”. Els desvaris de gran senyor s’acaben quan arriba l’exigència de la nota i el nostre protagonista contempla, estupefacte, que deu una quantitat de francs francesos molt superior als diners que té al banc. És aleshores quan Llovet, histrió, decideix no pagar i fer-se passar per anglès; els amics es fan escàpols i aconsegueix filer à l’anglaise mort de riure i d’íntima satisfacció. És això, companys, és això. L’episodi demostra, en el subjectiu i orgullós codi de Llovet, que qui té enginy i astúcia té sempre dret a tot. Qui està íntimament convençut de la seva superioritat sempre està legitimitat a establir l’imperi del seu desig i voluntat.
Aquest principi no només s’aplica en l’àmbit privat sinó molt especialment en l’exercici de la seva brillant i aplaudida carrera intel·lectual. Els exemples i episodis són nombrosos. Amb envaniment Llovet es presenta avui (p. 152), per exemple, com “un col·laborador mimat” del diari El País per al qual les normes socials que constrenyen la resta de la humanitat no tenen cap importància. Si temeràriament recorda, per exemple, que va ser convidat fa anys a abandonar les pàgines de crítica musical de La Vanguardia que Francesc Noy li havia encomanat, fa veure que no sap el perquè. Com si no hi hagués gent que sí que ho sap i que ho recorda bé. En el petit món de la premsa de Barcelona de fa anys era cosa coneguda que Llovet s’havia apropiat del privilegi d’escriure ressenyes musicals sense prendre’s la molèstia d’assistir als concerts. Qui ja ho sap tot mai no ha de perdre el temps en les servituds col·lectives.
Aquest principi olímpic té en el clos acadèmic el seu àmbit privilegiat. Si, per exemple, se cita el moralista Fichte (pp. 49 i 50) no és només per assenyalar que la universitat ha d’acollir “l’art de la crítica, de la discriminació entre el veritable i el fals, l’útil i l’inútil,” sinó sobretot per subratllar “la subordinació del més important al que no és important”. Així, Llovet entén la cultura com domini i distinció de classe, a la manera de la bellesa física o dels diners, com l’atribut inequívoc d’un grup privilegiat al qual tot li pertany perquè es creu superior. És francament còmic el recurs sistemàtic a aquesta superstició, vagament emparentada amb els treballs de Vilfredo Pareto, a través de tot tipus d’expressions. “Cultura superior”, “elit”, “grans mestres”, “jerarquia en l’escalafó” o el recurrent estilema d’ “elevar propostes” a l’autoritat acadèmica. I per si, amb tot això, no n’hi hagués prou, encara es pot fantasiejar més. Em refereixo a la pretensió de Jordi Llovet de ser jueu, entesa en el llibre no com la podria adduir qualsevol altra persona, com una simple denominació cultural o religiosa sinó com una marca de distinció, de superioritat. De ser especial, en tot, també en els orígens, mítics, gairebé aristocràtics.
És, en aquest sentit, que es comprèn que Llovet s’entossudeixi en desvincular el món de la cultura del mercat laboral i de qualsevol tipus de professió remunerada. Des del seu punt de vista, l’intel·lectual, l’home de lletres o el professor universitari han de ser, necessàriament privilegiats socials sempre sostinguts per la pecúnia pública, familiar o el mecenatge privat. Suposadament dedicats a activitats elevades o dèries personals sobre les quals ni l’estat, ni el públic ni cap patrocinador pugui mai reclamar resultats tangibles ni d’evident profit col·lectiu. És des d’aquesta perspectiva, que les crítiques que fa Llovet a la casta universitària, són inconsistents tot i que assenyalen, certament, part de la veritat de les coses. Cap catedràtic que, com Jordi Llovet, hagi col·laborat activament durant decennis en la construcció i perpetuació del mandrós clos de la universitat catalana pot queixar-se ara de maltractament o d’abús. Ni fer escarafalls davant dels escandalosos privilegis d’altres col·legues, efectivament molt més consentits i encara millor apadrinats que ell mateix. No sembla un desig de justícia sinó una reacció d’enveja i de ressentiment.
I no falta bellesa en el peculiar català d’aquest llibre. Però és una bellesa falsa, tant des d’un punt de vista històric com ètic. Per això pot esdevenir cursi. Com quan parla (p. 107), com si mai hagués existit, d’una fabulosa “civilització cavalleresca —la noblesa en el comportament, la lleialtat obligada envers els mestres i els deixebles, l’obediència als superiors, el respecte escrupolós als senyors i les dames, tot a la manera de la lírica trobadoresca i la ‘matèria de Bretanya’—; formar part d’un cos així, em sembla una de les coses més agradables que li poden succeir a una persona en els temps que corren.” En d’altres moments el deliri imaginatiu delata clarament una sincera vocació d’aparatxik (p. 108): “...és triar d’una manera adequada els líders: un cop ben triats els catedràtics —això podria fer-se amb un “sanedrí universitari” format per persones molt velles i de reconeguda solvència intel·lectual i moral— seria cosa seva formar un equip i fer escola.” Prèviament se’ns ha informat que no li molesta que hi hagi persones que manin “més que jo, com no em molesta retre’ls obediència i guardar-los lleialtat, sempre que s’ho mereixin” ja que divideix els catedràtics universitaris en dues categories, els “ximples” que no triguen a “envoltar-se d’imbècils” i “homes com cal, com ho van ser tots els meus mestres”. Naturalment, aquesta és una distinció de cafè que tothom pot arribar a fer, però d’aquí a exhibir-la públicament en un llibre com si fos nítida i assenyada hi va tot un univers. Ja és ben curiós que, unànimement, els mestres que van promocionar Jordi Llovet fossin tots d’una genuïna solvència intel·lectual i moral.
Diguem per últim que, amargament, Llovet es plany del descrèdit del saber universitari entre les noves generacions d’alumnes. Que el saber erudit sembla que no tingui lloc en el món d’avui. ¿Com es podria justificar precisament amb aquest llibre? ¿Totes les anècdotes, posem per cas, que es reporten de la vida de Jordi Llovet són prou edificants per a una apologia de les humanitats? Tanta intel·ligència i coneixements acumulats, certs i indiscutibles, són ¿per fer-ne què, més enllà del diletantisme abusiu i dels jocs de saló de qui es presenta com a puer æternus? ¿Quin model admirable se’ns ofereix des de la superioritat? Quan Jordi Llovet es compara amb Martí de Riquer i s’erigeix com a hereu del que el vell medievalista representa, com a intel·lectual i model de conducta, l’abús es fa intolerable. Només cal comparar les recerques acadèmiques, les bibliografies de tots dos personatges, el ressò social, els models de conducta i, sobretot, els alumnes que han format i llegat a la societat l’un i l’altre. Més enllà de la pirotècnia verbal, la brillant imatge de Jordi Llovet en aquest llibre va esmorteint-se a mesura que passem les pàgines. La seva brillant imatge primigènia es difumina sense remei i només ens queda la silueta fantasmàtica, el difús contorn de la il·lusió. Proposo la lectura de Peguen a un nen de Jacques Lacan per justificar el perquè d’aquesta fantasia.



2 comentaris:

  • Anònim says:
    17 d’octubre de 2011 a les 12:50

    Amic Jordi Gálvez,

    M'ha agradat molt el teu article. És de debò sorprenent i extraordinari.
    Això sí,: conté un error: a mi em van treure de LA VANGUARDIA per pressions de Fèlix Millet, que no em trobava prou catalanista; no pel que tu dius.

    Informa't bé, i tan amics, com sempre.

    Jordi Llovet

  • Marc Serres says:
    3 de febrer de 2015 a les 17:03

    Ah, Llovet, o sia que és per rancúnies que us heu passat a l'altre bandol. Que original.

    Tot i que la cultura i la llengua s'expressen a través de persones, penseu que els dos termes no coincideixen exactament, goso dir. A parer meu esteu cometent la mesquinesa d'identificar cultura amb certes personalitats. Però bé, com se sap, de porc i de senyor se'n ve de mena.

    Marc Serres